Richard Yates, "Les germanes Grimes"

"Cap de les dues germanes Grimes viuria una vida feliç, i quan miraven enrere sempre semblava que el problema havia començat arran del divorci dels seus pares." Així, sense cap mena de compassió, comença Les germanes Grimes (tot i que el títol original en anglès és The Easter Parade), considerada per molts la millor novel·la de Richard Yates (1926-1992), autor també de Revolutionary Road, el llibre en què es basa l’última pel·lícula de Sam Mendes.
Les germanes Grimes és una novel·la amb molts padrins. D’entrada, el llibre porta una faixa en què Woody Allen la qualifica "una novel·la magnífica". En la mateixa portada, Jordi Puntí ens diu de l’autor que és "elegant com Scott Fitzgerald i despietat com Dorothy Parker". Finalment, a la contraportada es recull una observació de Julian Barnes: "si Cheever va saber captar la poesia i el surrealisme dels suburbis americans, Yates en va extreure tota la desesperació".
Yates se’ns revela com tot un mestre a l’hora de construir una prosa àgil i fluïda, amb uns diàlegs que voregen la perfecció i un domini digne d’admiració de la caracterització de personatges amb quatre pinzellades. Molt recomanable.

The Right Ons, "Look Inside, Now!"

Disc del mes, abril 2009

Podrien ser de Nova York, però són de Madrid i A Coruña. Van debutar amb un single en què versionaven "I'm Waiting For The Man" de The Velvet Underground (del qual, expliquen, en té una còpia Lou Reed) i amb un primer àlbum titulat 80.81 (2Fer Records/Pias, 2007), en què ja deixaven clares les seves influències musicals: Sly and the Family Stone, James Brown, Otis Redding... Han portat el seu funk-soul de guitarres al prestigiós festival SXSW d'Austin (Texas) i actualment estan girant per tot Europa de teloners d'Eli "Paperboy" Reed. Aquells qui els han vist damunt d'un escenari diuen que tenen un directe irresistible!
Tot plegat els ha permès gravar aquest seu segon àlbum a Boston amb Ed Valauskas, el productor del disc d'Eli "Paperboy" Reed. Look Inside, Now! és un disc que té un so fantàstic, que arrenca enèrgic i salvatge amb "Thanks" i "Frontline", que té hits imparables com "That's New York" o "The Right Son" i moments de calma i tranquil·litat amb la balada "I Don't Love You Any More", i que acaba amb molta força amb cançons com "Take It Easy" i "Why Don't You Break My Heart Now".
El dimarts 26 de maig tocaran a la sala Apolo de Barcelona, amb Reigning Sound i The Disciplines, en el "Heart Of Gold Showcase", dins el festival Primavera Sound 2009. La cosa promet!

Aquí teniu un parell de vídeos:

Felón y su Mierdofón

Després de formar bandes com Hipohuracandados, Royal Canin, Ulan Bator Trio o Borbones, Fela Borbone va decidir tocar amb robots en comptes de fer-ho amb humans. Per això va fabricar el seu extraordinari Mierdofón i va presentar candidatura a Eurovisió amb la cançó "La alegría de cantar". Com era d'esperar, la seva proposta va ser vilment ignorada. Animat per aquest fet (o no), va decidir donar continuïtat al projecte, que va ser definitivament batejat com a Felón y su Mierdofón. Recentment ha publicat un EP amb el segell Alehop i ha fet aquest videoclip que, segons ens explica l'artista a YouTube, "se pasa la sincronía de la imagen y el sonido por un sitio muy famoso":



Val la pena fer una visita al myspace de Felón y su Mierdofón. També és molt recomanable una entrevista de Calzada News en què explica, per exemple, que "para ser roquero tienes que hacer rock o similar, y para ser artista puedes hacer lo que te salga del culo y al que no le guste es porque no sabe lo suficiente de arte."

Control

Dos anys ha tardat a estrenar-se a les pantalles de casa nostra aquest biopic d’Anton Corbjin sobre Ian Curtis: realment no s’entén que pel·lícules tan bones com aquesta rebin aquest tracte per part de les distribuïdores, de les sales o de qui en tingui la culpa.

Corbjin, fotògraf i realitzador de videoclips, s’ha basat en Touching from a distance, un llibre de Deborah Curtis, la vídua del cantant de Joy Division i també coproductora de la pel·lícula, per fer una admirable obra en blanc i negre, en què destaca l’excel·lent treball de fotografia.

Una altra de les virtuts de Control és que es tracta d’una pel·lícula poc sensacionalista, i sense cap voluntat de mitificar la figura de Curtis. Més que a analitzar la trajectòria musical del cantant de Joy Division, se centra en la vida emocional del personatge, que es mou marcada per l’amor per la seva dona, els sentiments de culpa que li provoca la relació amb la seva amant Annik Honoré, els atacs d’epilèpsia i els efectes de la medicació.

Per altra banda, en la recerca d’una certa autenticitat, els mateixos actors toquen i canten les cançons de Joy Division en diferents moments de la pel·lícula en què es veu la banda dalt d'un escenari. I se’n surten força bé!

I sempre és un plaer tornar a escoltar cançons tan grans com “She’s Lost Control”, “Love Will Tear Us Apart Again” “Transmission”, “Isolation” o “Atmosphere”.

"Final feliç"

Antònia Font s'han agafat un any sabàtic, però en Joan Miquel Oliver no para: acaba de publicar un nou disc, el meravellós Bombón mallorquín; comença una nova gira el 17 d'abril a l'Auditori de Girona (podeu consultar totes les dates i llocs al myspace de l'artista); i té un nou videoclip, un altre preciós videoclip: "Final feliç".



Ah: i amb aquest escrit, ja en portem 100! Visca!

Manel a Cardedeu

El Centre Cultural de Cardedeu, ple a vessar. Entrades exhaurides. Manel s'han convertit en tot un fenomen.

De teloners toquen uns mallorquins que es diuen Oliva Trencada. El que trenquen, però, a la primera cançó, és una corda de la guitarra. I no en porten de recanvi. Sort que en Roger Padilla, el guitarrista de Manel, els deixa la seva Telecaster.

Després dels mallorquins, Manel repassen, amb el públic a la butxaca, el seu primer disc, Els millors professors europeus. Comencen amb "Nit freda per ser abril", i el concert va pujant d'intensitat a mesura que comencen a caure "Els guapos són els raros", "El mar" o "Captatio benevolentiae". Per acabar, tot el teatre de Cardedeu fa cors a "En la que el Bernat se't troba". Si algú ha portat una màquina per mesurar els índexs de felicitat, haurà vist que són altíssims. Ovacionats, tornen per fer un primer bis en què toquen "Corrandes de la parella estable", i conviden el públic a improvisar un parell de versos dalt de l'escenari. Enmig del deliri col·lectiu, va sortint ara un, ara l'altre. Fins i tot un que canta "Ella va anar a Caldes de Malavella i jo a Caldes de Montbui, i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". I, per acabar, una versió de la Shakira!

The Pains Of Being Pure At Heart, s/t

Disc del mes, març 2009

Són tres nois i una noia, són de Nova York i han debutat amb un disc que ens transporta als primers anys 90, un disc que respira efervescència indie, ple de reverb i de guitarres distorsionades. Un disc com els d'abans (deu cançons en menys de trenta-cinc minuts), lluny dels excessos a què ens ha portat el CD de 74 minuts. I quines deu cançons! Els mestres (Stone Roses, The Pastels, The Wedding Present, The Jesus & Mary Chain, Teenage Fanclub, My Bloody Valentine i companyia) poden estar orgullosos dels seus deixebles! Quines deu cançons! La meitat són singles claríssims: "Come Saturday", "Young Adult Friction", "This Love Is Fucking Right", "Everything With You" i "A Teenager In Love". Però és que el disc ja arrenca de primera amb "Contender". I "Stay Alive" és una cançó preciosa! I "The Tenure Itch" (a mi em sona molt a Stone Roses) no està gens malament! I "Gentle Sons" proporciona el perfecte epíleg de guitarres distorsionades que un disc com aquest ha de tenir! Quan aconsegueixi deixar d'escoltar-lo, el guardaré al costat del primer dels Stone Roses, del Bandwagonesque dels Teenage Fanclub i del Psychocandy dels The Jesus & Mary Chain. Potser, fins i tot, al cap dels anys l’arribaré a escoltar tantes vegades com tots aquells!

Los Straitjackets versionen Nirvana

Los Straitjackets s'atreveixen amb tot! Si temps enrera, en el seu disc The Velvet Touch of... (1999), versionaven "My Heart Will Go On" (sí: el tema principal de la pel·lícula Titanic!), ara adapten a la seva fórmula instro-surf l'èxit més celebrat de la banda de Kurt Cobain, "Smells Like Teen Spirit", que podeu escoltar en el seu myspace. I no en tenen prou amb adaptar la cançó: també han redissenyat la portada de Nevermind!

Jonathan Richman a l'Apolo

Jonathan Richman, amb el seu bon humor tenyit de malenconia, és un home que es fa estimar. Dalt de l'escenari sempre s'hi ha trobat com el peix a l'aigua, i s'ha sabut guanyar públics d'aquí i d'allà cantant en un castellà, un francès o un italià macarrònics. De fet, Richman ja és tot un referent per a una nova generació de músics d'arreu (Jens Lekman, Dent May i tants d'altres).

Aquest dimarts va venir a l'Apolo de Barcelona, acompanyat d'un bateria, a presentar-nos el seu últim disc, ¿A qué venimos sino a caer?, un disc editat per Munster Records que recull 12 cançons en castellà, italià, francès i una en anglès, moltes d'elles ja publicades en discos anteriors. El concert de dimarts es va basar principalment en aquest disc, que va tocar gairebé sencer. En canvi, no va ser gaire generós a l'hora de recuperar grans clàssics del seu repertori: "Egyptian Reggae", "Pablo Picasso" i para de comptar. El millor va ser el final amb "Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow", "Vampiresa mujer" i "My Baby Loves Loves Loves Me".

Sempre és un plaer veure en Jonathan en directe. I ja feia 16 i 17 anys dels dos cops anteriors que l'havia vist (per cert, el primer cop, l'abril del 92, també va ser a l'Apolo). Llavors actuava tot sol, i es feia ell mateix les percussions picant de peus al terra de l'escenari. La diferència més gran que hi veig, però, és en el repertori: cançons com "I Wan Dancing In The Lesbian Bar", "That Summer Feeling", "You're The One For Me", "Back In Your Life", "Ice Cream Man", "A Higher Power" o "You Can't Talk To The Dude" (i en podria fer una llista molt més llarga) eren molt superiors a les que canta ara. I "Cerca" feia moltíssima més gràcia que, per exemple, "Yo tengo una novia". Però, insisteixo, sempre és un plaer veure en Jonathan.

Television Personalities a l'Apolo

Fa pocs mesos vaig descobrir el primer àlbum de Television Personalities, And Don't the Kids Just Love It, del 1981, i durant molt de temps m'he estat preguntant com és possible que no hagués conegut molts anys abans un disc tan meravellós com aquest. De manera que quan vaig veure que venien a tocar a l'Apolo, no m'ho vaig pensar dues vegades.
En una sala només mig plena, la banda liderada per Dan Treacy (únic supervivent de la formació original de 1977) va oferir un concert basat principalment en aquell primer disc. Ben aviat va sonar "Silly Girl", i poc a poc van anar caient altres perles com "This Angry Silence", "I Know Where Syd Barrett Lives", "Jackanory Stories", "A Picture of Dorian Gray" o "Look Back in Anger". En canvi, del seu últim àlbum, My Dark Places (2006), va tocar ben poca cosa. Poca, però bona: l'himne "I'm Not Your Typical Boy" i la minimalista "Tell Me About It", que ens recorda la música del genial Daniel Johnston. Dan Treacy, de qui el baixista tenia molta cura ("he's my dad", va dir Dan quan aquest li endreçava la guitarra que havia deixat al terra), es va guanyar l'afecte de la gent amb els seus somriures, les seves encaixades de mans amb els de les primeres files i la seva xerrameca, tot i que també va irritar algú que va demanar que toqués més i parlés menys. Això sí: quan tocava, ho feia a consciència i amb el seu ampli Fender Twin Reverb a un volum descomunal! Un concert estranyament bonic.