James Salter, "La última noche"

"El entoldado en que se celebraba el banquete nupcial tenía mesas largas con grandes arreglos florales. Al caer la noche, la tienda empezó a cobrar luz desde dentro como un inmenso barco etéreo destinado a surcar el mar o los cielos, no se sabía bien. Brule le dijo a su yerno que empezaba para él, Brian, la época de mayor felicidad que un hombre podía experimentar en la tierra, refiriéndose, por supuesto, al matrimonio."

És un fragment de "Platino", un dels deu relats curts aplegats en el volum La última noche. En la línia de destacats narradors com John Cheever o Richard Yates, Salter retrata una hipòcrita classe mitjana-alta americana, amb les seves festes i les seves insatisfaccions. En el conte "Platino", Brule, un home molt ric i respectat, acabarà dispuntant-se amb el seu gendre, Brian, per una dona, Pam, amant de tots dos. En el relat "Contigo, Mi Señor", una dona casada i infeliç sentirà una estranya atracció per un individu que apareix borratxo en una festa. Els personatges de Salter, per més invulnerables que puguin semblar, sempre estan a tocar del desastre, de la gran trompada. En alguns dels contes més destacats apareixen també els temes de la malatia i de la mort. És el cas de "Cuanta diversión", una conversa entre tres amigues que han anat a sopar juntes; una d'elles està malalta de càncer, però les altres no ho saben. Cal destacar també el relat que dóna títol al llibre, "La última noche", una obra mestra del gènere a l'altura de les millors creacions de Cheever.

Fins al moment, James Salter no ha estat traduït al català. I tampoc és que en castellà puguem accedir al gruix de la seva obra: tot just podem trobar mitja dotzena de títols, publicats per Aleph Editores i Salamandra.

John Williams, "Stoner"

Després de Jo confesso, de Jaume Cabré, he estat llegint, ben bé casualment, una novel·la que hi té alguna semblança: Stoner, de John Williams. D'entrada, i això no és fortuït, les portades de tots dos volums estan presidides per unes imponents llibreries. I és que els protagonistes de les dues novel·les són professors universitaris. I, tots dos, professors de lletres. Encara podríem trobar més elements en comú entre aquest dos llibres, com per exemple la perícia amb què els seus autors descriuen la recta final de les vides dels seus respectius protagonistes.

Stoner, però, no és una novel·la escrita d'ara. De fet, fou la tercera novel·la de l'escriptor, professor i editor John Williams, que havia nascut a l'estat de Texas l'any 1922. Havia debutat com a novel·lista el 1948 amb Nothing But the Night i com a poeta el 1949 amb The Broken Landscape: Poems. Stoner va ser publicada l'any 1965, "però una reedició als EUA i després l’èxit sorprenent en castellà (a l’editorial Baile del Sol) l’han rellançat", explicava Jordi Puntí en un article a El Periódico el passat 2 de juny.

La primera pàgina de la novel·la ens explica que William Stoner va començar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910, quan tenia dinou anys; que el 1918 es va doctorar en Filosofia i va iniciar la seva carrera  docent a la mateixa universitat, on va ensenyar fins a la seva mort, l'any 1956. "No va passar mai de la categoria de professor ajudant, i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d'haver assistit a les seves classes". Així comença Stoner: amb totes les cartes descobertes damunt la taula. Ja està tot vist, doncs? No, ni molt menys: sabem les cartes, però encara hem de veure l'habilitat amb què Williams les juga.

Un exemple: Edith, la dona d'Stoner, ha tornat unes setmanes a casa de la seva família, a Sant Louis, després de la mort del seu pare. Un dia, baixa de les golfes un bagul ple de coses de quan era petita: "Finalment, amb molta pulcritud, va disposar les seves possessions infantils en dues piles. La primera incloïa joguines i rampoines que havia adquirit ella mateixa, fotografies i cartes secretes d'amigues de l'escola, obsequis enviats per parents llunyans; l'altra pila estava formada per coses que li havia donat el seu pare o que hi tenien una relació directa o indirecta. Metòdica i inexpressiva, sense odi ni alegria, va agafar aquells objectes, un per un, i els va destruir. Les cartes i les peces de roba, el farcit de les nines, els coixinets d'agulles i les fotografies es van consumir a la llar de foc; els caps de ceràmica i de porcellana, i les mans, els braços i els peus de les nines es van reduir a una pols fina, i el que en va quedar després de la incineració i de l'esmicolament, l'Edith ho va escombrar, ho va recollir en una pila petita i ho va llençar per la tassa del vàter de la cambra de bany del costat de l'habitació."

Escriu Enrique Vila-Matas, a la contraportada del llibre: "És sorprenent que Stoner, sent l'obra mestra que és, s'hagi pogut ignorar tant de temps."

Dent May, "Best Friend"

Encetem el juliol amb un videoclip ben refrescant. El músic nord-americà Dent May, que va publicar el seu primer àlbum, The Good Feeling Music Of Dent May & His Magnificent Ukulele, l'any 2009, torna a la càrrega amb un nou disc titulat Do Things i amb aquest videoclip, "Best Friend", ple de flors i violes...

I, per cert, amb aquesta arribem a l'entrada número 300 del bloc de l'Home Cactus!

Los Toreros Muertos, "Ya están aquí los toreros muertos"

Los Toreros Muertos ens van sorprendre l'any 1986 amb un disc titulat 30 años de éxitos, un disc carregat d'un sentit de l'humor ben irreverent que prenia forma en cançons com "Yo no me llamo Javier", "Hoy es domingo", "Mi agüita amarilla", "Twist'as loca" o "Soy un animal". Fa uns dies vaig trobar a YouTube aquest magnífic vídeo que documenta una aparició televisiva del grup, amb un Pablo Carbonell que estava com una puta cabra!

Jaume Cabré, "Jo confesso"

Un matí, la senyora Carme Bosch, vídua de Fèlix Ardèvol, rep la visita de Daniela Amato, i descobreix així que el seu marit havia tingut una filla amb Carolina Amato. Un salt enrere ens porta al mateix despatx de cals Ardèvol en el moment que Fèlix rep la visita de les dues Amato, mare i filla. "Com has sabut que demà em caso?", demana Fèlix a Carolina. Després d'unes pinzellades descriptives, el temps torna al moment inicial. Carme Bosch rememora el viatge de noces a Mallorca, amb un Fèlix Ardèvol "tota la vida pensant i callant" i sovint de mal humor "perquè li devia venir al cap aquesta fulana italiana". I tot seguit, Carme Bosch pregunta a Daniela Amato: "Com ha sabut que el meu marit s'ha mort?"

Aquest episodi em sembla molt il·lustratiu en relació a l'estructura de Jo confesso: una estructura molt complexa, magistral, amb constants salts enrere i endavant en el temps. I sempre buscant els paral·lelismes entre el present i el passat: el passat ens ajuda a entendre el present, sobretot perquè res és nou en aquest món nostre: tot, o gairebé tot, ja havia succeït abans. Així, per exemple, es poden lligar les històries d'Aribert Voigt, un metge i comandant de les SS al camp d'Auschwitz, i Nicolau Eimeric, Inquisidor General de la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV.  

Jo confesso és una novel·la riquíssima. És una carta d'amor que el professor universitari Adrià Ardèvol escriu a la dibuixant Sara Voltes-Epstein. És la història de la llarga l'amistat entre l'Adrià i el violinista Bernat Plensa. És la història d'un violí del segle XVIII i de tots els personatges que l'han tingut a les seves mans. És la història de la persecució dels jueus, a l'edat mitjana i a l'edat contemporània, i la història, llegim a la contraportada del llibre, "d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident". És, en definitiva, un munt d'històries que s'entrellacen les unes amb les altres. I és una novel·la erudita: Cabré ens submergeix amb tota naturalitat en la història del pensament i en els móns de la interpretació musical, de la construcció d'instruments, de la creació artística... 

Dies enrere, a pròposit de Pagèsiques, de Perejaume, escrivia que es mereix sense cap mena de dubte tots els premis que està rebent. De la novel·la de Cabré en podem dir exactament el mateix.

Lee Fields & The Expressions a La [2] de l'Apolo

"Are you happy?". Aquesta pregunta que Lee Fields no es va cansar de repetir a un públic rendit als seus peus resumeix el que va ser l'esperit del concert de Lee Fields a Barcelona. Fields va ser feliç dalt de l'escenari i va fer feliços tots els assistents amb un concert impecable, perfectament acompanyat dels Expressions, i amb un repertori basat sobretot en els seus dos últims discos, My World (2009) i Faithful Man (2012).

Lee Fields va rebre a La [2] tractament d'estrella, per part dels seus músics i per part del públic: quaranta-tres anys de carrera musical es mereixen això i més. I Fields va respondre a totes les expectatives deixant-se la pell damunt l'escenari i posant-se el públic a la butxaca amb unes magnífiques interpretacions, amb un so excel·lent, de grans cançons com "I Still Got It", "Love Come And Goes", "Wish You Were Here", "My World" o "You're The Kind Of Girl". O és, clar, la impagable "Faithful Man". I, per rematar la feina, una festiva versió de "Sunny", el clàssic de Bobby Hebb que es va fer popular durant els anys seixanta i setanta gràcies a les versions de Georgie Fame, Cher, Stevie Wonder, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye o Boney M. 

"I Love You!". Lee Fields es va adreçar una vegada i una altra al públic amb aquestes paraules. I el públic què contestava? "We Love You Too!"

Lee Fields & The Expressions, "Faithful Man"

Disc del mes, juny 2012

El mes passat els Alabama Shakes, ara Lee Fields... Sí: últimament estic escoltant molta música soul. De fet, ja fa tres o quatre estius que el disc que més sona a casa meva és What's Going On de Marvin Gaye (tot i que últimament Let's Get It On li fa la competència). I al darrera de Marvin Gaye han anat venint Sharon Jones, Al Green, JC Brooks & The Uptown Sound, Doris Duke, Amy Winehouse i molts altres.

Un reportatge sobre Sharon Jones i el segell Daptone Records publicat al número 290 de la revista Ruta 66 (febrer 2012) em va portar a escoltar per primera vegada els discos de Lee Fields i a saber quatre coses de la trajectòria d'aquest soulman de Carolina del Nord. Influït per artistes com James Brown, The Temptations o Otis Redding, va començar la seva carrera musical a finals dels anys 60 col·laborant en bandes com Kool and The Gang, Sammy Gordon and the Hip-Huggers o Little Royal. Durant els anys setanta va gravar com a solista uns quants singles i l'àlbum Let's Talk It Over, que no van tenir èxit comercial. La influència de James Brown era tan evident que Fields era anomenat "Little J.B.". Durant els anys 80 va desaparèixer de l'escena, i no se'n va saber res més fins que a finals dels noranta va ser redescobert pel segell Desco, que li va publicar l'àlbum Let's Get a Groove On (1999). Però va ser el segell Truth & Soul qui, el 2004, va ajuntar Lee Fields amb una colla d'excel·lents músics per gravar un disc de soul de primer nivell. Així van néixer The Expressions, amb qui Fields ha gravat discos extraordinaris, com My World (2010) o Faithful Man (2012).

Sona, gloriós, el vinil de Faithful Man en el meu tocadiscos mentre escric aquestes ratlles. Un disc que sona a clàssic. Pel que fa a les lletres, "My World era un àlbum més polític i Faithful Man és més humà", diu Fields en una entrevista també a Ruta 66, en aquest cas en el número 294, d'aquest mes de juny. Explica també que "en aquest disc hem intentat anar encara més enllà de l'emoció i centrar-nos en les relacions humanes (...) Ens interessava saber com es comporta l'ésser humà en situacions estranyes, fins i tot difícils."

El disc comença amb una cançó extraordinària, "Faithful Man", una balada que parla sobre la temptació ("I've always been a faithful man / Til you came along (...) / Don't you know if you play the game / Things will never be the same"). Segueix una altra gran cançó, "I Still Got It", que tracta sobre la confiança en un mateix en una situació extrema, quan ho has perdut tot. No baixa el llistó a "You're The Kind Of Girl", una cançó dedicada a la dona, amb un recitat al mig a l'estil Marvin Gaye. A "Still Hanging On" baixa el tempo i la veu de Lee Fields assoleix cotes de gran expressivitat. La cara a finalitza amb un deliciós instrumental, de títol molt apropiat: "Intermission". 

La cara b comença, com la primera, amb una preciosa balada, "Wish You Were Here" (res a veure amb el tema homònim de Pink Floyd), que parla del sentiment de voler recuperar aquella persona estimada que has perdut ("I wait a hundred years / I cry a milion tears / Til you're back"). Després d'una altra bona cançó, "Who Do You Love", trobem una versió de "Moonlight Mile", una cançó dels Rolling Stones, del seu àlbum Sticky Fingers (1971); es diu que és una de les balades més infravalorades del repertori de Jagger, Richards i companyia, i Fields la porta al seu terreny de manera magistral. Segueix "It's All Over (But The Crying)", amb l'artista pletòric cantant "My money is spent / My heart is broke / The life we're living baby / Has become a joke", i arribem al final amb una de les millors composicions del disc, "Walk On Thru That Door", un compendi de totes les virtuts del disc: un cantant en estat de gràcia, unes guitarres funky realment evocadores, uns arranjaments de piano, corda i vents extraordinaris... I amb l'ombra de Marvin Gaye, que sempre és allargada.

Dimarts a les 9 del vespre actua a Barcelona, a la [2] d'Apolo. L'esperem amb moltíssimes ganes!

Perejaume, "Pagèsiques"

"Tot el que fa el cel és obra seva."

No sé quantes vegades dec haver dit aquest vers als meus amics, als meus companys, als meus alumnes... Un vers de la pàgina 33 d'aquesta obra immena que és Pagèsiques, del genial Perejaume. Una obra immensa no tant per la seva extensió (més de cinc-centes pàgines) sinó per la seva ambició. Segons el seu autor, és un llibre de boscos. I això és cert, és clar. Però Pagèsiques és molt més que un simple llibre de boscos. D'entrada, el llibre de Perejaume em fa pensar en una de les principals obres poètiques de la literatura catalana: Canigó, de Verdaguer. És cert que aquest té un caire èpic i, en canvi, Pagèsiques és més aviat assagístic. Però en tots dos hi batega el cor de la terra. I, si Verdaguer basteix un monument al Canigó, Perejaume en construeix un altre dedicat al Montnegre. Tot i que, tinguem-ho clar, el Montnegre és tot just un punt de partida per a un discurs sobre l'agrarietat que s'ha perdut, sobre els boscos abandonats per l'home, sobre el concepte de l'obra artística. En aquest sentit, Perejaume explora les relacions entre l'arbre i l'obra, i, derivats d'aquests, entre l'arbreda i l'obreda. Unes relacions que ja han explorat altres poetes, com el mateix Verdaguer, de qui Perejaume cita aquests versos: "Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes". Seguint aquesta línia de discurs, l'artista de Sant Pol escriu: "Quan surto del taller hi ha arbres que són obres i arbres que no ho són. Un dia les alzines hauran de dir-me què volen de mi." En definitiva, es tracta d'una obra per anar assaborint calmosament, sense presses; per anar gaudint serenament d'uns versos i d'unes proses de gran profunditat. I és que Pagèsiques es mereix sense cap mena de dubte tots els premis que està rebent.

"Dalt de tot una paraula viu,

la seva expressió descendeix.

I veig el Montnegre escriure'ls,

amb totes les muses de part seva,

surós, airefí i rossinyorial"

(Pagèsiques, pàg. 29)

Plàstic (1989-1991)

En el llibre de Martí Sales Ara és el moment, que vaig comentar fa uns dies, es parla que ara ja no hi ha programes musicals a la televisió. Aquesta afirmació, ben certa, m'ha fet recordar amb nostàlgia programes tan diversos com "La edad de oro", "Musical express", "Auambabuluba balambambu" o "Oh, Bongònia!". I especialment un altre de ben curiós: "Plàstic". 

"Plàstic", emès entre 1989 i 1991, era presentat per David Bagés, Tinet Rubira i Marisol Galdón, i contenia esquetxos humorístics, un concurs tronat de cultura musical, entrevistes i actuacions musicals. Pel programa van passar Barricada, Wendy James (Transvision Vamp), 091, Decibelios, The Primitives, Los Toreros Muertos, Alaska y Dinarama... Recordo especialment, però, les aparicions de Los Bichos i Cancer Moon. Aquí en teniu una mostra:

Martí Sales, "Ara és el moment"

El naixement i la consolidació d'un festival de referència com és el PopArb explicat per Anna Cerdà, la seva directora i fundadora; les peripècies del segell BCore relatades pel seu artífex, Jordi Llansamà; l'activitat del periodista Gerardo Sanz, des del seu pas per la indústria discogràfica fins a convertir-se en mànager d'Antònia Font, Manel o Mishima; els mil grups i projectes musicals de Joan Colomo; la trajectòria de Mishima narrada per David Carabén; Aina, Nueva Vulcano i l'Heliogàbal vistos per Artur Estrada; les reflexions del periodista musical Luis Hidalgo (Rockdelux) sobre el rock català dels noranta i la moguda d'ara, sobre els programes musicals a la televisió, sobre els bars musicals i les sales de concerts; i la història del segell Bankrobber explicada per Xavier Riembau.

El que fa Martí Sales (escriptor i cantant d'Els Surfing Sirles) a Ara és el moment (subtitulat "Breu crònica oral dels indis catalans") és, doncs, donar veu a alguns dels protagonistes i testimonis d'això que s'ha denominat "nou pop català". Sales, a part d'escriure un pròleg ("Contra la nostàlgia") i un epíleg ("Tot és ara i res"), es limita a algunes intervencions puntuals i unes quantes notes a peu de pàgina. I el resultat és un llibre que flueix, que es llegeix amb plaer; un llibre interessant que ens explica unes històries que tenen com a denominador comú uns protagonistes penjats tots ells per la música gairebé des que van néixer. Evidentment, en un llibre com aquest sempre hi pots trobar a faltar punts de vista. Així i tot, és un llibre molt recomanable.