Foxygen, "... And Star Power"

Disc del mes, desembre 2014-gener 2015

Hi ha discos que s'escapen de la norma, del que és habitual. Discos fets per artistes que s'arrisquen a fer el salt al buit, que no estan disposats a fer a cada moment allò que esperem d'ells. Penso, per exemple, en el disc blanc dels Beatles: sorprenent, polièdric, inexhaurible. O en In Bitter Pink, de Los Bichos: també doble elapé, també amb carpeta blanca (i, en aquest cas, fotografia en blanc i negre). El tercer àlbum dels californians Foxygen és un altre d'aquest discos.


"FOXYGEN...AND STAR POWER is the new DOUBLE ALBUM from Foxygen, a CINEMATIC AUDITORY ADVENTURE for the speedy freaks, skull krunchers, abductees, and misfits... Made by Foxygen at Dream Star Studios in their Secret Haunted House with the UFOs flying around in the sky", llegim a la pàgina web de Jagjaguwar, el segell responsable de la publicació del disc.

"... And Star Power" és, com els discos que esmentàvem abans, un album doble. I perfectament estructurat. Cadascuna de les quatre cares dels vinils amb el seu títol (tot això, malauradament, es perd a Spotify). La primera part es titula "The Hits & Star Power Suite", i conté exactament el que anuncia: primer, hits de la categoria de "How Can You Really" (quina melodia més evocadora!) i una genial suite formada per quatre cançons. La segona part és "The Paranoid Side". El títol torna a ser ben descriptiu. També el nom d'algunes cançons: "666", "Cannibal Holocaust". Aquesta segona cara acaba amb "Hot Summer", que recorda els mítics Suicide. La tercera part, "Scream: A Journey Through Hell" podria servir ben bé com a banda sonora d'un pel·lícula de terror (o d'una d'en David Lynch, és clar). La calma i la llum tornen a la quarta part, "Hang On To Love", formada per només dues cançons, d'aires beatlelians: "Everyone Needs Love" i "Hang". En total, 24 cançons en 82 minuts de (i tornem a citar el web de Jagjaguwar) "psych-ward folk, cartoon fantasia, songs that morph into each other, weaving in and out of the head like UFO radio transmission skullkrush music."

Joan Colomo, "Els amigos"

Amb aquesta cançó d'en Joan Colomo vaig començar l'any nou, en companyia de la família i els amics: "a tots els porto molt dins del meu cor", com diu la cançó. Tinguem ben present que "el que hem de viure és a les nostres mans". Feliç 2015!

Hi ha gent amb la que connectes molt, hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol, hi ha persones que et faran tirar endavant, hi han amics que sempre t'acompanyaran.
Hi han alguns que els veig de tant en tant, altres que ja no els veig quasi mai. Però a tots els porto molt dins del meu cor, de vegades no me n'adono que tinc molta sort.
Amics!, no us amoïneu, tot anirà bé, esteu on esteu, el que hem viscut no ens ho trauran  i el que hem de viure és a les nostres mans.

Sofi Oksanen, "Quan els coloms van desaparèixer"

La quarta novel·la de l'escriptora finesa-estoniana Sofi Oksanen ens explica una història que s'emmarca en l'ocupació d'Estònia, a mitjans del segle passat, primer per part dels nazis i després per la Unió Soviètica. 

Al llarg de les sis parts que formen el llibre anem saltant endavant i endarrere en el temps, de manera que s'alterna una part de la història que transcorre entre els anys 1941 i 1944, els anys de l'ocupació de les forces hitlerianes, amb una altra part que succeeix entre el 1963 i el 1965, ja sota dominació soviètica. Una estructura molt efectiva que es completa amb un pròleg i un epíleg, ambdós molt breus, que se situen fora d'aquests dos marcs temporals i que ens donen les claus per entendre la novel·la.

Oksanen excel·leix en la construcció dels personatges, siguin personatges secundaris, com l'Evelin, la noia del camp que arriba a la ciutat a estudiar i s'enamora d'un jove activista antisoviètic, siguin personatges principals com la Juudit o l'Edgar. Uns personatges que, com llegim a la contraportada del llibre, es troben "davant una disjuntiva que marcarà les seves vides per sempre més, en una novel·la sobre les tries que fem, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre conformar-se i revoltar-se quan el destí del país és en mans dels seus ocupants".

És especialment fascinant, i alhora repugnant, el personatge de l'Edgar, que adopta el nom d'Egger Fürst durant l'ocupació nazi i retorna al d'Edgar Parts amb l'arribada dels soviètics; un personatge amb seriosos problemes d'identitat sexual que busca apropar-se als dominadors de torn per intentar prosperar. És extraordinari també el personatge de la Juudit, una dona que, enmig de tot plegat, aposta per l'amor i en surt derrotada. 

He acabat la lectura de Quan els coloms van desaparèixer amb la impressió d'haver descobert una molt bona escriptora. Serà qüestió de recuperar la seva anterior novel·la, Purga, que en el seu moment va rebre tota mena de premis i elogis i que, en la seva versió teatral, serà estrenada al TNC el pròxim mes d'abril.

Tribut a Alfredo Calonge

"Aquesta nit ens ho passarem bé, i ja plorarem després a casa". Aquest va ser el missatge que el mític Flowers ens va transmetre des de dalt de l'escenari de l'Apolo, instants abans que Los Negativos sortissin a interpretar el seu meravellós disc Piknik Caleidoscópico.

Les cançons del disc van sonar, en el mateix ordre que en el disc, fantàstiques. A l'escenari es van anar succeint els convidats. Un dels moments destacats va ser quan Jorge Explosion va posar guitarra elèctrica i veu a "No soy yo (la psicoastenia)". Per altra banda, els Pinker Tones van tenir l'honor de cantar "Cigarras panameñas", la cançó que conté, com ells mateixos van assenyalar, els millors versos de Los Negativos: "fue un viaje rápido / y un piknik genial". Uns versos que després de la mort d'Alfredo Calonge prenen un nou sentit. Els germans Pardo i Marta Ruiz (Sex Museum) es van afegir per a una enèrgica "Moscas y arañas", i Miqui Puig va estar fantàstic cantant amb Carles Estrada "El club del cerdo violeta". Aquests van ser només alguns dels molts convidats que van anar pujant a l'escenari. Després de les catorze cançons de Piknik Caleidoscópico, tots plegats van interpretar "A tumba abierta", l'últim single que Alfredo Calonge va veure publicat. Unes emotives paraules de Marian, la germana d'Alfredo, van tancar la primera part de l'acte.

La festa va continuar a La [2] amb discjòqueis d'excepció i tres bandes en directe: Los Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. Els primers es van ressentir de l'absència de Felipe (de gira per Mèxic amb Los Fresones Rebeldes) i la vocalista Charo. Els Brighton 64 van demostrar, una vegada més, que en la seva última reencarnació estan en plena forma. Magnífiques lectures de "Fotos del ayer", "Bola y cadena" o "Barcelona Blues". Van tancar amb una emotiva "Caminos por recorrer", un homenatge a Alfredo Calonge. I vam acabar la nit ballant amb The Canary Sect, la banda de rhythm & blues i garatge en què també tocava Alfredo els últims anys, que va protagonitzar una vibrant actuació.

La de divendres va ser una nit plena d'emocions. Que, també és cert, no vaig poder documentar amb la meva càmera de fotos, que se'm va espatllar a la primera de canvi! La foto que segueix la va fer la Assumpta amb el mòbil.

Paul Collins, "Feel The Noise"

Disc del mes, novembre 2014

"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."

Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.

Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.

Marcos Gendre, "Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria"

Sempre havia pensat que la cançó "Un accidente de circulación", de Loquillo y Los Trogloditas, estava dedicada a Eduardo Benavente. Però explica Loquillo en el pròleg d'aquest llibre que el líder de Parálisis Permanente va morir quan ja s'havien fet les mescles definitives d'El ritmo del garage (1983), que la cançó "Un accidente de circulación" va resultar ser una premonició, i que va decidir no cantar-la mai en directe.

No sabia, tampoc, o en qualsevol cas no ho recordava, que Nacho Canut hagués estat en la primera formació de Parálisis Permanente, ni que Jaime Urrutia (Gabinete Caligari) hagués tocat la guitarra en els primers singles del grup (i, per tant, també a la cançó "Autosuficiencia").

I és que, probablement, no llegia res de Parálisis Permanente des de fa una pila d'anys, segurament des de les quatre pàgines que Diego Silva dedicava a la banda en el seu llibre El pop español (editorial Teorema, col·lecció "Música de nuestro tiempo", 1984).

Feia falta, doncs, un llibre sobre un dels grups més importants del pop espanyol dels 80, i l'editorial catalana Quarentena Ediciones i el musicòleg Marcos Gendre s'han encarregat de posar-hi remei. Tot i la seva qüestionable estructura (la cronologia dels fets, especialment pel que fa a la transició de Pegamoides a Parálisis, no acaba de quedar clara) i una prosa en alguns moments una mica desmanegada, Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria és un llibre del tot necessari i una bona manera de reivindicar el llegat d'Eduardo Benavente, Ana Curra i companyia. Això sí, trobo ben desencertada la fotografia de portada: li hauria escaigut més una de la formació definitiva del grup, amb Ana Curra, Rafa Balmaseda i Toti Árboles al costat d'Eduardo!

Chuck Prophet & The Mission Express al Sidecar

Chuck Prophet

El rock'n'roll no està de moda. Si més no a casa nostra. Aquí, amb comptades excepcions, només omplen grans escenaris, practicant aquest estil musical, els vells dinosaures amb anys i panys d'exposició mediàtica. No és el cas d'aquest extraordinari músic que és Chuck Prophet.

Com s'explica, si no, que Chuck Prophet toqués ahir a Barcelona en una sala d'aforament tan reduït com és el Sidecar? Com pot ser, després d'haver publicat un dels millors discos de la dècada (Temple Beautiful, 2012), després dels genials concerts que ha fet els últims anys a Barcelona?

L'últim d'aquests concerts va ser a La [2] de l'Apolo el maig del 2012. Aleshores vaig escriure en aquest bloc: "Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor."

Chuck Prophet & The Mission Express amb el suport
de Jonah Tolchin (el de la barba), que també va fer
les funcions de teloner

Unes valoracions perfectament aplicables al concert que vam viure ahir a la sala Sidecar. Canviava, és clar, el repertori. I és que Prophet venia a presentar el seu nou àlbum, un Night Surfer que a cada escolta ens revela nous tresors amagats. D'aquest nou disc van tocar les contundents "Countrified Inner City Technological Man" i "Ford Econoline", la meravellosa "Wish Me Luck" o el single "Tell Me Anything (Turn To Gold)". No van faltar les perles de l'anterior àlbum: "Castro Halloween", "The Left Hand And The Right Hand", "Who Shot John", "Willie Mays Is Up At Bat", "White Night, Big City" i "Temple Beautiful". Això sí, vam trobar a faltar el hit "Play That Song Again", que sorprenentment la banda no està tocant en aquesta gira. A la recta final del concert van tenir un paper destacat cançons de discos anteriors com "Summertime Thing" (No Other Love, 2002) o "You Did (Bomp Shooby Dooby Bomp)" (The Age Of Miracles, 2004). I en el capítol de les versions cal destacar una gloriosa "Rock And Roll Heart", de Lou Reed, amb què van obrir el concert, i el "Bangkok" d'Alex Chilton. Dos homenatges a dos grans músics americans morts aquests últims anys.

"Després de molts anys escoltant rock i assistint a concerts, ha vingut Chuck Prophet per explicar-me amb lucidesa i clarividència quin va ser el passat del rock en tota la seva magnitud, quin és el seu present a les seves mans i la infinitat de possibilitats que pot oferir-nos en el futur. Magistral Chuck Prophet, el nou profeta del rock'n'roll", publicava avui mateix Chals Roig a l'Exile Magazine a propòsit del concert que Chuck Prophet & The Mission Express van fer diumenge a València.

Una gran nit de rock'n'roll, doncs, la que vam viure ahir a l'emblemàtic Sidecar. De fet, és un luxe poder gaudir d'un artista de la categoria de Chuck Prophet en un espai com aquest. Visca Chuck Prophet! I visca el Sidecar!

Allah-Las a l'Apolo

La sala gran de l'Apolo és preciosa, segurament el lloc més bonic per veure un concert a la ciutat de Barcelona. Si a una sala tan acollidora hi afegim un públic coneixedor de què va a veure i amb ganes de gaudir d'un bon concert, la cosa va per bon camí. Cap grup es podria queixar d'un públic com el que van tenir divendres a la nit els Allah-Las: un públic que va ballar, que va aplaudir i que va celebrar els primers acords de moltes de les cançons que van tocar els californians.

Els Allah-Las van estar bé. És cert que es podrien deixar anar una mica més; potser els falta una mica de bogeria dalt de l'escenari! En qualsevol cas, durant una hora i quart, aproximadament, els de Los Angeles van tocar gairebé una vintena de cançons, totes extretes dels seus dos àlbums, Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), amb l'excepció de "Calm Me Down", una versió de The Human Expression, una banda de rock psiquedèlic de Los Angeles (1966-67). El directe va confirmar que "Catamaran", "Had It All", "Busman's Holiday", "Artifact" o "Buffalo Nickel" (i podríem ampliar la llista) són cançons meravelloses. També van brillar els temes instrumentals del grup ("No Werewolf", "Ferus Gallery" i "Sacred Sands"). Només vaig trobar a faltar el hit "Don't You Forget It" del primer disc!

El mateix poder hipnòtic que tenen els discos dels Allah-Las el té també el seu directe: el concert em va passar volant! Això sí: estic convençut que unes projeccions de vídeo complementarien d'allò més bé la posada en escena del grup. A veure si s'hi animen de cara a la pròxima gira!

Reigning Sound, "Shattered"

Disc del mes, octubre 2014

Un disc excitant, el nou de Reigning Sound. Segurament deu ser culpa meva, però els anteriors àlbums de la banda no m'havien dit massa res. Amb Shattered ha estat diferent. Aquest m'ha enganxat ben enganxat. De vegades és el moment en què escoltes un disc; si és així, vaig escoltar Shattered en el moment idoni. No em canso d'escoltar-lo! Hauré de repescar els anteriors àlbums...

Reigning Sound és la banda que va formar Greg Cartwright a Memphis l'any 2001 després de les seves experiències amb Compulsive Gamblers i Oblivians. Des de llavors, Reigning Sound van anar publicant discos gairebé cada any fins al 2009. Des d'aquell moment fins ara, només hi havia un mini-LP, Abdication... For Your Love (2011). Han estat uns anys de reestructuració de la banda. Ben curiosa, per cert: Greg ha incorporat els quatre membres de la banda de soul de Brooklyn The Jay Vons.

I de la confluència entre Memphis i Brooklyn, entre el garatge-rock i el rock'n'roll dels primers discos de Reigning Sound i el soul que aporten els nous components de la banda, neix aquesta meravella de disc, Shattered, amb unes cançons increïbles: "North Cackalacky Girl" (un encertat començament de disc a ritme de rock'n'roll; a mi em pensar en The Fleshtones o The Young Fresh Fellows), "You Did Wrong" (un gran tema de rock de garatge amb uns evocadors teclats), "My My" (pura energia!), "Baby It's Too Late" (versió de Shadden And The King Lears) o "Starting New" (la perla del disc: ja la tinc a la llista dels Cactus Hits 2014).

Wajdi Mouawad, "Ànima"

"Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre'l, aquesta vegada, per fer-lo caure d'esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

Quan deixava a terra la bossa de plàstic, aquell mateix matí amb veu enjogassada ella li havia dit Compra salmó perquè el salmó és molt bo, va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe."

Així comença Ànima. En Wahhch Debch arriba a casa seva i es troba la seva dona, la Léonie, que estava embarassada, brutalment assassinada. Quan es recupera de la commoció, no pot treure's del damunt el sentiment de culpabilitat: "Si hagués tornat més aviat, si no hagués anat a comprar... (...) M'entretenia mentre ella... Veig imatges. Ella, tota sola morint-se, aquesta visió, t'ho juro, és insuportable". La policia ha identificat el culpable: Welson Wolf Rooney. Però s'ha amagat en una reserva d'indis mohawk i la policia federal al·lega que no hi pot entrar. Així, Wahhch Debch inicia un viatge en persecució de l'assassí de la seva dona. No el mou el desig de venjança; només vol veure el culpable: "podria ser que hi veiés alguna cosa que em pogués convèncer que efectivament no sóc jo que la vaig matar". Un viatge que és, alhora, una recerca de la pròpia identitat.

A Ànima, l'autor de l'obra de teatre Incendis teixeix una excel·lent i duríssima història. La violència i la poesia conflueixen en una novel·la que destaca pel fet que són els animals qui, des del seu punt de vista, ens expliquen la història de Wahhch Debch. Així, per exemple, un corb ens explica l'enterrament de la Léonie: "L'he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts". O una aranya relata l'entrada d'en Wahhch al bar Warriors, a la reserva índia: "Sobirana, m'he replegat al centre de la teranyina i l'he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s'hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d'esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina". Destaquen, però, fins al punt de transcendir el paper de testimonis i convertir-se pràcticament en personatges de la novel·la, el gos d'en Chuck (un pinxo a les ordres d'en Coach, el cap d'una organització criminal), en Tomahawk, que és el ximpanzé d'en Coach, o el llop que acompanya en Wahhch durant la tercera part de la novel·la.

Una novel·la extraordinària!