We Are Only Riders. The Jeffrey Lee Pierce Sessions Project

Disc del mes, març 2010

Explica el músic Cypress Grove que fent endreça en el seu àtic, “in an attempt to spring clean my soul”, va trobar una bossa plena de cintes de casset. Enmig de recopilacions de la seva adolescència va aparèixer una cinta amb la inscripció JLP Songs. Es tractava de material per a un àlbum que temps enrere havia de fer amb Jeffrey Lee Pierce, el líder dels Gun Club mort el 1996 amb 37 anys. Un àlbum, diu Grove, “que havia nascut com un àlbum de country i que poc a poc s'havia anat convertint en un àlbum de blues”. La qualitat de la gravació era, però, terrible.

Grove va tenir aleshores la pensada de fer un disc d'homenatge al seu amic Jeffrey a partir de les cançons inèdites contingudes en aquesta cinta -que només eren tres: “Ramblin’ Mind”, “Constant Waiting” i “Free to Walk”-, afegint-hi cançons de l'època anterior a The Gun Club -”My Cadillac” i “St. Marks Place”- i d'altres creades a partir d'esbossos o lletres perdudes. Un homenatge fet amb amics, col·legues i admiradors.

El resultat és aquest admirable We Are Only Riders. The Jeffrey Lee Pierce Sessions Project, publicat pel llegendari segell alemany Glitterhouse Records. La nòmina de participants és tan impressionant com els resultats que s'aconsegueixen. Barry Adamson, Nick Cave, Isobel Campbell, Mark Lanegan, Debbie Harry, Chris Stein, Mick Harvey, Spencer P. Jones, Lydia Lunch, Kid Congo Powers, The Raveonettes, The Sadies...

Yo La Tengo a l'Apolo

L'últim cop que havia vist els Yo La Tengo en directe havia estat el 1995: quinze anys sense veure'ls en directe! Ara em pregunto com és possible. Suposo que a l'hora de triar entre tres o quatre possibles concerts prioritzava aquells grups que encara no havia vist mai. Gran error! Si hi ha uns quants concerts a la vista i un és de Yo La Tengo, s'ha d'anar a aquest. Claríssim.

I això que el record que tenia dels seus concerts era excel·lent. Però amb els anys han estat capaços de mantenir totes aquelles virtuts que ja exhibien llavors -la intensitat, la subtilesa, la frescor, la simpatia, la perícia, la humiltat, la saviesa musical- mentre guanyaven en experiència i en repertori.

Ahir a l'Apolo van tocar més de dues hores. Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew: sempre tots tres, i només tots tres, des de fa ja un munt d'anys. No necessiten ningú més dalt l'escenari per desfermar el més bell caos sonor o el més preciós instant acústic. Constantment canvien d'instruments: Kaplan toca diferents guitarres, elèctriques i acústiques, teclats i canta; Hubley toca la bateria, però sovint l'abandona per cantar i tocar teclats o guitarres; McNew alterna el baix amb les guitarres, també canta i, puntualment, toca algun teclat i fins i tot la bateria. Tot això en un espectacle en què la sensació d'espontaneïtat conviu amb la certesa que tot allò està meticulosament planificat.

Pel que fa al repertori, van interpretar bona part de les cançons del seu recent Popular Songs ("Nothing To Hide", "It's True", "Here To Fall"...) i clàssics dels seus discos anteriors ("Mr. Tough", "Cherry Chapstick", "Today Is The Day"...), alternant moments d'alta intensitat ("Pass the Hatchet, I Think I'm Goodkind") amb d'altres de més melòdics ("Big Day Coming", en versió acústica). Tot plegat amanit amb versions de Daniel Johnston ("Speeding Motorcycle"), Big Star ("Thirteen") o Nina Simone ("My Babe Just Cares For Me"). I, per acabar, la preciosa "My Little Corner Of The World".

Simplement, màgia.

Los Planetas al Palau de la Música

"Los Planetas han obert un camí tan autoritari i únic que difícilment admetrà imitacions creïbles. Tot és per a ells", escriu a El Periódico el crític musical Jordi Bianciotto a propòsit de la primera de les dues actuacions de la banda granadina al Palau de la Música.

Uns concerts que s'emmarcaven dins del festival De Cajón. No és estrany, doncs, que el repertori del grup es basés sobretot en el magistral La leyenda del espacio (2007), l'EP Cuatro palos, acabat de publicar, i cançons que han de formar part del nou àlbum de la banda, Ópera egipcia, anunciat per a l'abril. Poques concessions al passat, doncs. Tot just "Mil millones de veces" i, ja en els bisos, "Podría volver" y "Santos que yo te pinté". I val a dir que va ser aquesta última la que va posar tot el Palau dempeus.

Però Los Planetas van fer un concert coherent. Un concert gloriós. L'experiment de passar els patrons flamencs pel sedàs del seu pop psiquedèlic de guitarres distorsionades dóna uns resultats excel·lents. "Alegrías de un incendio", "Ya no me asomo a la reja" o "Reunión en la cumbre" s'han convertit ja en clàssics de la banda, que el públic celebra quan en sent les primeres notes. I el Palau és l'escenari perfecte per portar a escena aquesta proposta: "Ja és hora que un grup de rock es comenci a habituar a actuar en llocs on l’oient és tractat amb respecte i confort", diu Bianciotto.

És cert que ara el cos em demana un altre concert de Los Planetas, per exemple al Razzmatazz, amb "Segundo premio", "Corrientes circulares en el tiempo", "David y Claudia", "Un buen día", "La playa", "Pesadilla en el parque de atracciones", "Devuélveme la pasta", "Mi hermana pequeña" i tantes altres. Però també tornaria al Palau o a l'Auditori a sotmetre'm una altra vegada a l'encís de l'indie-flamenc dels andalusos.

Best Coast

Best Coast són de Los Angeles i durant el 2009 han publicat uns quants singles molt recomanables i uns curiosos videoclips amb imatges de pel·lícules dels seixanta. En una entrevista a la publicació nord-americana Pitchfork declaren que, com a grup, aspiren a "la bateria dels Beatles, les guitarres de Ramones i les veus de Phil Spector". En el seu MySpace inclouen vídeos dels Everly Brothers, Beach Boys i Fleetwood Mac. Tocaran al Primavera Sound i prometen àlbum de debut per aquest 2010.

Mujeres, "Mujeres"

Disc del mes, febrer 2010

Bones notícies! A la Barcelona tan moderna, tan fashion, tan cool, tan pop, a la Barcelona dels Primavera Sound, dels Sonar i dels Summercase, també hi ha, encara que només sigui una espurna, rock-and-roll. I aquesta espurna es diu Mujeres. Els "Black Lips de Barcelona", com han estat batejats per la premsa musical, són Yago, Martí, Martín i Pol. Van publicar la seva primera maqueta, ja esgotada, el 2008, i el seu primer single, 3 canciones de muerte y sudor, el 2009. Ara arriba a les botigues Mujeres, el seu primer àlbum, gravat als estudis Ultramarinos Costa Brava.

Mujeres saben destil·lar la millor essència dels clàssics del rock-and-roll més primitiu: 13th Floor Elevators, The Sonics, Billy Childish, Jonathan Richman, Los Saicos o els primers Kinks. Per les seves influències musicals i pels seus directes, que tenen fama d’incendiaris i divertidíssims, Mujeres connecten amb les noves bandes de rock de garatge nord-americanes, com Dead Ghosts, Jacuzzi Boys, Smith Westerns o, és clar, Black Lips.

El disc es pot escoltar, en el sistema de reproducció a temps real, a la pàgina web de la discogràfica, Sones. El formen dotze cançons: una demolidora versió del “Come On” de Los Saicos i onze de pròpies, a destacar “Blood Meridian”, “Frantic” i “Reyerta”, “L.A.” o “Amusement”.

A més, fruit de la seva participació al concurs internacional de bandes Diesel U Music, en què van quedar entre els 10 finalistes, han gravat aquest genial videoclip, el millor que hem vist últimament!

Itoiz

Kortatu, Hertzainak, Negu Gorriak, Itoiz, Jotakie... Vint anys enrera escoltàvem molta música cantada en basc, d’estils força diferents. Què se n’ha fet, de tot plegat? Si intento pensar en músics o grups d’ara que cantin en basc, l’únic que em ve al cap és el cantautor Jabier Muguruza. I res més. Deu ser que no estic al cas. O potser és que la música basca, pels motius que siguin, no té ara la repercussió que va tenir en aquell moment. Perquè imagino que hi deu haver un munt de grups que canten en euskara. O m’equivoco?

En qualsevol cas, de tots aquells grups que he esmentat, n’hi ha un que encara continuo escoltant. De tant en tant he d’anar a buscar els discos d’Itoiz i m’estic unes quantes setmanes escoltant-los compulsivament. Itoiz van estar en actiu dotze anys, des del 1976 fins al 1988, i van gravar mitja dotzena d'àlbums, entre els quals destaquen Alkolea (1980), Espaloian (1985) i Ambulance (1987), a més d’un disc en directe, que va suposar el comiat de la banda: Eremuko Dunen Atzetik Dabil... (1988). I ens han deixat un munt de cançons meravelloses: “Egun Motela”, “Desolatio”, “Elurretan”, “Espaloian”, “Hegal Egiten”, “Ambulance”, “Marilyn”... o aquella joia anomenada “Lau Teilatu”.

Podeu escoltar aquestes cançons i moltes altres a Spotify, si és que en sou usuaris.

I aquí us deixo un videoclip de la cançó "Hegal Egiten":

Los Planetas, "Romance de Juan de Osuna"

Los Planetas tenen un nou EP al carrer, titulat Cuatro palos, un nou videoclip, aquest "Romande de Juan Osuna", aviat un nou àlbum i, per acabar-ho d'abobar, el dijous 11 de març actuaran al Palau de la Música. Genial!

Hiromi Kawakami, "El cel és blau, la terra blanca"

El vell professor Harutsuna i la seva exalumna Tsukiko Omachi es retroben, al cap dels anys (ella ja en té trenta-vuit), a la taverna d'en Satoru. Els ha cridat l'atenció el fet que tots dos, asseguts a la barra, han demanat el mateix per menjar: tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada i escalunya salada. Això els ha portat a conversar i s'han reconegut. A partir d'aquest moment, el mestre i la Tsukiko aniran coincidint de tant en tant a la mateixa taverna i beuran sake o cervesa junts. I aniran a buscar bolets amb en Satoru, el taverner. I a passar el cap de setmana en una illa. I menjaran, tota mena de plats japonesos: balena a la vinagreta de soja, porc amb kimchi, pop amb wasabi, tofu bullit, oden amb nap, mandonguilles de peix, ostres fumades, tonyina crua trinxada, peix volador... Tot un festival gastronòmic, porta d'entrada a la sensualitat que impregna tota la novel·la.

“Amb una prosa sensual i nua, Kawakami ens explica una història d’amor molt especial: el subtil apropament de dos amants, en tota la seva íntima bellesa, tendresa i profunditat”, llegim a la contraportada del llibre. Si us agrada la novel·la japonesa, si us agraden les novel·les de Mishima, Sôseki, Kawabata o Murakami, El cel és blau, la terra blanca us encantarà.

Un parell de vídeos de Yo La Tengo

El capità Toni d'Ones de l'espai exterior em va recomanar fa uns dies aquests dos divertidíssims i genials vídeos de Yo La Tengo. El primer, "Subarcube", entre el videoclip i el curtmetratge, explica les peripècies dels membres del grup en una acadèmia de rock, a la qual han estat enviats pels caps de l'empresa discogràfica. En el segon, "You Can Have It All", Ira Kaplan i James McNew mostren les seves habilitats per al ball i la coreografia, mentre Georgia Hubley canta... i el públic la mar de content!

Roberto Bolaño, "Los detectives salvajes"

"Estaba, cómo diré, cambiado. Podía pasar días enteros sin tomar sus pastillas y no se le veía nervioso. Aunque cuando lo vi estaba contento porque acababa de recibir medicinas desde Barcelona. ¿Quién te las envió?, le pregunté, ¿una mujer? No, un amigo, me dijo, un tal Iñaki Echavarne con el que una vez tuve un duelo. ¿Una pelea?, dije. No, un duelo, dijo Belano. ¿Y quién ganó? No sé si yo lo maté a él o él me mató a mí, dijo Belano. ¡Fantástico!, le dije. Sí, fantástico, dijo él."

Los detectives salvajes és així. Un munt d'històries extraordinàries que passen a Mèxic, a Barcelona, a París, a Israel, a l'Àfrica, a Malgrat de Mar!...; desenes i desenes de personatges, entre els quals destaquen els dos grans protagonistes de la novel·la, Ulises Lima i Arturo Belano (alter ego de Bolaño); una prosa superba, captivadora, la prosa d'un gran mestre.

Llegir Bolaño em produeix la mateixa emoció, la mateixa sensació de plaer, que quan, als divuit o vint anys, llegia García Márquez, Cortázar, Vargas Llosa o Sábato.