The Pains Of Being Pure At Heart, s/t

Disc del mes, març 2009

Són tres nois i una noia, són de Nova York i han debutat amb un disc que ens transporta als primers anys 90, un disc que respira efervescència indie, ple de reverb i de guitarres distorsionades. Un disc com els d'abans (deu cançons en menys de trenta-cinc minuts), lluny dels excessos a què ens ha portat el CD de 74 minuts. I quines deu cançons! Els mestres (Stone Roses, The Pastels, The Wedding Present, The Jesus & Mary Chain, Teenage Fanclub, My Bloody Valentine i companyia) poden estar orgullosos dels seus deixebles! Quines deu cançons! La meitat són singles claríssims: "Come Saturday", "Young Adult Friction", "This Love Is Fucking Right", "Everything With You" i "A Teenager In Love". Però és que el disc ja arrenca de primera amb "Contender". I "Stay Alive" és una cançó preciosa! I "The Tenure Itch" (a mi em sona molt a Stone Roses) no està gens malament! I "Gentle Sons" proporciona el perfecte epíleg de guitarres distorsionades que un disc com aquest ha de tenir! Quan aconsegueixi deixar d'escoltar-lo, el guardaré al costat del primer dels Stone Roses, del Bandwagonesque dels Teenage Fanclub i del Psychocandy dels The Jesus & Mary Chain. Potser, fins i tot, al cap dels anys l’arribaré a escoltar tantes vegades com tots aquells!

Los Straitjackets versionen Nirvana

Los Straitjackets s'atreveixen amb tot! Si temps enrera, en el seu disc The Velvet Touch of... (1999), versionaven "My Heart Will Go On" (sí: el tema principal de la pel·lícula Titanic!), ara adapten a la seva fórmula instro-surf l'èxit més celebrat de la banda de Kurt Cobain, "Smells Like Teen Spirit", que podeu escoltar en el seu myspace. I no en tenen prou amb adaptar la cançó: també han redissenyat la portada de Nevermind!

Jonathan Richman a l'Apolo

Jonathan Richman, amb el seu bon humor tenyit de malenconia, és un home que es fa estimar. Dalt de l'escenari sempre s'hi ha trobat com el peix a l'aigua, i s'ha sabut guanyar públics d'aquí i d'allà cantant en un castellà, un francès o un italià macarrònics. De fet, Richman ja és tot un referent per a una nova generació de músics d'arreu (Jens Lekman, Dent May i tants d'altres).

Aquest dimarts va venir a l'Apolo de Barcelona, acompanyat d'un bateria, a presentar-nos el seu últim disc, ¿A qué venimos sino a caer?, un disc editat per Munster Records que recull 12 cançons en castellà, italià, francès i una en anglès, moltes d'elles ja publicades en discos anteriors. El concert de dimarts es va basar principalment en aquest disc, que va tocar gairebé sencer. En canvi, no va ser gaire generós a l'hora de recuperar grans clàssics del seu repertori: "Egyptian Reggae", "Pablo Picasso" i para de comptar. El millor va ser el final amb "Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow", "Vampiresa mujer" i "My Baby Loves Loves Loves Me".

Sempre és un plaer veure en Jonathan en directe. I ja feia 16 i 17 anys dels dos cops anteriors que l'havia vist (per cert, el primer cop, l'abril del 92, també va ser a l'Apolo). Llavors actuava tot sol, i es feia ell mateix les percussions picant de peus al terra de l'escenari. La diferència més gran que hi veig, però, és en el repertori: cançons com "I Wan Dancing In The Lesbian Bar", "That Summer Feeling", "You're The One For Me", "Back In Your Life", "Ice Cream Man", "A Higher Power" o "You Can't Talk To The Dude" (i en podria fer una llista molt més llarga) eren molt superiors a les que canta ara. I "Cerca" feia moltíssima més gràcia que, per exemple, "Yo tengo una novia". Però, insisteixo, sempre és un plaer veure en Jonathan.

Television Personalities a l'Apolo

Fa pocs mesos vaig descobrir el primer àlbum de Television Personalities, And Don't the Kids Just Love It, del 1981, i durant molt de temps m'he estat preguntant com és possible que no hagués conegut molts anys abans un disc tan meravellós com aquest. De manera que quan vaig veure que venien a tocar a l'Apolo, no m'ho vaig pensar dues vegades.
En una sala només mig plena, la banda liderada per Dan Treacy (únic supervivent de la formació original de 1977) va oferir un concert basat principalment en aquell primer disc. Ben aviat va sonar "Silly Girl", i poc a poc van anar caient altres perles com "This Angry Silence", "I Know Where Syd Barrett Lives", "Jackanory Stories", "A Picture of Dorian Gray" o "Look Back in Anger". En canvi, del seu últim àlbum, My Dark Places (2006), va tocar ben poca cosa. Poca, però bona: l'himne "I'm Not Your Typical Boy" i la minimalista "Tell Me About It", que ens recorda la música del genial Daniel Johnston. Dan Treacy, de qui el baixista tenia molta cura ("he's my dad", va dir Dan quan aquest li endreçava la guitarra que havia deixat al terra), es va guanyar l'afecte de la gent amb els seus somriures, les seves encaixades de mans amb els de les primeres files i la seva xerrameca, tot i que també va irritar algú que va demanar que toqués més i parlés menys. Això sí: quan tocava, ho feia a consciència i amb el seu ampli Fender Twin Reverb a un volum descomunal! Un concert estranyament bonic.

Dent May, "The Good Feeling Music Of Dent May & His Magnificent Ukelele"

Disc del mes, febrer 2009

En els últims temps, a través de YouTube hem conegut freaks diversos que reinterpreten els clàssics del pop i del rock amb l'ajut d'ukeleles. No és el cas de Dent May, com tampoc ho és el de Manel, protagonistes del nostre anterior disc del mes: tant l'un com els altres (casualitats de la vida) toquen l'ukelele, però treballen bàsicament amb material de collita pròpia i han facturat uns discos de debut meravellosos.

The Good Feeling Music Of Dent May & His Magnificent Ukelele és un disc carregat d'energia positiva i precioses cançons, com "Meet Me In The Garden", "Girls On The Square" o "God Loves You, Michael Chang". Sembla com si Jens Lekman agafés un ukelele i cantés cançons de Jonathan Richman! Aquí teniu un parell de vídeos:

Oh, Paris!


Meet Me In The Garden

Fangoria: Fan fatal? O fatal amb els fans?

Entro a MySpace i em trobo anunciat un concert ("secret show") de Fangoria a Barcelona, el 19 de febrer, a la sala Luz de Gas. Gratis! Penso: hi ha trampa? Doncs sí que n''hi ha. Per poder assistir gratis al concert has de fer-te amic del perfil Secret Show a MySpace, posar-lo entre els teus amics destacats i, amb el teu perfil imprès, presentar-te a la porta de la sala el dia del concert. "Llega pronto, entrarán los primeros hasta completar aforo"! La sala obre portes a les 9 del vespre. Ja veig el carrer Muntaner a petar de gent des de mitja tarda. I ja m'imagino el disgust de tota la penya que no aconseguirà entrar. Alaska y Nacho: això és tractar els fans com a bestiar! Fatal, nois!

Toy Dolls, "Blue Suede Shoes"

Feia temps que no me'n recordava, dels Toy Dolls! Hi va haver una època en què comprava tots els seus discos, i fins i tot els vaig arribar a veure en directe, al Zeleste, el maig del 91. Eren terriblement divertits, cosa que es pot apreciar perfectament en aquest vídeo, tot i que la qualitat de la imatge no és cap meravella...
La cançó és "Blue Suede Shoes", el clàssic de Carl Perkins, aquí versionat per aquests angelets anglesos.

Black Lips: bones notícies, males notícies.

Comencem per les bones: està a punt de sortir el nou àlbum dels Black Lips! Es dirà 200 Million Thousand i veurà la llum el 24 de febrer. Això està bé. Perquè un any sense disc d'aquesta gent, com ha estat el cas del 2008, es nota: el CD dels "Cactus Hits" de l'any que em faig per escoltar al cotxe no és el mateix si no hi ha cançó dels Black Lips! A més, el disc nou promet. En el myspace de la banda se'n poden escoltar un parell de cançons, que estan molt i molt bé. Aquí les teniu:

Starting Over


Short Fuse


I ara les males notícies: la gira europea dels Black Lips ja està en marxa i no passa per Barcelona! No passa per Barcelona! Holanda, Alemanya, França, Bèlgica, Anglaterra, Escòcia i cap a casa! Que ja no se'n recorden de la festassa a la 2 de l'Apolo l'abril passat? Quina llàstima!

John Cheever, "Falconer"

"L'entrada principal a la presó de Falconer -l'única per als reclusos, les visites i el personal del centre- estava coronada per un escut que representava la Llibertat, la Justícia i, entre totes dues, el poder sobirà del govern. La Llibertat portava una còfia i una pica. El Govern era l'àliga federal, amb un branquilló d'olivera en una pota i un feix de fletxes de caça a l'altra. El símbol de la Justícia era el clàssic: una dona amb els ulls embenats, lleugerament eròtica amb les vestidures que se li arrapaven al cos i armada amb una espasa de botxí. El baix relleu era de bronze, però s'havia tornat negre, com l'antracita o l'ònix sense polir. Quants centenars d'homes devien haver passat per sota d'aquest emblema, l'últim que veien la majoria d'ells de l'esforç humà per interpretar amb símbols el misteri de l'empresonament. Centenars, milers, vora milions."

Així comença Falconer, la que diuen que és la novel·la més llegida i celebrada de John Cheever (1912-1982) i la primera que apareix traduïda al català. La publica Proa, que a finals de 2007 ja ens havia donat l'alegria d'editar els Contes del mateix autor. A Falconer Cheever ens explica una història que se situa en una presó de mala mort en què les persones deixen gairebé de ser persones. El protagonista és Ezekiel Farragut, un professor addicte a l'heroïna que compleix condemna per l'assassinat del seu germà. A mesura que l'acompanyarem en la seva vida a la presó, anirem coneixent fragments inconnexos del seu passat ("un cau de dimonis familiars tan asfixiant com la presó d'on malda per fugir", llegim a la contraportada). Si amb els Contes vam descobrir un mestre de la narrativa curta, amb Falconer se'ns revela un excel·lent novel·lista. A propòsit d'aquesta novel·la Saul Bellow va escriure: "Cheever és esplèndid. És brusc, és elegant, és pur. També és indispensable, si vols saber de debò què està passant en l'ànima humana dels Estats Units".

Manel - Els millors professors europeus

Disc del mes, desembre 2008-gener 2009

El primer cop que el vaig escoltar ja em va cridar molt l’atenció la cançó “Captatio benevolentiae” (i no m’havia pas fixat en el títol!), però el disc en el seu conjunt no em va acabar d’entrar, potser perquè amb les referències que m’havien donat jo m’esperava una altra cosa. La segona escolta la vaig fer al cap de quinze dies, i va ser aleshores quan el disc se’m va revelar amb tota la seva grandesa. Des de llavors l’he escoltat, exagerant només una mica, mil vegades, i ara estic en condicions d’afirmar que, des que vaig conèixer Antònia Font (i d’això ja fa uns quants anys!), cap grup català m’havia produït un impacte semblant (ni de lluny!), fins que han aparegut Manel. Els millors professors europeus comença de manera insuperable amb “En la que el Bernat se't troba”, arriba al seu clímax amb “Captatio benevolentiae” (“de vegades ens en sortim”: pocs versos expliquen amb tant encert els tràfecs dels homes en aquest món boig que ens supera per totes bandes) i acaba de manera èpica amb les “Corrandes de la parella estable”, que retrata els autèntics herois del segle XXI. Pel mig amaga perles com “Pla quinquennal”, “Els guapos són els raros”, “Dona estrangera” o “Al mar!”. Un disc deliciós i emocionant. Emocionant de veritat.