Georges Simenon, "El gat"

"Va deixar anar el diari, que primer va desplegar-se sobre els genolls i després va lliscar lentament abans d'aterrar sobre el parquet encerat. S'hauria dit que acabava d'adormir-se si no fos perquè de tant en tant entre les parpelles se li dibuixava una fina escletxa. 

¿S'ho havia cregut, la seva dona? Estava fent mitja a la seva butaca, davant de la llar de foc. No semblava que estigués observant-lo, però ell ja sabia des de feia temps que no se li escapava res, ni l'estremiment a penes perceptible d'algun dels seus músculs. 

(...) S'observaven l'un a l'altre. No tenien necessitat de mirar-se. Feia anys que s'estaven observant d'aquella manera, amb sornegueria, aportant incessantment noves subtileses a aquell joc." 

Així comença El gat, una novel·la breu (poc més de cent seixanta pàgines) de l'escriptor belga Georges Simenon (1903-1989). El gat explica la història de Émile i Marguerite, dues persones grans, vidus tots dos, que, cansats d'estar sols, s'han casat. Émile i Marguerite, però, són molt diferents: ell és un obrer retirat de maneres rudes, i ella una refinada i hipersensible vídua d'un músic. Poc a poc es van distanciant i apareix la malfiança entre ells. Però la gota que fa vessar el got arriba quan Émili troba el seu gat, Joseph (Marguerite no el podia suportar), mort al celler de casa seva, enverinat.

El gat, publicada originalment en francès l'any 1966, és una mostra del gran talent narratiu de Georges Simenon, un escriptor ara reivindicat per l'editorial Quaderns Crema, que, a més d'aquesta, acaba de publicar en català la novel·la El gos groc. Una bona oportunitat per retrobar-se amb l'autor de L'home que mirava passar els trens, una novel·la que es va traduir al català fa una pila d'any dins la col·lecció "El Cangur" d'Edicions 62 (era el volum número 7 de la col·lecció!), i de la qual tinc un molt bon record.

Capsula versiona Bowie

El que va començar fa gairebé dos anys a Bilbao com un projecte puntual es va anar repetint en diferents sales i festivals i s'ha acabat convertint en un disc. Estem parlant de la interpretació íntegra del clàssic de David Bowie, The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, per part de Capsula, la banda d'origen argentí establerta al País Basc. "La nostra idea era portar el disc de Bowie al nostre món", explica Martin Guevara, cantant i guitarrista de la banda, en una entrevista a la revista Ruta 66 (núm. 301, febrer del 2013). Per a la gravació del disc han comptat amb el productor John Agnello i els estudis Watermusic de Hoboken (New Jersey), on anteriorment han gravat alguns dels herois de Capsula: Yo La Tengo, Sonic Youth, Pavement... El resultat, magnífic!

Perquè us en feu una idea, a continuació podeu escoltar una de les cançons del disc, "Hang On To Yourself". I tot seguit trobareu la interpretació en directe de "Starman" en aquell primer concert a Bilbao l'abril del 2011. Si voleu escoltar el disc sencer, ho podeu fer a Spotify.

César debe morir

Divendres de la setmana passada vaig tenir ocasió de veure al cineclub Garbí de Malgrat de Mar l'última pel·lícula dels germans Taviani. La veritat és que vaig anar al cinema sense saber ben bé què m'hi trobaria; però, ja se sap, al cineclub s'hi ha d'anar sempre! I la sorpresa va ser majúscula! 

Vittorio i Paolo Taviani, tots dos amb els vuitanta anys complerts, s'han ficat dins d'una presó d'alta seguretat de Roma per documentar com un grup de reclusos participen en uns tallers teatrals i preparen la representació de l'obra Juli Cèsar de William Shakespeare. Una adaptació de l'obra, és clar, sense personatges femenins! Els assajos de l'obra s'alternen amb moments de la vida quotidiana dels presidiaris.

 

Explica Manuel Cuyàs a El Punt Avui que els germans Taviani seleccionen aquelles parts més interessant de l'obra de Shakespeare, "que són les del principi: la formació del complot que ha de matar el mandatari, el magnicidi consegüent i els dos monòlegs, primer el de Brutus i després el de Marc Antoni, que constitueixen les peces més ben acabades de l'art de l'oratòria i de com aquesta pot alterar la voluntat i el pensament dels destinataris. D'aquí passem a la mort de Brutus, al final, i ja està. Ja està? Acabem d'assistir a una altra obra mestra dels Taviani."

Després de la representació de l'obra i dels aplaudiments del públic, els reclusos tornen a les seves cel·les. La pel·lícula té un final impressionant, amb aquesta reflexió d'un dels presidiaris: "Des que conec l'art, aquesta cel·la s'ha convertit en una presó".

Cançons d'hivern (2013)

Aquí teniu una llista amb unes quantes cançons que he estat escoltant aquestes últimes setmanes. Hi trobareu les novetats discogràfiques d'uns quants pesos pesants (David Bowie, Nick Cave & The Bad Seeds, Eels, Fangoria, Yo La Tengo), al costat d'altres artistes que comencen a ser habituals d'aquest bloc (The Raveonettes, La Bien Querida) i de nous descobriments (Tame Impala, Foxygen). Podeu escoltar totes aquestes cançons a l'Spotify.

Max, "Vapor"

Nick (Nicodem) decideix allunyar-se "del món i de la gent, de les coses i de les idees, de les paraules i de les imatges". Per fer-ho buscarà la solitud i la privació del desert: "Segueixo la senda d'Antoni, de Pau, de Simó, els Pares del Desert. Ells van trobar el seu camí en un pedregar com aquest".

Passen les setmanes, i Nick s'anirà fent a la vida del desert gràcies a l'ajut de tota una sèrie de personatges que anirà coneixent: Mosh ("Sóc en Moisès, tot i que tothom em diu Mosh"), un gat que se les sap totes; Joaneta, un ocell molt espavilat que s'encarregarà de proveir de menjar a Nicodem; o Hèrcules, el pastor de porcs.

Ara bé, el personatge més misteriós del desert és Vapor. "Escolta'm bé, Vapor és el puto amo d'aquí, m'entens? Com Deu, o alguna cosa per l'estil (...) Vapor té segles, només les pedres són més velles que ell. Poca broma amb Vapor!", adverteix Mosh a Nick.

Vapor és la nova joia en forma de còmic que ens regala Max, en què, com llegim a la contraportada, l'autor "aprofundeix en la pràctica d'un inconfusible humor metafísic que ja va iniciar amb Bardín el Superrealista, llibre amb el qual va obtenir el Premi Nacional de Còmic l'any 2007". I hem de celebrar, a més, que Ediciones La Cúpula n'ha fet una edició en català!

Foxygen, "We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic"

Disc del mes, febrer 2013

El títol del disc és prou explícit: Foxygen se'ns presenten com els ambaixadors de la pau i la màgia al segle XXI. I ens podem preguntar: d'on vénen, aquests ambaixadors? Potser dels anys seixanta o setanta del segle XX, si hem de fer cas dels conceptes de pau i de màgia? La portada del disc, de fet, també ens remet a aquesta època, i a un moviment musical: la psiquedèlia. Podríem considerar que és una portada que posa al dia la imatgeria d'un dels grups capitals d'aquest moviment, The 13th Floor Elevators.

Totes aquestes referències, evidentment, no són gratuïtes. We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic traspua aromes dels seixanta i dels setanta al llarg de les seves nou cançons. The Kinks, Bob Dylan, The Velvet Underground, The Beatles o David Bowie són, segurament, els artistes de capçalera del duo californià integrat per Jonathan Rado i Sam France.

We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic és el segon àlbum de Foxygen (es van estrenar l'any passat amb Take The Kids Off Broadway) i té cançons meravelloses com "No Destruction", "San Francisco" o "Oh Yeah". I, per cert, el disc el vaig descobrir gràcies a la recomanació de la meva neboda Maria!

The Raveonettes en directe al Music Hall

Amb els Raveonettes, mai saps què et pots trobar. Els he vist tres vegades en directe i en cada ocasió han fet un concert ben diferent. Ahir es van presentar en la seva versió més "Psychocandy" (és evident la influència de The Jesus & Mary Chain en la música que fan els danesos): Sune Rose Wagner i Sharin Foo venien acompanyats d'un bateria i van explotar la part més salvatge del seu repertori.

Van començar alternant cançons del seu últim àlbum, Observator ("She Owns The Streets", "Curse The Night", "The Enemy", "Observations") amb d'altres del disc Lust, Lust, Lust ("Hallucinations", que va obrir el concert, "Dead Sound", "Blush"), per acabar furgant en els seus inicis: el seu primer àlbum Chain Gang Of Love ("Love Can Destroy Everything", "Heartbreak Stroll") i el minielapé Whip It On ("Attack Of The Ghost Riders", "My Tornado", "Bowels Of The Beast"). Uns minuts abans ens havien regalat una deliciosa "Young And Cold", sense bateria i amb Sharin Foo a la guitarra acústica.

La presència dels altres discos en el repertori va ser purament testimonial. Del magnífic In And Out Of Control, per exemple, tot just van tocar "Gone Forever". Una vegada més, doncs, em vaig quedar sense poder gaudir en directe de les meves preferides "Bang!", "Last Dance" o "Suicide"! Tot i que "Aly, Walk With Me", per acabar el concert, i "That Great Love Sound", en els bisos, van ser una bona compensació!

Sherman Alexie, "Danses de guerra"

He de reconèixer que al començament el llibre em va desconcertar. Pensava: es tracta d'un indi americà que es creu que fa molta gràcia per ser un indi americà que escriu? "Jo sóc membre censat de la tribu d'indis spokane. Ah, no: no faig pinta d'indi, no, o com a mínim no tinc els trets físics típics dels indis. Hi ha gent que dóna per fet que tinc sang italiana o espanyola, o de l'Orient Mitjà. Però gairebé tothom es pensa que sóc un d'aquells blancs que es posen morenos de seguida", llegim en el primer relat del llibre, "Violació de domicili". A mesura que avança el llibre, però, aquesta ombra de dubte es va esvaint.

Danses de guerra combina poemes, relats breus i relats llargs. És en aquests últims, considero, que resideix el valor d'aquest llibre. "El fill del senador" suposa, en aquest sentit, un primer toc d'atenció. Però les veritables perles són "La balada de Paul Malgrattot" i "Sal". El primer d'aquests dos relats ens parla d'unes trobades casuals entre un home i una dona en diferents aeroports nord-americans. Al final l'home acaba en una sala d'interrogatoris de la policia, s'entén que per haver assetjat la dona: "En Paul va decidir que potser el millor que podia fer era callar i no intentar explicar-se més. No. Valia més cantar. Això mateix: trobaria la cançó ideal per a aquella situació i la cantaria." I la cançó que en Paul decideix que ha de cantar ("ho va veure amb una claredat encoratjadora") és "What's Going On", de Marvin Gaye. "Així doncs, primer va començar taral·lejant, per entonar la veu, i tot seguit va arrencar amb la lletra... cantussant-la, però, perquè no se'n recordava ben bé; però així que va arribar a la tornada el Paul s'hi va posar a plens pulmons (...). El Paul sabia que no era pas boig. Només és que estava trist, molt trist. I amb aquella cançó només volia trobar la manera de desempallegar-se de tanta tristor."

Finalment, "Sal", explica la història d'un estudiant de divuit anys que està fent pràctiques en un diari i que, de sobte, es troba que ha de fer-se càrrec de la secció de necrològiques: "Vaig escriure la necrològica de la redactora de necrològiques. Es deia Lois Andrews. Càncer de pit. Només tenia quaranta-cinc anys." Així comença el conte. Un conte punyent i antològic, perfecte per cloure aquest curiós i sorprenent volum.

Ronnie Lane, "You Never Can Tell"

Ronnie Lane va ser un dels pilars dels Small Faces (juntament amb Steve Marriott) i, després, dels Faces (amb Ronnie Wood i Rod Stewart). El 1973 va abandonar aquesta última banda i va iniciar una carrera en solitari que no va poder donar gaires fruits: ben aviat li va ser diagnosticada una esclerosi múltiple. En aquest vídeo el veiem en una actuació del 1974, interpretant una gloriosa versió del "You Never Can Tell" de Chuck Berry (l'original va ser inclòs per Tarantino a la banda sonora de Pulp Fiction).

Django desencadenado

A mitjans del segle XIX, dos anys abans de l'inici de la Guerra Civil Americana, King Schultz (interpretat per Christoph Waltz, nominat a l'Oscar com a millor actor secundari), un caçarecompenses d'origen alemany, allibera un esclau negre, Django (un extraordinari Jamie Foxx), que coneix els assassins que Shultz està perseguint. Els dos homes acabaran fent un pacte: Django es convertirà en assistent de Schultz durant tot l'hivern, ajudant-lo a eliminar criminals buscats per la llei, i, en acabat, Shultz ajudarà Django a trobar la seva dona, que, com ell mateix, va ser venuda en un mercat d'esclaus a Mississippi.

Tarantino posa en aquesta ocasió tota la seva saviesa cinematogràfica en la creació d'un western de gran volada. No hi falten els elements característics del director: les escenes de violència hiperbòlica, les pinzellades d'humor (el fragment sobre el Ku Klux Klan és antològic) o una excel·lent i molt adient banda sonora, en què no podien faltar uns quants temes d'Ennio Morricone. I, més enllà del pur entreteniment, Tarantino posa el dit en la nafra d'una de les vergonyes més grans de la història d'Amèrica: l'esclavitud.