John Fante, "Llenos de vida"

Amb Llenos de vida Anagrama enllesteix la publicació de les vuit novel·les que va escriure John Fante. En aquest cas el protagonista no és Arturo Bandini ni Henry Molise (els dos àlter egos emprats per l'autor en les seves obres anteriors), sinó el mateix John Fante, que se'ns presenta com un guionista de la Paramount, autor de tres novel·les i a punt de ser pare per primera vegada.

Tot i que no arriba al nivell de Pregunta-ho a la pols o Espera la primavera, Bandini, Llenos de vida és una novel·la gens menyspreable que pot agradar tant als adeptes de l'escriptor nord-americà com a aquells que s'hi acostin per primera vegada. L'episodi del viatge amb tren del protagonista amb el seu pare és memorable!

I ara haurem d'esperar a veure si Anagrama es decideix a traduir també els dos reculls de contes de Fante: Dago Red i The Big Hunger.

Joan Miquel Oliver, "Hansel i Gretel": el videoclip

Si la cançó ja ens va agradar moltíssim, el videoclip no desmereix. És fidel a l'estètica del programa de televisió "Colors en sèrie", per al qual va ser creada la cançó, i té uns efectes especials espectaculars, molt millors que els de Matrix!
El podeu visualitzar a pantalla completa: la qualitat d'imatge és molt bona!

Summercase 2008

Vaig anar al Summercase el dissabte, amb la Maria i l'Assumpta. Ens vam equivocar de dia? Segurament, sí: sembla que Blondie i Grinderman (que havien tocat el dia abans) van guanyar els Sex Pistols i les Breeders per golejada! A més, divendres el recinte del festival no va estar tan infestat de gent com dissabte. I encara sort que hi havia competència: en Bruce al Camp Nou, el FIB...

Antònia Font no van tenir el seu dia. A les sis de la tarda i amb el sol de cara, el Joan Miquel Oliver visiblement molest per problemes tècnics... Una cançó tan gran com "Alegria" va sonar a poca cosa. La millor basa dels mallorquins en directe és "Astronauta rimador": aquí sí que assoleixen importants cotes d'intensitat! I "Wa Yeah" és la perfecta cançó per un final de festa.

Los Campesinos! són gal·lesos, són molt jovenets i tenen un bon directe amb què saben fer-se seu el públic. Van tocar bona part de les cançons del seu recent àlbum de debut. A destacar "My Year In Lists", "Death to Los Campesinos!" o, en la recta final del concert, la celebradíssima "You! Me! Dancing!". El públic els va acomiadar corejant el nom del grup.

Els Sex Pistols van ser fidels a ells mateixos i van demostrar que continuen essent "la gran estafa del rock-and-roll". Estèticament lamentables: en Johnny Rotten més que un punk semblava un pallasso. Tot i això, només per poder escoltar "God Save The Queen" i "Anarchy in the UK" interpretades pels seus creadors ja va valer la pena. La llàstima: que ens vam perdre els Raveonettes.

Los Planetas van fer més o menys el mateix concert que l'any passat al Primavera Sound. Una primera part més tranquil·la amb cançons de l'últim disc i una segona part més animada recuperant els clàssics de la banda. En aquesta ocasió, però, a la meitat de l'actuació van presentar un parell de temes nous, que sembla que segueixen el camí obert amb La leyenda del espacio. Visca Los Planetas!

També vam veure el final dels Stranglers (van acabar amb "No More Heroes"; poc abans havien tocat el "All Day and All of the Night" dels Kinks) i, asseguts (no massa còmodament) a quilòmetres (o potser no tant) de l'escenari, vam sentir fragments dels concerts de Shout Out Louds, Kings Of Leon, CSS i Kaiser Chiefs. Ah: i vam veure l'home aranya (foto).

Altres consideracions: a diferència del Primavera Sound, no s'aprofita tot el recinte del fòrum: només tres escenaris i una sauna on punxen els djs. Mala cosa. Massa gent a tot arreu. Molt millor el Primavera. I mil vegades millor un concert a l'Apolo! Al cap i a la fi, deu hores de concerts (poc després de les sis de la tarda començaven Antònia Font i a dos quarts de cinc de la matinada acabaven Los Planetas) són per acabar boig!

Arto Paasilinna, "El bosc de les guineus"

Feia temps que l'Assumpta i la Clara em recomanaven aquest autor finlandès. La seva anterior novel·la publicada en català, El moliner udolaire, va ser finalista del Premi Llibreter 2004, tota una garantia. Finalment, la Clara em va deixar El bosc de les guineus i m'hi vaig capbussar. És d'aquelles novel·les que es llegeix en un tres i no res.
El bosc de les guineus m'ha fet pensar en les obres d'un altre creador finlandès: el cineasta Aki Kaurismäki, que ha dirigit pel·lícules memorables com La vida de Bohemia (1992), Nubes pasajeras (1996) o Un hombre sin pasado (2002). Tenen en comú el gust pels personatges marginals, pels episodis sorprenents i per la barreja d'humor negre i tendresa en les seves creacions.
D'altra banda, la novel·la de Paasilinna té aquella ironia amarada de vodka tan pròpia dels clàssics russos (Gogol, Dostoievski), o regada de cervesa en les pàgines d'autors txecs com Hasek o Hrabal. Un exemple, extret de la primera pàgina d'El bosc de les guineus:
"Des del finestral, el Juntunen mirava cap al parc il·luminat pel sol primaveral. Els escombriaires municipals rastellaven sense pressa les fulles podrides d'auró de la tardor anterior en petits monticles que un ventijol malèvol s'encarregava d'escampar un altre cop per tot el parc. D'aquesta manera, els treballadors no s'havien de preocupar per quedar-se a l'atur."
En fi, m'he quedat amb ganes de llegir més novel·les d'Arto Paasilinna. De moment, però, dels més de trenta títols de l'autor només n'hi ha dos traduïts en català, i dos més en castellà. L'últim, Delicioso suicidio en grup, promet.

Superherois a les platges

Com m'agrada la campanya de neteja a les platges de l'Ajuntament de Barcelona! Quina alegria voltar per la ciutat i veure aquests preciosos cartells penjant dels fanals! De fet, es tracta de petits còmics que s'inspiren en les historietes clàssiques de superherois. En aquest cas, els protagonistes són el Supernoi Net, que vola damunt d'una llauna de refresc fins que la diposita en un contenidor, el Salvador de la Platja, que lluita contra una burilla gegant que acabarà a les escombraries, la Protectora de la Sorra, que s'ocupa d'un bric de suc de fruita, i la Noia Meravella, que es desfà d'una pell de plàtan.

The Fleshtones - Take A Good Look

Disc del mes, juny 2008

Ja són més de trenta anys d'història d'aquesta llegendària banda de rock-and-roll. Efectivament, The Fleshtones van néixer l'any 1976 a Nova York, quan la ciutat bullia amb la irrupció d'una escena punk que s'articulava principalment al voltant de la mítica sala CBGB i que tenia com a protagonistes grups tan diversos com Ramones, Blondie o Television. The Fleshtones, però, no publicarien el seu primer àlbum, Roman Gods, fins el 1982. Des de llavors han editat al voltant d'una vintena de discos. I es podria dir que s'han anat superant disc a disc. Cansament? Avorriment? Desgana? Sembla que aquests conceptes no tenen cabuda en la banda liderada per Peter Zaremba. Com a exemple, aquest últim disc, Take a Good Look. Doneu-li una oportunitat: segurament serà el millor disc de rock-and-roll que heu escoltat en molt de temps. Hi ha una bona pila de fabuloses cançons: "First Date" (un començament realment incendiari!), "This Time Josephine", "Ruby's Olde Time" (irresistible!), "Jet-set Fleshtones" (amb un orgue marca de la casa) o "New York City" (amb magnífic sol de saxo canalla). A disfrutar-lo!

Madness al Sónar

Vam anar al Sónar, un festival que es defineix de "música avançada", a veure els Madness, un grup de principis dels vuitanta del segle passat! Quina paradoxa.
El concert, magnífic. Deu músics en un escenari on tota l'estona passaven coses. Van obrir amb "One Step Beyond" i ja es van posar el públic a la butxaca. No vam parar de saltar, ballar i riure durant l'hora ben bona que va durar l'actuació. La traca final amb "House of Fun", "Baggy Trousers", "Our House" i "It Must Be Love" va ser de categoria especial: poc grups poden presumir d'una col·lecció de hits com aquests.
Ara bé: què hi pinten els Madness al Sónar? A tres quarts d'una havien acabat el seu concert, i a partir d'aquell moment tots els escenaris estaven ocupats per discjòqueis perpetrant les seves sessions de "música avançada". Devíem ser molts els que poc a poc vam anar desfilant cap a casa, després d'haver pagat els cinquanta euros de l'entrada de nit del festival per veure actuar un sol grup. Vaja, que els Madness haurien estat molt millor en un Primavera Sound o un Summercase.
Tot i així, va valer molt la pena. Visca els Madness! I visca aquest festival de "música avançada" que els ha portat a Barcelona!

Cormac McCarthy, "La carretera"

Em va cridar l'atenció la portada, austera i potent, amb aquest negre tan negre. De l'autor, Cormac McCarthy, en sabia que anteriorment havia escrit No Country for Old Men, la novel·la de la qual els germans Coen han fet recentment una exitosa versió cinematogràfica. Més tard vaig saber que La carretera va merèixer el Premi Pulitzer 2007. Hi havia, doncs, moltes raons per llegir-la.
En un món arrasat per la catàstrofe definitiva, un pare i un fill emprenen un llarg camí que els ha de portar a la costa. Tota vida vegetal s'ha extingit; tampoc hi ha ocells volant pel cel, ni animals corrent per terra. Els aliments s'estan exhaurint, i els pocs humans que encara sobreviuen es maten entre ells per aconseguir-los.
Temàticament, i també pel que fa a l'estructura narrativa (la novel·la s'organitza en breus episodis, tres ratlles el més curt i tres pàgines el més llarg), La carretera m'ha fet pensar en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. En el llibre de McCarthy, però, no s'explica un segon origen sinó la fi del món, i s'exploren aquells mecanismes que fan que uns humans continuïn entestats, donades les circumstàncies, a sobreviure.
Una obra mestra dura i impactant, i d'una estranya bellesa.

Munster Singles: Los Salvajes, Detroit Cobras

Munster Records, que amb el pas dels anys s'ha anat especialitzant bàsicament en les reedicions, publica aquests dies una capsa que conté els vuit EPs que Los Salvajes van editar entre 1964 i 1967, cadascun amb la seva carpeta original. Lo mejor de Los Salvajes (The E.P. Collection), aplega, en total, 32 cançons de la banda barcelonina, la majoria versions (era el que exigien les companyies discogràfiques de l'època: versions en castellà d'èxits de les llistes britàniques i nord-americanes). Versions dels Rolling Stones ("Satisfacción", "La neurastenia", "Todo negro"), Sonny & Cher ("Ya te tengo"), Spencer Davis Group ("Corre, corre", "Que alguien me ayude"), The Troggs ("No me puedo controlar")... El grup, però, havia negociat amb la companyia EMI incloure una composició pròpia en cada EP. Així van gravar himnes generacionals com "Soy así" ("Con patillas largas, estrecho pantalón, un jersey a rayas, aunque llame la atención") o "Es la edad" (Cabellos cortos, largos, que más da, la inteligencia se mide por algo más. Yo busco mi trabajo y tengo ilusión, y si el barbero se enfada... no encuentro la razón"), o altres grans cançons com "Mi bigote", "Las ovejitas", "Vivir sin ti" o l'instrumental "Al Capone". Tot plegat, material de primera categoria, amb un so cru i gloriós. La capsa porta també un interessant llibret il·lustrat en què Alex Oró analitza, en castellà i en anglès, la trajectòria del grup a partir d'aquests vuit EPs.

Per altra banda, i dins del seu club del single, Munster publica una altra capsa, en aquest cas de sis singles, dels nord-americans Detroit Cobras, una banda especialitzada a versionar amb un so nou i fresc perles ocultes del rock-and-roll, rhythm & blues, soul, pop, garatge o country. The Original Recordings. Singles and unreleased 1995-1997 conté els tres primers singles del grup i tres més que recullen material inèdit enregistrat en la mateixa època. Són quinze versions de velles cançons de Nathaniel Mayer, Tony Valla and the Alamos, Question Mark and The Mysterians, Wanda Jackson ("Funnel Of Love", cançó favorita The Cramps, Tav Falco & The Panther Burns i altres), The Supremes o The Kinks. També hi trobem primeres versions de cançons que després han regravat per als seus àlbums, com és el cas de "Cha Cha Twist" o "It's Raining". També està disponible en LP i CD.

Visca Munster! Visca el Rock-and-roll!

Haruki Murakami, "El salze cec i la dona adormida"

M'agraden les novel·les de Murakami. Tòquio Blues, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, L'amant perillosa. L'últim llibre de l'escriptor japonès, però, no és una novel·la, sinó un recull de relats curts. Concretament, són vint-i-quatre relats, escrits entre 1980 i 2005. En el pròleg, el mateix Murakami explica com, des que l'any 1979 va començar a escriure ficció, ha anat alternant les novel·les i els relats: "el relat és una mena de laboratori experimental per a la meva faceta de novel·lista". Una de les coses agradables dels relats és "que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits (...). En la majoria de casos és com una improvisació jazzística". En ocasions, aquests relats s'han acabat incorporant, amb alguns canvis, a les novel·les: "Un relat que feia temps que havia escrit entrava a casa meva a mitja nit, em sacsejava per despertar-me i em cridava: 'Ei, que no és hora de dormir! No em pots oblidar, encara has d'escriure més!' Empès per aquesta veu, em posava a escriure una novel·la". Això va passar amb algun dels contes aquí recollits, "La llumeneta" i "Els gats menjahomes", que van acabar formant part de les novel·les Tòquio Blues i El meu amor Sputnik, respectivament.
Els contes de Murakami tenen el mateix magnetisme que les novel·les. Amb poques frases et transporta cap a ambients i situacions ben diversos. M'agrada quan Murakami escriu coses com "El fum que sortia de l'olla d'alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança" ("L'any dels espaguetis"). O: "Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l'olla i perdre's en la foscor de la nit". O encara: "Sempre que ploro, l'home de gel em fa un petó a la galta i converteix les llàgrimes en gotes de gel. Llavors les agafa i se les posa a la llengua" ("L'home de gel"). M'agraden les històries de Murakami: la de la dona que viatja cada any a l'illa de Kauai, on va morir el seu fill víctima d'un atac d'un tauró mentre feia surf; la de la noia que oblida el seu nom perquè l'hi ha robat un mico; la de l'home que ha desaparegut entre la planta vint-i-sis i la vint-i-quatre d'un bloc de pisos... En definitiva, Murakami és tan bon contista com novel·lista.