27.2.10

Mujeres, "Mujeres"

Disc del mes, febrer 2010

Bones notícies! A la Barcelona tan moderna, tan fashion, tan cool, tan pop, a la Barcelona dels Primavera Sound, dels Sonar i dels Summercase, també hi ha, encara que només sigui una espurna, rock-and-roll. I aquesta espurna es diu Mujeres. Els "Black Lips de Barcelona", com han estat batejats per la premsa musical, són Yago, Martí, Martín i Pol. Van publicar la seva primera maqueta, ja esgotada, el 2008, i el seu primer single, 3 canciones de muerte y sudor, el 2009. Ara arriba a les botigues Mujeres, el seu primer àlbum, gravat als estudis Ultramarinos Costa Brava.

Mujeres saben destil·lar la millor essència dels clàssics del rock-and-roll més primitiu: 13th Floor Elevators, The Sonics, Billy Childish, Jonathan Richman, Los Saicos o els primers Kinks. Per les seves influències musicals i pels seus directes, que tenen fama d’incendiaris i divertidíssims, Mujeres connecten amb les noves bandes de rock de garatge nord-americanes, com Dead Ghosts, Jacuzzi Boys, Smith Westerns o, és clar, Black Lips.

El disc es pot escoltar, en el sistema de reproducció a temps real, a la pàgina web de la discogràfica, Sones. El formen dotze cançons: una demolidora versió del “Come On” de Los Saicos i onze de pròpies, a destacar “Blood Meridian”, “Frantic” i “Reyerta”, “L.A.” o “Amusement”.

A més, fruit de la seva participació al concurs internacional de bandes Diesel U Music, en què van quedar entre els 10 finalistes, han gravat aquest genial videoclip, el millor que hem vist últimament!


15.2.10

Itoiz

Kortatu, Hertzainak, Negu Gorriak, Itoiz, Jotakie... Vint anys enrera escoltàvem molta música cantada en basc, d’estils força diferents. Què se n’ha fet, de tot plegat? Si intento pensar en músics o grups d’ara que cantin en basc, l’únic que em ve al cap és el cantautor Jabier Muguruza. I res més. Deu ser que no estic al cas. O potser és que la música basca, pels motius que siguin, no té ara la repercussió que va tenir en aquell moment. Perquè imagino que hi deu haver un munt de grups que canten en euskara. O m’equivoco?

En qualsevol cas, de tots aquells grups que he esmentat, n’hi ha un que encara continuo escoltant. De tant en tant he d’anar a buscar els discos d’Itoiz i m’estic unes quantes setmanes escoltant-los compulsivament. Itoiz van estar en actiu dotze anys, des del 1976 fins al 1988, i van gravar mitja dotzena d'àlbums, entre els quals destaquen Alkolea (1980), Espaloian (1985) i Ambulance (1987), a més d’un disc en directe, que va suposar el comiat de la banda: Eremuko Dunen Atzetik Dabil... (1988). I ens han deixat un munt de cançons meravelloses: “Egun Motela”, “Desolatio”, “Elurretan”, “Espaloian”, “Hegal Egiten”, “Ambulance”, “Marilyn”... o aquella joia anomenada “Lau Teilatu”.

Podeu escoltar aquestes cançons i moltes altres a Spotify, si és que en sou usuaris.

I aquí us deixo un videoclip de la cançó "Hegal Egiten":


7.2.10

Los Planetas, "Romance de Juan de Osuna"

Los Planetas tenen un nou EP al carrer, titulat Cuatro palos, un nou videoclip, aquest "Romande de Juan Osuna", aviat un nou àlbum i, per acabar-ho d'abobar, el dijous 11 de març actuaran al Palau de la Música. Genial!



31.1.10

Hiromi Kawakami, "El cel és blau, la terra blanca"

El vell professor Harutsuna i la seva exalumna Tsukiko Omachi es retroben, al cap dels anys (ella ja en té trenta-vuit), a la taverna d'en Satoru. Els ha cridat l'atenció el fet que tots dos, asseguts a la barra, han demanat el mateix per menjar: tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada i escalunya salada. Això els ha portat a conversar i s'han reconegut. A partir d'aquest moment, el mestre i la Tsukiko aniran coincidint de tant en tant a la mateixa taverna i beuran sake o cervesa junts. I aniran a buscar bolets amb en Satoru, el taverner. I a passar el cap de setmana en una illa. I menjaran, tota mena de plats japonesos: balena a la vinagreta de soja, porc amb kimchi, pop amb wasabi, tofu bullit, oden amb nap, mandonguilles de peix, ostres fumades, tonyina crua trinxada, peix volador... Tot un festival gastronòmic, porta d'entrada a la sensualitat que impregna tota la novel·la.

“Amb una prosa sensual i nua, Kawakami ens explica una història d’amor molt especial: el subtil apropament de dos amants, en tota la seva íntima bellesa, tendresa i profunditat”, llegim a la contraportada del llibre. Si us agrada la novel·la japonesa, si us agraden les novel·les de Mishima, Sôseki, Kawabata o Murakami, El cel és blau, la terra blanca us encantarà.

27.1.10

Un parell de vídeos de Yo La Tengo

El capità Toni d'Ones de l'espai exterior em va recomanar fa uns dies aquests dos divertidíssims i genials vídeos de Yo La Tengo. El primer, "Subarcube", entre el videoclip i el curtmetratge, explica les peripècies dels membres del grup en una acadèmia de rock, a la qual han estat enviats pels caps de l'empresa discogràfica. En el segon, "You Can Have It All", Ira Kaplan i James McNew mostren les seves habilitats per al ball i la coreografia, mentre Georgia Hubley canta... i el públic la mar de content!





22.1.10

Roberto Bolaño, "Los detectives salvajes"

"Estaba, cómo diré, cambiado. Podía pasar días enteros sin tomar sus pastillas y no se le veía nervioso. Aunque cuando lo vi estaba contento porque acababa de recibir medicinas desde Barcelona. ¿Quién te las envió?, le pregunté, ¿una mujer? No, un amigo, me dijo, un tal Iñaki Echavarne con el que una vez tuve un duelo. ¿Una pelea?, dije. No, un duelo, dijo Belano. ¿Y quién ganó? No sé si yo lo maté a él o él me mató a mí, dijo Belano. ¡Fantástico!, le dije. Sí, fantástico, dijo él."

Los detectives salvajes és així. Un munt d'històries extraordinàries que passen a Mèxic, a Barcelona, a París, a Israel, a l'Àfrica, a Malgrat de Mar!...; desenes i desenes de personatges, entre els quals destaquen els dos grans protagonistes de la novel·la, Ulises Lima i Arturo Belano (alter ego de Bolaño); una prosa superba, captivadora, la prosa d'un gran mestre.

Llegir Bolaño em produeix la mateixa emoció, la mateixa sensació de plaer, que quan, als divuit o vint anys, llegia García Márquez, Cortázar, Vargas Llosa o Sábato.

17.1.10

Mor Jay Reatard


Fa pocs dies triava un dels seus discos amb Lost Sounds (Black-Wave) com un dels més interessants de la dècada, i una cançó del seu últim disc ("It Ain't Gonna Save Me") com una de les millors del 2009. Ahir, voltant per uns quants blocs musicals, vaig assabentar-me de la seva mort, als 29 anys! Quina putada! Amb la mort de Jay Reatard el punk perd un dels seus màxims exponents en l'actualitat.

Us deixo aquesta foto, que l'hi vaig fer en la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i tres vídeos que reflecteixen la seva trajectòria musical, des de The Reatards a Jay Reatard passant per Lost Sounds.

The Reatards



Lost Sounds



Jay Reatard



10.1.10

Heavy Trash, "Midnight Soul Serenade"

Disc del mes, desembre 2009-gener 2010

Quan poses el disc i sona “Gee, I Really Love You”, penses: “Visca els anys 50!”. I és que Midnight Soul Serenade, com llegia fa uns dies a scannerfm.com, “fa tanta olor d’analògic que sembla gravat fa cinquanta anys”.

Queda clar que, ja passats els moments de glòria de la Blues Explosion, Jon Spencer (Pussy Galore, Boss Hog, The Jon Spencer Blues Explosion) ha posat tota la seva saviesa musical i totes les seves energies en aquest projecte musical que comparteix amb Matt Verta-Ray (Madder Rose, Speedball Baby). A més, s’han sabut envoltar de músics de primera: el bateria de Lambchop Sam Baker, el baixista Simon Chardiet i el pianista Mickey Finn.

Així, el tercer disc de Heavy Trash és una encertat còctel de rockabilly, punk, garatge, blues i country, amb cançons tan encertades com “Good Man” o “Bumble Bee”, amb algun moment en què sembla que ressuscita la Blues Explosion (“Sometimes You Got To Be Gentle”), amb espai per a balades com “In My Heart” i genialitats com l’instrumental “Pimento”, candidat a una banda sonora de Tarantino.

En definitiva, Midnight Soul Serenade és el disc que consolida Heavy Trash com un dels grups de rock més interessants del moment.

2.1.10

Sherwood Anderson, "Winesburg, Ohio"

El premi Llibreter del 2009 és una novel·la deliciosa d'un dels grans narradors nord-americans de la primera meitat del segle XX, Sherwood Anderson, publicada originalment, en anglès, l'any 1919, i que noranta anys després ha estat traduïda per primer cop al català per Francesc Parcerisas i publicada, en un volum preciós, per Viena Edicions, dins la col·lecció El cercle de Viena.

Winesburg, Ohio s'estructura en vint-i-dos capítols o relats. El primer,  "El llibre del grotesc", actua com a pròleg: ens presenta un escriptor vell que somia que escriu un llibre sobre tots els homnes i dones que ha conegut al llarg de la seva vida, convertits en formes grotesques. Els vint-i-un capítols restants tracten sobre diferents habitants de Winesburg, una petita població envoltada de camps de maduixes. Hi ha, però, un personatge omnipresent: el periodista local George Willard, la persona a qui tots acuden quan necessiten explicar a algú les històries de les seves vides o els secrets amagats durant anys o, simplement, quan busquen companyia per a una passejada.

Les històries d'aquests personatges no són històries sorprenents, rebuscades i mai vistes, sinó petites històries corrents i ordinàries sobre personatges solitaris, que els costa parlar i relacionar-se amb els altres; sobre nois i noies que tenen somnis i que fugen buscant fer-los realitat; sobre homes i dones que ja han vist com fracassaven els seus. Ara bé: aquestes petites històries es converteixen en grans històries gràcies a la ploma extraordinària d'Anderson, tot un mestre a l'hora de descriure psicologies i ambients.

Anderson és considerat un dels més grans narradors del seu temps i mestre dels Hemingway, Faulkner, Scott Fitzgerald, Steinbeck i companyia. A propòsit de Winesburg, Ohio, Paul Auster ha dit que "aquest és un llibre ple d'històries extraordinàries. I està meravellosament ben escrit."

31.12.09

Cactus Hits 2009

Us presentem una selecció d'algunes de les cançons que més ens han agradat d'aquest 2009. Hi ha una mica de tot: des del pop de Joe Crepúsculo al punk de Jay Reatard, passant pel pop-rock de Wilco, el noise-rock de Sonic Youth, el soul de JC Brooks & The Uptown Sound o l'ska de Madness. Amb artistes de llarga trajectòria, com Yo La Tengo, Daniel Johnston o Young Fresh Fellows, i debutants com The Cave Weddings, The Drums o The Pains Of Being Pure At Heart. I amb quatre bandes catalanes: Sedaiós, Extraperlo, Love Of Lesbian i Joe Crepúsculo!

Us avisem que l'ordre de les cançons no respon a un criteri de preferència, sinó que hem intentat buscar una certa harmonia -i possiblement no ens n'haurem sortit- en el conjunt de la selecció.

1. The Raveonettes: "Bang"
2. Madness: "Forever Young"
3. Dent May: "Meet Me In The Garden"
4. Love Of Lesbian: "Club de fans de John Boy"
5. Young Fresh Fellows: "The Guilty Ones"
6. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me"
7. Peter, Bjorn & John: "It Don't Move Me"
8. JC Brooks & The Uptown Sound: "Baltimore Is The New Brooklyn"
9. Daniel Johnston: "High Horse"
10. The Drums: "Let's Go Surfing"
11. Extraperlo: "Bañadores"
12. The Postmarks: "No One Said This Would Be Easy"
13. Sonic Youth: "Sacred Trickster"
14. Wilco: "You Never Know"
15. The Cave Weddings: "Bring Your Love"
16. Joe Crepúsculo: "Toda esta energía"
17. The Pains Of Being Pure At Heart: "Young Adult Friction"
18. The Right Ons: "That's New York"
19. The Raveonettes: "Last Dance"
20. Julian Casablancas: "11th Dimension"
21. Yo La Tengo: "Nothing To Hide"
22. Sedaiós: "Els vells"
23. The Flaming Lips: "Watching The Planets"