Television Personalities a l'Apolo

Fa pocs mesos vaig descobrir el primer àlbum de Television Personalities, And Don't the Kids Just Love It, del 1981, i durant molt de temps m'he estat preguntant com és possible que no hagués conegut molts anys abans un disc tan meravellós com aquest. De manera que quan vaig veure que venien a tocar a l'Apolo, no m'ho vaig pensar dues vegades.
En una sala només mig plena, la banda liderada per Dan Treacy (únic supervivent de la formació original de 1977) va oferir un concert basat principalment en aquell primer disc. Ben aviat va sonar "Silly Girl", i poc a poc van anar caient altres perles com "This Angry Silence", "I Know Where Syd Barrett Lives", "Jackanory Stories", "A Picture of Dorian Gray" o "Look Back in Anger". En canvi, del seu últim àlbum, My Dark Places (2006), va tocar ben poca cosa. Poca, però bona: l'himne "I'm Not Your Typical Boy" i la minimalista "Tell Me About It", que ens recorda la música del genial Daniel Johnston. Dan Treacy, de qui el baixista tenia molta cura ("he's my dad", va dir Dan quan aquest li endreçava la guitarra que havia deixat al terra), es va guanyar l'afecte de la gent amb els seus somriures, les seves encaixades de mans amb els de les primeres files i la seva xerrameca, tot i que també va irritar algú que va demanar que toqués més i parlés menys. Això sí: quan tocava, ho feia a consciència i amb el seu ampli Fender Twin Reverb a un volum descomunal! Un concert estranyament bonic.

Dent May, "The Good Feeling Music Of Dent May & His Magnificent Ukelele"

Disc del mes, febrer 2009

En els últims temps, a través de YouTube hem conegut freaks diversos que reinterpreten els clàssics del pop i del rock amb l'ajut d'ukeleles. No és el cas de Dent May, com tampoc ho és el de Manel, protagonistes del nostre anterior disc del mes: tant l'un com els altres (casualitats de la vida) toquen l'ukelele, però treballen bàsicament amb material de collita pròpia i han facturat uns discos de debut meravellosos.

The Good Feeling Music Of Dent May & His Magnificent Ukelele és un disc carregat d'energia positiva i precioses cançons, com "Meet Me In The Garden", "Girls On The Square" o "God Loves You, Michael Chang". Sembla com si Jens Lekman agafés un ukelele i cantés cançons de Jonathan Richman! Aquí teniu un parell de vídeos:

Oh, Paris!


Meet Me In The Garden

Fangoria: Fan fatal? O fatal amb els fans?

Entro a MySpace i em trobo anunciat un concert ("secret show") de Fangoria a Barcelona, el 19 de febrer, a la sala Luz de Gas. Gratis! Penso: hi ha trampa? Doncs sí que n''hi ha. Per poder assistir gratis al concert has de fer-te amic del perfil Secret Show a MySpace, posar-lo entre els teus amics destacats i, amb el teu perfil imprès, presentar-te a la porta de la sala el dia del concert. "Llega pronto, entrarán los primeros hasta completar aforo"! La sala obre portes a les 9 del vespre. Ja veig el carrer Muntaner a petar de gent des de mitja tarda. I ja m'imagino el disgust de tota la penya que no aconseguirà entrar. Alaska y Nacho: això és tractar els fans com a bestiar! Fatal, nois!

Toy Dolls, "Blue Suede Shoes"

Feia temps que no me'n recordava, dels Toy Dolls! Hi va haver una època en què comprava tots els seus discos, i fins i tot els vaig arribar a veure en directe, al Zeleste, el maig del 91. Eren terriblement divertits, cosa que es pot apreciar perfectament en aquest vídeo, tot i que la qualitat de la imatge no és cap meravella...
La cançó és "Blue Suede Shoes", el clàssic de Carl Perkins, aquí versionat per aquests angelets anglesos.

Black Lips: bones notícies, males notícies.

Comencem per les bones: està a punt de sortir el nou àlbum dels Black Lips! Es dirà 200 Million Thousand i veurà la llum el 24 de febrer. Això està bé. Perquè un any sense disc d'aquesta gent, com ha estat el cas del 2008, es nota: el CD dels "Cactus Hits" de l'any que em faig per escoltar al cotxe no és el mateix si no hi ha cançó dels Black Lips! A més, el disc nou promet. En el myspace de la banda se'n poden escoltar un parell de cançons, que estan molt i molt bé. Aquí les teniu:

Starting Over


Short Fuse


I ara les males notícies: la gira europea dels Black Lips ja està en marxa i no passa per Barcelona! No passa per Barcelona! Holanda, Alemanya, França, Bèlgica, Anglaterra, Escòcia i cap a casa! Que ja no se'n recorden de la festassa a la 2 de l'Apolo l'abril passat? Quina llàstima!

John Cheever, "Falconer"

"L'entrada principal a la presó de Falconer -l'única per als reclusos, les visites i el personal del centre- estava coronada per un escut que representava la Llibertat, la Justícia i, entre totes dues, el poder sobirà del govern. La Llibertat portava una còfia i una pica. El Govern era l'àliga federal, amb un branquilló d'olivera en una pota i un feix de fletxes de caça a l'altra. El símbol de la Justícia era el clàssic: una dona amb els ulls embenats, lleugerament eròtica amb les vestidures que se li arrapaven al cos i armada amb una espasa de botxí. El baix relleu era de bronze, però s'havia tornat negre, com l'antracita o l'ònix sense polir. Quants centenars d'homes devien haver passat per sota d'aquest emblema, l'últim que veien la majoria d'ells de l'esforç humà per interpretar amb símbols el misteri de l'empresonament. Centenars, milers, vora milions."

Així comença Falconer, la que diuen que és la novel·la més llegida i celebrada de John Cheever (1912-1982) i la primera que apareix traduïda al català. La publica Proa, que a finals de 2007 ja ens havia donat l'alegria d'editar els Contes del mateix autor. A Falconer Cheever ens explica una història que se situa en una presó de mala mort en què les persones deixen gairebé de ser persones. El protagonista és Ezekiel Farragut, un professor addicte a l'heroïna que compleix condemna per l'assassinat del seu germà. A mesura que l'acompanyarem en la seva vida a la presó, anirem coneixent fragments inconnexos del seu passat ("un cau de dimonis familiars tan asfixiant com la presó d'on malda per fugir", llegim a la contraportada). Si amb els Contes vam descobrir un mestre de la narrativa curta, amb Falconer se'ns revela un excel·lent novel·lista. A propòsit d'aquesta novel·la Saul Bellow va escriure: "Cheever és esplèndid. És brusc, és elegant, és pur. També és indispensable, si vols saber de debò què està passant en l'ànima humana dels Estats Units".

Manel - Els millors professors europeus

Disc del mes, desembre 2008-gener 2009

El primer cop que el vaig escoltar ja em va cridar molt l’atenció la cançó “Captatio benevolentiae” (i no m’havia pas fixat en el títol!), però el disc en el seu conjunt no em va acabar d’entrar, potser perquè amb les referències que m’havien donat jo m’esperava una altra cosa. La segona escolta la vaig fer al cap de quinze dies, i va ser aleshores quan el disc se’m va revelar amb tota la seva grandesa. Des de llavors l’he escoltat, exagerant només una mica, mil vegades, i ara estic en condicions d’afirmar que, des que vaig conèixer Antònia Font (i d’això ja fa uns quants anys!), cap grup català m’havia produït un impacte semblant (ni de lluny!), fins que han aparegut Manel. Els millors professors europeus comença de manera insuperable amb “En la que el Bernat se't troba”, arriba al seu clímax amb “Captatio benevolentiae” (“de vegades ens en sortim”: pocs versos expliquen amb tant encert els tràfecs dels homes en aquest món boig que ens supera per totes bandes) i acaba de manera èpica amb les “Corrandes de la parella estable”, que retrata els autèntics herois del segle XXI. Pel mig amaga perles com “Pla quinquennal”, “Els guapos són els raros”, “Dona estrangera” o “Al mar!”. Un disc deliciós i emocionant. Emocionant de veritat.

Chinarro & Barriga

Divendres passat. Anem amb l'Assumpta a Barcelona a veure el Sr. Chinarro, que toca a la sala 2 de l'Apolo. Arribem a Barcelona que encara no són les vuit. Ens acostem a l'Apolo per comprar les entrades, però encara està tancat. Obren portes a dos quarts de nou i els teloners comencen a les nou. Decidim buscar algun lloc per sopar una mica. Al final acabem al bar Barriga, al carrer de l'Om, a tocar de Nou de la Rambla, a cinc minuts de l'Apolo.

Després de sopar tornem a l'Apolo. Un quart de deu. Fem una mica de cua (poca cosa) i arribem a la guixeta. Entrades esgotades. Les últimes se les han endut la parella que anava davant nostre! Anem a buscar al cotxe i tornem cap a Malgrat, escoltant, masoquistes nosaltres, El mundo según, el penúltim disc, de moment, del Chinarro.

El viatge, però, no ha sigut en va. Hem descobert el bar Barriga! Un local molt curiós, on es menja bé (hummus amb pita, crema d'albergínies i coses així) i molt bé de preu! I la música, de primera! L'estona que hi vam estar van sonar "Nowhere To Run" de Martha Reeves And The Vandellas, "Paint It Black" dels Rollings Stones, "Surfin' Bird" dels Trashmen o "Liar Liar" de The Castaways.

A partir d'ara, ja sabrem on anar a fer una cervesa o a sopar abans d'anar a concerts (havent comprat l'entrada anticipada, of course!) a l'Apolo.

The Chanclettes - Gold, 15 anys de TúrmixPlayback

Divertídissims (o divertidíssimes) The Chanclettes! Amb l'espectacle Gold celebren els seus quinze anys als escenaris. I nosaltres que no els havíem vist fins ara! Hi ha coses que no s'expliquen... Perquè mira que ens van agradar! Quina festa! Una hora i mitja que passa volant, volant. Amb moments memorables com el del discurs d'en Macià o l'entrevista a la duquessa d'Alba. Quin tip de riure! I la selecció musical, encertadíssima! I quin vestuari! No us ho perdeu: a la sala Muntaner fins al 15 de febrer.

Un vídeo per anar fent boca:

Haruki Murakami, "After Dark"

L’última novel·la traduïda al català d’Haruki Murakami, After Dark, és una novel·la molt cinematogràfica.

D’entrada, ho és pels referents. El primer de tots, After Hours, en castellà titulada ¡Jo, qué noche!, de Martin Scorsese. Una pel·lícula que ens explicava les peripècies, en una sola nit, d’un noi que les circumstàncies portaven a un dels pitjors barris de Nova York. Murakami ret homenatge a la pel·lícula d’Scorsese en el títol de la novel·la, en el temps de la història (l’acció passa també en una nit) i en l’espai (també s’ubica en un barri marginal, en aquest cas d’una ciutat japonesa).

Els personatges, per altra banda, semblen extrets de les pel·lícules de Jim Jarmush o Hal Hartley: són individus solitaris, habitants de la nit, que busquen la seva identitat.

After Dark és cinematogràfica també en el punt de vista narratiu. La novel·la comença així: “El que veiem és la imatge d’una ciutat. Observem el paisatge des del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt.” La ciutat vista des del cel, a través d’un ocell nocturn, em fa pensar en aquella ciutat vista també des de les altures pels àngels protagonistes d’El cielo sobre Berlín, de Wim Wenders. En el segon capítol el narrador adopta de forma explícita la disfressa d’una càmera: “Ens convertim en un sol punt de vista i l’observem [es refereix al personatge femení Eri Asai]. O potser hauríem de dir que l’espiem. El nostre punt de vista adopta la forma d’una càmera que sura en l’aire i que es pot moure lliurement per l’habitació”.

I, si la novel·la és molt cinematogràfica, ha de tenir la seva banda sonora. I la té. Murakami ens indica la música que acompanya cada escena: “La música que sona fluixa dins el local és ‘Go Away Little Girl’, de Percy Faith i la seva orquestra”, “Al restaurant sona ben fluix ‘April Fool’s’, de Burt Bacharach”, “De fons sona ‘More’, de Martin Denny”...

After Dark és una novel·la curta, amb prou feines cent setanta pàgines. Però no és una obra menor. I, si tantes vegades s’ha dit que un dels referents més importants en la literatura de Murakami és J. D. Salinger, jo poques vegades ho he vist tan clar com ara: la història de les germanes Asai té la bellesa i la sensibilitat de la dels germans Holden i Sally Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol.