El Vez a Barcelona

Un gran concert de rock-and-roll, el d'ahir a la nit! A La 2 de l'Apolo vam poder gaudir d'una banda molt competent formada per un bateria, un baixista i dos guitarristes (tots dos amb guitarres i amplis Fender!); d'unes esplèndides Elvettes que no van parar de cantar i de ballar; i d'un showman com n'hi ha pocs: el senyor Robert López, més conegut com El Vez, l'Elvis mexicà.

Autèntic rock-and-roll i molta diversió: això és el que ens va oferir El Vez, un individu que, després d'haver format part de The Zeros en la seva joventut, es va convertir en imitador d'Elvis, ja fa vint-i-un anys, i des de llavors ha anat perfeccionant un espectacle en què, a més de cançons del rei del rock (magnífiques "En el barrio" i "Maria's The Name"), hi tenen cabuda molts altres clàssics del rock: en el concert d'ahir van caure un parell de cançons de Bowie ("It Ain't Easy" i "Rock'n'Roll Suicide"), una de T. Rex, la ranxera "Volver volver" i una versió instrumental de "La cucaracha". I, en els bisos, un festiu "Wooly Buly" (l'original, de Sam the Sham and the Pharaohs, data del 1965) i, per acabar, "Hey Sah-Lo-Ney": una vella cançó de Mickey Lee Lane que ja coneixíem per la versió que en van fer els Detroit Cobras, que la rebatejaven "Hey Sailor". Aquí El Vez ens va fer cantar a tots els assistents, i no cal dir que vam respondre amb tot el nostre entusiasme!

Que torni ben aviat!

El Vez, "En el barrio"

L'Elvis mexicà porta el seu xou a La 2 de l'Apolo. Serà demà, dimarts 19 de maig, a 2/4 de 10 de la nit. L'artífex de discos com Not Hispanic, Fun in Español o Graciasland no es dedica només a versionar cançons d'Elvis, sinó que s'atreveix també amb Abba, Iggy Pop, T-Rex, U2 i d'altres. Tot això acompanyat d'una bona banda de rock-and-roll i de les Elvettes, les seves coristes i ballarines. Visca!

Adéu, Antonio

Avui ha mort l'Antonio Vega. Esmorzant amb els companys de feina hem sentit la notícia pel televisor del bar. Ens hem quedat tots una mica tristos, i n'hem estat parlant. En Víctor i jo l'havíem vist en directe l'octubre passat a Terrassa. Se'l veia malament, l'home. Però quin concert més emocionant! La Laura també l'havia vist feia poc com a convidat en un concert d'Amaral. Li costava cantar, ens ha dit. Però vèiem que anava fent concerts, que havia anunciat un nou disc, i pensàvem: encara se'n sortirà. I no se n'ha sortit.

Al migdia, quan he arribat a casa, m'ha trucat en Junior: avui dedicarà una bona part del seu programa de ràdio (Ones de l'espai exterior, a Ràdio Blanes) a fer un homenatge a l'Antonio Vega. M'he oferit a col·laborar-hi.

Aquesta tarda he estat una bona estona voltant per internet, llegint la notícia als diaris digitals i veient alguns vídeos de l'artista al YouTube. I llegint els comentaris que hi està escrivint la gent aquestes últimes hores. És emocionant. Com se l'estimava, tothom!

Antonio, et trobarem a faltar.


Lucha de gigantes convierte
el aire en gas natural.
Un duelo salvaje advierte
lo cerca que ando de entrar.
En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.
Vaya pesadilla corriendo
con una bestia detrás.
Dime que es mentira todo,
un sueño tonto y no más.
Me da miedo la enormidad
donde nadie oye mi voz.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien más aquí.
Creo en los fantasmas terribles,
de algún extraño lugar.
Y en mis tonterías para
hacer tu risa estallar.
En un mundo descomunal
siento tu fragilidad.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien mas aquí.
Deja que pasemos sin miedo.

Los Cafres, "Soy una alimaña"

Deixebles dels Siniestro Total més punks, Los Cafres, també gallecs de Vigo, van publicar el 1988 un miniLP amb vuit cançons titulat Tractor cerebral. Després, no es va saber res més d'ells. El disc tenia un grapat de bones cançons: "Dame la botella!!", "Derecho al infierno", "En las calles de nuevo"... També feien una bona versió del "Sometimes Good Guys Don't Wear White" dels Standells, que rebatejaven com a "Algún dia caeré". La perla del disc, però, era "Soy una alimaña". Recordo haver-ne vist el videoclip en un programa que feien a TVE-2 que es deia Plàstic. Vint anys després, l'he trobat a YouTube:

Richard Yates, "Les germanes Grimes"

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares." Així, sense cap mena de compassió, comença Les germanes Grimes (tot i que el títol original en anglès és The Easter Parade), considerada per molts la millor novel·la de Richard Yates (1926-1992), autor també de Revolutionary Road, el llibre en què es basa l’última pel·lícula de Sam Mendes.
Les germanes Grimes és una novel·la amb molts padrins. D’entrada, el llibre porta una faixa en què Woody Allen la qualifica "una novel·la magnífica". En la mateixa portada, Jordi Puntí ens diu de l’autor que és "elegant com Scott Fitzgerald i despietat com Dorothy Parker". Finalment, a la contraportada es recull una observació de Julian Barnes: "si Cheever va saber captar la poesia i el surrealisme dels suburbis americans, Yates en va extreure tota la desesperació".
Yates se’ns revela com tot un mestre a l’hora de construir una prosa àgil i fluïda, amb uns diàlegs que voregen la perfecció i un domini digne d’admiració de la caracterització de personatges amb quatre pinzellades. Molt recomanable.

The Right Ons, "Look Inside, Now!"

Disc del mes, abril 2009

Podrien ser de Nova York, però són de Madrid i A Coruña. Van debutar amb un single en què versionaven "I'm Waiting For The Man" de The Velvet Underground (del qual, expliquen, en té una còpia Lou Reed) i amb un primer àlbum titulat 80.81 (2Fer Records/Pias, 2007), en què ja deixaven clares les seves influències musicals: Sly and the Family Stone, James Brown, Otis Redding... Han portat el seu funk-soul de guitarres al prestigiós festival SXSW d'Austin (Texas) i actualment estan girant per tot Europa de teloners d'Eli "Paperboy" Reed. Aquells qui els han vist damunt d'un escenari diuen que tenen un directe irresistible!
Tot plegat els ha permès gravar aquest seu segon àlbum a Boston amb Ed Valauskas, el productor del disc d'Eli "Paperboy" Reed. Look Inside, Now! és un disc que té un so fantàstic, que arrenca enèrgic i salvatge amb "Thanks" i "Frontline", que té hits imparables com "That's New York" o "The Right Son" i moments de calma i tranquil·litat amb la balada "I Don't Love You Any More", i que acaba amb molta força amb cançons com "Take It Easy" i "Why Don't You Break My Heart Now".
El dimarts 26 de maig tocaran a la sala Apolo de Barcelona, amb Reigning Sound i The Disciplines, en el "Heart Of Gold Showcase", dins el festival Primavera Sound 2009. La cosa promet!

Aquí teniu un parell de vídeos:

Felón y su Mierdofón

Després de formar bandes com Hipohuracandados, Royal Canin, Ulan Bator Trio o Borbones, Fela Borbone va decidir tocar amb robots en comptes de fer-ho amb humans. Per això va fabricar el seu extraordinari Mierdofón i va presentar candidatura a Eurovisió amb la cançó "La alegría de cantar". Com era d'esperar, la seva proposta va ser vilment ignorada. Animat per aquest fet (o no), va decidir donar continuïtat al projecte, que va ser definitivament batejat com a Felón y su Mierdofón. Recentment ha publicat un EP amb el segell Alehop i ha fet aquest videoclip que, segons ens explica l'artista a YouTube, "se pasa la sincronía de la imagen y el sonido por un sitio muy famoso":



Val la pena fer una visita al myspace de Felón y su Mierdofón. També és molt recomanable una entrevista de Calzada News en què explica, per exemple, que "para ser roquero tienes que hacer rock o similar, y para ser artista puedes hacer lo que te salga del culo y al que no le guste es porque no sabe lo suficiente de arte."

Control

Dos anys ha tardat a estrenar-se a les pantalles de casa nostra aquest biopic d’Anton Corbjin sobre Ian Curtis: realment no s’entén que pel·lícules tan bones com aquesta rebin aquest tracte per part de les distribuïdores, de les sales o de qui en tingui la culpa.

Corbjin, fotògraf i realitzador de videoclips, s’ha basat en Touching from a distance, un llibre de Deborah Curtis, la vídua del cantant de Joy Division i també coproductora de la pel·lícula, per fer una admirable obra en blanc i negre, en què destaca l’excel·lent treball de fotografia.

Una altra de les virtuts de Control és que es tracta d’una pel·lícula poc sensacionalista, i sense cap voluntat de mitificar la figura de Curtis. Més que a analitzar la trajectòria musical del cantant de Joy Division, se centra en la vida emocional del personatge, que es mou marcada per l’amor per la seva dona, els sentiments de culpa que li provoca la relació amb la seva amant Annik Honoré, els atacs d’epilèpsia i els efectes de la medicació.

Per altra banda, en la recerca d’una certa autenticitat, els mateixos actors toquen i canten les cançons de Joy Division en diferents moments de la pel·lícula en què es veu la banda dalt d'un escenari. I se’n surten força bé!

I sempre és un plaer tornar a escoltar cançons tan grans com “She’s Lost Control”, “Love Will Tear Us Apart Again” “Transmission”, “Isolation” o “Atmosphere”.

"Final feliç"

Antònia Font s'han agafat un any sabàtic, però en Joan Miquel Oliver no para: acaba de publicar un nou disc, el meravellós Bombón mallorquín; comença una nova gira el 17 d'abril a l'Auditori de Girona (podeu consultar totes les dates i llocs al myspace de l'artista); i té un nou videoclip, un altre preciós videoclip: "Final feliç".



Ah: i amb aquest escrit, ja en portem 100! Visca!

Manel a Cardedeu

El Centre Cultural de Cardedeu, ple a vessar. Entrades exhaurides. Manel s'han convertit en tot un fenomen.

De teloners toquen uns mallorquins que es diuen Oliva Trencada. El que trenquen, però, a la primera cançó, és una corda de la guitarra. I no en porten de recanvi. Sort que en Roger Padilla, el guitarrista de Manel, els deixa la seva Telecaster.

Després dels mallorquins, Manel repassen, amb el públic a la butxaca, el seu primer disc, Els millors professors europeus. Comencen amb "Nit freda per ser abril", i el concert va pujant d'intensitat a mesura que comencen a caure "Els guapos són els raros", "El mar" o "Captatio benevolentiae". Per acabar, tot el teatre de Cardedeu fa cors a "En la que el Bernat se't troba". Si algú ha portat una màquina per mesurar els índexs de felicitat, haurà vist que són altíssims. Ovacionats, tornen per fer un primer bis en què toquen "Corrandes de la parella estable", i conviden el públic a improvisar un parell de versos dalt de l'escenari. Enmig del deliri col·lectiu, va sortint ara un, ara l'altre. Fins i tot un que canta "Ella va anar a Caldes de Malavella i jo a Caldes de Montbui, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". I, per acabar, una versió de la Shakira!