Atom Rhumba, "Gargantuan Melee"

Disc del mes, març 2011

Cal escoltar amb deteniment les dotze cançons que formen el disc, amb tots els sentits posats, i pair-lo bé, poc a poc, amb calma, per adonar-se que Atom Rhumba han fet el seu disc més rodó. Que quinze anys després de debutar amb un single amb el segell Alehop!, es troben ara pletòrics, en el seu millor moment.

No ha estat fàcil. Hi ha hagut canvis a la formació. A Rober! (guitarrista, cantant, teclista, compositor i cap visible de la banda des dels inicis) l'acompanyen ara Íñigo Cabezafuego (baix), Joseba Irazoki (guitarra), Natxo Beltrán (bateria) i Joe González (saxo). També hi ha hagut canvi de discogràfica. Després de deu anys a Munster Records, van publicar Amateur Universes (2006) amb Oihuka. Quatre anys després, el nou àlbum els l'ha editat Brian's, la seva agència de management, davant el lamentable desinterès de les discogràfiques.

Gargantuan Melee és un disc de guitarres. De guitarres amb distorsió, amb fuzz i una mica de wah-wah. De guitarres punxants, de vegades pesants i de vegades cristal·lines. És clar que hi ha també un baix i una bateria que sonen a glòria. I Rober! és capaç tant de cantar en falset ("Stella") com d'arribar a emular les veus greus i trencades de Tom Waits o el timbre i les entonacions de Josetxo Ezponda dels mítics Los Bichos de Pamplona. Perden pes en aquest disc, respecte a treballs anteriors, els teclats i el saxo, que només apareixen en moments molt puntuals.

A base de punk blues i de swamp rock, amb unes gotetes de funk i unes quantes més de jazz, els de Bilbao han fet un disc extraordinari que té un començament marca de la casa amb "The Secret Tongue Dance Society". Segueix "Cynic Skin", la cançó que han triat per fer el videoclip que serveix de carta de presentació del disc. Queda clar amb aquestes dues cançons que les guitarres manen. Després vénen "Stella", amb el seu funk i el falset, i "River & Death", un mig temps amb aires de western fronterer que avança al ritme d'un cavall al pas. Però tot torna a esclatar amb "I'm Coming", "Istingako Mutikoa" i "Dema Go-Go Jane". A la part final del disc, la més roquera "Beltran Blues" alterna amb balades enverinades com "Heart On Parole" o "Blurred Man", per on transiten els fantasmes de grans bandes basques com Los Bichos o Cancer Moon. I és que ara Atom Rhumba també són un dels grans.

Antònia Font, "Clint Eastwood"

Ja, ens han fet esperar, ja! Cinc anys han passat des del seu últim disc d'estudi, Batiscafo Katiuscas (2006). Però ja comencem a olorar el nou disc dels Antònia Font. Un disc que es diu Lamparetes i que es publicarà el 12 d'abril. De moment n'han donat a conèixer una cançó a enderrock.cat, tot i que el so és de molt baixa fidelitat. La cançó comença amb un recitat ("Qui dubta de Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado?...") que recorda "Astronauta rimador", encara que la tornada ("I un homo tot sol / no sempre se basta...") em fa pensar més en els treballs de Joan Miquel Oliver en solitari. Ah: i la cançó comença amb un ukelele. Ara que els Manel sembla que s'han cansat d'aquest instrument, els Antònia Font el recuperen? Podeu escoltar la cançó aquí:

Patti Smith, "Éramos unos niños"

Ja vaig fer referència a aquest llibre a propòsit del concert de Patti Smith al Palau de la Música del passat 21 de febrer. Llavors tenia el llibre a mig llegir, i ara que me l'he acabat he cregut que calia dir-ne alguna cosa més. Sobretot perquè m'ha semblat un llibre excel·lent, cosa que no vaig escriure en la ressenya del concert, un llibre que val la pena de recomanar. I no cal ser un gran coneixedor de l'obra de l'artista nord-americana ni un lector habitual de literatura musical: una de les virtuts de Éramos unos niños és que no és un producte exclusivament per a fans.

Éramos unos niños neix de la promesa que Patti Smith va fer a Robert Mapplethorpe abans de la seva mort: “li vaig prometre que un dia escriuria la nostra història”, explica Smith en els agraïments del llibre. I això és el que fa: explicar la història d'amor i d'amistat d'ella i el fotògraf, una història que dura vint-i-dos anys: des que es coneixen l'estiu del 1967, acabats d'arribar a Nova York, fins la mort de Mapplethorpe l'any 1989.

Però Éramos unos niños va més enllà de la relació entre Patti i Robert: “és una oda a Mapplethorpe, però també una carta d'amor a l'art dels anys setanta a Nova York”, llegim a la contraportada. Així, pel llibre van desfilant Allen Ginsberg, Jimi Hendrix, Andy Warhol, William Burroughs, Janis Joplin, Gerard Malanga, Bob Dylan, Marianne Faithfull, Susan Sontag, Lou Reed... L'autora no passa comptes amb ningú ni es presenta com una heroïna que presumeix de la seva vida bohèmia, sinó que, des de la humiltat, l'amor, la sensibilitat i, és clar, un talent enorme, elabora un llibre deliciós i emocionant.

Manel, "Aniversari"

Amb aquest arribem als 200 escrits (o entrades, o posts, o missatges, o com en vulgueu dir) en el bloc de l'Home Cactus. No és ben bé un aniversari, però una mica sí que ho és, o sigui que ho celebrarem amb el nou videoclip de Manel, que avui regala el diari Ara en DVD i que ja es pot veure també a través d'internet. Ens ha agradat molt!

Per cert, tot un fenomen, això dels Manel! Quina expectació pel nou disc! Les dues cançons que van donar a conèixer fa tres setmanes ja tenen més de cent mil visualitzacions cadascuna només a You Tube; les entrades per a molts dels concerts de la gira que començaran d'aquí a un parell de setmanes estan exhaurides... Déu n'hi do!

Doctor Explosion: nou disc, nou videoclip

El dimarts que ve, dia 15 de març, el mateix dia que veurà la llum el nou disc de Manel, es publicarà també el nou àlbum dels nostres admirats Doctor Explosion. El disc es titula "Hablaban con frases hechas" i té com a primer single (i videoclip) aquest "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?". Sonen de nassos, com si fossin els primers The Who, i continuen fent rimes impagables com "se viste siempre por los pies / es un señor de Granollers"!

Entre les dotze cançons que formen el disc hi ha una versió del "Blue Monday" dels New Order, que fa temps que toquen en directe. L'any 2006 ja la van interpretar en el programa iPop de La 2, que dirigia Jesús Ordovás:

Thee Spivs, "Taped Up"

Disc del mes, febrer 2011

Amb una mica de retard escric aquestes quatre ratlles sobre el primer àlbum d'un trio de Londres format l'any 2007 i que des de llavors s'ha anat fent un nom a base de concerts incendiaris arreu d'Anglaterra. Escoltar-los és recordar els millors discos dels Buzzcocks, els primers Clash, els Ramones i tants d'altres. "La misma historia de siempre, que no por repetida pierde validez", escrivia Eduardo Ranedo en el número de gener del Ruta 66. Tapped Up són vint-i-set minuts i mig -catorze cançons- de punk a l'estil clàssic, amb encerts com "Radio", "Leave Me Alone", "Too Many People" o "It's True". Fins i tot funcionen quan baixen de revolucions a "All Day Long" o a l'instrumental "Head Hunt". I si a més a més resulta que són capaços de fer videoclips com el que teniu a continuació, no tenim més remei que declarar-los la nostra més gran admiració!

Manel: dues cançons del nou disc

El segon disc dels Manel ja té títol, 10 milles per veure una bona armadura, i data de publicació: el 15 de març. Avui han donat a conèixer dues de les cançons que formaran aquest nou àlbum. Sembla que l'espera haurà valgut la pena!

Patti Smith al Palau de la Música

En el seu llibre Just Kids (Éramos unos niños en l'edició en castellà), Patti Smith explica que el maig de l'any 70, després que la Guàrdia Nacional va carregar contra uns estudiants de la Universitat Estatal de Kent (Ohio) que protestaven per la invasió de Cambodja per part de tropes nord-americanes, va tenir clar que volia ser artista, però volia que la seva obra servís per a alguna cosa. Quaranta anys després, convertida en una de les gran figures de la història del rock, Patti Smith omple el Palau de la Música i dedica "People Have The Power" a les revoltes populars de Tunísia, Egipte i Líbia.

Patti Smith es creu el que fa, viu amb la màxima intensitat la llarga hora i mitja que s'està damunt l'escenari. I això es nota, es transmet. Ahir es va presentar acompanyada del seu fidel Lenny Kaye i del baixista i pianista Tony Shanahan per oferir-nos un recital acústic. Ben aviat va caure "Redondo Beach", i poc després "Dancing Barefoot". Les cançons alternaven amb algun recitat, com és el cas de "Birdland". Es feia evident que el format acústic del concert no estava renyit amb la força, la potència o la intensitat. Amb seixanta-quatre anys, Patti Smith va fer gala d'una veu estupenda i d'un estat de forma envejable. A mig concert es van afegir un violí i un cello per interpretar, entre d'altres, un original de Neil Young, "It's a Dream" i, en la recta final, "Because The Night" i "People Have The Power", aquesta última amb tot el públic dempeus i amb l'acompanyament, també a la guitarra acústica, de Lautaro Bolaño, el fill de l'escriptor Roberto Bolaño, molt admirat per Patti Smith.

I, per postres, un bis amb dues cançons: "Words of Love", una meravella signada per Buddy Holly, i la inexcusable "Gloria" que posava punt i final a una nit memorable. Va ser un concert emocionant; sens dubte, un dels millors que he vist mai.

Best Coast, "Crazy For You"

Best Coast tenen un nou videoclip. En aquest cas han triat la cançó "Crazy For You", una de les més aconseguides del seu àlbum de debut, i han cedit part del protagonisme a una colla de gats molt espavilats. La cançó és una meravella, i el vídeo té un aire retro que enamora!

Elizabeth Strout, "Olive Kitteridge"

"Les aigües es van tornar a inflar, ells van prendre alè i, de nou, l'onada se'ls va beure i la cama d'ell va quedar embarrancada, potser en un tros de canonada vella, ferma a lloc. I altra vegada l'envestida potent de l'aigua, tots dos el cap amunt i glopada d'aire de seguida. En Kevin sentia que la senyora Kitteridge cridava a plens pulmons. No en distingia les paraules, però van entendre que ja venia algú a ajudar-los. Només havia d'evitar que la Patty se li deixés anar i, en quedar submergits altra vegada sota els remolins d'aigua que els xuclaven, li va estrènyer el braç per fer-l'hi entendre: no la pensava deixar anar. Malgrat això, amb la mirada fita en els ulls d'ella, que mantenia oberts en aquell esvalot d'aigües salabroses, i amb el sol picant l'ullet entre cada onada, en Kevin va voler que aquell moment durés per sempre: per sempre aquella dona de cabells foscos demanant ajuda de terra estant per salvar-los, per sempre la noia que en altres temps saltava a corda com una reina i que ara se li arrapava amb un nervi que desafiava el poder de l'oceà... Aquest món: quina casa de bojos, quin absurd, fins a quin punt inescrutable. Fixa't com s'aferrava ella, fixa't el desig de viure que tenia."

Elizabeth Strout va publicar la seva primera novel·la, Amy and Isabelle (1998), que li va portar set anys de feina, als 42 anys. La següent, Abide with Me, va arribar vuit anys després (2006). Amb Olive Kitteridge (2008) va guanyar el premi Pulitzer de novel·la l'any 2009, i això li ha portat la traducció al català i el premi Llibreter 2010.

Olive Kitteridge és el que podríem anomenar una novel·la polièdrica. De fet, els 13 capítols que la formen poden ser perfectament llegits com a relats independents. Tot i que és cert que hi ha un fil argumental que els uneix: així com la novel·la de Sherwood Anderson Winesburg, Ohio (1919), ressenyada el gener de l'any passat en aquest bloc, s'articulava al voltant del personatge de George Willard, un periodista local, en el cas de la novel·la d'Elizabeth Strout el fil conductor és Olive Kitteridge, una mestra d'escola jubilada amb un caràcter tot especial. Les dues obres, doncs, s'assemblen pel que fa a l'estructura, però també quant al tractament de l'espai: si a la novel·la de Sherwood Anderson el marc de totes les històries és el petit poblet de Winesburg (Ohio), en el llibre de Strout és Crosby, una localitat costanera, inventada per l'autora, situada a l'estat de Maine. De fet, el llibre es podria haver titulat perfectament Crosby, Maine.

A Olive Kitteridge se'ns revela una escriptora amb una gran força expressiva; una mostra n'és el fragment que reproduïm al començament d'aquesta ressenya. Un fragment en què també s'explicita el tema principal de la novel·la: el món és un absurd, però tot i així els personatges s'aferren a la vida.

A la faixa que acompanya la segona edició catalana de la novel·la, Jordi Puntí escriu: “Elizabeth Strout escriu en la línia de Charles Baxter i Alice Munro, en aquest territori de les emocions que la tradició nord-americana domina com cap altra.” I hem de recordar que Olive Kitteridge ve avalada pel premi Llibreter, que sempre és garantia de qualitat. A llegir-la, doncs!