Giant Sand - Provisions

Disc del mes, novembre 2008

Diuen que Giant Sand és un grup infravalorat. Qui ho diu deu tenir raó. Jo amb prou feines havia sentit o llegit el nom del grup en alguna banda, i para de comptar. I això que porten 23 anys tocant! No havia escoltat mai cap disc del grup. Potser alguna cançó en algun recopilatori. Vés a saber. Tampoc recordo què em va portar a escoltar Provisions. Però ha estat una agradable sorpresa.
Provisions deu ser un bon disc. Quan l'escolto, a més de disfrutar-lo, em fa pensar en molta música que m'agrada. "Stranded Pearl", la primera cançó del disc i una de les meves preferides, que compta amb la col·laboració d'Isobell Campbell, em recorda Nancy Sinatra i Lee Hazlewood. El so de "Can Do" em fa pensar en Jon Spencer. Howe Gelb sembla, per moments, Lou Reed quan canta la meravellosa "Out There". I l'esperit de Tom Waits sobrevola la segona part del disc i es fa especialment patent en cançons com "Muck Machine" o "Increment Of Love". Aquí teniu el vídeo d'aquesta última, en una versió en directe, sembla que a la televisió.

The Death Set, "Around The World"

En Junior Serrandez em va recomanar el disc de The Death Set, i així vaig conèixer aquesta cançó i aquest divertit videoclip, que per moments sembla un homenatge a Jim Henson.

Jay Reatard - Singles 06-07 - Matador Singles '08

Disc del mes, octubre 2008

The Reatards han estat, molt probablement, la millor banda punk d'aquestes dues últimes dècades. Lluny del punk de postaleta amb molt abillament i poca substància que ha proliferat aquests últims temps, The Reatards tenien una actitud no impostada i una envejable capacitat per alimentar-se dels clàssics del gènere i trobar un so propi i característic. I ens van deixar un parell de discos molt bons, Teenage Hate (1998) i Grown Up Fucked Up (1999), a part d'una pila de singles i gravacions en directe publicades posteriorment. Liquidat el grup, Jay Reatard es va buscar altres amiguets per muntar una banda amb guitarres i sintetizadors dels 80, que fusionava el punk i el rock de garatge amb la new wave: eren els interessantíssims Lost Sounds, creadors d'uns quants discos que val la pena escoltar (a destacar, potser, Black-Wave, publicat el 2001). Però l'inquiet Jay encara no en tenia prou, i es prodigava en bandes paral·leles com Bad Times, The Final Solutions o Nervous Patterns.

Després de la dissolució dels Lost Sounds, inicia una carrera en solitari que té com a targeta de presentació l'excel·lent àlbum "Blood Visions" (2006). I aquest 2008 han vist la llum dos nous discos. Tant Singles 06-07 com Matador Singles '08 són, com els títols indiquen, recopilacions de singles publicats anteriorment en vinil.

Singles 06-07 aplega disset cançons que havien aparegut en segells com In The Red, Squoodge o Goner. Jay Reatard torna al punk de guitarres sense renunciar, però, a algunes de les troballes de l'època Lost Sounds. Es tracta d'un punk, doncs, que es tenyeix de new wave en cançons com la magnífica "All Over Again" o que flirteja amb el pop a "I Know A Place" o "Don't Let Him Come Back". Jay no es pot resistir, però, a incorporar un sol de sinte a "Another Person" (benvingut sigui!). I, evidentment, no hi falten una bona colla de temes més pròpiament punks com "It's So Useless", "All Wasted" o "Night Of Broken Glass".

Per altra banda, i fruit del seu fitxatge pel segell independent Matador Records, Jay Reatard ha publicat durant aquest 2008 sis singles que ara queden recollits (amb un tema extra, "I'm Watching You") a Matador Singles '08. Jay aprofundeix en les vies d'exploració obertes en els treballs anteriors i ens confirma que es tracta d'un dels artistes més interessants en el panorama del rock actual. Les gravacions de Jay ara sonen més depurades, lluny d'aquell deliciós so brut de l'època dels Reatards. Però això no es tradueix en una pèrdua d'intensitat. I el nivell compositiu és cada vegada més brillant, assolint cotes d'excel·lència en cançons com "See/Saw" o "Always Wanting More".

Albert Pla al teatre Principal d'Arenys

Hem hagut d'esperar cinc anys, els que han transcorregut des de la publicació de "Cançons d'amor i droga", però ja tenim nou disc de l'Albert Pla. I, és clar, espectacle nou. El títol de tots dos és La diferencia.
El disc és una col·lecció d'onze cançons, que musicalment van de la rumba ("Fantasma") al pop ("Transparente") passant per la ranxera ("Hongos"). Hi ha tornades genials ("En los dedos de mis pies / crecen hongos de colores / me los como y crecen flores / más allá del horizonte"), històries delirants (com la de la burilla de cigarreta que crema tots els Estats Units, o la farra catalana "Bona nit") i uns arranjaments molt acurats, en un disc que m'agrada molt com sona.
Com a espectacle, La diferencia tampoc és poca cosa. Ja havíem vist l'Albert Pla en directe unes quantes vegades (fa una pila d'anys al Modus i al Quijote de Malgrat, també fa molts anys en unes festes de la Mercè a Barcelona, i més recentment al Teatre Lliure també de Barcelona). Ja sabíem, doncs, que dalt de l'escenari és una bèstia. Ja sabíem el que és capaç de fer ell tot solet amb la seva guitarra i el seu talent. Tot i així, ahir al teatre Principal d'Arenys vam tornar a sorpredre'ns i a riure pels descosits amb un espectacle brillant i intel·ligent. Va tocar totes les cançons del nou disc, algunes (la majoria) a guitarra pelada i altres (un parell o tres) amb l'acompanyament de bases pregravades. I va tenir la deferència de fer un bis en què va rescatar "Papa jo vull ser torero" (què més es pot dir d'aquesta cançó?) i "Somiatruites" (del disc ¿Anem al llit?).
Quin tros d'artista, l'Albert Pla!

Antonio Vega a Terrassa

Dissabte vam anar a Terrassa, a la sala Faktoria d'Arts, a veure l'Antonio Vega, que es presentava en format acústic acompanyat del pianista Basilio Martí. És cert que l'Antonio està cascat i que la seva veu se'n ressent de manera important. Però el seu públic, incondicional, se l'estima i li mostra el seu afecte en tot moment. "Eres un genio", va cridar un entre cançó i cançó. Geni o no, el repertori d'aquest home és espaterrant! Quines cançons! Quines lletres! Després de començar el concert amb una versió de "Me quedo contigo", de Los Chunguitos, van anar caient "A medio camino" ("Mi vida es esa canción / amiga de la luna / escrita en el corazón / para ahuyentar la noche oscura"), "El sitio de mi recreo" ("De sol, espiga y deseo / son sus manos en mi pelo, / de nieve, huracán y abismos, / el sitio de mi recreo"), "Se dejaba llevar", "La última montaña", "A trabajos forzados", "Lucha de gigantes"... En un primer bis va recuperar dues de les més emblemàtiques cançons de Nacha Pop: "Chica de ayer", corejada per tot el públic que omplia la sala, i "Una décima de segundo". Amb un segon bis amb la cançó "Estaciones" va acabar un concert emocionant. Vega i les seves cançons transmeten milions de sensacions per segon. Cuida't, Antonio, que com tu n'hi ha pocs!

Fleet Foxes - Fleet Foxes

Disc del mes, setembre 2008

Fleet Foxes són de Seattle, però no segueixen l'estela dels grups que a la dècada dels 90 van fer furor en aquella ciutat (Nirvana, Soundgarden, Pearl Jam...). La seva música es mou entre el pop i el folk, i remet als Beach Boys menys surfistes, als Byrds, a Neil Young... També se'ls relaciona amb bandes actuals com Band Of Horses o My Morning Jacket.
Van debutar l'any 2006 amb un EP autoeditat, que va servir perquè el segell Sub Pop es fixés en ells i els fitxés. Aquest febrer passat publicaven un altre EP, Sun Giant, que ja va ser acollit amb molt bones crítiques i que va generar una certa expectació pel primer àlbum del grup, de títol homònim, que va arribar just abans de l'estiu. Darrera d'un portada il·lustrada amb els "Proverbis flamencs" de Pieter Brueguel trobem un disc d'una extraordinària bellesa: meravelloses melodies, precioses harmonies vocals, meticulosa factura i una enorme capacitat d'emocionar. Un disc que té el regust dels clàssics, dels que perduren, d'aquells que són atemporals... El disc de l'any?

Vicky Cristina Barcelona

He rigut molt amb l’últim Woody Allen. Que no és la seva millor pel·lícula, ni de bon tros? D’acord. Ara bé: trobo que fins i tot les pel·lícules més fluixes de Woody Allen són bones pel·lícules. En aquest cas, es veu que algú el va enredar perquè en fes una a Barcelona, i ell devia pensar: "Voleu una pel·lícula sobre Barcelona? Doncs ja veureu, ja!" I vinga postaleta barcelonina! I vinga la Sagrada Família ja a la segona seqüència! I vinga la Pedrera, i el parc Güell... En Woody Allen, com és habitual, se’n fot de tot! Per exemple, de la idea que una noieta americana (Vicky) vingui a Barcelona a fer un màster d’identitat catalana. Boníssim quan la noieta en qüestió explica que és que de petita es va enamorar d’una església de Gaudí i que d’aquí va venir tot!
Que els personatges són estereotipats? Tant com vulgueu. Boníssim el nòvio de la Vicky: quina presentació del personatge! Quin tip de riure quan el veus arribar a l’aeroport! I sensacional el personatge del pare del pintor, un poeta que es nega a publicar la seva obra, enfadat amb l’espècie humana perquè després de segles d’història les dones i els homes no han après a estimar. Les interpretacions no estan gens malament. Algú ha dit que la Penélope salva la pel·lícula. Jo trobo que, per fer el paper que fa, no és que s’hi hagués d’escarrassar massa. A Volver, per exemple, s’hi llueix molt més. Més que la Penélope, en aquest cas, m’ha agradat Rebecca Hall fent de Vicky, un personatge amb més matisos, el més interessant de la pel·lícula. Bé la Scarlett fent de tonta. I llàstima que el personatge d’en Bardem acabés essent un pintor i no un torero com s’havia pensat en un primer moment: ja hauria estat la rehòstia!
Les polèmiques sobre la Barcelona que Allen retrata (que si correfocs, que si guitarres flamenques), la veritat és que no m’interessen gaire. Passo també de les polèmiques lingüístiques. Això sí, he anat a veure la pel·lícula en versió original subtitulada: doblada deu ser terrible!

Stieg Larsson, "Els homes que no estimaven les dones"

Un llibre que em descol·loca. Primer de tot, es mereix el premi a la portada més horrorosa de l’any. A més, Larsson fa coses estranyes. Per explicar que el protagonista necessita crear una base de dades, fa publicitat d’un programa determinat de manera que sembla que te’l vulgui vendre. Quan t’explica que la protagonista femenina fa servir preservatius en les seves relacions sexuals, afegeix un parèntesi, molt didàctic, que diu "ella era molt conscient de la sida", i que sembla extret d’una pseudonovel·la per a adolescents. En un altre moment, per exemple, et dóna tota la configuració (marca, processador, memòria, etc.) de l’ordinador que es vol comprar la protagonista, i dubtes que no estiguis llegint propaganda del Media Markt. I així anar fent.
Per altra banda, no t’acabes de creure tot el que passa. Potser hi fa que Larsson porta els personatges a l’extrem: la noia inadaptada és la noia més inadaptada del món, a part de la millor hacker que et puguis trobar; el periodista és el periodista més ben parit que hi pot haver; el mafiós és el mafiós més mafiós de tots els mafiosos, que no deixa res per verd: estafes, tràfic d’armes, de drogues... I així anar fent.
Tot i això, que Déu n’hi do!, Els homes que no estimaven les dones és una novel·la terriblement addictiva, a part d’un totxo de més de 600 pàgines. No sé què té, però té alguna cosa. Per cert, tot just és la primera part de l’anomenada "Trilogia Millennium". Vaja, que ja estic esperant la segona i la tercera part per devorar-les!

Joe Strummer. Vida y muerte de un cantante

Després de passar fugaçment per la cartellera barcelonina, aquest estiu ha sortit l’edició en DVD d’aquest documental sobre el qui fou líder de The Clash. L’autor, Julien Temple, és un bon coneixedor del punk anglès. El 1980 ja va dirigir The Great Rock And Roll Swindle, la pel·lícula dels Sex Pistols, grup al qual va tornar vint anys després per fer-ne el documental The Filth and the Fury. Entremig va dirigir pel·lícules com Absolute Beginners o Las chicas de la tierra son fáciles i videoclips per a artistes tan prestigiosos com David Bowie, Neil Young o Paul McCartney.
Temple fou seguidor dels Clash des dels seus inicis. De fet, va enregistrar hores i hores de pel·lícula sobre els primers temps del grup. Ara bé, aquest documental se centra sobretot en la persona de Joe Strummer i les seves vivències i contradiccions. Hi parla el protagonista en primera persona, i també companys i admiradors seus com Mick Jones, Jim Jarmush o Bono. El gran mèrit del director és que, havent estat amic íntim de Strummer, és capaç de no caure en el retrat adulador i, en canvi, aprofitar d’una manera molt intel·ligent tot de material de primeríssima mà. A més, sap crear uns ambients molt aconseguits per acompanyar els testimonis de totes les persones que intervenen en el documental: uns focs de camp en diferents ciutats del món, en perfecta sintonia amb el tarannà de qui és objecte d’aquest grandiós homenatge.
Entre el material extra que porta el DVD, cal destacar unes interessants entrevistes amb el director i amb diversos membres de l’equip tècnic.

Cançons d'estiu (2008)

Hi ha discos que escolto l’hivern (els de Joy Division, per exemple) i d’altres que em vénen de gust a l’estiu (els de Jonathan Richman, Stereolab, la música surf...). Belle & Sebastian els escolto molt a la primavera. Yo La Tengo, a la tardor. També hi ha música que escolto més de dia (Teenage Fanclub) i música que escolto a la nit (Tom Waits). Un altre tema seria el de la música per conduir (posem un recopilatori de la Motown) o per netejar a casa (aquí sí que no hi ha dubte: el primer disc dels Cerebros Exprimidos, Más suicidios, publicat per Munster Records el 1990, no té rival). I ara que hi penso, em sembla que a l’estiu escolto, en general, més música pop i a l’hivern, més punk i rock-and-roll. En definitiva, es tracta que a vegades ens ve de gust una cosa i a vegades una altra. I aquí intervenen, entre molts altres factors, les estacions de l'any (els dies que s’allarguen o s’escurcen) o el moment del dia. Ja fa temps que, en aquest sentit, es va encunyar el concepte de "cançó de l’estiu"...

A continuació, algunes de les cançons que m’han acompanyat més insistentment aquest estiu. N’hi ha de noves i de velles, i d’estils força diversos:

"I Want You Back" (The School, 2008). Des de Cardiff amb amor. Un nou grup que promet. Cançó inclosa en un single publicat, amb el seu bon gust habitual, per Elefant Records.

"Rock the Casbah" (The Clash, 1982). Sempre hi ha lloc per a una cançó dels Clash.

"Qui est in qui est out" (Serge Gainsbourg, 1968). Entre la chanson i el rock.

"Cybele’s Reverie" (Stereolab, 1996). Per escoltar mentre prens un gintònic en una terrassa davant del mar...

"I Wanna Be Your Boyfriend" (Amazonics, 2008). Una delícia. Els Ramones a ritme de bossa nova. Una recomanació d’en Junior Serrandez.

"Tropical Hot Dog Night" (Captain Beefheart and The Magic Band, 1978). Diuen que la música del senyor Beefheart ha influït en artistes tan grans com, per exemple, Tom Waits.

"Mr. Understanding" (Pete and The Pirates, 2008). Pop enjogassat a càrrec d’una altra nova banda molt interessant.

"Sipping on the Sweet Nectar" (Jens Lekman, 2007). En Lekman és un suec que em fa pensar en en Jonathan Richman. Aquesta cançó em transporta a aquella sèrie de televisió dels anys setanta i vuitanta que es deia "Vacaciones en el mar".

"Always on the Telephone" (The Ladybug Transistor, 2008). Elegància pop en grau superlatiu.

"Maybe the People Would be the Times or Between Clark and Hilldale" (Love, 1967). Una de les moltes meravelloses cançons del meravellós Forever Changes.

"Hercules Theme" (Hercules And Love Affair, 2008). Si a les discos de prop de casa punxessin això, hi aniria cada setmana.