Hiromi Kawakami, "El cel és blau, la terra blanca"

El vell professor Harutsuna i la seva exalumna Tsukiko Omachi es retroben, al cap dels anys (ella ja en té trenta-vuit), a la taverna d'en Satoru. Els ha cridat l'atenció el fet que tots dos, asseguts a la barra, han demanat el mateix per menjar: tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada i escalunya salada. Això els ha portat a conversar i s'han reconegut. A partir d'aquest moment, el mestre i la Tsukiko aniran coincidint de tant en tant a la mateixa taverna i beuran sake o cervesa junts. I aniran a buscar bolets amb en Satoru, el taverner. I a passar el cap de setmana en una illa. I menjaran, tota mena de plats japonesos: balena a la vinagreta de soja, porc amb kimchi, pop amb wasabi, tofu bullit, oden amb nap, mandonguilles de peix, ostres fumades, tonyina crua trinxada, peix volador... Tot un festival gastronòmic, porta d'entrada a la sensualitat que impregna tota la novel·la.

“Amb una prosa sensual i nua, Kawakami ens explica una història d’amor molt especial: el subtil apropament de dos amants, en tota la seva íntima bellesa, tendresa i profunditat”, llegim a la contraportada del llibre. Si us agrada la novel·la japonesa, si us agraden les novel·les de Mishima, Sôseki, Kawabata o Murakami, El cel és blau, la terra blanca us encantarà.

Un parell de vídeos de Yo La Tengo

El capità Toni d'Ones de l'espai exterior em va recomanar fa uns dies aquests dos divertidíssims i genials vídeos de Yo La Tengo. El primer, "Subarcube", entre el videoclip i el curtmetratge, explica les peripècies dels membres del grup en una acadèmia de rock, a la qual han estat enviats pels caps de l'empresa discogràfica. En el segon, "You Can Have It All", Ira Kaplan i James McNew mostren les seves habilitats per al ball i la coreografia, mentre Georgia Hubley canta... i el públic la mar de content!

Roberto Bolaño, "Los detectives salvajes"

"Estaba, cómo diré, cambiado. Podía pasar días enteros sin tomar sus pastillas y no se le veía nervioso. Aunque cuando lo vi estaba contento porque acababa de recibir medicinas desde Barcelona. ¿Quién te las envió?, le pregunté, ¿una mujer? No, un amigo, me dijo, un tal Iñaki Echavarne con el que una vez tuve un duelo. ¿Una pelea?, dije. No, un duelo, dijo Belano. ¿Y quién ganó? No sé si yo lo maté a él o él me mató a mí, dijo Belano. ¡Fantástico!, le dije. Sí, fantástico, dijo él."

Los detectives salvajes és així. Un munt d'històries extraordinàries que passen a Mèxic, a Barcelona, a París, a Israel, a l'Àfrica, a Malgrat de Mar!...; desenes i desenes de personatges, entre els quals destaquen els dos grans protagonistes de la novel·la, Ulises Lima i Arturo Belano (alter ego de Bolaño); una prosa superba, captivadora, la prosa d'un gran mestre.

Llegir Bolaño em produeix la mateixa emoció, la mateixa sensació de plaer, que quan, als divuit o vint anys, llegia García Márquez, Cortázar, Vargas Llosa o Sábato.

Mor Jay Reatard

Fa pocs dies triava un dels seus discos amb Lost Sounds (Black-Wave) com un dels més interessants de la dècada, i una cançó del seu últim disc ("It Ain't Gonna Save Me") com una de les millors del 2009. Ahir, voltant per uns quants blocs musicals, vaig assabentar-me de la seva mort, als 29 anys! Quina putada! Amb la mort de Jay Reatard el punk perd un dels seus màxims exponents en l'actualitat.

Us deixo aquesta foto, que l'hi vaig fer en la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i tres vídeos que reflecteixen la seva trajectòria musical, des de The Reatards a Jay Reatard passant per Lost Sounds.

The Reatards



Lost Sounds



Jay Reatard

Heavy Trash, "Midnight Soul Serenade"

Disc del mes, desembre 2009-gener 2010

Quan poses el disc i sona “Gee, I Really Love You”, penses: “Visca els anys 50!”. I és que Midnight Soul Serenade, com llegia fa uns dies a scannerfm.com, “fa tanta olor d’analògic que sembla gravat fa cinquanta anys”.

Queda clar que, ja passats els moments de glòria de la Blues Explosion, Jon Spencer (Pussy Galore, Boss Hog, The Jon Spencer Blues Explosion) ha posat tota la seva saviesa musical i totes les seves energies en aquest projecte musical que comparteix amb Matt Verta-Ray (Madder Rose, Speedball Baby). A més, s’han sabut envoltar de músics de primera: el bateria de Lambchop Sam Baker, el baixista Simon Chardiet i el pianista Mickey Finn.

Així, el tercer disc de Heavy Trash és una encertat còctel de rockabilly, punk, garatge, blues i country, amb cançons tan encertades com “Good Man” o “Bumble Bee”, amb algun moment en què sembla que ressuscita la Blues Explosion (“Sometimes You Got To Be Gentle”), amb espai per a balades com “In My Heart” i genialitats com l’instrumental “Pimento”, candidat a una banda sonora de Tarantino.

En definitiva, Midnight Soul Serenade és el disc que consolida Heavy Trash com un dels grups de rock més interessants del moment.

Sherwood Anderson, "Winesburg, Ohio"

El premi Llibreter del 2009 és una novel·la deliciosa d'un dels grans narradors nord-americans de la primera meitat del segle XX, Sherwood Anderson, publicada originalment, en anglès, l'any 1919, i que noranta anys després ha estat traduïda per primer cop al català per Francesc Parcerisas i publicada, en un volum preciós, per Viena Edicions, dins la col·lecció El cercle de Viena.

Winesburg, Ohio s'estructura en vint-i-dos capítols o relats. El primer,  "El llibre del grotesc", actua com a pròleg: ens presenta un escriptor vell que somia que escriu un llibre sobre tots els homnes i dones que ha conegut al llarg de la seva vida, convertits en formes grotesques. Els vint-i-un capítols restants tracten sobre diferents habitants de Winesburg, una petita població envoltada de camps de maduixes. Hi ha, però, un personatge omnipresent: el periodista local George Willard, la persona a qui tots acuden quan necessiten explicar a algú les històries de les seves vides o els secrets amagats durant anys o, simplement, quan busquen companyia per a una passejada.

Les històries d'aquests personatges no són històries sorprenents, rebuscades i mai vistes, sinó petites històries corrents i ordinàries sobre personatges solitaris, que els costa parlar i relacionar-se amb els altres; sobre nois i noies que tenen somnis i que fugen buscant fer-los realitat; sobre homes i dones que ja han vist com fracassaven els seus. Ara bé: aquestes petites històries es converteixen en grans històries gràcies a la ploma extraordinària d'Anderson, tot un mestre a l'hora de descriure psicologies i ambients.

Anderson és considerat un dels més grans narradors del seu temps i mestre dels Hemingway, Faulkner, Scott Fitzgerald, Steinbeck i companyia. A propòsit de Winesburg, Ohio, Paul Auster ha dit que "aquest és un llibre ple d'històries extraordinàries. I està meravellosament ben escrit."

Cactus Hits 2009

Us presentem una selecció d'algunes de les cançons que més ens han agradat d'aquest 2009. Hi ha una mica de tot: des del pop de Joe Crepúsculo al punk de Jay Reatard, passant pel pop-rock de Wilco, el noise-rock de Sonic Youth, el soul de JC Brooks & The Uptown Sound o l'ska de Madness. Amb artistes de llarga trajectòria, com Yo La Tengo, Daniel Johnston o Young Fresh Fellows, i debutants com The Cave Weddings, The Drums o The Pains Of Being Pure At Heart. I amb quatre bandes catalanes: Sedaiós, Extraperlo, Love Of Lesbian i Joe Crepúsculo!

Us avisem que l'ordre de les cançons no respon a un criteri de preferència, sinó que hem intentat buscar una certa harmonia -i possiblement no ens n'haurem sortit- en el conjunt de la selecció.

1. The Raveonettes: "Bang"
2. Madness: "Forever Young"
3. Dent May: "Meet Me In The Garden"
4. Love Of Lesbian: "Club de fans de John Boy"
5. Young Fresh Fellows: "The Guilty Ones"
6. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me"
7. Peter, Bjorn & John: "It Don't Move Me"
8. JC Brooks & The Uptown Sound: "Baltimore Is The New Brooklyn"
9. Daniel Johnston: "High Horse"
10. The Drums: "Let's Go Surfing"
11. Extraperlo: "Bañadores"
12. The Postmarks: "No One Said This Would Be Easy"
13. Sonic Youth: "Sacred Trickster"
14. Wilco: "You Never Know"
15. The Cave Weddings: "Bring Your Love"
16. Joe Crepúsculo: "Toda esta energía"
17. The Pains Of Being Pure At Heart: "Young Adult Friction"
18. The Right Ons: "That's New York"
19. The Raveonettes: "Last Dance"
20. Julian Casablancas: "11th Dimension"
21. Yo La Tengo: "Nothing To Hide"
22. Sedaiós: "Els vells"
23. The Flaming Lips: "Watching The Planets"

Els discos oblidats de la dècada

Acaba la dècada i proliferen arreu les llistes dels millors discos, les millors cançons, les millors pel·lícules, etc. Unes llistes que mai acaben de satisfer ningú -a cadascú li agrada el que li agrada-, però que a mi m'interessen perquè sempre hi descobreixo alguna cosa que m'havia passat per alt.

El que no em convenç de les llistes és que a totes sempre hi trobes, més o menys, el mateix; i que a totes sempre hi trobes a faltar, més o menys, el mateix. Com si unes llistes s'alimentessin de les altres, en comptes de presentar propostes pròpies. Parlant de discos, a mi també m'han agradat Is This It dels Strokes, La leyenda del espacio de Los Planetas, el debut dels Fleet Foxes (meravellós!), Alegria d'Antònia Font o Funeral dels Arcade Fire. Però també m'han agradat molt un munt d'altres discos que no apareixen a cap llista.

Aquí en vull reivindicar una desena, que us presento ordenats per un criteri únicament cronològic:

- Thee Michelle Gun Elephant, Gear Blues (Munster, 2000). Tot i que el disc es va publicar al Japó un parell d'anys abans, aquí no ens va arribar fins a l'inici de la nova dècada. Els japonesos eren una màquina perfecta de fer punk-rock, i aquest Gear Blues és el seu London Calling particular. Poc predisposats com estaven a anar-se'n de gira pel món, sempre ens vam quedar amb les ganes de veure'ls en directe.

- Yo La Tengo, And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (Matador, 2000). El disc amb què els de Hoboken encetaven la dècada és terriblement bell, suggerent i addictiu. L'inici del disc, amb "Everyday", "Our Way To Fall" i "Saturday", és gairebé insuperable. I encara hi ha la magnífica versió del "You Can Have It All" de George McCrae, l'energia de "Cherry Chapstick" o, per tancar, els gairebé divuit minuts de "Night Falls On Hoboken". Una de les obres mestres d'un grup que sempre fa bons discos.

- The Mooney Suzuki, People Get Ready (Estrus, 2000). A principis de la dècada, el segell nord-americà Estrus ens va donar moltes alegries; entre les més destacades, el debut d'aquesta banda de Nova York. La seva fórmula a base de rock-and-roll amb pinzellades de blues, garatge, soul i punk era demolidora tant en disc com dalt de l'escenari. Entre les cançons del disc destaquen "Singing' A Song About Today", "Make My Way" o "My Dear Persephone".

- The Dirtbombs, Ultraglide In Black (In The Red, 2001). Molt més que un disc de versions. El mestre Mick Collins, antic component dels mítics Gories de Detroit, ens ofereix unes contundents interpretacions  de clàssics del funk i del soul com "Underdog", dels Sly and The Family Stone, "I'm Qualified To Satisfy You", de Barry White", o la incendiària "Livin' For The City" d'Stevie Wonder.

- Lost Sounds, Black-Wave (Empty Records, 2001). Després de gravar dos magnífics discos de punk-rock amb The Reatards, Jimmy Lee Lindsey, més conegut com a Jay Reatard, va formar aquesta banda en què els sintetitzadors new wave col·lisionaven amb les guitarres punk. La fórmula va assolir el més alt grau d'eficàcia amb aquest memorable Black-Wave i cançons com "I'm Not A Machine", "Plastic Skin", "Throw Away" o "What'd I Say".

- The Minus 5, Down with Wilco (Yep Roc Records, 2003). El talent musical i la sensibilitat pop de Scott McCaughey són extraordinaris.  Ens  ho ha demostrat sobradament al capdavant dels Young Fresh Fellows o dels Minus 5. Amb la col·laboració de Wilco va fer aquest enorme disc de música pop, que transmet la màgia de clàssics dels seixanta com el Sgt. Pepper’s dels Beatles o el Pet Sounds dels Beach Boys. Només cal fer atenció a cançons com “Retrieval of You”, “The Old Plantation”, “View From Below”... Una joia.

- Daniel Johnston, Fear Yourself (Sketchbook Records, 2003). Entre la genialitat i la bogeria, Johnston ha anat construint una carrera musical força irregular però sempre honesta, que ha provocat l'admiració de Kurt Cobain, Sonic Youth o David Bowie. Fear Yourself compta amb uns bons arranjaments i una bona producció, a més de cançons immenses com "Mountain Top", "Love Enchanted" o "Fish".

- The Ponys, Laced With Romance (In The Red, 2004). Un dels debuts sonats de la dècada, que ens mostra una banda que s'havia encomanat dels ritmes hipnòtics de The Velvet Underground, del punk rock novaiorquès dels 70 (Television, Richard Hell, etc.) i de la new wave (The Fall, Joy Division). Amb tot, The Ponys no perdien contacte amb la música del moment (Viva l’American Death Ray Music, The Mooney Suzuki o Lost Sounds). A destacar el meravellós inici amb “Let’s Kill Ourselves” o l’estranya sensibilitat d’una joia que es diu “I Love You ‘cause (You Look Like Me)”.

- King Khan & The Shrines, Mr. Supernatural (Hazelwood, 2004). Ritmes calents, vents per tornar-se boig, teclats magistrals i un cantant que sembla posseït pels mateixos dimonis que James Brown, Little Richard o Screamin’ Jay Hawkins. Amb un so menys greixós que en anteriors treballs i que dóna una major consistència i riquesa al conjunt, brillen amb llum pròpia cançons com “On The Street Where I Live”, la juganera “Destroyer”, la sensacional balada “On A Brass Bed (In Paradise)” o la frenètica “Burnin’ Inside”, brillant punt i final d’un disc que punxarem una vegada i una altra i una altra i una altra...

- Black Lips, Good Bat Not Evil (Vice Records, 2007). El quart àlbum és potser el més accessible d'aquesta banda d'Atlanta, però també compta amb les millors composicions: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids" o "Cold Hands" s'han convertit en himnes d'aquesta dècada que s'acaba. Cal veure els Black Lips dalt de l'escenari: el seu directe és incendiari!

King Louie One Man Band

El senyor King Louie Bankston porta uns quants anys arborant l'ensenya del rock-and-roll en bandes com The Royal Pendletons, The Persuaders, The Exploding Hearts o 10-4 Backdoor. El seu projecte més esbojarrat és, però, l'anomenat King Louie One Man Band. Perquè us feu una idea de la magnitud del cataclisme, aquí teniu aquest preciós document. No cal sotmetre's necessàriament als catorze minuts que dura el vídeo, però jo no em perdria la primera cançó, "One Man", ni el moment "Pork Chop" del minut 5, amb l'efecte ulls diabòlics que ve pocs segons després, ni el final de festa, després del minut 12, amb "Nuclear Crucifixion" i un King Louie definitivament posseït.

Daniel Kehlmann, "Fama"

"Sempre estem ficats en històries. (...) Històries dins d'històries dins d'històries. No se sap mai on acaba una i comença l'altra! En realitat, totes s'entrellacen. Només als llibres estan perfectament separades." Això diu Leo Richter, "l'escriptor d'històries enrevessades, plenes d'emmirallaments i tombs inesperats", a la seva companya, la metgessa Elisabeth, en l'última de les nou històries que formen la novel·la Fama. Una novel·la en què, contradient les paraules del seu personatge, Daniel Kehlman sí que entrellaça les històries: els personatges i les accions prenen sentit a mesura que es va configurant aquest mosaic que formen els nou relats del llibre. Nou relats que, amb el telèfon mòbil com a element omnipresent, ens parlen dels efectes de la fama, del canvi de rols i la pèrdua de la identitat.

Kehlman dóna mostres d'un gran enginy i d'un enorme talent per a la creació de bones històries. A Fama, els escriptors dialoguen amb els personatges que han creat, i els personatges es troben que, de cop i volta, ja no pertanyen al seu món: "Tot això no està passant en realitat, oi?", pregunta Elisabeth a Leo Richter en l'últim relat. La metgessa s'ha adonat que al voltant seu hi ha coses que no quadren: són els errors d'un escriptor mal documentat. Això vol dir que ara ja no pertany a la realitat, sinó a la ficció: "Sabia que em ficaries en alguna de les teves històries!".

Amb Fama, una recomanació de la meva llibretera, la Caterina, he descobert Kehlmann. I m'han vingut moltes ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquest jove escriptor alemany, la celebrada El mesurament del món.