Foxygen, "We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic"

Disc del mes, febrer 2013

El títol del disc és prou explícit: Foxygen se'ns presenten com els ambaixadors de la pau i la màgia al segle XXI. I ens podem preguntar: d'on vénen, aquests ambaixadors? Potser dels anys seixanta o setanta del segle XX, si hem de fer cas dels conceptes de pau i de màgia? La portada del disc, de fet, també ens remet a aquesta època, i a un moviment musical: la psiquedèlia. Podríem considerar que és una portada que posa al dia la imatgeria d'un dels grups capitals d'aquest moviment, The 13th Floor Elevators.

Totes aquestes referències, evidentment, no són gratuïtes. We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic traspua aromes dels seixanta i dels setanta al llarg de les seves nou cançons. The Kinks, Bob Dylan, The Velvet Underground, The Beatles o David Bowie són, segurament, els artistes de capçalera del duo californià integrat per Jonathan Rado i Sam France.

We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic és el segon àlbum de Foxygen (es van estrenar l'any passat amb Take The Kids Off Broadway) i té cançons meravelloses com "No Destruction", "San Francisco" o "Oh Yeah". I, per cert, el disc el vaig descobrir gràcies a la recomanació de la meva neboda Maria!

The Raveonettes en directe al Music Hall

Amb els Raveonettes, mai saps què et pots trobar. Els he vist tres vegades en directe i en cada ocasió han fet un concert ben diferent. Ahir es van presentar en la seva versió més "Psychocandy" (és evident la influència de The Jesus & Mary Chain en la música que fan els danesos): Sune Rose Wagner i Sharin Foo venien acompanyats d'un bateria i van explotar la part més salvatge del seu repertori.

Van començar alternant cançons del seu últim àlbum, Observator ("She Owns The Streets", "Curse The Night", "The Enemy", "Observations") amb d'altres del disc Lust, Lust, Lust ("Hallucinations", que va obrir el concert, "Dead Sound", "Blush"), per acabar furgant en els seus inicis: el seu primer àlbum Chain Gang Of Love ("Love Can Destroy Everything", "Heartbreak Stroll") i el minielapé Whip It On ("Attack Of The Ghost Riders", "My Tornado", "Bowels Of The Beast"). Uns minuts abans ens havien regalat una deliciosa "Young And Cold", sense bateria i amb Sharin Foo a la guitarra acústica.

La presència dels altres discos en el repertori va ser purament testimonial. Del magnífic In And Out Of Control, per exemple, tot just van tocar "Gone Forever". Una vegada més, doncs, em vaig quedar sense poder gaudir en directe de les meves preferides "Bang!", "Last Dance" o "Suicide"! Tot i que "Aly, Walk With Me", per acabar el concert, i "That Great Love Sound", en els bisos, van ser una bona compensació!

Sherman Alexie, "Danses de guerra"

He de reconèixer que al començament el llibre em va desconcertar. Pensava: es tracta d'un indi americà que es creu que fa molta gràcia per ser un indi americà que escriu? "Jo sóc membre censat de la tribu d'indis spokane. Ah, no: no faig pinta d'indi, no, o com a mínim no tinc els trets físics típics dels indis. Hi ha gent que dóna per fet que tinc sang italiana o espanyola, o de l'Orient Mitjà. Però gairebé tothom es pensa que sóc un d'aquells blancs que es posen morenos de seguida", llegim en el primer relat del llibre, "Violació de domicili". A mesura que avança el llibre, però, aquesta ombra de dubte es va esvaint.

Danses de guerra combina poemes, relats breus i relats llargs. És en aquests últims, considero, que resideix el valor d'aquest llibre. "El fill del senador" suposa, en aquest sentit, un primer toc d'atenció. Però les veritables perles són "La balada de Paul Malgrattot" i "Sal". El primer d'aquests dos relats ens parla d'unes trobades casuals entre un home i una dona en diferents aeroports nord-americans. Al final l'home acaba en una sala d'interrogatoris de la policia, s'entén que per haver assetjat la dona: "En Paul va decidir que potser el millor que podia fer era callar i no intentar explicar-se més. No. Valia més cantar. Això mateix: trobaria la cançó ideal per a aquella situació i la cantaria." I la cançó que en Paul decideix que ha de cantar ("ho va veure amb una claredat encoratjadora") és "What's Going On", de Marvin Gaye. "Així doncs, primer va començar taral·lejant, per entonar la veu, i tot seguit va arrencar amb la lletra... cantussant-la, però, perquè no se'n recordava ben bé; però així que va arribar a la tornada el Paul s'hi va posar a plens pulmons (...). El Paul sabia que no era pas boig. Només és que estava trist, molt trist. I amb aquella cançó només volia trobar la manera de desempallegar-se de tanta tristor."

Finalment, "Sal", explica la història d'un estudiant de divuit anys que està fent pràctiques en un diari i que, de sobte, es troba que ha de fer-se càrrec de la secció de necrològiques: "Vaig escriure la necrològica de la redactora de necrològiques. Es deia Lois Andrews. Càncer de pit. Només tenia quaranta-cinc anys." Així comença el conte. Un conte punyent i antològic, perfecte per cloure aquest curiós i sorprenent volum.

Ronnie Lane, "You Never Can Tell"

Ronnie Lane va ser un dels pilars dels Small Faces (juntament amb Steve Marriott) i, després, dels Faces (amb Ronnie Wood i Rod Stewart). El 1973 va abandonar aquesta última banda i va iniciar una carrera en solitari que no va poder donar gaires fruits: ben aviat li va ser diagnosticada una esclerosi múltiple. En aquest vídeo el veiem en una actuació del 1974, interpretant una gloriosa versió del "You Never Can Tell" de Chuck Berry (l'original va ser inclòs per Tarantino a la banda sonora de Pulp Fiction).

Django desencadenado

A mitjans del segle XIX, dos anys abans de l'inici de la Guerra Civil Americana, King Schultz (interpretat per Christoph Waltz, nominat a l'Oscar com a millor actor secundari), un caçarecompenses d'origen alemany, allibera un esclau negre, Django (un extraordinari Jamie Foxx), que coneix els assassins que Shultz està perseguint. Els dos homes acabaran fent un pacte: Django es convertirà en assistent de Schultz durant tot l'hivern, ajudant-lo a eliminar criminals buscats per la llei, i, en acabat, Shultz ajudarà Django a trobar la seva dona, que, com ell mateix, va ser venuda en un mercat d'esclaus a Mississippi.

Tarantino posa en aquesta ocasió tota la seva saviesa cinematogràfica en la creació d'un western de gran volada. No hi falten els elements característics del director: les escenes de violència hiperbòlica, les pinzellades d'humor (el fragment sobre el Ku Klux Klan és antològic) o una excel·lent i molt adient banda sonora, en què no podien faltar uns quants temes d'Ennio Morricone. I, més enllà del pur entreteniment, Tarantino posa el dit en la nafra d'una de les vergonyes més grans de la història d'Amèrica: l'esclavitud.

Antoni Dalmases, "Caos a les aules"

"El fracàs escolar, del qual, miraculosament, ningú sembla assumir-ne la culpa, és el fracàs d'un sistema pedagògic, d'un model d'ensenyament que s'insisteix a fer bo, malgrat les contínues proves del desastre instituït. 

No és, com diuen els més elementals profetes del sistema, un problema de pressupost. No són els diners, és un problema de concepte (...). 

Els diners haurien ajudat a millorar algunes qüestions pràctiques, materials, però el problema, com dic, és més profund. Es tracta que la incompetència, la deixadesa i el conformisme han donat ales a la mediocritat, que s'ha apoderat de tots els estaments del sistema i ha establert la dictadura del caos, on els ineptes campen feliços, teoritzant bajanades impossibles."

Ara que es parla tant del sistema educatiu de Finlàndia, amb motiu del programa de televisió Salvados, de Jordi Évole, d'aquest diumenge passat, recomano, per fer una mica de comparació, la lectura del nou llibre d'Antoni Dalmases, escriptor i professor de secundària durant més de trenta-cinc anys. El títol del llibre, Caos a les aules, ja indica que d'aquesta comparació no en sortirem gens ben parats, i el subtítol ho confirma: Com s'està desmantellant l'ensenyament públic. "Als del Departament [d'Ensenyament] no els ha agradat gaire", em deia en Dalmases fa un parell de setmanes, quan va venir a l'institut on treballo per fer una xerrada als alumnes. I no m'estranya gens. L'autor parla sense embuts de la realitat que viu dia a dia a l'institut, de tot allò que té a veure amb els alumnes, els pares, els professors i el sistema educatiu. Dalmases no ens dóna xifres, sinó històries viscudes. I les conclusions que es poden treure de totes aquestes històries deixen en evidència els nostres governants.

Fangoria, "Dramas y Comedias"

Ja fa una setmana que va aparèixer el nou single de Fangoria, "Dramas y Comedias", i no puc parar d'escoltar la cançó unes quantes vegades cada dia! Em fa l'efecte que esdevindrà un dels grans hits d'Alaska/Fangoria, al costat de "Ni tu ni nadie", "No sé qué me das", "Bailando" o "A quién le importa". Per a molts ja és la cançó optimista de l'any! "Dramas y Comedias" és un avanç de l'onzè àlbum d'estudi de Fangoria, "Cuatricromía", que es publicarà el 26 de febrer.

La Bien Querida en directe!

La Bien Querida va presentar ahir a la nit el seu nou àlbum a la sala Music Hall de Barcelona. Molt ben acompanyada per David Rodríguez (guitarra, sintetitzador, cors) i Frank Rudow (programacions, bateria electrònica i sintetitzador), Ana Fernández-Villaverde va interpretar durant una mica més d'una hora, i davant d'una sala ben plena, les cançons de Ceremonia ("Arenas Movedizas", "Hechicera", "Luna Nueva", "A veces ni eso"...) i alguna dels discos anteriors (com la preciosa "9.6"). Va ser un concert intens, en què entre les guitarres distorsionades i la música electrònica sorgia com si arribés d'una altra dimensió la bonica veu de La Bien Querida, amb unes lletres que transmeten emoció. Va acabar el concert amb un bis amb la cançó "Sentido común" (del disc Fiesta, 2011), que va interpretar ella sola acompanyada només de tres senzills acords de la seva guitarra.

Aquí us deixo unes quantes fotos que vaig fer.

Hiromi Kawakami, "El senyor Nakano i les dones"

"-Li he agafat por a l'amor -va dir la Masayo, entonant les seves paraules com si cantés. 

-¿Només ara, li té por? -vaig replicar. 

-Ben dit, Hitomi -va riure ella-. Ets massa jove per entendre com s'estanquen les relacions quan el desig ha desaparegut gairebé del tot -va dir. Totes dues xarrupàvem la sopa de fideus." 

El senyor Nakano i les dones és l'última novel·la publicada en català de l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (l'autora d'El cel és blau, la terra blanca i Abandonar-se a la passió). En aquesta ocasió tracta de les petites històries d'un grupet de personatges d'un barri de Tòquio: el senyor Nakano, propietari d'una botiga d'objectes de segona mà, els seus treballadors Hitomi -que és la narradora de la història- i Takeo, la seva germana Masayo i la seva amant Sakiko. Uns personatges que busquen, sense acabar de sortir-se'n, escapar de la solitud que els tenalla. I que parlen sense embuts de l'amor, del sexe i de la vida.

"Kawakami ens ofereix en aquest llibre una successió de finestres obertes al Japó contemporani. Els objectes d'una botiga extravagant conviuen amb la vaga melancolia d'uns homes i unes dones que mai no aconsegueixen ser felices del tot", llegim a la contraportada.

Una altra deliciosa novel·la de Hiromi Kawakami.

Yo La Tengo, "Fade"

Disc del mes, gener 2013

Per a Yo La Tengo sembla que no passi el temps. És cert que, comparant fotografies dels seus inicis, a finals dels vuitanta, amb instantànies d'ara, t'adones que Georgia Hubley i Ira Kaplan ja no són aquells jovenets d'aparença innocent. Però els més de trenta-cinc anys que han passat i els tretze àlbums que han publicat no han esgotat la seva fórmula musical. Ans al contrari: tot i essent perfectament reconeixibles en cada disc, gairebé sempre tinc la impressió que cada publicació de Yo La Tengo supera l'anterior.

Fade és una síntesi del bo i millor que ens ha donat la banda de Hoboken (New Jersey) durant tots aquests anys. L'electricitat del tema que obre el disc, "Ohm", et transporta als temps de "Barnaby, Hardly Working", la cançó amb què arrencava President Yo La Tengo (1989); la preciosa "Is That Enough" incorpora una màgica secció de corda, com ja passava amb, per exemple, "If It's True" (Popular Songs, 2009); "Paddle Forward" té la intensitat de hits com "Double Dare" (Painful, 1993) o "Tom Courtenay" (Electr-O-Pura, 1995); amb "Stupid Things" ens regalen un single amb el magnetisme que tenia, per exemple, "Autumn Sweater" (I Can Hear the Heart Beating as One, 1997). L'electricitat i la força de la primera part del disc contrasten amb la calma de la segona, amb cançons més oníriques ("I'll Be Around", "Cornelia and Jane", "Two Trains", "The Point Of It") que encaixarien perfectament en un disc com And Then Nothing Turned Itself Inside Out (2000). Per tancar, "Before The Run", amb més cordes, amb vents i amb una pujada d'intensitat.

I, per si no en teniu prou, l'edició deluxe en vinil inclou un single amb dues versions exclusives, “I Saw The Light” (Todd Rundgren) i “Move To California” (Times New Viking), a més d'un bonus track d'onze minuts a través de descàrrega en MP3.