PopArb 2009

És curiós, el PopArb. La primera sensació que vaig tenir en entrar al recinte, el divendres a la nit, va ser la de trobar-me enmig d'un festa major de trenta anys enrera. L'ambient és agradable i la gent civilitzada, sense aquelles colles de hooligans que vénen a tocar els nassos als summercases.

Havia vist en Joan Miquel Oliver tocant amb Antònia Font, però mai en solitari. I em va agradar molt. El límit de temps que imposa un festival el va obligar a sacrificar les presentacions en benefici de les cançons. Però de cançons en té, l'home: "Surfistes en càmera lenta", "Polo de llimona", "Molí de vent", "M'encanta París", "Hansel i Gretel"... Un dels millors moments del concert va ser quan se'n va anar la llum a mig "Final feliç" (una broma de Thomas Alva Edison, segons Oliver) i el públic va continuar cantant el "lalalala" fins que el grup va poder reprendre la cançó. I el final del concert, amb "Lego", "Foto" i "Polo de menta", va ser realment intens!

La pluja havia fet endarrerir l'inici dels concerts. L'Oliver, que havia d'haver començat a tres quarts de dotze, no ho va fer fins a la una. Més tard vam veure Love of Lesbian. Per acabar, Ultraplayback: després d'un parell de cançons vam marxar. La cosa pintava molt bé, però estàvem rebentats.

L'endemà dissabte, sense pluja, tot va anar de primera. La sorpresa de la nit va ser Joe Crepúsculo, que es declara un trobador tecno. Reconec que l'havia escoltat poc i malament. A part de fer-nos un tip de riure amb les presentacions de les cançons, no vam parar de ballar amb "El día de las medusas", "Baraja de cuchillos", "Ama y haz lo que quieras" o "Suena brillante". En el seu myspace he vist que aquest estiu se'l passarà de festival en festival: no m'estranya gens!

Els Manel arrasen: un sol disc al carrer i les entrades s'exhaureixen a cada concert que fan. I és que els Manel generen felicitat i emoció. S'ho passen bé dalt de l'escenari i transmeten aquesta alegria al públic. Fins al punt que, en un moment del concert, algú que hi ha al teu costat crida: "Sou els millors!". Dissabte van tocar pràcticament el mateix repertori que quan els vaig veure l'abril a Cardedeu: gairebé tot el disc Els millors professors europeus (sense -quina llàstima!- "Corrandes de la parella estable") i tres versions que són molt més que versions: "La gent normal" (Pulp), "No t'enyoro" (Els Pets) i "El bròquil" (Shakira). Un gran concert. Ara bé: esperem amb enorme expectació el dia en què tocaran una cançó nova!

Per acabar, vam veure en Miqui Puig, que es presentava acompanyat del seu Conjunto Eléctrico. Van versionar el "Soy así" de Los Salvajes (segons en Miqui, la millor banda que hi ha hagut mai a Barcelona) i van sonar de collons. Em vaig recordar d'aquells temps en què Miqui Puig començava amb Los Sencillos i els havia vist tocar al KGB, la mítica sala del barri de Gràcia: era l'any 1989 i tot just havien gravat la seva primera maqueta, que tenia cançons tan bones com "Por la noche", "Lluvias" o "Volver atrás"...

Visca el PopArb!

Doctor Explosion + Wau y Los Arrghs!!!

Discos del mes, juny 2009

Dos discos destacats, aquest mes! I visca el rock-and-roll! Bona collita, la d'aquest 2009: The Right Ons, The Jim Jones Revue... i ara tenim aquí els nous àlbums dels asturians Doctor Explosion, ¡¡Chupa aquí!!, i dels valencians Wau y Los Arrrghs!!!, ¡¡¡Viven!!!. Dos discos que tenen moltes coses en comú. D'entrada, tots dos han estat gravats als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón. Uns estudis de gravació 100 % analògics amb una àmplia col·lecció d'equips vintage. El mateix Jorge Explosion s'ha encarregat de produir, gravar, mesclar i masteritzar els dos discos, tant el de la seva banda com el dels valencians. A més, en tots dos col·labora Mike Mariconda, component de mítics grups americans de punk-rock dels anys 90 com The Devil Dogs o The Raunch Hands. Finalment, podem afegir que en els dos àlbums s'alternen composicions pròpies amb versions de bandes dels 60 com The Byrds, Larry and the Blue Notes, The Beathoveens, Jonah & Whales, The Lyrics o The Troyes.

En definitiva, el concepte musical d'aquests dos discos es pot resumir en unes paraules de la contraportada de ¡¡Chupa aquí!!:

"Es un disco de RockandRoll. ¿Alguien sabe que coño es eso? ¿Que coño es un disco de RockandRoll? Solo tres tíos tocando juntos, grabando todos a la vez, con energía, con actitud. Un disco honesto, sin trucos de estudio, directo a la cabeza, con rabia y mala ostia. Un sonido excitante y crudo que sucede en el estudio en tiempo real. Eso es un puto disco de RockandRoll. Algo que escuchas y te lo crees, sin la sobre producción aburrida del rock. El rock es aburrimiento, el RockandRoll es diversión. A nosotros no nos gusta el Rock. Por eso este disco Suena a RockandRoll. Suena a Garaje, a 60s Beat, a Punk, Suena a Doctor Explosión. No vendemos motos ni somos un montaje. Solo tres tarados con guitarras, timbales y energía directa a tu cara. Somos lo que hay en este disco. No hay que lamerle el culo a nadie, ni pedir perdón por divertirse. Enchúfate al ampli, salta, baila, tírate al suelo, haz el mongol. Antes de que sea tarde... ¡¡Diviértete!! ¡¡Muerte al Rock!! ¡¡Larga vida al RockandRoll!!!

Gloriosa nit de rock-and-roll!

Los Negativos (dijous 11-06-09, 21.30 h., sala [2] de l'Apolo, Barcelona)

Los Negativos han aprofitat la recent edició de Dandies entre basura, un disc que recull cançons gravades entre els anys 1986 i 2008, per fer una petita gira que finalment els va portar aquest dijous a la seva ciutat. Si a l'estudi són els mateixos de sempre, als escenaris només van pujar Carles Estrada i Alfredo Calonge, acompanyats de tres músics més. El repertori va ser de luxe. Van començar amb tres cançons de Piknik Caleidoscópico ("Viaje al norte", "Habitación realmente pequeña" i "Cansados y decaídos"). A partir d'aquí, van anar alternant més cançons del seu mític primer disc, com "El club del cerdo violeta" o "No soy yo (la psicoastenia)" amb algunes de les recuperades en el seu nou disc, com "Las calles vacías" o "Creación instantánea". Just al mig del concert va arribar un meravellós moment acústic amb "Parque portugués", "¿Quién aplastó la mariposa?" i "Cigarras panameñas", i després d'aquestes tres va esclatar "Bagdad": tres minuts de felicitat pop en una postal de finals dels 80, quan encara érem teenagers... Al llarg del concert van anar desfilant per l'escenari diferents convidats, vinculats a la història de la banda. D'altres, com Valentí Morató, el bateria original, s'ho miraven des del públic. Amb "Sacerdotisa de la carne eléctrica" van arribar al final del concert. Però encara ens esperaven un parell de bisos, amb dos clàssics imprescindibles de la banda com "Graduado underground" i "Moscas y arañas", una versió de "Shake Some Action" (en homenatge als seus admirats Flamin' Groovies) i, finalment, "1, 2, 3, luz roja", una de les poques visites al segon álbum del grup, 18º sábado amarillo (1987). Nostàlgia a cabassos. Un gran concert.

The Staggers (dijous 11-06-09, 23.15 h., sala Sidecar, Barcelona)

La casualitat va fer que, a l'entrada de l'Apolo, ens donessin un flyer que anunciava un concert dels Staggers al Sidecar. Així que, sortint de veure Los Negativos, ens en vam anar cap a la plaça Reial. Els Staggers són una banda austríaca que fa poc em va recomanar l'amic Junior Serrandez. Fanàtics del garage-punk més llardós (es declaren incondicionals dels recopilatoris de les sèries "Back From de Grave", "Las Vegas Grind" i "Teenage Shutdown"), practiquen un rock-and-roll primitiu i salvatge en la línia de bandes actuals com els valencians Wau y Los Arrrghs!, els americans The Neanderthals o els asturians Doctor Explosion. Precisament als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón han gravat els Staggers el single que divendres presentaven, titulat "No como tu". El concert va ser la bomba: tres quarts d'hora de festa salvatge i de ballar sense parar gràcies a un grup que sonava de collons i a un cantant, Wild Evel (Evelio el Salvaje a la contraportada del single), que és tot un showman. I van versionar "One Ugly Child", aquell tema de Larry Bright, de 1960, que ja tocaven en la seva època els Downliners Sect i que els Doctor Explosion van rebatejar "Eres feo chaval". Ja ho veieu: hi ha moltes connexions entre Àustria i Astùries...

En definitiva, una nit rodona.

Los Negativos, "Moscas y arañas"

A finals dels 80 a Barcelona es va viure un important revival de cultura mod, amb grups com Brighton 64, Kamembert, Telegrama o Los Negativos. Aquests últims van gravar un dels millors discos de la història del pop cantat en castellà: Píknik Caleidoscópico (1986). Ara han tornat als escenaris, i es diu que continuen tenint un directe boníssim. Aquest dijous ho podrem comprovar a la sala [2] de l'Apolo.

Primavera Sound 2009 (divendres)

Brutal! A l'entrada repartien taps per a les orelles, i quan vam ser a dins vam entendre per què ho feien. El concert dels irlandesos My Bloody Valentine va fer tremolar literalment l'auditori del Fòrum. No sé com serà la fi del món, però segur que tindrà els My Bloody Valentine interpretant la banda sonora. "Esclafament sònic a l'Auditori", titula la crònica d'El Periódico. A l'Avui, David Broc parla d'una "sessió eixordadora, enlluernadora i extenuant (...), un concert que s'haurà de pair del tot amb el pas del temps". Memorable. La foto l'he extret del web indiespot.es: des del primer pis de l'auditori, amb la meva merda de càmera, no hi va haver res a fer...

Teníem moltes ganes de veure els novaiorquesos The Pains Of Being Pure At Heart. El seu àlbum de debut (disc del mes de març) ens va agradar moltíssim, i teníem bones referències pel que fa al seu directe. I el concert va ser magnífic. Curt, però magnífic. Dalt de l'escenari, els Pains transmeten tanta energia com alegria. I quina pila de cançons memorables que tenen, la mare que els va parir! No sabem què faran a partir d'ara; no sabem si podran mantenir el llistó tan alt; però, com deia el meu amic Junior, sempre ens quedarà el seu meravellós primer disc...

Es veu que l'any passat Saint Etienne van tocar a Razzmatazz amb baix i bateria. Al Primavera no vam tenir tanta sort: molta programació i uns teclats que Bob Stanley i Pete Wiggs es miraven més que no pas tocaven. I, això sí, la veu preciosa de Sarah Cracknell, acompanyada d'una corista. Tots plegats, semblaven uns Abba moderns! I és que de cançons boniques no els en falten!

Merda d'horaris! Si veies el concert sencer dels Spiritualized, et perdies els Pains. O sigui que només vam escoltar tres o quatre cançons de la banda de Jason Pierce. I ens van agradar molt! Tot i que vam tenir la impressió que era un concert per gaudir a l'auditori (on, de fet, ja va tocar en l'edició del 2007) més que no pas a l'escenari Rockdelux.

The Jim Jones Revue, "The Jim Jones Revue"

Disc del mes, maig 2009

Quan vaig escoltar el disc, i encara més després de veure vídeos com el que teniu al final d'aquesta ressenya, vaig pensar: aquests són els tios que jo vull veure en directe! Yeah! Això és rock-and-roll, primitiu i, sobretot, salvatge! El senyor Jim Jones ja sap de què va la cosa: porta anys fent tremolar les parets de les sales on toca amb bandes com Thee Hypnotics o Black Moses. Ara, amb el seu nou grup, promet concerts espectaculars. El disc conté cançons absolutament demolidores, com "Princess & The Frog" o "Rock'n'Roll Psychosis": Little Richard n'estaria orgullós! Sembla que a l'octubre vindran a tocar a Barcelona i a Vidreres. No hi faltarem!

La capa d'El Vez

La Maria m'envia les seves fotos del concert d'El Vez. En aquestes tres es veu el moment en què es treu la capa.

El Vez a Barcelona

Un gran concert de rock-and-roll, el d'ahir a la nit! A La 2 de l'Apolo vam poder gaudir d'una banda molt competent formada per un bateria, un baixista i dos guitarristes (tots dos amb guitarres i amplis Fender!); d'unes esplèndides Elvettes que no van parar de cantar i de ballar; i d'un showman com n'hi ha pocs: el senyor Robert López, més conegut com El Vez, l'Elvis mexicà.

Autèntic rock-and-roll i molta diversió: això és el que ens va oferir El Vez, un individu que, després d'haver format part de The Zeros en la seva joventut, es va convertir en imitador d'Elvis, ja fa vint-i-un anys, i des de llavors ha anat perfeccionant un espectacle en què, a més de cançons del rei del rock (magnífiques "En el barrio" i "Maria's The Name"), hi tenen cabuda molts altres clàssics del rock: en el concert d'ahir van caure un parell de cançons de Bowie ("It Ain't Easy" i "Rock'n'Roll Suicide"), una de T. Rex, la ranxera "Volver volver" i una versió instrumental de "La cucaracha". I, en els bisos, un festiu "Wooly Buly" (l'original, de Sam the Sham and the Pharaohs, data del 1965) i, per acabar, "Hey Sah-Lo-Ney": una vella cançó de Mickey Lee Lane que ja coneixíem per la versió que en van fer els Detroit Cobras, que la rebatejaven "Hey Sailor". Aquí El Vez ens va fer cantar a tots els assistents, i no cal dir que vam respondre amb tot el nostre entusiasme!

Que torni ben aviat!

El Vez, "En el barrio"

L'Elvis mexicà porta el seu xou a La 2 de l'Apolo. Serà demà, dimarts 19 de maig, a 2/4 de 10 de la nit. L'artífex de discos com Not Hispanic, Fun in Español o Graciasland no es dedica només a versionar cançons d'Elvis, sinó que s'atreveix també amb Abba, Iggy Pop, T-Rex, U2 i d'altres. Tot això acompanyat d'una bona banda de rock-and-roll i de les Elvettes, les seves coristes i ballarines. Visca!

Adéu, Antonio

Avui ha mort l'Antonio Vega. Esmorzant amb els companys de feina hem sentit la notícia pel televisor del bar. Ens hem quedat tots una mica tristos, i n'hem estat parlant. En Víctor i jo l'havíem vist en directe l'octubre passat a Terrassa. Se'l veia malament, l'home. Però quin concert més emocionant! La Laura també l'havia vist feia poc com a convidat en un concert d'Amaral. Li costava cantar, ens ha dit. Però vèiem que anava fent concerts, que havia anunciat un nou disc, i pensàvem: encara se'n sortirà. I no se n'ha sortit.

Al migdia, quan he arribat a casa, m'ha trucat en Junior: avui dedicarà una bona part del seu programa de ràdio (Ones de l'espai exterior, a Ràdio Blanes) a fer un homenatge a l'Antonio Vega. M'he oferit a col·laborar-hi.

Aquesta tarda he estat una bona estona voltant per internet, llegint la notícia als diaris digitals i veient alguns vídeos de l'artista al YouTube. I llegint els comentaris que hi està escrivint la gent aquestes últimes hores. És emocionant. Com se l'estimava, tothom!

Antonio, et trobarem a faltar.


Lucha de gigantes convierte
el aire en gas natural.
Un duelo salvaje advierte
lo cerca que ando de entrar.
En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.
Vaya pesadilla corriendo
con una bestia detrás.
Dime que es mentira todo,
un sueño tonto y no más.
Me da miedo la enormidad
donde nadie oye mi voz.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien más aquí.
Creo en los fantasmas terribles,
de algún extraño lugar.
Y en mis tonterías para
hacer tu risa estallar.
En un mundo descomunal
siento tu fragilidad.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien mas aquí.
Deja que pasemos sin miedo.