Ja són més de trenta anys d'història d'aquesta llegendària banda de rock-and-roll. Efectivament, The Fleshtones van néixer l'any 1976 a Nova York, quan la ciutat bullia amb la irrupció d'una escena punk que s'articulava principalment al voltant de la mítica sala CBGB i que tenia com a protagonistes grups tan diversos com Ramones, Blondie o Television. The Fleshtones, però, no publicarien el seu primer àlbum, Roman Gods, fins el 1982. Des de llavors han editat al voltant d'una vintena de discos. I es podria dir que s'han anat superant disc a disc. Cansament? Avorriment? Desgana? Sembla que aquests conceptes no tenen cabuda en la banda liderada per Peter Zaremba. Com a exemple, aquest últim disc, Take a Good Look. Doneu-li una oportunitat: segurament serà el millor disc de rock-and-roll que heu escoltat en molt de temps. Hi ha una bona pila de fabuloses cançons: "First Date" (un començament realment incendiari!), "This Time Josephine", "Ruby's Olde Time" (irresistible!), "Jet-set Fleshtones" (amb un orgue marca de la casa) o "New York City" (amb magnífic sol de saxo canalla). A disfrutar-lo!
Vam anar al Sónar, un festival que es defineix de "música avançada", a veure els Madness, un grup de principis dels vuitanta del segle passat! Quina paradoxa. El concert, magnífic. Deu músics en un escenari on tota l'estona passaven coses. Van obrir amb "One Step Beyond" i ja es van posar el públic a la butxaca. No vam parar de saltar, ballar i riure durant l'hora ben bona que va durar l'actuació. La traca final amb "House of Fun", "Baggy Trousers", "Our House" i "It Must Be Love" va ser de categoria especial: poc grups poden presumir d'una col·lecció de hits com aquests. Ara bé: què hi pinten els Madness al Sónar? A tres quarts d'una havien acabat el seu concert, i a partir d'aquell moment tots els escenaris estaven ocupats per discjòqueis perpetrant les seves sessions de "música avançada". Devíem ser molts els que poc a poc vam anar desfilant cap a casa, després d'haver pagat els cinquanta euros de l'entrada de nit del festival per veure actuar un sol grup. Vaja, que els Madness haurien estat molt millor en un Primavera Sound o un Summercase. Tot i així, va valer molt la pena. Visca els Madness! I visca aquest festival de "música avançada" que els ha portat a Barcelona!
Em va cridar l'atenció la portada, austera i potent, amb aquest negre tan negre. De l'autor, Cormac McCarthy, en sabia que anteriorment havia escrit No Country for Old Men, la novel·la de la qual els germans Coen han fet recentment una exitosa versió cinematogràfica. Més tard vaig saber que La carretera va merèixer el Premi Pulitzer 2007. Hi havia, doncs, moltes raons per llegir-la. En un món arrasat per la catàstrofe definitiva, un pare i un fill emprenen un llarg camí que els ha de portar a la costa. Tota vida vegetal s'ha extingit; tampoc hi ha ocells volant pel cel, ni animals corrent per terra. Els aliments s'estan exhaurint, i els pocs humans que encara sobreviuen es maten entre ells per aconseguir-los. Temàticament, i també pel que fa a l'estructura narrativa (la novel·la s'organitza en breus episodis, tres ratlles el més curt i tres pàgines el més llarg), La carretera m'ha fet pensar en el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. En el llibre de McCarthy, però, no s'explica un segon origen sinó la fi del món, i s'exploren aquells mecanismes que fan que uns humans continuïn entestats, donades les circumstàncies, a sobreviure. Una obra mestra dura i impactant, i d'una estranya bellesa.
Munster Records, que amb el pas dels anys s'ha anat especialitzant bàsicament en les reedicions, publica aquests dies una capsa que conté els vuit EPs que Los Salvajes van editar entre 1964 i 1967, cadascun amb la seva carpeta original. Lo mejor de Los Salvajes (The E.P. Collection), aplega, en total, 32 cançons de la banda barcelonina, la majoria versions (era el que exigien les companyies discogràfiques de l'època: versions en castellà d'èxits de les llistes britàniques i nord-americanes). Versions dels Rolling Stones ("Satisfacción", "La neurastenia", "Todo negro"), Sonny & Cher ("Ya te tengo"), Spencer Davis Group ("Corre, corre", "Que alguien me ayude"), The Troggs ("No me puedo controlar")... El grup, però, havia negociat amb la companyia EMI incloure una composició pròpia en cada EP. Així van gravar himnes generacionals com "Soy así" ("Con patillas largas, estrecho pantalón, un jersey a rayas, aunque llame la atención") o "Es la edad" (Cabellos cortos, largos, que más da, la inteligencia se mide por algo más. Yo busco mi trabajo y tengo ilusión, y si el barbero se enfada... no encuentro la razón"), o altres grans cançons com "Mi bigote", "Las ovejitas", "Vivir sin ti" o l'instrumental "Al Capone". Tot plegat, material de primera categoria, amb un so cru i gloriós. La capsa porta també un interessant llibret il·lustrat en què Alex Oró analitza, en castellà i en anglès, la trajectòria del grup a partir d'aquests vuit EPs.
Per altra banda, i dins del seu club del single, Munster publica una altra capsa, en aquest cas de sis singles, dels nord-americans Detroit Cobras, una banda especialitzada a versionar amb un so nou i fresc perles ocultes del rock-and-roll, rhythm & blues, soul, pop, garatge o country. The Original Recordings. Singles and unreleased 1995-1997 conté els tres primers singles del grup i tres més que recullen material inèdit enregistrat en la mateixa època. Són quinze versions de velles cançons de Nathaniel Mayer, Tony Valla and the Alamos, Question Mark and The Mysterians, Wanda Jackson ("Funnel Of Love", cançó favorita The Cramps, Tav Falco & The Panther Burns i altres), The Supremes o The Kinks. També hi trobem primeres versions de cançons que després han regravat per als seus àlbums, com és el cas de "Cha Cha Twist" o "It's Raining". També està disponible en LP i CD.
M'agraden les novel·les de Murakami. Tòquio Blues, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, L'amant perillosa. L'últim llibre de l'escriptor japonès, però, no és una novel·la, sinó un recull de relats curts. Concretament, són vint-i-quatre relats, escrits entre 1980 i 2005. En el pròleg, el mateix Murakami explica com, des que l'any 1979 va començar a escriure ficció, ha anat alternant les novel·les i els relats: "el relat és una mena de laboratori experimental per a la meva faceta de novel·lista". Una de les coses agradables dels relats és "que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits (...). En la majoria de casos és com una improvisació jazzística". En ocasions, aquests relats s'han acabat incorporant, amb alguns canvis, a les novel·les: "Un relat que feia temps que havia escrit entrava a casa meva a mitja nit, em sacsejava per despertar-me i em cridava: 'Ei, que no és hora de dormir! No em pots oblidar, encara has d'escriure més!' Empès per aquesta veu, em posava a escriure una novel·la". Això va passar amb algun dels contes aquí recollits, "La llumeneta" i "Els gats menjahomes", que van acabar formant part de les novel·les Tòquio Blues i El meu amor Sputnik, respectivament. Els contes de Murakami tenen el mateix magnetisme que les novel·les. Amb poques frases et transporta cap a ambients i situacions ben diversos. M'agrada quan Murakami escriu coses com "El fum que sortia de l'olla d'alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança" ("L'any dels espaguetis"). O: "Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l'olla i perdre's en la foscor de la nit". O encara: "Sempre que ploro, l'home de gel em fa un petó a la galta i converteix les llàgrimes en gotes de gel. Llavors les agafa i se les posa a la llengua" ("L'home de gel"). M'agraden les històries de Murakami: la de la dona que viatja cada any a l'illa de Kauai, on va morir el seu fill víctima d'un atac d'un tauró mentre feia surf; la de la noia que oblida el seu nom perquè l'hi ha robat un mico; la de l'home que ha desaparegut entre la planta vint-i-sis i la vint-i-quatre d'un bloc de pisos... En definitiva, Murakami és tan bon contista com novel·lista.
Divendres 30 de maig al Primavera Sound, al Parc del Fòrum. Més de quaranta actuacions repartides entre sis escenaris. Impossible veure-ho tot. Vam decidir, doncs, prendre'ns-ho amb calma.
D'entrada, cap a veure Nick Lowe. Vam haver de fer gairebé una hora de cua per poder accedir a l'Auditori, un molt bon equipament. Va valer la pena. El de Nick Lowe va ser un concert de qualitat. Va començar tot sol amb la seva guitarra acústica, però en la major part del concert va estar acompanyat d'una banda excel·lent. Entre el rock, el country i el blues, Lowe ens va oferir cançons del seu últim disc i algun clàssic com "Cruel To Be Kind" (el primer gran moment del dia). Chapeau!
El retard en el concert de Nick Lowe ens va estalviar de plantejar-nos si anàvem a veure The Mary Onettes a l'escenari Vice o als Felice Brothers a l'escenari CD Drome. Quan vam arribar en aquest últim escenari, després de comprar tiquets per cerveses i uns quants vinils (i algun cd) a la paradeta d'Elefant, estaven tocant Strange Death Of Liberal England. Molt de soroll, molta postureta i... alguna cosa més? No ho sé: no ens hi vam estar més de mitja cançó.
Les nou i vint del vespre. Començava puntualment, a l'escenari Estrella Damm, un dels moments més esperats (si més no, per a nosaltres) del festival: el concert dels Sonics. Van estar a l'alçada de les expectatives? Sí i no. Sí pel que fa al seu repertori, immens: a les grandíssimes cançons pròpies que ja apuntava en el post anterior, hi hem de sumar les versions marca de la casa de clàssics com "Louie, Louie", "Money", "Lucille", "Have Love Will Travel", "Night Time Is The Right Time"... També deia a favor seu la il·lusió, l'alegria que mostraven: els Sonics no han tornat per la pasta (si més no, no ho sembla). Ara bé: l'energia juvenil de les seves cançons no es corresponia amb el que es veia a l'escenari. Massa estàtics. Gerry Roslie afirmava en una recent entrevista a Ruta 66 que encara li agrada cridar. I, efectivament, va deixar anar uns quants crits al llarg del concert. Potser tants com en els seus anys joves devia proferir en una sola cançó... I una altra cosa: vaig trobar a faltar una mica de volum. La música dels Sonics és d'aquelles que ha de portar necessàriament l'etiqueta "Play Loud!". Tot i així, el final del concert amb "Psycho", "Louie Louie" i "The Witch" va ser el segon gran moment del dia.
Després vam anar a trobar-nos amb en David, un dels membres de l'equip que fa el programa "Ondas del espacio exterior" a Radio Vallekas, agermanat amb el nostre "Ones de l'espai exterior" de Ràdio Blanes, que capitaneja en Toni Llamas (o Junior Serrandez) i en què col·labora L'Home Cactus. Mentre ens fèiem aquesta foto, a l'escenari que teníem al costat tocaven Sebadoh:
Tot seguit, a sopar, que ja hi havia gana. Ens vam decidir pel "plato completo" de la paradeta de menjar mexicà. Després vam anar a comprar unes samarretes. I una altra vegada cap a l'Estrella Damm, on estaven a punt de sortir els Devo.
Va ser el millor concert del dia. Part del públic ja sabia de què anava la cosa: qui no els havia vist al FIB 2007, els havia vist en l'últim Sonar. Devo van presentar un show molt ben pensat i treballat, amb molta vitalitat i molta energia. Una cosa semblant a la felicitat pura s'escampava entre el públic. El tercer gran moment de la nit: "Girl U Want", o "Mongoloid", o "Jocko Homo". Que cadascú triï el que vulgui. Ah: i van tocar la versió del "Satisfaction" dels Rolling. Que tornin aviat, sisplau!
A continuació vam anar a l'escenari Rockdelux on, no devia fer massa estona, havien començat a tocar Cat Power. Vaig pensar que els hauria escaigut més l'Auditori. I que haurien d'haver tocat més d'hora. Després de Devo, el cos ens demanava una altra cosa. I ho vam trobar a l'escenari Estrella Damm (una altra vegada!). He de reconèixer que no coneixia The Go! Team. És més: els confonia amb OK Go, un grup del qual en Junior m'havia recomanat un parell de videoclips temps enrera. Una agradable sorpresa. Segons llegeixo en la web del festival, The Go! Team "reinventen el soul aplicant grans pinzellades de hip hop, punk i pop dels seixanta". A fe que em van fer moure l'esquelet! I em van fer venir ganes de descobrir els seus discos: tenen unes quantes cançons que estan força bé.
Fet i fet, passaven de les tres de la matinada. Cotxe, autopista i cap a casa. I fins l'any que ve.
Me'n vaig al Primavera Sound amb en Junior Serrandez! La bona experiència de l'any passat (Black Lips, Jay Reatard, Sr. Chinarro, Los Planetas) em va deixar amb ganes de repetir. Les prioritats per avui són les següents:
1. The Sonics. "Strychnine", "Psycho", "He's Waiting", "Boss Hoss", "Cinderella", "The Witch"... Quines cançons! Quaranta anys després, estaran a l'altura de la llegenda i de les nostres expectatives?
2. Devo. Ens els vam perdre quan van venir l'any passat al Sonar. Però avui no se'ns escapen!
3. Nick Lowe. Una altra vella glòria. A l'Auditori del Fòrum.
4. Cat Power. Tothom en parla meravelles. A veure.
5. Sebadoh. Uns clàssics de l'escena indie dels 90. Banda liderada per Lou Barlow, excomponent de Dinosaur Jr.
Demà (o demà passat) us explico com ha anat la cosa.
Com si sortís del no res, de cop i volta em trobo anunciat aquest disc, ocupant tota una pàgina, a la revista Ruta 66. L'endemà llegeixo al diari que és número u en vendes al Regne Unit. Aconsegueixo el disc, l'escolto i... és boníssim! Un magnífic disc de pop-rock d'aires sixties, número u al Regne Unit! Mentrestant, a Espanya, el disc més venut és... No ho vull saber! The Last Shadow Puppets són Alex Turner (dels Arctic Monkeys) i el seu amic Miles Kane (dels Rascals). L'afició de tots dos per la música de Scott Walker i del primer David Bowie els va portar a engrescar-se en aquest projecte, que esperem que tingui continuïtat, i que de moment s'ha materialitzat en aquest preciós disc, excitant i addictiu, que en alguns moments em fa pensar en l'imprescindible Forever Changes de Love. "The Age Of The Understatement" és el primer single que s'ha extret de l'àlbum homònim: una cançó que marca la línia del que serà el disc, sempre amb uns acurats arranjaments orquestrals de corda com a protagonistes. Atenció, però, a la segona cançó, "Standing Next To Me", i a l'onzena, "Meeting Place", amb les seves suggerents melodies. No em canso d'escoltar-les!
No sabia què esperar-ne, del debut de Joan Miquel Oliver com a novel·lista. Curiositat i ganes de tenir el llibre a les mans, però, no me’n faltaven. Amb Antònia Font ha fet alguns dels millors discos de la història del pop català (jo em quedo amb Alegria i Taxi); en solitari ha creat cançons tan meravelloses com “Hansel i Gretel”. A més, ha publicat poesia, ha compost la banda sonora del film Myway i ha produït l’últim disc de Jaume Sisa. No només no perd el temps, Oliver, sinó que en totes aquestes facetes excel·leix. I de cop i volta apareix El misteri de l’amor i, una vegada més, ens hem de treure el barret. És la novel·la que, si jo escrivís novel·les, m’agradaria escriure. És la novel·la que sempre he volgut llegir. Una novel·la que pots llegir una vegada i una altra, sencera o a trossos, del dret o del revés, en silenci o en veu alta. Una novel·la amb una estructura complexa i intel·ligent, amb un estil trencador i efectiu. Al llarg de les seves més de cent setanta pàgines planen els esperits de Trabal, Calders, Vian o Galmés. Les digressions filosòfiques i l’humor van a l’una (“la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort”). I no hi falten referències musicals i reflexions autobiogràfiques, o reflexions musicals i referències autobiogràfiques (“M’enxuf en Sufjan Stevens a l’ipod “chicago” directament “all things go, all things go”, i me mor de ràbia, si tengués temps per dedicar-me a escriure bé faria un disc realment bo i no la recopilació de retals que sempre me surt...”). I paro d’escriure perquè me’n vaig a rellegir-ne un parell de capítols.
Disc del mes, juny 2008
