Juanita Banana

Inaugurem l'horroroteca de videoclips amb aquest pioner del freak anomenat Henri Salvador (quin fenomen!, quin monstre!) i el seu monumental "Juanita Banana". Quin art per al ball! I quines ganyotes! I quin moviment de trenes! I...

La festa del Tirant

D'entrada sobta l'aspecte que presenta el teatre Romea: mig pati de butaques ha estat desmuntat i en comptes d'escenari el que ens trobem és una passarel·la vermella que arriba fins les últimes files. Per allí desfilaran l'Emperador de Constantinoble (Carles Canut), el Duc de Macedònia (Mingo Ràfols), la princesa Carmesina (una Beth Rodergas que deu cantar molt bé per a qui li agradi però que com a actriu queda en evidència) o, és clar, el magnífic cavaller Tirant lo Blanc (Joan Negrié), en realitat un xitxarel·lo que les dones fan anar com volen.
Les dones són les grans protagonistes d'aquest Tirant festiu i trepidant de Calixto Bieito i Carles Santos (per primera vegada junts en un muntatge: quin gran esdeveniment!): una Emperadriu (Begoña Alberdi) vista com a fallera major, la donzella Estefania (Marta Domingo) que fa castells de sorra en biquini, una viuda reposada (Victòria Pagès) de rigorós vestit jaqueta negre i una esplèndida Plaerdemavida (Roser Camí) que brilla, per exemple, en la narració del somni fingit en què Diafebus i Estefania fan "bodes sordes". Genial Lluís Villanueva (l'havíem vist a "Plats bruts"), que ara és Diafebus ara un intrèpid reporter televisiu que captarà les últimes paraules de Tirant i Carmesina abans de morir.
Tirant lo Blanc és, segons Vargas Llosa, la novel·la total, i el muntatge de Bieito és el muntatge total. És teatre de text, en valencià antic i que és un plaer d'escoltar. És teatre musical o òpera d'avantguarda gràcies a la música de Carles Santos. És un espectacle audiovisual i escenogràfic potentíssim (el retaule final és per no oblidar-lo). I és una festa dels sentits: més enllà de la vista i de l'oïda, les flors, les verdures, la paella, el vi o les taronges espremudes ens desperten l'olfacte i fins i tot el gust: alguns afortunats del públic poden assaborir un plat de deliciós arròs o una copa de vi!
L'espectacle es pot veure al Romea fins al 9 de març.

Fela Borbone a Eurovisió!

TVE busca el representant espanyol d'Eurovisió 2008 a través de MySpace. Com que Viuda Serrandez i Fills no s'hi han presentat (llàstima: amb el bon paper que podrien haver fet amb "La joventut catalana es droga"!), el nostre candidat favorit (dels 352 que concursen) és, sense cap mena de dubte, Fela Borbone. Antic component de bandes com Royal Canin, Ulan Bator Trío i Los Borbones, Fela construeix els seus propis instruments amb material d'escombraries. Fins i tot, fa uns anys, va escriure un "Manual para hacer guitarras eléctricas y amplis con basura!". Us imagineu Fela Borbone, amb el seu Fonofón, a la final d'Eurovisió a Belgrad? Aneu al Myspace d'Eurovisió, busqueu Fela Borbone, escolteu la seva cançó "La alegría de cantar" (quin títol més eurovisiu!) i voteu-lo!

The Raveonettes a Barcelona

The Raveonettes acaben la gira europea de presentació del seu últim àlbum, Lust, Lust, Lust, una mica tocats. Ahir van arribar a Barcelona amb el Sune sense veu, i, com ja havia passat a Madrid la nit abans, la Sharin va cantar ella sola totes les cançons. Ara bé: aquest inconvenient va ser suplit per la banda amb moltíssimes ganes de fer un bon concert. I a fe que ho van aconseguir.
The Raveonettes es van presentar a La [2] de l'Apolo en format trio: dos guitarres (el Sune i la Sharin) i un bateria que tocava dret (només goliat i caixa) i s'encarregava també de disparar les bases pregravades (baix i sons de percussió). A les primeres de canvi ja havien tocat "Dead Sound" i "That Great Love Sound", però van demostrar que tenien molta més pólvora per cremar: després de quatre àlbums publicats, els danesos poden presumir d'una excel·lent col·lecció de cançons.
Amb molt poca llum (principalment vermella) a l'escenari, ritmes hipnòtics, guitarres saturades de distorsió i molta reverb a la veu, en alguns moments ens vam imaginar The Raveonettes en una pel·lícula de David Lynch (Inland Empire, per exemple). En altres moments es convertien en The Velvet Underground (amb la Nico, és clar): quan ens van regalar la preciosa "Here Comes Mary". O es transformaven en The Jesus & Mary Chain: quan van tocar, per exemple, la tremenda "You Want The Candy". I encara van atrevir-se a versionar, amb molt bona nota, el "French Disko" d'Stereolab.
En definitiva, ja tenim ganes que tornin a Barcelona: si amb una sola veu el concert va ser més que bo, amb dues veus pot ser sublim!

The Magnetic Fields - Distortion

Disc del mes, febrer 2008

Vuitè disc del projecte d'Stephin Merritt, músic i productor que viu a Nova York i gran adepte a la programació i producció musicals per ordinador.

Merritt és un personatge sorprenent, capaç per exemple d'editar un triple àlbum (69 Love Songs, 2000), cosa que poca gent ha fet a més dels Clash amb el seu Sandinista! (1980). En una recent entrevista a El Periódico, en relació al panorama musical actual, Merritt afirma: "Trobo a faltar les grans balades i molts altres gèneres musicals... Tot és escombraries. És horrible." En la mateixa entrevista Merritt diu que l'únic grup actual que li agrada és The Organ. Quan l'entrevistador li comenta que aquest grup s'ha separat, Merritt respon: "Doncs si és així, no m'agrada cap grup actual". Val la pena llegir l'entrevista sencera.

A Distortion ha volgut fer un disc de cançons pop de tres minuts. La idea ha estat fer un disc de pressa i utilitzant la mateixa instrumentació en cada cançó. En aquest sentit, diu Merritt (a la pàgina web de la seva actual discogràfica, Nonesuch Records): "I, si he d'utilitzar la mateixa instrumentació tot el temps, ¿com què m'agradaria sonar? Com el primer àlbum dels Jesus and Mary Chain! Així doncs, he intentat adaptar el so de Psychocandy a la realitat orch-pop de The Magnetic Fields, que compta amb un pianista, un violoncel·lista. I l'ocasional acordionista."

La primera cançó del disc, la instrumental "Three-Way", ja apunta cap on aniran les coses. D'entre murs de distorsió i feedback sorgeixen obscures melodies. "California Girls" és una cançó meravellosa, amb la veu de Shirley Simms (com en altres temes destacats del disc: "Driver On, Driver", "The Nun's Litany", etc.). Entre les cantades per Merritt destaquen "Too Drunk To Dream", "I'll Dream Alone" i la fascinant "Zombie Boy", que ens transporta de ple als anys vuitanta. I sense utilitzar sintetitzadors!

Al myspace de The Magnetic Fields podeu escoltar tres cançons del disc: "Three-Way", "California Girls" i "I'll Dream Alone".

Jens Lekman - Night Falls Over Kortedala

Disc del mes, desembre 2007-gener 2008

Algunes veus ens havien alertat d'un Jonathan Richman suec que responia al nom de Jens Lekman. I la veritat és que ja n'havíem escoltat alguna cançó, potser no prou antentament. Es pot dir, en aquest sentit, que amb Night Falls Over Kortedala hem fet una nova descoberta. I hem vist que no només de l'amic Richman s'alimenta Lekman: alguna cosa hi ha també de l'elegància de Morrissey, de les melodies de Brian Wilson, del magnetisme de Belle And Sebastian o de l'alegria dels seus paisans I'm From Barcelona.
Night Falls Over Kortedala és una col·lecció de gravacions enregistrades entre el 2004 i el 2007. També els seus dos discos anteriors de llarga durada tenien el caràcter de compilació. Sembla que Lekman se sent més còmode amb el concepte de cançó que amb el d'àlbum i, en aquest sentit, la seva discografia és abundant en singles i EP's.
Per fer un tastet del disc, en podeu escoltar una de les millors cançons, "The Opposite Of Hallelujah":


Més informació sobre Jens Lekman: http://www.jenslekman.com

Juanita y los Feos

Per començar bé el 2008 una bona idea és anar a fer un volt al myspace de Juanita y los Feos i escoltar les seves excitants cançons. Són de Madrid, cosins germans dels murcians Hello Cuca: practiquen un estil entre punk i new wave que s'alimenta tant dels Cramps com dels Pegamoides. A destacar les cançons "Madre soltera" y "Pégame en la disco". El seu bon gust musical es reflecteix en la seva llista d'amics, en què no falten favorits de la casa com Jay Reatard o Black Lips

Les nadales de l'Home Cactus

La discografia de tema nadalenc és enorme: tots els grans artistes de la història de la música moderna (The Beatles, The Beach Boys, Viuda Serrandez i Fills, etc.) han gravat cançons i fins i tot discos sencers de nadales.
Aquí teniu una petita selecció de les cançons nadalenques predilectes de l'Home Cactus, unes més antigues i altres més recents, clàssics de tota la vida versionats i temes originals. Indiquem una sola referència de la procedència de les cançons, tot i que la majoria es poden trobar en diversos discos recopilatoris.

· Booker T. & The MGs: "Jingle Bells" [V.A. The Complete Stax-Volt Soul Singles Vol. 1 (1959-1968)]

· The Beach Boys: "Little Saint Nick" [The Beach Boys' Christmas Album, 1964]

· The Bellrays: "Merry Xmas Baby" [Fuck X-Mas!!, single, Safety Pin Records, 1999]

· The Brian Setzer Orchestra: "Jingle Bells" [Boogie Woogie Christmas, 2002]

· The Dandy Warhols: "Little Drummer Boy" [V.A., It's a Cool Cool Christmas, 2000]

· Darlene Love: "White Christmas" [V.A., A Christmas Gift for You from Phil Spector, 1963]

· Diana Ross And The Supremes: "Santa Claus Is Coming To Town" [V.A., Dancing In The Streets (Motown's Greatest Hits), 2005]

· The Drifters: "White Christmas" [A Drifters Christmas, 1998]

· El Vez: "Feliz Navi-nada" [V.A., Happy Birthday, Baby Jesus: The Second Coming, Sympathy For The Record Industry, 1994]

· John and Yoko and The Plastic Ono Band with the Harlem Community Choir: "Happy Xmas (War Is Over)" [Lennon Legend, 1998]

· Ramones: "Merry Christmas" [V.A., Punk Rock Xmas, Rhino, 1995]

· The Raveonettes: "Christmas Song" [V.A. Maybe This Christmas Tree, Nettwerk Records, 2004]

· Siniestro Total: "A funfun a fanfan" [V.A., Navidades Radiocactivas, DRO, 1982]

· Solex: "Black X-mas" [V.A., Fuckin’ Navidad, single, Munster, 1996]

· Los Straitjackets: "Frosty The Snowman" [Tis The Season For, 2002]

· Viuda Serrandez i Fills: "The Fishes In The River (glu, glu, glu)" [Radiocactus Recordings, 2006]

CoppiniTV

CoppiniTV és el canal YouTube de German Coppini. És molt recomanable passar-hi una estona i gaudir d'aquelles meravelloses cançons de Golpes Bajos: "Malos tiempos para la lírica", "Fiesta de los maniquíes", "No mires a los ojos de la gente", "Cena recalentada"... Prescindiu dels vídeos del retorn descafeinat del grup l'any 1998 i aneu als de la formació original, que ens mostren Golpes Bajos en programes de televisió com "La edad de oro", "Musical Express" o "La bola de cristal" entre 1983 i 1985.



També hi trobareu alguns vídeos de la primera època de Siniestro Total, amb Coppini com a cantant: un "Ayatolah!" en directe del 1982, un videoclip de "Sexo chungo" al programa "Caja de Ritmos" el 1983... Impagable.

Quim Monzó, "Mil cretins"

La foto és de Pedro Madueño, amb maquillatge de Lluïsa Gasch, i va sortir publicada a La Vanguardia fa un parell de setmanes, acompanyant una àmplia valoració crítica de l'últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins (a destacar l'article de Julià Guillamon titulat "Dos hombres y un armario").
A la fotografia, Monzó es converteix en el senyor Beneset, el protagonista del primer conte del llibre, un vell que viu en un geriàtric i és aficionat a vestir-se de dona. Una reflexió sobre la vellesa, la malaltia, la mort: "Aquí, quan algú es mor diuen que se n'ha anat. Tu saps que algú s'ha mort perquè, de cop, deixa de ser-hi". Són aquests els temes predominants en la primera part del llibre, la més extensa, formada per set contes en què destaquen "Dissabte" (Guillamon en parla en l'article esmentat) o "L'amor és etern". Aquesta primera part, més coherent, és encapçalada per aquestes frases extretes d'un curtmetratge de Roman Polanski:

"-Tio, deixa'ns entrar.
-¿Teniu invitació?
Fan que no amb el cap.
-Llavors no puc".

La segona part del llibre, més irregular, la formen dotze contes força breus, alguns dels quals ja havien estat publicats a la premsa. Aquí els temes es diversifiquen i retrobem, per exemple, el Monzó que adapta contes clàssics. A "Una nit", la bella dorment no vol despertar amb un simple petó: fa falta alguna cosa més. O el Monzó que reflexiona sobre la mateixa escriptura del conte ("Trenta línies"). Aquesta segona part també s'inicia amb una cita, de Roland Topor, que ens crida l'atenció:

"-Mamà -va dir el petit Serge quan es va despertar-, aquesta nit ha vingut un senyor i s'ha fet pipí al meu llit".

En conjunt, Mil cretins és una mostra més de l'enorme talent de Monzó pel que fa a la narrativa curta, un talent cada vegada més reconegut arreu del món.