Rock'n'Roll News!

Bones notícies per als degustadors de bon rock-and-roll!

Per començar, acabo d’assabentar-me que Lady Dottie & The Diamonds actuaran a Barcelona, a la sala Rocksound, el proper dimarts 12 de novembre, presentant el seu disc homònim, publicat ara fa un any. Es tracta d’un dels millors discos de rock-and-roll que he escoltat últimament, amb un so brutal i unes cançons collonudes, siguin temes propis (destaca “I Ain't Mad At Ya”) o versions de clàssics de Richard Berry (“Have Love, Will Travel”), Rufus Thomas (“Walking The Dog”) o Howlin’ Wolf (“Wang Dang Doodle"). Lady Dottie, de 66 anys, va començar com a cantant de gospel i va entrar en el món del pop com a corista de Kool & The Gang, i durant tots aquests anys ha col·laborat amb Chuck Berry, Little Richard o els Rolling Stones. Tot un currículum!

Per altra banda, quan encara es parla del concert demolidor de Jim Jones Revue al Sidecar, m’arriba la notícia de la publicació d’un nou disc del grup. L’artefacte es titula Here To Save Your Soul i és un recopilatori de singles. Són vuit cançons, tres de les quals ja trobàvem al seu primer àlbum: “Rock’n’Roll Psychosis”, “Princess & the Frog” i “Cement Mixer”. De la resta, crida l’atenció una versió del “Good Golly Miss Molly” de Little Richard. Ja tinc ganes d’escoltar-lo!

Finalment, us recomano una novetat del segell Vampisoul, l’àlbum de debut del grup de Chicago JC Brooks & The Uptown Sound: Beat Of Our Own Drum. Una explosiva combinació de soul, punk i rhythm&blues amb composicions boníssimes com “Baltimore Is The New Brooklyn”, “The Beat (Of Our Own Drum)”, “Alright” o la instrumental “How To Stop Loving Someone Who's Stopped Loving You”.

Aquí teniu el videoclip "I Ain't Mad at Ya" de Lady Dottie & The Diamonds:

Young Fresh Fellows, "I Think This Is" / "I Don't Think This Is"

Disc del mes, octubre 2009

Tot un personatge, el senyor Scott McCaughey: extravagant, simpàtic, incombustible. Ànima de grups com Young Fresh Fellows o The Minus 5, encara té temps per treballar amb R.E.M. -fa quinze anys que toca com a segon guitarrista en els directes de la banda i que col·labora en la gravació dels discos-, d’anar-se’n de gira amb Robyn Hitchcock o d’embolicar-se en nous projectes com The Baseball Project amb gent tan selecta com Peter Buck, Steve Wynn i Linda Pitmon.

Ara bé, McCaughey és, primer de tot, el líder dels Young Fresh Fellows, una banda formada a Seattle l’any 1981 i que el 1984 publicava el seu primer disc. Des de llavors n’han tret una desena més, recopilatoris i directes a part. McCaughey i companyia són gent honesta: es nota que s’estimen la música i que es diverteixen com bojos composant, gravant, tocant en directe... Aquests últims anys, però, el grup ha estat força inactiu: des que l’any 2001 apareixia el disc Because We Hate You, poques notícies en teníem, i McCaughey semblava centrat en The Minus 5, que per aquelles dates publicaven dos discos excel·lents: Down with Wilco (2003) i In Rock (2004).

Però els Fellows han tornat. El nou disc, que ha aparegut al mateix temps que Killingsworth, el nou dels Minus 5, es presenta en dos formats diferents: I Think This Is, editat en CD per Yep Roc Records, i I Don’t Think This Is, publicat en vinil per Munster. Canvia el disseny de la carpeta i canvia, lleugerament, el tracklist. Amb tot plegat, està clar que el senyor McCaughey no té la paraula “dosificar” en el seu diccionari particular.

I Think This Is / I Don’t Think This Is ens mostren una banda que amb el temps ha anat creixent sense perdre frescor. A més de la magnífica, “The Guilty Ones”, en què les guitarres elèctriques i les acústiques es troben per crear una bonica melodia, trobem dotze cançons que estilísticament remeten al power-pop, al rock de garatge, a la psiquedèlia, al rock-and-roll o al punk-rock. A “Go Blue Angels Go” semblen els Ramones -la cançó dura poc més d’un minut i mig-; “If You Believe In Cleveland”, en canvi, té aires folk-rock. Podríem destacar també “Betty Let The Good Times Crawl”, “Ballad Of The Bootleg” o la versió dels Stones “Gotta Get Away” -que només es troba al vinil-, però faríem poca justícia a la resta de cançons d’un disc que en conjunt és molt equilibrat i que no té desperdici.

Gràcies

Moltes gràcies a tots els qui seguiu aquest bloc. Moltes gràcies a aquells qui, amb el vostre vot, m'heu donat aquest premi. I moltes gràcies al jurat que va seleccionar aquest bloc com a finalista del concurs. Tots plegats em doneu l'energia necessària per poder continuar escrivint sobre aquells llibres, discos, concerts o pel·lícules que em sembla que valen la pena.

Nick Cave, "La mort de Bunny Munro"

Paral·lelament a la seva extraordinària carrera musical, Nick Cave ens ha anat donant mostres, al llarg dels anys però amb comptagotes, del seu també enorme talent literari. Després de King Ink (1988), un recull de cançons i proses, vindria la seva primera novel·la, And The Ass Saw The Angel (1989), que en castellà, publicada per Pre-Textos, es titularia Y el asno vio al ángel. Vint anys després, arriba la segona novel·la de Cave, amb una flamant traducció al català: La mort d’en Bunny Munro.

Les dues novel·les tenen en comú el gust pels personatges marginals. Si en la primera el protagonista era un maníac Euchrid Eucrow, mut i amb malformacions físiques, en la segona és Bunny Munro, un venedor de productes de bellesa a domicili obsessionat, fins al punt de la demència, per les dones i el sexe. En totes dues novel·les aquests personatges inicien una davallada cap a la destrucció d’ells mateixos i de tot el que els envolta.

A And The Ass Saw The Angel, però, la història se situa en una comunitat rural, mentre que a La mort d’en Bunny Munro ens trobem a la ciutat. Les referències bíbliques, omnipresents a la primera novel·la, ara han desaparegut del tot. I apareix l’humor, i també la tendresa -al voltant, sobretot, del personatge del fill, en Bunny Junior-, que vénen a matisar una concepció del tot miserable de l’ànima humana. Per al nen, "el món embogit dels adults" és una "desfilada interminable de situacions demencials", una "gran pluja de merda de gavina que cau constantment". Sembla que Cave té una fixació per aquestes aus, ja que en un altre moment de la novel·la parla de l’especial agressivitat de les gavines de la costa meridional d’Anglaterra, "que quan caguen apunten als humans. És un fet demostrat."

Cave s’expressa amb un estil àgil, per moments vertiginós, abundant en imatges molt ben trobades. Un parell d’exemples:

"D’una manera vaga, sent com si fos un actor secundari en la pel·lícula d’algú altre, on el diàleg està en un idioma marcià asincrònic i els subtítols estan en mongòlic o el que sigui, i en la qual ni tan sols sap qui és el protagonista."

"L’habitació és una disbauxa de paper de paret psicodèlic i moqueta de caixmir de color sang que sembla inspirada en els malsons fantasmagòrics i en tecnicolor d’un avortista clandestí australià. Les cortines de color escarlata pengen com talls de carn crua i el llum de paper enganxat al sostre es recargola amb els seus motius de ferotges dracs xinesos amb bigotis."

A YouTube es troben vídeos del mateix Nick Cave llegint fragments de la novel·la. En aquest llegeix un fragment del capítol 10:

El proper dissabte, dia 24 d’octubre, Nick Cave oferirà a Barcelona, al Casino l'Aliança del Poble Nou, un recital tot especial, en què combinarà la lectura de fragments de la novel·la amb cançons del seu ampli repertori. Serà, en paraules del mateix Cave, "una vetllada informal, íntima i estranya".

The Pepper Pots

Anomenades per molts les Supremes de Girona, The Pepper Pots han voltat per escenaris de mig món, des de Tòquio a Los Angeles, amb la seva música que s'inspira principalment en la d'aquells grups de noies que els anys 60 gravaven pel segell Motown: The Marvelettes, Martha Reeves & The Vandellas, The Velvelettes, The Crystals, The Ronettes... i The Supremes, és clar. No són, però, una banda de tribut: han enregistrat, fins al moment, tres àlbums amb cançons pròpies. L'últim, titulat Now!, l'han gravat entre Catalunya i Manhattan amb el productor Binky Griptite, que ha treballat, entre d'altres, amb Amy Winehouse. Un disc deliciós, una portada preciosa i un primer videoclip meravellós!

The Cave Weddings, "Bring Your Love" (7")

Sorprenent debut el d'aquesta banda d'Albany (Nova York), amb un single amb dues addictives cançons, "Bring Your Love" i "Let's Drive", que es mouen entre el pop i el rock de garatge, entre el surf i rock-and-roll, i que t'obliguen a escoltar-les repetidament, una vegada i una altra... A més, la portada és encantadora!

El podeu escoltar clicant aquí (i, si us agrada, compreu-vos-el, és clar!); també podeu visitar el myspace del grup.
Ens delim per escoltar els pròxims discos (esperem que siguin molts i tan bons com aquest) dels Cave Weddings!

Yo La Tengo, "Popular Songs"

Disc del mes, setembre 2009

Portada genial i disc monumental: la banda de Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew, una gent que es fa estimar, celebra d’una manera excel·lent els seus vint-i-cinc anys de carrera.

Popular Songs se’ns presenta com un disc perfectament estructurat: una primera part de trenta minuts llargs de cançons pop i una segona d’uns altres trenta i tants minuts d’experimentació.
Després d’una obertura intensa i elèctrica amb “Here To Fall” (amb uns encertadíssims arranjaments de corda), trobem dues cançons precioses, suggerents, cantades per Georgia: “Avalon Or Someone Very Similar” i la hipnòtica “By Two’s”. Segueix “Nothing To Hide”, un tros de cançó plena de vitalitat, carn de “best of”. A continuació, dues interessants peces de soul-pop: “Periodically Triple Or Double” i una preciosa “If It’s True” d’aires Motown. Tornem a la calma amb dues cançons de caràcter acústic, la velvetiana “I'm On My Way” i “When It's Dark”, per tancar la primera part amb la bonica “All Your Secrets”.
La segona part del disc consta de tres cançons, només. Tres cançons llargues, això sí: la primera, cantada (“More Stars Than There Are In Heaven”, nou minuts i mig d’intensitat creixent, creixent, creixent), i les dues últimes, instrumentals. “The Fireside” (onze minuts i mig) és la peça polèmica del disc: per a uns, una de les cançons més suggerents que mai han gravat; per a d’altres, un intent d’instrumental acústic que no va enlloc. I, per acabar, “And The Glitter Is Gone”: una tempesta elèctrica de guitarres distorsionades, marca de la casa, de gairebé setze minuts.

Com han crescut, durant aquests vint-i-cinc anys, Yo La Tengo! Res a veure amb tantes i tantes bandes que graven un primer disc molt bo, un segon més fluixet i amb el tercer desapareixen del mapa. Yo La Tengo van tenir uns inicis vacil·lants amb Ride The Tiger (1986) i New Wave Hot Dogs (1987). Amb President Yo La Tengo, però, van deixar clar que eren molt més que un grup prometedor: acabaven de firmar la seva primera obra mestra. En vindrien moltes més, en una carrera en què, amb alguna excepció, cada disc és, si això és possible, millor que l’anterior: Painful (1993), Electr-O-Pura (1995), I Can Hear the Heart Beating as One (1997), And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000) o I Am Not Afraid of You and I Will Beat Your Ass (2006) en són alguns exemples. Una debilitat personal: Facebook (1990), un disc en què, en clau acústica, els de Hoboken van gravar cinc cançons pròpies i onze versions, i en què mostraven algunes de les seves influències: The Flamin’ Groovies, Daniel Johnston, Ray Davies, John Cale, Cat Stevens... Cal afegir que en altres discos han versionat Beach Boys, George McCrae, The Seeds o els grans mestres: The Velvet Underground.

Una mala notícia, per acabar: la pròxima gira europea de la banda, que els ha de portar a vint escenaris d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria, etc., no passarà per Barcelona. De fet, no travessarà els Pirineus. A vegades em sembla que som a l’Àfrica, i no a Europa!

Record Club

Ja s'ho passa bé, ja, el senyor Beck! El seu nou projecte, anomenat Record Club, consisteix a convidar uns quants amics (músics, és clar) i gravar, en un sol dia, versions de discos històrics. Va començar aquest juny passat amb The Velvet Underground & Nico, i continua ara amb Songs Of Leonard Cohen.

Podeu trobar un munt de vídeos il·lustratius d'aquestes sessions a Vimeo. Aquí us en deixo, com a mostra, un parell. En el primer trobem una brillant versió electrònica del "Run, Run, Run" de la Velvet:



I en aquest altre, una hipnòtica revisió del clàssic per excel·lència de Leonard Cohen, "Suzanne":

James Joyce, "Ulisses"

Després de passar, aquest agost, uns dies a Dublín, vaig tornar a casa amb la disposició idònia per a fer l'intent definitiu de llegir-me l'Ulisses.
La cèlebre novel·la de Joyce, potser la menys llegida i més comentada de la història de la literatura, narra la història d'un dia en la vida de Leopold Bloom, Stephen Dedalus i altres personatges a través de les seves peripècies per Dublín. Curiosament, però, Joyce la va escriure entre Trieste, Zuric i París, força anys després d'haver marxat de la ciutat on va néixer.
Ulisses ha estat una obra sempre polèmica. Més enllà dels problemes inicials amb la censura, la novel·la ha comptat amb admiradors incondicionals i amb ferms detractors. Entre els primers figuren Yeats, Hemingway o, més recentment, el professor Mauricio Molina, que en un article a la Revista de la Universidad de México la considera "el equivalente a la Capilla Sixtina en el ámbito de la literatura del siglo XX". Entre els detractors hi havia el narrador espanyol Juan Benet, per a qui Ulisses era "un cuadro de costumbres hipertrofiado por la palabrería".

Ulisses no és una novel·la de lectura fàcil. Tot i així, jo n'he quedat tan fascinat que immediatament m'he posat a llegir el capítol que Nabokov li dedica en el seu Curso de literatura europea.

A continuació us reprodueixo un quants fragments de la novel·la, en la traducció que Joaquim Mallafré va fer per a Leteradura, més tard reeditada en la col·lecció "Clàssics moderns" d'Edhasa, en què s'observa la seva riquesa d'estils:

"Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins".

"Blanca bas i roja mui
cos de xabí bambaní
xala-te'n a sobinyar
i ostilem dor aratxí."

"Bronze i or sentien els cascos ferrats, acerressonant Impertintin tintintin.
Estelles, estirant-se estelles d'ungla pedrenca del polze, estelles.
La bacona! I or es va posar més vermella.
Una ronca nota de pifre bufà.
Bufà bluf. Blau bloomflorir del.
Cabell d'or en pinacles.
Una rosa convulsa sobre pits setinats de setí, rosa de Castella.
Refilant, refilant: Aidolores
Goita! Qui tenim en aquest... goitador?"

"Un hom qui anava de camí, aturà·s a la porta de l'alberg quan venc la nit. E aquell hom era de la gent d'Israel que per la terra errant tant havia anat. Escarida pietat humana la comesa que sol l'amenava ad aquest alberg.
D'aquest alberg és sènyer A. Horne. Setanta lits hic té parats que les fecundes mares usen a jaure per a sofrir ab paciència e infantar fiyls sanitoses axí com l'àngel de Déu anuncià a Maria."

"Hurra! Enxoma la bimba, baranda. Passa el pillent. Aquí tens la barreja d'ordi, Jock, brau dels Hailands. Que per molts anys puguis fer bullir l'olla i pa a la post que hi hagi! (...) Què dius? A l'abeurador. Trompa. Nya el meig xenyor. Bantam, dos dies eixut. No xumant més que claret. I ca! Guipa'l, ves. Gundéu, no fotis. I al barber que som anat. Massa ple per a parlar. Amb un andova a la via. Has acabat com una regadora?"

"Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portessin lesmorzar al llit amb un parell dous des de lhotel City Arms quan es feia el malmirrós amb una veu decaiguda tot un personatge per ferse linteressant amb aquell fardot de Mrs Riordan que es pensava que shi faria larròs i no ens va deixar ni cinc tot per a misses per a ella i la seva ànima més rància que shagi vist mai que quan shavia de gastar 4 penics..."

Cançons d'estiu (2009)

Us deixo una llista d'algunes de les cançons que m'estan acompanyant aquest estiu. Es tracta d'una selecció marcada, entre d'altres, pel Primavera Sound (The Pains of Being Pure at Heart), pel PopArb (Manel, Joe Crepúsculo, Joan Miquel Oliver), per les barraques de Malgrat (Fundación Tony Manero), pels farts que m'he fet d'escoltar discos del segell Vampisoul (Joe Bataan, La Sangre Caliente) i per les novetats del segell Yep Roc Records (The Minus 5, Young Fresh Fellows).

· "United Soul" (Fundación Tony Manero, 2002)

· "Meet Me In The Garden" (Dent May, 2009)

· "The Lurking Barrister" (The Minus 5, 2009)

· "Call My Name" (Joe Bataan, 2005)

· "Al mar!" (Manel, 2008)

· "Rave On" (M. Ward, 2009)

· "Come Saturday" (The Pains of Being Pure at Heart, 2009)

· "The Guilty Ones" (Young Fresh Fellows, 2009)

· "La culebra" (La Sangre Caliente, 1974)

· "Funny Little Frog" (God Help The Girl, 2009)

· "Polo de llimona" (Joan Miquel Oliver, 2009)

· "Move On Up" (Curtis Mayfield, 1970)

· "La canción de tu vida" (Joe Crepúsculo, 2008)

· "You Never Know" (Wilco, 2009)

· "One Hit Wonder" (Ultraplayback, 2009)