L'orfe del clan dels Zhao

"Ens hem de deixar portar pel riu de les paraules. Res d’impaciència. Escoltem amb delit. I viatgem per palaus de cent portes i boscos prohibits". Això escrivia Santi Fondevila en la seva crítica de l'espectacle L'orfe del clan dels Zhao al diari Ara. 

L'obra és una versió lliure d'un text del dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang, una història de venjances en què la lleialtat s'enfronta a la traïció i en què la justícia té més valor que la vida humana. "Els personatges arriben davant de l'espectador, es presenten, i amb tota la solemnitat expliquen la seva història. A poc a poc ens hi anem submergint, anem entrant en les seves vides. És una manera diferent d'explicar una història, té un regust de fons que ens evoca escenes de Shakespeare, Sòfocles, Brecht o Mouawad", escriu el director, Oriol Broggi, en el programa de mà. 

L'orfe del clan dels Zhao és una nova producció de La Perla 29, tota una garantia de qualitat. A part de les excel·lents interpretacions de tots els actors (Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco i Borja Espinosa), cal destacar la música en directe i les cançons a càrrec de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), que donen una força extraordinària a molts moments de l'obra, i especialment a l'escena en què el metge ambulant Cheng Ying, interpretat magistralment per Julio Manrique, enterra el seu fill. 

"Imprescindible", acaba escrivint Santi Fondevila en el seu article que, per cert, es titula, molt encertadament, "Un espectacle que toca l'ànima".

Blank Realm, "Falling Down The Stairs"

M'encanta aquesta cançó! Els Blank Realm són una jove banda de Brisbane: no és pas casualitat que "Falling Down The Stairs" em faci pensar en els també australians (i, en aquest cas, uns clàssics) The Go-Betweens, i concretament en cançons com "People Say".

"Falling Down The Stairs" forma part del tercer àlbum dels Blank Realm, titulat "Grassed Inn". Un disc a explorar!

Howe Gelb al Blues & Ritmes de Badalona

Howe Gelb ens va transportar ahir a la nit de les nostres cadires del teatre Principal de Badalona als paratges més inhòspits del desert d'Arizona. Acompanyat per Gabriel Sullivan a la guitarra i a la bateria (i que va fer les funcions de teloner obrint el recital amb tres cançons pròpies) i Thoger T. Lund al baix, el músic de Tucson ens va captivar amb una proposta musical que parteix d'una certa improvisació per acabar recorrent uns camins que transiten entre el folk, el blues, el jazz o el rock, fins assolir moments d'autèntica màgia. És clar que les armes de Howe Gelb són poderoses: la seva veu és profunda i càlida, i se'l veu tan còmode amb la guitarra a les mans (jugant amb els seus pedals d'efectes i fent sortir el so per tres amplificadors Fender) com assegut al teclat; a més, acaba de treure un àlbum excel·lent, The Coincidentalist (2013, quan encara és viu el record del magnífic Alegrías (2010). Una nit memorable.

Nick Waterhouse, "Holly"

Disc del mes, març 2014

Nick Waterhouse és un cantant i guitarrista californià. Alguns el consideren "la gran esperança blanca del rock and roll". I és que, no havent complert encara la trentena, Waterhouse ja ha publicat dos àlbums (després d'uns quants singles) i ha produït el disc de debut dels també californians Allah-Las.

El seu nou disc, Holly, és extraordinari. La imatge de la portada ja és tota una declaració d'intencions: el disc ens transporta unes quantes dècades enrere. També la durada (que no arriba a la mitja hora; només deu cançons, cinc a cada cara del vinil) ens remet als elapés dels temps anteriors a l'arribada del cd.

Holly comença amb "High Tiding" un blues arrossegat, amb les guitarres elèctriques com a protagonistes, que em fa pensar en els bons temps de Tav Falco's Panther Burns. Tot seguit irromp una imparable secció de vents amb el single "This Is a Game". A Los Mambo Jambo els encantarà. "It 3" segueix la línia blues del primer tema del disc, tot i que el piano reclama també els seus moments de glòria. A continuació, "Let It Come Down", una magnífica versió d'un clàssic de Mose Allison, en què fan aparició els cors femenins. I la cara a del vinil acaba amb "Sleepin' Pills", un tema marcat per una percussió que li dóna un aire exòtic.

"Holly", la cançó que dóna títol al disc, enceta la cara b, amb la sorpresa d'unes trompetes a l'estil mariachi. "Dead Room" és la meva preferida del disc, amb el seu ritme irresistible, el magistral sol de saxo, els crits de Waterhouse i els cors, senzills i perfectes. Segueixen els aires jazz de "Well It's Fine" i una altra versió, "Ain't There Something Money Can't Buy", original de Young-Holt Unlimited, una banda americana de soul i jazz de Chicago dels anys seixanta i setanta. I per acabar, el soul de "Hands On The Clock", que inclou el vers "love is a losing game", molt probablement en homenatge a Amy Winehouse.

Mishima, "Llepar-te" i "Mentre floreixen les flors"

Des d'avui ja es poden escoltar les cançons "Llepar-te" i "Mentre floreixen les flors", un avenç del nou àlbum de Mishima, L'ànsia que cura, que es publicarà el dimarts 25 de març.

Paco Roca, "Los surcos del azar"

Paco Roca ha tornat a encertar-la. L'autor d'Arrugas i de L'hivern del dibuixant s'ha tornat a superar amb aquest atractiu i laboriós volum de més de tres-centes pàgines.

A Los surcos del azar, Roca explica la història dels republicans que van marxar d'Espanya l'any 1939, la història d'aquells homes i dones que van lluitar per les llibertats combatent Hitler i Mussolini, i que creien que, acabada la Segona Guerra Mundial i derrotats aquests dictadors, els aliats alliberarien també Espanya del jou del feixisme.

Los surcos del azar és una obra excel·lent en el dibuix i en l'estructura narrativa (en aquest últim aspecte, com també a nivell temàtic, l'obra és clarament deutora de Maus, d'Art Spiegelman). I és també una obra rigorosament documentada: només cal llegir les més de dues pàgines d'agraïments al final del llibre per fer-se'n una idea.

En definitiva, es tracta d'una magnífica novel·la gràfica que posa el seu granet de sorra en la ingent tasca de recuperació de la memòria històrica i que contribueix a la divulgació de tot allò que el ministre Wert vol fer desaparèixer dels currículums d'història al sistema educatiu. Una obra imprescindible.

The Fleshtones, "Wheel Of Talent"

Disc del mes, febrer 2014

Els Fleshtones viuen un moment dolç. El seu fitxatge pel segell Yep Roc Records, l'any 2003, ha donat als de Nova York una estabilitat que no havien tingut mai. I això per força s'havia de notar, i certament es nota en discos com Take A Good Look (2008) o Brooklyn Sound Solution (2011).

I amb Wheel Of Talent (2014) la banda comandada per Peter Zaremba i Keith Streng encara se supera. Si no coneguéssim els Fleshtones, després d'escoltar aquest disc podríem arribar a pensar que es tracta d'un greatest hits del grup. I és que el disc enganxa des de la primera fins a l'última cançó, des del potent rock de garatge d'"Available" (amb un arranjament de cordes!) fins a la festiva "Tear for Tear". Recuperen "Remember The Ramones", un homenatge als seus veïns del barri de Queens que havien publicat com a cara b del single Bite My Soul (2011); es marquen una descomunal peça de garatge d'aires nuggets, "Veo la luz", cantada en un castellà macarrònic; ens regalen un himne com "What I've Done Before"; s'acosten al power pop amb la deliciosa "How to Say Goodbye". I així fins a tretze cançons sense desperdici.

Ja tenim aquí el primer gran disc del 2014!

Nou single de Los Negativos

Han passat gairebé tres dècades des que Los Negativos van debutar amb Piknik Caleidoscòpico (1986), i és una agradable sorpresa que, en aquesta segona etapa, els creadors de meravelles com "Cigarras panameñas", "Moscas y arañas", "Bagdad" o "Parque portugués" encara ens alegrin la vida amb cançons com "A tumba abierta" o "Turmix", que formen el seu nou single que acaba de publicar Butterfly Records, i que podeu escoltar al bandcamp del segell.

I encara n'hi haurà més, perquè el single és un avenç del nou àlbum de Los Negativos, que es titularà Duplexin.

L'esperem amb moltes ganes!

Howard Buten, "Quan jo tenia cinc anys em vaig matar"

"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.

Estava esperant el Popeye, que fan després de les notícies. Té els canells més grossos que la gent normal i al final sempre és el més fort. Però les notícies no s'acabaven mai.

El papa se les estava mirant. Jo m'havia posat les mans a les orelles perquè tinc por de les notícies. És el que m'agrada menys de la tele (...).

A les notícies hi va sortir un home. Portava una cosa a la mà, una nina, i la va ensenyar. (Es veia que no era real per les costures.) Em vaig treure les mans de les orelles.

-Això era la joguina preferida d'una nena petita -va dir l'home-. I aquesta nit, per culpa d'un accident estúpid, aquesta nena ha mort.

Vaig pujar corrents a la meva habitació.

Vaig saltar sobre el llit.

Vaig enfonsar la cara al coixí cada cop més fort fins que ja no vaig sentir res més. Vaig aguantar la respiració.

Llavors va venir el papa, va apartar el coixí, em va tocar amb una mà i em va dir pel nom. Jo estava plorant (...)

Llavors el papa em va explicar que cada dia algú es mor i que ningú sap per què. Les normes són així. Després va tornar a baixar.

Em vaig quedar assegut al llit molta estona. Així, sense moure'm. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l'índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar."

Així comença la novel·la Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, del psicòleg, clown i escriptor nord-americà, resident a França des de fa força anys, Howard Buten. Cal destacar, per altra banda, que es tracta del primer llibre que l'editorial barcelonina Blackie Books publicà en català, cosa que celebrem.

El llibre explica la història d'en Burt, un nen de vuit anys que està tancat en un centre d'internament infantil. "M'han portat aquí pel que li he fet a la Jessica", ens explica al començament del segon capítol. Així, a través de la veu narrativa del nen, anirem coneixent com és la seva vida al centre i, sobretot, anirem descobrint els fets que el van portar a ser internat. Tot plegat, doncs, a través d'un narrador en primera persona. La tria d'aquest punt de vista, amb un narrador identificat amb un nen amb un trastorn mental, ens remet a clàssics moderns de la literatura juvenil com El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger, o El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. I val a dir que la novel·la de Buten no desmereix al costat d'aquestes. Si més no, a França ho deuen creure: es diu, segons llegim a la solapa, que, d'entre els francesos que saben llegir, un de cada deu ha llegit Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.

Los Mambo Jambo & The Excitements

Los Mambo Jambo i The Excitements són dues de les bandes més interessants sorgides de l'escena barcelonina aquests últims anys, i totes dues tenen una interessant projecció internacional.

Los Mambo Jambo acaben de publicar el seu segon àlbum, Impacto Inminente, un disc inspirat en el còmic de suspens i el rock and roll instrumental de la dècada dels 50. Com a carta de presentació han realitzat aquest dinàmic videoclip, "Un baile hipnótico":

Per altra banda, The Excitements van visitar el programa d'Andreu Buenafuente a La Sexta, "En el aire", i van interpretar la magnífica "Ha, Ha, Ha":