Yo La Tengo, "Popular Songs"

Disc del mes, setembre 2009

Portada genial i disc monumental: la banda de Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew, una gent que es fa estimar, celebra d’una manera excel·lent els seus vint-i-cinc anys de carrera.

Popular Songs se’ns presenta com un disc perfectament estructurat: una primera part de trenta minuts llargs de cançons pop i una segona d’uns altres trenta i tants minuts d’experimentació.
Després d’una obertura intensa i elèctrica amb “Here To Fall” (amb uns encertadíssims arranjaments de corda), trobem dues cançons precioses, suggerents, cantades per Georgia: “Avalon Or Someone Very Similar” i la hipnòtica “By Two’s”. Segueix “Nothing To Hide”, un tros de cançó plena de vitalitat, carn de “best of”. A continuació, dues interessants peces de soul-pop: “Periodically Triple Or Double” i una preciosa “If It’s True” d’aires Motown. Tornem a la calma amb dues cançons de caràcter acústic, la velvetiana “I'm On My Way” i “When It's Dark”, per tancar la primera part amb la bonica “All Your Secrets”.
La segona part del disc consta de tres cançons, només. Tres cançons llargues, això sí: la primera, cantada (“More Stars Than There Are In Heaven”, nou minuts i mig d’intensitat creixent, creixent, creixent), i les dues últimes, instrumentals. “The Fireside” (onze minuts i mig) és la peça polèmica del disc: per a uns, una de les cançons més suggerents que mai han gravat; per a d’altres, un intent d’instrumental acústic que no va enlloc. I, per acabar, “And The Glitter Is Gone”: una tempesta elèctrica de guitarres distorsionades, marca de la casa, de gairebé setze minuts.

Com han crescut, durant aquests vint-i-cinc anys, Yo La Tengo! Res a veure amb tantes i tantes bandes que graven un primer disc molt bo, un segon més fluixet i amb el tercer desapareixen del mapa. Yo La Tengo van tenir uns inicis vacil·lants amb Ride The Tiger (1986) i New Wave Hot Dogs (1987). Amb President Yo La Tengo, però, van deixar clar que eren molt més que un grup prometedor: acabaven de firmar la seva primera obra mestra. En vindrien moltes més, en una carrera en què, amb alguna excepció, cada disc és, si això és possible, millor que l’anterior: Painful (1993), Electr-O-Pura (1995), I Can Hear the Heart Beating as One (1997), And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000) o I Am Not Afraid of You and I Will Beat Your Ass (2006) en són alguns exemples. Una debilitat personal: Facebook (1990), un disc en què, en clau acústica, els de Hoboken van gravar cinc cançons pròpies i onze versions, i en què mostraven algunes de les seves influències: The Flamin’ Groovies, Daniel Johnston, Ray Davies, John Cale, Cat Stevens... Cal afegir que en altres discos han versionat Beach Boys, George McCrae, The Seeds o els grans mestres: The Velvet Underground.

Una mala notícia, per acabar: la pròxima gira europea de la banda, que els ha de portar a vint escenaris d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria, etc., no passarà per Barcelona. De fet, no travessarà els Pirineus. A vegades em sembla que som a l’Àfrica, i no a Europa!

Record Club

Ja s'ho passa bé, ja, el senyor Beck! El seu nou projecte, anomenat Record Club, consisteix a convidar uns quants amics (músics, és clar) i gravar, en un sol dia, versions de discos històrics. Va començar aquest juny passat amb The Velvet Underground & Nico, i continua ara amb Songs Of Leonard Cohen.

Podeu trobar un munt de vídeos il·lustratius d'aquestes sessions a Vimeo. Aquí us en deixo, com a mostra, un parell. En el primer trobem una brillant versió electrònica del "Run, Run, Run" de la Velvet:



I en aquest altre, una hipnòtica revisió del clàssic per excel·lència de Leonard Cohen, "Suzanne":

James Joyce, "Ulisses"

Després de passar, aquest agost, uns dies a Dublín, vaig tornar a casa amb la disposició idònia per a fer l'intent definitiu de llegir-me l'Ulisses.
La cèlebre novel·la de Joyce, potser la menys llegida i més comentada de la història de la literatura, narra la història d'un dia en la vida de Leopold Bloom, Stephen Dedalus i altres personatges a través de les seves peripècies per Dublín. Curiosament, però, Joyce la va escriure entre Trieste, Zuric i París, força anys després d'haver marxat de la ciutat on va néixer.
Ulisses ha estat una obra sempre polèmica. Més enllà dels problemes inicials amb la censura, la novel·la ha comptat amb admiradors incondicionals i amb ferms detractors. Entre els primers figuren Yeats, Hemingway o, més recentment, el professor Mauricio Molina, que en un article a la Revista de la Universidad de México la considera "el equivalente a la Capilla Sixtina en el ámbito de la literatura del siglo XX". Entre els detractors hi havia el narrador espanyol Juan Benet, per a qui Ulisses era "un cuadro de costumbres hipertrofiado por la palabrería".

Ulisses no és una novel·la de lectura fàcil. Tot i així, jo n'he quedat tan fascinat que immediatament m'he posat a llegir el capítol que Nabokov li dedica en el seu Curso de literatura europea.

A continuació us reprodueixo un quants fragments de la novel·la, en la traducció que Joaquim Mallafré va fer per a Leteradura, més tard reeditada en la col·lecció "Clàssics moderns" d'Edhasa, en què s'observa la seva riquesa d'estils:

"Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins".

"Blanca bas i roja mui
cos de xabí bambaní
xala-te'n a sobinyar
i ostilem dor aratxí."

"Bronze i or sentien els cascos ferrats, acerressonant Impertintin tintintin.
Estelles, estirant-se estelles d'ungla pedrenca del polze, estelles.
La bacona! I or es va posar més vermella.
Una ronca nota de pifre bufà.
Bufà bluf. Blau bloomflorir del.
Cabell d'or en pinacles.
Una rosa convulsa sobre pits setinats de setí, rosa de Castella.
Refilant, refilant: Aidolores
Goita! Qui tenim en aquest... goitador?"

"Un hom qui anava de camí, aturà·s a la porta de l'alberg quan venc la nit. E aquell hom era de la gent d'Israel que per la terra errant tant havia anat. Escarida pietat humana la comesa que sol l'amenava ad aquest alberg.
D'aquest alberg és sènyer A. Horne. Setanta lits hic té parats que les fecundes mares usen a jaure per a sofrir ab paciència e infantar fiyls sanitoses axí com l'àngel de Déu anuncià a Maria."

"Hurra! Enxoma la bimba, baranda. Passa el pillent. Aquí tens la barreja d'ordi, Jock, brau dels Hailands. Que per molts anys puguis fer bullir l'olla i pa a la post que hi hagi! (...) Què dius? A l'abeurador. Trompa. Nya el meig xenyor. Bantam, dos dies eixut. No xumant més que claret. I ca! Guipa'l, ves. Gundéu, no fotis. I al barber que som anat. Massa ple per a parlar. Amb un andova a la via. Has acabat com una regadora?"

"Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portessin lesmorzar al llit amb un parell dous des de lhotel City Arms quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge per ferse linteressant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que shi faria larròs i no ens va deixar ni cinc tot per a misses per a ella i la seva ànima més rància que shagi vist mai que quan shavia de gastar 4 penics..."

Cançons d'estiu (2009)

Us deixo una llista d'algunes de les cançons que m'estan acompanyant aquest estiu. Es tracta d'una selecció marcada, entre d'altres, pel Primavera Sound (The Pains of Being Pure at Heart), pel PopArb (Manel, Joe Crepúsculo, Joan Miquel Oliver), per les barraques de Malgrat (Fundación Tony Manero), pels farts que m'he fet d'escoltar discos del segell Vampisoul (Joe Bataan, La Sangre Caliente) i per les novetats del segell Yep Roc Records (The Minus 5, Young Fresh Fellows).

· "United Soul" (Fundación Tony Manero, 2002)

· "Meet Me In The Garden" (Dent May, 2009)

· "The Lurking Barrister" (The Minus 5, 2009)

· "Call My Name" (Joe Bataan, 2005)

· "Al mar!" (Manel, 2008)

· "Rave On" (M. Ward, 2009)

· "Come Saturday" (The Pains of Being Pure at Heart, 2009)

· "The Guilty Ones" (Young Fresh Fellows, 2009)

· "La culebra" (La Sangre Caliente, 1974)

· "Funny Little Frog" (God Help The Girl, 2009)

· "Polo de llimona" (Joan Miquel Oliver, 2009)

· "Move On Up" (Curtis Mayfield, 1970)

· "La canción de tu vida" (Joe Crepúsculo, 2008)

· "You Never Know" (Wilco, 2009)

· "One Hit Wonder" (Ultraplayback, 2009)

Sonic Youth, "The Eternal"

Disc del mes, juliol-agost 2009

Els reis del noise-rock tornen a demostrar, una vegada més, perquè són això: els reis. Porten vint-i-vuit anys de carrera i han gravat, amb aquest, disset álbums, alguns dels quals es troben entre els més destacats de la història del rock: Daydream Nation (1988), Goo (1990) i Dirty (1992) són els meus predilectes.

Al llarg de bona part d'aquests anys han mantingut la mateixa formació: als tres membres de la formació original, Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (veu i guitarra) i Kim Gordon (veu, baix i guitarra), se'ls va afegir, substituint els anteriors bateries, Steve Shelley. Això passava el 1986. I encara avui continuen els quatre junts, amb alguna incorporació ocasional, com va ser la del músic i productor Jim O'Rourke, baixista i guitarrista de la banda des de l'any 2000 fins al 2005, i una recent incorporació que no sabem si és puntual o serà definitiva: Mark Ibold, el que havia estat baixista dels Pavement, apareix en els crèdits i en les fotografies promocionals del nou disc dels de Nova York. Molt probablement és aquesta estabilitat, juntament amb la seva aversió a la vanitat i a l'histrionisme, allò que els permet mantenir-se en la primera línia.

Amb cançons més properes al pop, de dos o tres minuts (com "Sacred Trickster" o "Leaky Lifeboat"), i d'altres de més llargues que juguen amb el soroll i l'experimentació ("Anti-Orgasm" o "Antenna"), The Eternal es mou dins les coordenades que sempre han caracteritzat la música de Sonic Youth: entre la melodia i el soroll, entre l'ordre i el caos, entre el misteri i la revelació. Hi ha les guitarres que punxen, hi ha les afinacions estranyes. I hi ha, finalment, magnetisme i bellesa.

M. Ward, "Rave On"

Preciós, aquest videoclip de M. Ward! I és que l'home, a sobre, té el bon gust de fixar-se en una cançó del gran Buddy Holly. I en fa una versió magnífica! Està inclosa a Hold Time, el nou i molt recomanable disc d'aquest músic nord-americà anomenat Matthew Stephen Ward i que artísticament es presenta com a M. Ward.

Nick Hornby, "Tot per una noia"

Bones notícies: hi ha un nou Hornby en català a les llibreries! L'anterior, A Long Way Down, no va tenir traducció catalana. I aquest que ara ens arriba, Tot per una noia, ho fa amb un parell d'anys de retard: l'original en anglès, Slam, va ser publicat el 2007.
Tot plegat no deixa de ser sorprenent, tenint en compte que Hornby és un autor que sempre havia funcionat bé a casa nostra, amb novel·les com Alta fidelitat, Una mena de pare o Com ser bo.

"El gran tema de Nick Hornby ha estat sempre l'adolescència perpètua que afligeix tants homes, o potser tots, com afirmen algunes dones. Ara ha escrit una novel·la sobre adolescents de veritat... i és encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que ell fa", afirma el crític David Sexton en un text que trobem a la contraportada.

El que m'ha semblat més interessant de Tot per una noia és el fet que Hornby converteixi un pòster del crac de l'skate Tony Hawk en un personatge de la novel·la. Hawk és l'ídol i el confident de Sam Jones, el protagonista del relat, i sempre té respostes per a totes les preguntes del noi. Aquestes respostes, en realitat, surten de la biografia de l'skater, que Sam s'ha llegit quaranta o cinquanta vegades...

Tot per una noia és una novel·la fresca i amena, amb el sentit de l'humor que caracteritza Hornby, ideal per a emportar-se de vacances.

PopArb 2009

És curiós, el PopArb. La primera sensació que vaig tenir en entrar al recinte, el divendres a la nit, va ser la de trobar-me enmig d'un festa major de trenta anys enrera. L'ambient és agradable i la gent civilitzada, sense aquelles colles de hooligans que vénen a tocar els nassos als summercases.

Havia vist en Joan Miquel Oliver tocant amb Antònia Font, però mai en solitari. I em va agradar molt. El límit de temps que imposa un festival el va obligar a sacrificar les presentacions en benefici de les cançons. Però de cançons en té, l'home: "Surfistes en càmera lenta", "Polo de llimona", "Molí de vent", "M'encanta París", "Hansel i Gretel"... Un dels millors moments del concert va ser quan se'n va anar la llum a mig "Final feliç" (una broma de Thomas Alva Edison, segons Oliver) i el públic va continuar cantant el "lalalala" fins que el grup va poder reprendre la cançó. I el final del concert, amb "Lego", "Foto" i "Polo de menta", va ser realment intens!

La pluja havia fet endarrerir l'inici dels concerts. L'Oliver, que havia d'haver començat a tres quarts de dotze, no ho va fer fins a la una. Més tard vam veure Love of Lesbian. Per acabar, Ultraplayback: després d'un parell de cançons vam marxar. La cosa pintava molt bé, però estàvem rebentats.

L'endemà dissabte, sense pluja, tot va anar de primera. La sorpresa de la nit va ser Joe Crepúsculo, que es declara un trobador tecno. Reconec que l'havia escoltat poc i malament. A part de fer-nos un tip de riure amb les presentacions de les cançons, no vam parar de ballar amb "El día de las medusas", "Baraja de cuchillos", "Ama y haz lo que quieras" o "Suena brillante". En el seu myspace he vist que aquest estiu se'l passarà de festival en festival: no m'estranya gens!

Els Manel arrasen: un sol disc al carrer i les entrades s'exhaureixen a cada concert que fan. I és que els Manel generen felicitat i emoció. S'ho passen bé dalt de l'escenari i transmeten aquesta alegria al públic. Fins al punt que, en un moment del concert, algú que hi ha al teu costat crida: "Sou els millors!". Dissabte van tocar pràcticament el mateix repertori que quan els vaig veure l'abril a Cardedeu: gairebé tot el disc Els millors professors europeus (sense -quina llàstima!- "Corrandes de la parella estable") i tres versions que són molt més que versions: "La gent normal" (Pulp), "No t'enyoro" (Els Pets) i "El bròquil" (Shakira). Un gran concert. Ara bé: esperem amb enorme expectació el dia en què tocaran una cançó nova!

Per acabar, vam veure en Miqui Puig, que es presentava acompanyat del seu Conjunto Eléctrico. Van versionar el "Soy así" de Los Salvajes (segons en Miqui, la millor banda que hi ha hagut mai a Barcelona) i van sonar de collons. Em vaig recordar d'aquells temps en què Miqui Puig començava amb Los Sencillos i els havia vist tocar al KGB, la mítica sala del barri de Gràcia: era l'any 1989 i tot just havien gravat la seva primera maqueta, que tenia cançons tan bones com "Por la noche", "Lluvias" o "Volver atrás"...

Visca el PopArb!

Doctor Explosion + Wau y Los Arrghs!!!

Discos del mes, juny 2009

Dos discos destacats, aquest mes! I visca el rock-and-roll! Bona collita, la d'aquest 2009: The Right Ons, The Jim Jones Revue... i ara tenim aquí els nous àlbums dels asturians Doctor Explosion, ¡¡Chupa aquí!!, i dels valencians Wau y Los Arrrghs!!!, ¡¡¡Viven!!!. Dos discos que tenen moltes coses en comú. D'entrada, tots dos han estat gravats als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón. Uns estudis de gravació 100 % analògics amb una àmplia col·lecció d'equips vintage. El mateix Jorge Explosion s'ha encarregat de produir, gravar, mesclar i masteritzar els dos discos, tant el de la seva banda com el dels valencians. A més, en tots dos col·labora Mike Mariconda, component de mítics grups americans de punk-rock dels anys 90 com The Devil Dogs o The Raunch Hands. Finalment, podem afegir que en els dos àlbums s'alternen composicions pròpies amb versions de bandes dels 60 com The Byrds, Larry and the Blue Notes, The Beathoveens, Jonah & Whales, The Lyrics o The Troyes.

En definitiva, el concepte musical d'aquests dos discos es pot resumir en unes paraules de la contraportada de ¡¡Chupa aquí!!:

"Es un disco de RockandRoll. ¿Alguien sabe que coño es eso? ¿Que coño es un disco de RockandRoll? Solo tres tíos tocando juntos, grabando todos a la vez, con energía, con actitud. Un disco honesto, sin trucos de estudio, directo a la cabeza, con rabia y mala ostia. Un sonido excitante y crudo que sucede en el estudio en tiempo real. Eso es un puto disco de RockandRoll. Algo que escuchas y te lo crees, sin la sobre producción aburrida del rock. El rock es aburrimiento, el RockandRoll es diversión. A nosotros no nos gusta el Rock. Por eso este disco Suena a RockandRoll. Suena a Garaje, a 60s Beat, a Punk, Suena a Doctor Explosión. No vendemos motos ni somos un montaje. Solo tres tarados con guitarras, timbales y energía directa a tu cara. Somos lo que hay en este disco. No hay que lamerle el culo a nadie, ni pedir perdón por divertirse. Enchúfate al ampli, salta, baila, tírate al suelo, haz el mongol. Antes de que sea tarde... ¡¡Diviértete!! ¡¡Muerte al Rock!! ¡¡Larga vida al RockandRoll!!!

Gloriosa nit de rock-and-roll!

Los Negativos (dijous 11-06-09, 21.30 h., sala [2] de l'Apolo, Barcelona)

Los Negativos han aprofitat la recent edició de Dandies entre basura, un disc que recull cançons gravades entre els anys 1986 i 2008, per fer una petita gira que finalment els va portar aquest dijous a la seva ciutat. Si a l'estudi són els mateixos de sempre, als escenaris només van pujar Carles Estrada i Alfredo Calonge, acompanyats de tres músics més. El repertori va ser de luxe. Van començar amb tres cançons de Piknik Caleidoscópico ("Viaje al norte", "Habitación realmente pequeña" i "Cansados y decaídos"). A partir d'aquí, van anar alternant més cançons del seu mític primer disc, com "El club del cerdo violeta" o "No soy yo (la psicoastenia)" amb algunes de les recuperades en el seu nou disc, com "Las calles vacías" o "Creación instantánea". Just al mig del concert va arribar un meravellós moment acústic amb "Parque portugués", "¿Quién aplastó la mariposa?" i "Cigarras panameñas", i després d'aquestes tres va esclatar "Bagdad": tres minuts de felicitat pop en una postal de finals dels 80, quan encara érem teenagers... Al llarg del concert van anar desfilant per l'escenari diferents convidats, vinculats a la història de la banda. D'altres, com Valentí Morató, el bateria original, s'ho miraven des del públic. Amb "Sacerdotisa de la carne eléctrica" van arribar al final del concert. Però encara ens esperaven un parell de bisos, amb dos clàssics imprescindibles de la banda com "Graduado underground" i "Moscas y arañas", una versió de "Shake Some Action" (en homenatge als seus admirats Flamin' Groovies) i, finalment, "1, 2, 3, luz roja", una de les poques visites al segon álbum del grup, 18º sábado amarillo (1987). Nostàlgia a cabassos. Un gran concert.

The Staggers (dijous 11-06-09, 23.15 h., sala Sidecar, Barcelona)

La casualitat va fer que, a l'entrada de l'Apolo, ens donessin un flyer que anunciava un concert dels Staggers al Sidecar. Així que, sortint de veure Los Negativos, ens en vam anar cap a la plaça Reial. Els Staggers són una banda austríaca que fa poc em va recomanar l'amic Junior Serrandez. Fanàtics del garage-punk més llardós (es declaren incondicionals dels recopilatoris de les sèries "Back From de Grave", "Las Vegas Grind" i "Teenage Shutdown"), practiquen un rock-and-roll primitiu i salvatge en la línia de bandes actuals com els valencians Wau y Los Arrrghs!, els americans The Neanderthals o els asturians Doctor Explosion. Precisament als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón han gravat els Staggers el single que divendres presentaven, titulat "No como tu". El concert va ser la bomba: tres quarts d'hora de festa salvatge i de ballar sense parar gràcies a un grup que sonava de collons i a un cantant, Wild Evel (Evelio el Salvaje a la contraportada del single), que és tot un showman. I van versionar "One Ugly Child", aquell tema de Larry Bright, de 1960, que ja tocaven en la seva època els Downliners Sect i que els Doctor Explosion van rebatejar "Eres feo chaval". Ja ho veieu: hi ha moltes connexions entre Àustria i Astùries...

En definitiva, una nit rodona.