The Dirtbombs - We Have You Surrounded

Disc del mes, abril 2008

Què és més punk que una bateria, un baix i una guitarra? Dues bateries, dos baixos i... Mick Collins! Des del seu debut el 1996 amb el single "High Octane Salvation" (Sympathy for the Record Industry), The Dirtbombs han estat fidels a aquesta formació, tant en directe com en estudi. I el nou disc de la banda no n'és una excepció. Sorpreses? Poques, sortosament. La banda de l'ex-component dels mítics Gories de Detroit ens ofereix una nova ració de soul, glam i rock de garatge, amb el nervi i la intensitat a què ens té acostumats. I, com és habitual, publica el segell In The Red. We Have You Surrounded consta de deu composicions pròpies (a destacar "It's Not Fun Until They See You Cry", "Ever Lovin' Man" o "Pretty Princess Day") i dues versions ("Sherlock Holmes" dels Sparks i "Fire In The Western World" de Dead Moon). Posats a demanar, però, es podrien haver estalviat els més de vuit minuts de caos sonor de "Race to the Bottom". Tot i així, un dels millors discos de rock que s'han publicat aquest any.
I si voleu veure The Dirtbombs en directe, el 19 de juny estaran a La 2 de l'Apolo amb els Viva l'American Death Ray Music.

De concert en concert i visca la primavera!

Encara no ens hem acabat de recuperar de les emocions del concert de King Khan & The Shrines a l'Apolo i ja tenim entrades per anar a veure demà, divendres 18 d'abril, els Black Lips, que toquen a La 2 de l'Apolo. Com ens van agradar els Black Lips en el passat Primavera Sound! Però és que, a més a més, ara arriben amb un fabulós nou disc, Good Bad Not Evil (2007), carregat de hits: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids", "Cold Hands"... Vaja, que s'espera una bona festassa, a partir de les 12 de la nit i amb les daneses Cherry Overdrive com a teloneres.

Després dels Black Lips vénen Nick Cave & The Bad Seeds, el divendres 25 d'abril al Pavelló Olímpic de Badalona (llàstima de local!).

A finals de maig, concretament el divendres 30, The Sonics al Primavera Sound! No tenim massa tendència a anar a veure les velles glòries que tornen després de mil anys, però... ens perdrem "Psycho", "Strychnine", "The Witch" o "Boss Hoss" interpretades pels seus creadors? Nooooooooo!

I el juny pot ser d'infart! El dimarts 17, The Trashmen & The Neanderthals a La 2 Apolo; el divendres 20, Madness al Sonar; i, el diumenge 22, els Magnetic Fields a l'Auditori del Fórum.

Visca la primavera!

John Fante, "Al oeste de Roma"

Ja fa anys que segueixo amb avidesa les traduccions d'Anagrama de les novel·les del nord-americà John Fante (1909-1983), considerat el pare del "dirty realism"; un autor les obres del qual van passar, en el seu moment, pràcticament desapercebudes (una bona part de les seves novel·les i relats van ser publicats pòstumament).
Anagrama va començar publicant entre el 2001 i el 2002 les traduccions en castellà de les quatre novel·les de Fante protagonitzades pel seu alter ego Arturo Bandini, a destacar Pregúntale al polvo (també en català a Empúries: Pregunta-li a la pols), amb un pròleg de Charles Bukowski, i Espera a la primavera, Bandini.
Posteriorment han arribat les traduccions dels títols protagonitzats per Henry Molise: La hermandad de la uva i Un año pésimo.
I l'any passat es va publicar Al oeste de Roma, que consta de dos relats. "Mi perro Idiota" és el més extens, amb unes 140 pàgines, i ens explica els maldecaps de Henry Molise i la seva família des que apareix en les seves vides Idiota, un gos gros, lleig i de tendències homosexuals. "La orgía" té poc més de quaranta pàgines i ens explica els tràfecs de dos paletes que busquen evadir-se de la realitat quotidiana.
Una vegada més, Fante posa el dit a la llaga de les misèries de la societat nord-americana. I amb unes bones dosis d'humor. Com deia Bukowski en el pròleg que abans hem esmentat, a l'obra de Fante "l'humor i el sofriment s'entremesclen amb una senzillesa superba".

El show de King Khan & His Shrines

Un concert de King Khan & His Shrines és una festa de les grosses. Ja ho sabíem: els havíem vist la primavera del 2004 al Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols. I ahir vam tenir ocasió de repetir l'experiència a l'Apolo de Barcelona. Sincerament: temia una petita decepció. Igualar el que havíem vist a Sant Feliu no és poca cosa. Ara us he de dir que els meus temors eren del tot infundats!
Un individu singular, el senyor Khan. Procedent del Canadà, tenia un avi que es dedicava a matar serps a sou. Poca broma: aquestes coses marquen. Ja instal·lat a Europa, el senyor Khan sap fer-se acompanyar. Quina banda, senyores i senyors! Un bateria, un percusionista, un guitarrista, un baixista, dos saxofonistes i un trompetista. Poca broma! I no són dels que surten a l'escenari a complir amb l'expedient i cap a casa. Ben segur que no! Amb quines ganes que surten a tocar! Que bé que ho passen a l'escenari! Quin bon rotllo que transmeten! I quin repertori que tenen, els malparits! No és d'estranyar que uns quants dels seus discos hagin estat disc del mes de l'Home Cactus! El públic ovaciona cançons tan grans com "Shivers Down My Spine" i balla embogit amb "Burnin' Inside". El públic de fet, no pot parar de ballar durant bona part del concert. Impossible parar. La música de King Khan & His Shrines se t'enduu... Que tornin aviat, sisplau!

Aquí teniu una mica de música de King Khan & His Shrines per escoltar mentre veieu les diapositives (o no):

Nick Cave & The Bad Seeds - Dig, Lazarus, Dig!!!

Disc del mes, març 2008

Sempre és una bona notícia, en aquesta casa, la publicació d'un disc de Nick Cave & The Bad Seeds. Quina pila de discos bons que han fet, aquesta gent! Your Funeral... My Trial (1986), The Good Son (1990), Let Love In (1994)... També han fet alguna relliscada: Nocturama (2003) té els seus detractors, i a nosaltres The Boatman's Call (1997) mai no ens ha acabat de fer el pes.
Dig, Lazarus, Dig!!! és el catorzè àlbum d'estudi d'una banda a punt de complir els vint-i-cinc anys. Caldrà anar escoltant el disc, deixar-lo madurar i esperar que el temps el situï en el lloc que li pertoca, però les nostres primeres impressions apunten que estem davant d'uns millors discos de Nick Cave & The Bad Seeds, potser el millor dels últims quinze anys.
Si la col·lecció de cançons ja és excel·lent, musicalment el disc ens transporta als millors moments dels Bad Seeds i, fins i tot, a l'anterior banda de Nick Cave: els primers trenta segons de "Today's Lesson" són molt Birthday Party.
A Dig, Lazarus, Dig!!! hi ha tensió, hi ha intensitat, hi ha soroll, hi ha cançons... I hi ha el millor Nick Cave.

Juanita Banana

Inaugurem l'horroroteca de videoclips amb aquest pioner del freak anomenat Henri Salvador (quin fenomen!, quin monstre!) i el seu monumental "Juanita Banana". Quin art per al ball! I quines ganyotes! I quin moviment de trenes! I...

La festa del Tirant

D'entrada sobta l'aspecte que presenta el teatre Romea: mig pati de butaques ha estat desmuntat i en comptes d'escenari el que ens trobem és una passarel·la vermella que arriba fins les últimes files. Per allí desfilaran l'Emperador de Constantinoble (Carles Canut), el Duc de Macedònia (Mingo Ràfols), la princesa Carmesina (una Beth Rodergas que deu cantar molt bé per a qui li agradi però que com a actriu queda en evidència) o, és clar, el magnífic cavaller Tirant lo Blanc (Joan Negrié), en realitat un xitxarel·lo que les dones fan anar com volen.
Les dones són les grans protagonistes d'aquest Tirant festiu i trepidant de Calixto Bieito i Carles Santos (per primera vegada junts en un muntatge: quin gran esdeveniment!): una Emperadriu (Begoña Alberdi) vista com a fallera major, la donzella Estefania (Marta Domingo) que fa castells de sorra en biquini, una viuda reposada (Victòria Pagès) de rigorós vestit jaqueta negre i una esplèndida Plaerdemavida (Roser Camí) que brilla, per exemple, en la narració del somni fingit en què Diafebus i Estefania fan "bodes sordes". Genial Lluís Villanueva (l'havíem vist a "Plats bruts"), que ara és Diafebus ara un intrèpid reporter televisiu que captarà les últimes paraules de Tirant i Carmesina abans de morir.
Tirant lo Blanc és, segons Vargas Llosa, la novel·la total, i el muntatge de Bieito és el muntatge total. És teatre de text, en valencià antic i que és un plaer d'escoltar. És teatre musical o òpera d'avantguarda gràcies a la música de Carles Santos. És un espectacle audiovisual i escenogràfic potentíssim (el retaule final és per no oblidar-lo). I és una festa dels sentits: més enllà de la vista i de l'oïda, les flors, les verdures, la paella, el vi o les taronges espremudes ens desperten l'olfacte i fins i tot el gust: alguns afortunats del públic poden assaborir un plat de deliciós arròs o una copa de vi!
L'espectacle es pot veure al Romea fins al 9 de març.

Fela Borbone a Eurovisió!

TVE busca el representant espanyol d'Eurovisió 2008 a través de MySpace. Com que Viuda Serrandez i Fills no s'hi han presentat (llàstima: amb el bon paper que podrien haver fet amb "La joventut catalana es droga"!), el nostre candidat favorit (dels 352 que concursen) és, sense cap mena de dubte, Fela Borbone. Antic component de bandes com Royal Canin, Ulan Bator Trío i Los Borbones, Fela construeix els seus propis instruments amb material d'escombraries. Fins i tot, fa uns anys, va escriure un "Manual para hacer guitarras eléctricas y amplis con basura!". Us imagineu Fela Borbone, amb el seu Fonofón, a la final d'Eurovisió a Belgrad? Aneu al Myspace d'Eurovisió, busqueu Fela Borbone, escolteu la seva cançó "La alegría de cantar" (quin títol més eurovisiu!) i voteu-lo!

The Raveonettes a Barcelona

The Raveonettes acaben la gira europea de presentació del seu últim àlbum, Lust, Lust, Lust, una mica tocats. Ahir van arribar a Barcelona amb el Sune sense veu, i, com ja havia passat a Madrid la nit abans, la Sharin va cantar ella sola totes les cançons. Ara bé: aquest inconvenient va ser suplit per la banda amb moltíssimes ganes de fer un bon concert. I a fe que ho van aconseguir.
The Raveonettes es van presentar a La [2] de l'Apolo en format trio: dos guitarres (el Sune i la Sharin) i un bateria que tocava dret (només goliat i caixa) i s'encarregava també de disparar les bases pregravades (baix i sons de percussió). A les primeres de canvi ja havien tocat "Dead Sound" i "That Great Love Sound", però van demostrar que tenien molta més pólvora per cremar: després de quatre àlbums publicats, els danesos poden presumir d'una excel·lent col·lecció de cançons.
Amb molt poca llum (principalment vermella) a l'escenari, ritmes hipnòtics, guitarres saturades de distorsió i molta reverb a la veu, en alguns moments ens vam imaginar The Raveonettes en una pel·lícula de David Lynch (Inland Empire, per exemple). En altres moments es convertien en The Velvet Underground (amb la Nico, és clar): quan ens van regalar la preciosa "Here Comes Mary". O es transformaven en The Jesus & Mary Chain: quan van tocar, per exemple, la tremenda "You Want The Candy". I encara van atrevir-se a versionar, amb molt bona nota, el "French Disko" d'Stereolab.
En definitiva, ja tenim ganes que tornin a Barcelona: si amb una sola veu el concert va ser més que bo, amb dues veus pot ser sublim!

The Magnetic Fields - Distortion

Disc del mes, febrer 2008

Vuitè disc del projecte d'Stephin Merritt, músic i productor que viu a Nova York i gran adepte a la programació i producció musicals per ordinador.

Merritt és un personatge sorprenent, capaç per exemple d'editar un triple àlbum (69 Love Songs, 2000), cosa que poca gent ha fet a més dels Clash amb el seu Sandinista! (1980). En una recent entrevista a El Periódico, en relació al panorama musical actual, Merritt afirma: "Trobo a faltar les grans balades i molts altres gèneres musicals... Tot és escombraries. És horrible." En la mateixa entrevista Merritt diu que l'únic grup actual que li agrada és The Organ. Quan l'entrevistador li comenta que aquest grup s'ha separat, Merritt respon: "Doncs si és així, no m'agrada cap grup actual". Val la pena llegir l'entrevista sencera.

A Distortion ha volgut fer un disc de cançons pop de tres minuts. La idea ha estat fer un disc de pressa i utilitzant la mateixa instrumentació en cada cançó. En aquest sentit, diu Merritt (a la pàgina web de la seva actual discogràfica, Nonesuch Records): "I, si he d'utilitzar la mateixa instrumentació tot el temps, ¿com què m'agradaria sonar? Com el primer àlbum dels Jesus and Mary Chain! Així doncs, he intentat adaptar el so de Psychocandy a la realitat orch-pop de The Magnetic Fields, que compta amb un pianista, un violoncel·lista. I l'ocasional acordionista."

La primera cançó del disc, la instrumental "Three-Way", ja apunta cap on aniran les coses. D'entre murs de distorsió i feedback sorgeixen obscures melodies. "California Girls" és una cançó meravellosa, amb la veu de Shirley Simms (com en altres temes destacats del disc: "Driver On, Driver", "The Nun's Litany", etc.). Entre les cantades per Merritt destaquen "Too Drunk To Dream", "I'll Dream Alone" i la fascinant "Zombie Boy", que ens transporta de ple als anys vuitanta. I sense utilitzar sintetitzadors!

Al myspace de The Magnetic Fields podeu escoltar tres cançons del disc: "Three-Way", "California Girls" i "I'll Dream Alone".