Hiromi Kawakami, "El senyor Nakano i les dones"

"-Li he agafat por a l'amor -va dir la Masayo, entonant les seves paraules com si cantés. 

-¿Només ara, li té por? -vaig replicar. 

-Ben dit, Hitomi -va riure ella-. Ets massa jove per entendre com s'estanquen les relacions quan el desig ha desaparegut gairebé del tot -va dir. Totes dues xarrupàvem la sopa de fideus." 

El senyor Nakano i les dones és l'última novel·la publicada en català de l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (l'autora d'El cel és blau, la terra blanca i Abandonar-se a la passió). En aquesta ocasió tracta de les petites històries d'un grupet de personatges d'un barri de Tòquio: el senyor Nakano, propietari d'una botiga d'objectes de segona mà, els seus treballadors Hitomi -que és la narradora de la història- i Takeo, la seva germana Masayo i la seva amant Sakiko. Uns personatges que busquen, sense acabar de sortir-se'n, escapar de la solitud que els tenalla. I que parlen sense embuts de l'amor, del sexe i de la vida.

"Kawakami ens ofereix en aquest llibre una successió de finestres obertes al Japó contemporani. Els objectes d'una botiga extravagant conviuen amb la vaga melancolia d'uns homes i unes dones que mai no aconsegueixen ser felices del tot", llegim a la contraportada.

Una altra deliciosa novel·la de Hiromi Kawakami.

Yo La Tengo, "Fade"

Disc del mes, gener 2013

Per a Yo La Tengo sembla que no passi el temps. És cert que, comparant fotografies dels seus inicis, a finals dels vuitanta, amb instantànies d'ara, t'adones que Georgia Hubley i Ira Kaplan ja no són aquells jovenets d'aparença innocent. Però els més de trenta-cinc anys que han passat i els tretze àlbums que han publicat no han esgotat la seva fórmula musical. Ans al contrari: tot i essent perfectament reconeixibles en cada disc, gairebé sempre tinc la impressió que cada publicació de Yo La Tengo supera l'anterior.

Fade és una síntesi del bo i millor que ens ha donat la banda de Hoboken (New Jersey) durant tots aquests anys. L'electricitat del tema que obre el disc, "Ohm", et transporta als temps de "Barnaby, Hardly Working", la cançó amb què arrencava President Yo La Tengo (1989); la preciosa "Is That Enough" incorpora una màgica secció de corda, com ja passava amb, per exemple, "If It's True" (Popular Songs, 2009); "Paddle Forward" té la intensitat de hits com "Double Dare" (Painful, 1993) o "Tom Courtenay" (Electr-O-Pura, 1995); amb "Stupid Things" ens regalen un single amb el magnetisme que tenia, per exemple, "Autumn Sweater" (I Can Hear the Heart Beating as One, 1997). L'electricitat i la força de la primera part del disc contrasten amb la calma de la segona, amb cançons més oníriques ("I'll Be Around", "Cornelia and Jane", "Two Trains", "The Point Of It") que encaixarien perfectament en un disc com And Then Nothing Turned Itself Inside Out (2000). Per tancar, "Before The Run", amb més cordes, amb vents i amb una pujada d'intensitat.

I, per si no en teniu prou, l'edició deluxe en vinil inclou un single amb dues versions exclusives, “I Saw The Light” (Todd Rundgren) i “Move To California” (Times New Viking), a més d'un bonus track d'onze minuts a través de descàrrega en MP3.

The Chanclettes: "Envàs, on vas?"

"És molt lícit que la campanya t'agradi o pensis que som unes pesades, perquè ho han passat tants cops, que al final dius prou, que ja ho hem entès, potser si no fóssim nosaltres també les odiaríem", afirma Paula Ribó, una de les tres components de The Mamzelles, en una entrevista a Nació Digital. I és que ens hem fet un bon tip de veure les tres noies a la televisió cantant l'"Envàs, on vas?", en una campanya publicitària que ha tingut un èxit que ha superat totes les expectatives (es parla d'uns quants milions de visites a la pàgina web de la campanya) i que ha generat força polèmica i també un munt de paròdies, com aquesta de The Chanclettes.

Ruta 66: número 300

La nostra revista musical predilecta, Ruta 66, arriba, tot i els temps de crisi que vivim, al número 300. I ho fa amb un número extra de cent pàgines, plenes de continguts ben sucosos. 

Criden l'atenció, a la portada, tota una sèrie de noms claus per entendre la filosofia musical de la revista al llarg d'aquests tres-cents números: Iggy Pop, Bob Dylan, Paul McCartney, Aretha Franklin, Neil Young, Rolling Stones, Rod Stewart, Eric Clapton... Sobre tots ells trobem interessants articles, que se centren en el present de les seves trajectòries musicals. 

Cal destacar també un article d'homenatge als quaranta-cinc anys del famós disc del plàtan de The Velvet Underground & Nico, un altre sobre el gloriós London Calling de The Clash (examinat cançó a cançó per Ignació Julià) o un repàs a trenta hits del power-pop, que ens fa reviure l'emoció d'enormes cançons com "September Gurls" de Big Star, "Shake Some Action" de Flamin' Groovies, "Cruel to Be Kind" de Nick Lowe, "Another Girl, Another Planet" de The Only Ones" o "Teenage Kicks" de The Undertones. I, encara, un exhaustiu dossier de més de trenta pàgines ens recorda els tres-cents discos del mes de la revista, des del 1985 fins al 2012.

Tot plegat, presentat amb una magnífica portada presidida per David Bowie. Feliços 300! 

E. L. Doctorow, "Tot el temps del món"

"E. L. Doctorow, tot el talent del món". Així titulava Pere Antoni Pons una ressenya al diari Ara a propòsit d'aquest llibre. Tot el talent del món. No és poca cosa. De Doctorow, un dels més importants novel·listes vius nord-americans, ja n'hem parlat en aquest bloc, a propòsit de les seves novel·les Ragtime i Homer i Langley. I n'hem de tornar a parlar ara: Tot el temps del món s'ho mereix.

Tot el temps del món és un recull de relats prèviament apareguts en diverses publicacions periòdiques, i alguns d'ells recollits en els volums Lives of The Poets: Six Stories and a Novella (1984) i Sweet Land Stories (2004, publicat en català el 2007 amb el títol Històries de la dolça terra).

En el prefaci, Doctorow reflexiona sobre els processos d'escriptura. A diferència de la novel·la, en què "l'acte d'escriure pren el caràcter d'una exploració", considera que els relats "es presenten sense que ningú no els convidi, més o menys sencers, (...) tant la seva veu com les seves circumstàncies ja estan decidides i són immutables (...); i t'exigeixen que deixis de banda qualsevol altra cosa i els escriguis abans que s'esfumin com somnis i desapareguin."

Els relats de Tot el temps del món són ben diversos. Ho són pel que fa a les tècniques narratives: hi ha relats -la majoria- amb narradors en primera persona ("Robatori", "Una casa a les grans planes"...), però en alguns casos s'opta per la tercera ("Assimiliació", "Jolene: una vida"); tot i que el temps passat és el recurs més habitual, en algun cas l'autor prefereix la narració en temps present ("El caçador"); trobem un relat cent per cent dialogat, sense narrador ("Edgemont Drive"), i un altre en què la història ens és explicada a partir de l'anàlisi de les lletres de les cançons que escriu el protagonista ("Notes sobre les lletres. Les cançons d'en Billy Bathgate"). També els temes i les situacions són força heterogenis. Pere Antoni Pons parla de "la varietat i la intensitat de les passions humanes –gelosia, amor, odi, cobdícia– que s’hi despleguen". Trobem contes d'una força extraordinària, com el que obre el recull, "Wakefield", inoblidable, i històries ben curioses, com aquella del capellà a qui roben la creu de la seva església, que acaba apareixent a la teulada d'una sinagoga ("Robatori"). Relats molt diversos, doncs, però que tenen en comú, segons l'autor, que tracten "sobre persones que, per una raó o altra, són diferents de la resta de gent que els envolta -són persones que tenen algun tipus de conflicte amb el món imperant."

Tot el temps del món és, en definitiva, un altre excel·lent llibre d'E. L. Doctorow. Només hem de lamentar algun error en la traducció d'Edicions de 1984, especialment la confusió que fa que Galítzia, la regió històrica de l'est d'Europa, que avui es troba dividida entre Polònia i Ucraïna, es converteixi en Galícia (i a partir d'aquí, aparegui una "Societat Agricultural Gallega") en el relat titulat "Willi".

Torna David Bowie!

És una de les notícies del dia: David Bowie celebra avui els seus 66 anys amb una nova cançó, "Where Are We Now?". Això suposa el retorn a l'activitat del músic anglès, deu anys després de la publicació del seu últim disc, Reality (2203). "Where Are We Now?" és una de les catorze cançons (disset si comptem els "bonus tracks" de l'edició "deluxe") que formaran el seu nou àlbum The Next Day, que es publicarà el 12 de març. I és una cançó meravellosa, amb un so perfecte i una lletra que és literatura de la bona. No puc parar d'escoltar-la, una vegada i una altra i una altra... Bowie torna a demostrar que és un dels grans mestres.

Cactus Hits 2012

Un any més, poso a la vostra disposició aquesta selecció amb algunes de les meves cançons predilectes del 2012. Les cançons, com és habitual en aquest bloc, no estan en ordre de preferència. No m'he pogut resistir a incloure'n dues de The Raveonettes (una de l'EP Into The Night i una altra de l''album Observator). Una cosa semblant m'ha passat amb els Vàlius: impossible decidir-me entre "Imperi" i "Camps". Finalment, i com que són ben curtes, les he posat totes dues. També ha estat inevitable repetir alguna cançó d'algun dels nostres recopilatoris anteriors ("La primavera musical de l'Home Cactus" i "Cançons d'estiu 2012"): és el cas, per exemple, de "Play That Song Again" de Chuck Prophet o de "Primitive Girl" de M. Ward. Finalment, després d'unes quantes setmanes posant i traient, la llista definitiva és aquesta:

Per baixar-vos la recopilació heu d'anar a l'enllaç que he posat en els comentaris. Espero que us agradi! I, per cert, les imatges són del meu amic Txesco (moltes gràcies!).

Altres discos del 2012

Un altre any s'acaba, i una vegada més tinc la sensació que hi ha un bon grapat de bons discos que han tingut molt poca presència (o gens) en aquest bloc. El que trobareu a continuació no és ben bé la meva llista dels millors discos del 2012. Molts dels meus preferits han anat desfilant per la secció del disc del mes: Temple Beautiful de Chuck Prophet (el millor disc de l'any?), Faithful Man de Lee Fields, Researching The Blues de Redd Kross o Leaving Atlanta de Gentleman Jesse. Ara es tracta, doncs, de fer justícia a aquells altres discos publicats el 2012 que també haurien pogut ser disc del mes de L'home cactus. Són aquests:

Allah-Las, Allah-Las

La banda psiquedèlica del moment. Es van formar a Los Angeles el 2008, però fins l'any passat no van publicar el seu primer single. Aquest 2012 ens han sorprès agradablement amb aquest àlbum de debut. Dotze cançons en què invoquen l'esperit dels grans clàssics dels seixanta (The Byrds, Love, The Animals o The Rolling Stones) i en surten molt ben parats.

Antònia Font, Vostè és aquí

Hi ha artistes que fan exactament el que els surt dels pebrots. Joan Miquel Oliver és un d'ells: després de l'èxit aconseguit amb Lamparetes (2011), es despenja amb un disc de quaranta cançons (si és que se'n poden dir així). Dos mesos després de la seva publicació, em continua sorprenent a cada nova escolta.

Band Of Horses, Mirage Rock

Entre l'indie-rock i el nou rock americà: les cançons d'aquest disc em fan pensar unes en Built To Spill i altres en els Jayhawks. Mirage Rock és el quart àlbum d'aquest grup de Seattle, i és el primer que m'enganxa de veritat: potser és que una cançó com "Knock Knock" (la que obre el disc) no et deixa altre remei que escoltar-te'l amb interès.



La Bien Querida, Ceremonia

Sorprenent gir electrònic en el tercer disc de La Bien Querida. Les melodies i l'estil de les lletres d'Ana Fernández-Villaverde no han variat respecte als anteriors Romancero (2009) i Fiesta (2011), però David Rodríguez s'ha encarregat de substituir el baix i la bateria per màquines. L'esperit de New Order, Giorgio Moroder o el krautrock plana per damunt de les deu cançons del disc.

The Biters, It's All Chewed Up Ok?

Els d'Atlanta recullen en un sol disc les cinc cançons d'It's Ok to Like Biters (2010) i les set d'All Chewed Up (2011). En total, dotze cançons del millor rock and roll, en què es conjuguen l'energia i l'actitud del rock de garatge amb les melodies i les guitarres del power-pop. Destaquen "Hold On", "Rock'n'Roll Loser" o la irresistible "Born To Cry" que obre el disc.

Grupo de Expertos Solynieve, El eje de la tierra

Segon disc d'aquest projecte paral·lel de Jota (Los Planetas), després d'Alegato meridional (2006). Una bona col·lecció de cançons d'aires folk i guitarres acústiques (i elèctriques) entre les quals destaquen "Dime", "La nueva reconquista de Graná" o la genial "¿Por qué no te largas de aquí?", en què, amb una fina ironia i una certa ambigüitat, es fonen la denúncia social amb unes precioses tornades que sembla que tractin el desamor.

Norah Jones, Little Broken Hearts

Cinquè disc d'aquesta actriu i cantant d'èxit, filla del recentment desaparegut Ravi Shankar. Aquesta vegada compta amb la producció de Danger Mouse, responsable, entre d'altres, dels últims àlbums de The Black Keys. El resultat és un disc misteriós i suggerent, ideal per escoltar aquestes nits d'hivern a la llum d'unes espelmes.

Los Mambo Jambo, Los Mambo Jambo

Nou cançons que recullen el gran moment de Dani Nel·lo, Mario Cobo, Ivan Kovacevic i Anton Jarl. Quatre músics extraordinaris que saben destil·lar l'essència de la millor música instrumental a base d'un explosiu combinat de swing, rock and roll i rhythm & blues. Irresistibles dalt d'un escenari, també se'ls pot gaudir des del sofà de casa gràcies a cançons com "Work Song" o "La rubia de la curva".

Mujeres, Soft Gems

Els barcelonins Mujeres han passat amb nota la prova del segon àlbum. Amb la producció de Cristian Pallejà (Nisei, Fred i Son) han donat forma a un excel·lent disc de sixties rock sota la influència de Los Saicos, The Velvet Underground o els Black Lips, amb cançons per fer reviure un mort ("Soft Gems pt.1", "Salvaje", "Heat and Shame") i alguna altra en què es posen tendres, sense perdre intensitat ("I'm Over With You").

The Omens, Fuzz Fades And Escapades. 

El millor disc de rock de garatge d'aquest 2012. The Omens són una banda nord-americana, de Denver, i aquest és el seu tercer elapé, publicat pel segell alemany Soundflat Records. Un disc intens, de rock primitiu i psiquedèlic, amb guitarres salvatges i molt de fuzz. I bones cançons: "Downtown", "On Your Mind", "Piece Of My Heart"...

The Raveonettes, Observator

Sune Rose Wagner i Sharin Foo l'han tornat a encertar amb el seu sisè elapé. I això que no fan dos discos iguals: després d'una col·lecció de hits irresistibles (In and Out of Control, 2009), van fer un àlbum estrany i inquietant (Raven in the Grave, 2011), i a Observator aposten per la placidesa i la nostàlgia (dominen els migs temps i les balades), però acceleren a la recta final amb "Downtown" i "Till The End".

The See See, Fountayne Mountain

Més psiquedèlia de la bona. En aquest cas, els londinencs The See See es mouen entre la influència de bandes clàssiques dels seixanta com Strawberry Alarm Clock, The Standells, The Seeds o 13th Floor Elevators i del so Madchester (precursor del britpop dels 90) de grups com The Stone Roses o Inspiral Carpets. En el seu segon àlbum ens deixen bones cançons com "Automobile", "Fix Me Up" o "Three More Days".

Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light

La banda liderada per Jason Pierce (Spacemen 3) ha facturat el seu millor disc des d'aquell exitós i ja llunyà Ladies and Gentlemen We Are Floating in Space (1997). Pierce escriu sobre l'amor, el dolor i la mort, ens regala cançons enormes com "Hey Jane" o "Little Girl" i compon amb la seva filla Poppy, d'onze anys, l'última cançó del disc, "So Long You Pretty Thing".

Los Straitjackets, Jet Set

Ja són gairebé quinze els anys que Los Straitjackets porten fent rock instrumental amb les seves guitarres Fender i les màscares mexicanes de lluita lliure. Després de gairebé una vintena d'àlbums, a Jet Set demostren que la fórmula no està, en absolut, esgotada: temes com "Crime Scene", "Yeah Yeah Yeah" o "Aerostar" ho certifiquen. Tot i el títol de la tercera cançó ("New Siberia"), Jet Set és un disc més estiuenc que no pas hivernal.

Dan Stuart, The Deliverance Of Marlowe Billings

Després d'un divorci traumàtic, Marlowe Billings (àlter ego del mateix Stuart?) escapa del psiquiàtric i se'n va a Mèxic amb la intenció de suïcidar-se. Allí, però, recupera les ganes de viure. Aquesta és la història que ens explica aquest extraordinari disc de l'exGreen On Red, ple d'enormes cançons com "Gonna Change", "Gap toothed girl" o "What Can I Say?", algunes de les quals porten l'essència del millor Lou Reed (el dels anys de la Velvet, és clar).

Neil Young, Psychedelic Pill

Un altre que fa el que li rota. A qui se li pot acudir de començar un disc amb una cançó de més de vint-i-set minuts? Al senyor Neil Young! La cançó en qüestió es diu "Driftin' Back" i és la carta de presentació d'aquest Psychedelic Pill, el segon àlbum que Young, acompanyat una altra vegada dels seus Crazy Horse, ha publicat aquest 2012 (l'altre és Americana, un disc de versions), i que dóna fe d'un artista en plena forma.

Paul Auster, "Vaig creure que el meu pare era Déu"

"Un diumenge al matí, mentre caminava per Stanton Street, vaig veure un pollastre que anava uns quants metres davant meu. Com que jo caminava més de pressa que ell, m'hi vaig anar acostant. Abans d'arribar a la Divuitena Avinguda, ja el tenia a tocar. Quan vam ser a la Divuitena, el pollastre va girar en direcció sud. A la quarta casa, va enfilar el camí que duia fins a la porta, va pujar les escales fent saltirons i va picar al cancell de ferro amb el bec. Al cap d'un moment la porta es va obrir i el pollastre va entrar." 

Linda Elegant 

Portland, Oregon 

Fa temps que estic una mica desconnectat de les noves publicacions de Paul Auster. En el seu moment, em van encantar novel·les com El Palau de la Lluna (1989), La nit de l'oracle (2004) o Bogeries de Brooklyn (2005). Després, però, els títols que va publicar entre el 2006 i el 2009 em van decebre força: Viatges per l'Scriptorium, Un home a les fosques i Invisible. I els últims, Sunset Park (2010) i Diari d'hivern (2012), ja no els he llegit. Potser els hauré de donar una oportunitat... Mentrestant, però, el que sí que he fet és rescatar un llibre que es va publicar en la seva traducció al català l'any 2002. Un llibre que neix d'una experiència radiofònica: cap a finals del 1999, Auster va anunciar als oients de Weekend All Things Considered, de la National Public Radio, que buscava històries per ser llegides en aquest programa de ràdio. Històries curtes, "històries reals que semblessin fictícies". Així va néixer el que Auster va anomenar el "National Story Project": més de quatre mil col·laboracions d'entre les quals l'escriptor triava les millors per ser emeses.

I ben aviat Auster va sentir la necessitat de recollir en un llibre aquestes històries. D'aquí va sorgir Vaig creure que el meu pare era Déu, subtitulat "Relats verídics de la vida americana". Són més de cinc-centes pàgines en què els 179 relats aplegats s'organitzen per temes: "Animals", "Objectes", "Famílies", "Disbarats", "Desconeguts", "Guerra", "Amor", "Mort", "Somnis" i "Pensaments". El que encapçala aquest escrit, "El pollastre", és simplement el primer d'aquests relats (i el més curt, la qual cosa m'ha permès reproduir-lo sencer). "La majoria de les històries són inoblidables", escriu Auster a la introducció, "fins i tot després d'haver-les llegit totes 179, continuen fent-nos companyia i de tant en tant, les recordem, de la mateixa manera com recordem una paràbola aguda o un bon acudit. Les imatges són clares, denses i, tanmateix, ingràvides. I cadascuna és prou petita per cabre'ns a la butxaca. Com les fotos de la família que sempre portem al damunt."

Bon Nadal amb The Primitives!

La gent d'Elefant Records ens feliciten les festes amb el disc A Christmas Gift For You, que aplega setze cançons de tema nadalenc de diversos grups que treballen habitualment amb aquest segell discogràfic: La Casa Azul, Single, The School, BMX Bandits, Fitness Forever, etc. La nostra preferida és aquesta: "You Trashed My Christmas", de The Primitives. Bones festes!