The Raveonettes a Barcelona

The Raveonettes acaben la gira europea de presentació del seu últim àlbum, Lust, Lust, Lust, una mica tocats. Ahir van arribar a Barcelona amb el Sune sense veu, i, com ja havia passat a Madrid la nit abans, la Sharin va cantar ella sola totes les cançons. Ara bé: aquest inconvenient va ser suplit per la banda amb moltíssimes ganes de fer un bon concert. I a fe que ho van aconseguir.
The Raveonettes es van presentar a La [2] de l'Apolo en format trio: dos guitarres (el Sune i la Sharin) i un bateria que tocava dret (només goliat i caixa) i s'encarregava també de disparar les bases pregravades (baix i sons de percussió). A les primeres de canvi ja havien tocat "Dead Sound" i "That Great Love Sound", però van demostrar que tenien molta més pólvora per cremar: després de quatre àlbums publicats, els danesos poden presumir d'una excel·lent col·lecció de cançons.
Amb molt poca llum (principalment vermella) a l'escenari, ritmes hipnòtics, guitarres saturades de distorsió i molta reverb a la veu, en alguns moments ens vam imaginar The Raveonettes en una pel·lícula de David Lynch (Inland Empire, per exemple). En altres moments es convertien en The Velvet Underground (amb la Nico, és clar): quan ens van regalar la preciosa "Here Comes Mary". O es transformaven en The Jesus & Mary Chain: quan van tocar, per exemple, la tremenda "You Want The Candy". I encara van atrevir-se a versionar, amb molt bona nota, el "French Disko" d'Stereolab.
En definitiva, ja tenim ganes que tornin a Barcelona: si amb una sola veu el concert va ser més que bo, amb dues veus pot ser sublim!

The Magnetic Fields - Distortion

Disc del mes, febrer 2008

Vuitè disc del projecte d'Stephin Merritt, músic i productor que viu a Nova York i gran adepte a la programació i producció musicals per ordinador.

Merritt és un personatge sorprenent, capaç per exemple d'editar un triple àlbum (69 Love Songs, 2000), cosa que poca gent ha fet a més dels Clash amb el seu Sandinista! (1980). En una recent entrevista a El Periódico, en relació al panorama musical actual, Merritt afirma: "Trobo a faltar les grans balades i molts altres gèneres musicals... Tot és escombraries. És horrible." En la mateixa entrevista Merritt diu que l'únic grup actual que li agrada és The Organ. Quan l'entrevistador li comenta que aquest grup s'ha separat, Merritt respon: "Doncs si és així, no m'agrada cap grup actual". Val la pena llegir l'entrevista sencera.

A Distortion ha volgut fer un disc de cançons pop de tres minuts. La idea ha estat fer un disc de pressa i utilitzant la mateixa instrumentació en cada cançó. En aquest sentit, diu Merritt (a la pàgina web de la seva actual discogràfica, Nonesuch Records): "I, si he d'utilitzar la mateixa instrumentació tot el temps, ¿com què m'agradaria sonar? Com el primer àlbum dels Jesus and Mary Chain! Així doncs, he intentat adaptar el so de Psychocandy a la realitat orch-pop de The Magnetic Fields, que compta amb un pianista, un violoncel·lista. I l'ocasional acordionista."

La primera cançó del disc, la instrumental "Three-Way", ja apunta cap on aniran les coses. D'entre murs de distorsió i feedback sorgeixen obscures melodies. "California Girls" és una cançó meravellosa, amb la veu de Shirley Simms (com en altres temes destacats del disc: "Driver On, Driver", "The Nun's Litany", etc.). Entre les cantades per Merritt destaquen "Too Drunk To Dream", "I'll Dream Alone" i la fascinant "Zombie Boy", que ens transporta de ple als anys vuitanta. I sense utilitzar sintetitzadors!

Al myspace de The Magnetic Fields podeu escoltar tres cançons del disc: "Three-Way", "California Girls" i "I'll Dream Alone".

Jens Lekman - Night Falls Over Kortedala

Disc del mes, desembre 2007-gener 2008

Algunes veus ens havien alertat d'un Jonathan Richman suec que responia al nom de Jens Lekman. I la veritat és que ja n'havíem escoltat alguna cançó, potser no prou antentament. Es pot dir, en aquest sentit, que amb Night Falls Over Kortedala hem fet una nova descoberta. I hem vist que no només de l'amic Richman s'alimenta Lekman: alguna cosa hi ha també de l'elegància de Morrissey, de les melodies de Brian Wilson, del magnetisme de Belle And Sebastian o de l'alegria dels seus paisans I'm From Barcelona.
Night Falls Over Kortedala és una col·lecció de gravacions enregistrades entre el 2004 i el 2007. També els seus dos discos anteriors de llarga durada tenien el caràcter de compilació. Sembla que Lekman se sent més còmode amb el concepte de cançó que amb el d'àlbum i, en aquest sentit, la seva discografia és abundant en singles i EP's.
Per fer un tastet del disc, en podeu escoltar una de les millors cançons, "The Opposite Of Hallelujah":


Més informació sobre Jens Lekman: http://www.jenslekman.com

Juanita y los Feos

Per començar bé el 2008 una bona idea és anar a fer un volt al myspace de Juanita y los Feos i escoltar les seves excitants cançons. Són de Madrid, cosins germans dels murcians Hello Cuca: practiquen un estil entre punk i new wave que s'alimenta tant dels Cramps com dels Pegamoides. A destacar les cançons "Madre soltera" y "Pégame en la disco". El seu bon gust musical es reflecteix en la seva llista d'amics, en què no falten favorits de la casa com Jay Reatard o Black Lips

Les nadales de l'Home Cactus

La discografia de tema nadalenc és enorme: tots els grans artistes de la història de la música moderna (The Beatles, The Beach Boys, Viuda Serrandez i Fills, etc.) han gravat cançons i fins i tot discos sencers de nadales.
Aquí teniu una petita selecció de les cançons nadalenques predilectes de l'Home Cactus, unes més antigues i altres més recents, clàssics de tota la vida versionats i temes originals. Indiquem una sola referència de la procedència de les cançons, tot i que la majoria es poden trobar en diversos discos recopilatoris.

· Booker T. & The MGs: "Jingle Bells" [V.A. The Complete Stax-Volt Soul Singles Vol. 1 (1959-1968)]

· The Beach Boys: "Little Saint Nick" [The Beach Boys' Christmas Album, 1964]

· The Bellrays: "Merry Xmas Baby" [Fuck X-Mas!!, single, Safety Pin Records, 1999]

· The Brian Setzer Orchestra: "Jingle Bells" [Boogie Woogie Christmas, 2002]

· The Dandy Warhols: "Little Drummer Boy" [V.A., It's a Cool Cool Christmas, 2000]

· Darlene Love: "White Christmas" [V.A., A Christmas Gift for You from Phil Spector, 1963]

· Diana Ross And The Supremes: "Santa Claus Is Coming To Town" [V.A., Dancing In The Streets (Motown's Greatest Hits), 2005]

· The Drifters: "White Christmas" [A Drifters Christmas, 1998]

· El Vez: "Feliz Navi-nada" [V.A., Happy Birthday, Baby Jesus: The Second Coming, Sympathy For The Record Industry, 1994]

· John and Yoko and The Plastic Ono Band with the Harlem Community Choir: "Happy Xmas (War Is Over)" [Lennon Legend, 1998]

· Ramones: "Merry Christmas" [V.A., Punk Rock Xmas, Rhino, 1995]

· The Raveonettes: "Christmas Song" [V.A. Maybe This Christmas Tree, Nettwerk Records, 2004]

· Siniestro Total: "A funfun a fanfan" [V.A., Navidades Radiocactivas, DRO, 1982]

· Solex: "Black X-mas" [V.A., Fuckin’ Navidad, single, Munster, 1996]

· Los Straitjackets: "Frosty The Snowman" [Tis The Season For, 2002]

· Viuda Serrandez i Fills: "The Fishes In The River (glu, glu, glu)" [Radiocactus Recordings, 2006]

CoppiniTV

CoppiniTV és el canal YouTube de German Coppini. És molt recomanable passar-hi una estona i gaudir d'aquelles meravelloses cançons de Golpes Bajos: "Malos tiempos para la lírica", "Fiesta de los maniquíes", "No mires a los ojos de la gente", "Cena recalentada"... Prescindiu dels vídeos del retorn descafeinat del grup l'any 1998 i aneu als de la formació original, que ens mostren Golpes Bajos en programes de televisió com "La edad de oro", "Musical Express" o "La bola de cristal" entre 1983 i 1985.



També hi trobareu alguns vídeos de la primera època de Siniestro Total, amb Coppini com a cantant: un "Ayatolah!" en directe del 1982, un videoclip de "Sexo chungo" al programa "Caja de Ritmos" el 1983... Impagable.

Quim Monzó, "Mil cretins"

La foto és de Pedro Madueño, amb maquillatge de Lluïsa Gasch, i va sortir publicada a La Vanguardia fa un parell de setmanes, acompanyant una àmplia valoració crítica de l'últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins (a destacar l'article de Julià Guillamon titulat "Dos hombres y un armario").
A la fotografia, Monzó es converteix en el senyor Beneset, el protagonista del primer conte del llibre, un vell que viu en un geriàtric i és aficionat a vestir-se de dona. Una reflexió sobre la vellesa, la malaltia, la mort: "Aquí, quan algú es mor diuen que se n'ha anat. Tu saps que algú s'ha mort perquè, de cop, deixa de ser-hi". Són aquests els temes predominants en la primera part del llibre, la més extensa, formada per set contes en què destaquen "Dissabte" (Guillamon en parla en l'article esmentat) o "L'amor és etern". Aquesta primera part, més coherent, és encapçalada per aquestes frases extretes d'un curtmetratge de Roman Polanski:

"-Tio, deixa'ns entrar.
-¿Teniu invitació?
Fan que no amb el cap.
-Llavors no puc".

La segona part del llibre, més irregular, la formen dotze contes força breus, alguns dels quals ja havien estat publicats a la premsa. Aquí els temes es diversifiquen i retrobem, per exemple, el Monzó que adapta contes clàssics. A "Una nit", la bella dorment no vol despertar amb un simple petó: fa falta alguna cosa més. O el Monzó que reflexiona sobre la mateixa escriptura del conte ("Trenta línies"). Aquesta segona part també s'inicia amb una cita, de Roland Topor, que ens crida l'atenció:

"-Mamà -va dir el petit Serge quan es va despertar-, aquesta nit ha vingut un senyor i s'ha fet pipí al meu llit".

En conjunt, Mil cretins és una mostra més de l'enorme talent de Monzó pel que fa a la narrativa curta, un talent cada vegada més reconegut arreu del món.

The Raveonettes - Lust, Lust, Lust

Disc del mes, novembre 2007

Tercer disc del duo danès que ens va sorprendre el 2003 amb el seu àlbum de debut, Chain Gang Of Love, i aquella cançó superlativa anomenada "That Great Love Sound". Ara han acabat contracte amb la multinacional Sony i comencen una nova etapa a la independent britànica Fierce Panda.

The Raveonettes em tenen el cor robat. Amb Lust, Lust, Lust revisc aquelles emocions que sentia quan, vint anys enrere, descobria The Velvet Underground. Val a dir que en el seu particular viatge cap a la Velvet els danesos fan escala a The Jesus & Mary Chain. The Velvet Underground & Nico i Psychocandy deuen ser dos dels discos de capçalera d’una banda que, en el seu myspace, assenyala també com a influències Suicide, Buddy Holly, The Cramps, My Bloody Valentine, The Ronettes, Sonic Youth o The Shangri-Las, entre d’altres.

A Lust, Lust, Lust es conjuguen melodia i soroll, les dolces veus angelicals amb l’infern de les guitarres. Afegiu-hi una bateria primitiva amb tones de reverb i, puntualment, les notes d’una capsa de música i tindreu la recepta completa. I en resulten cançons tan meravelloses com "Dead Sound", amb clara vocació de single, o tan afortunadament excessives com "Aly, Walk With Me", en què la irrupció d’un mur de guitarres distorsionades gairebé fa desaparèixer la base rítmica, o tan al·lucinògenes com "Lust", que em fa pensar en The 13th Floor Elevators, o tan addictives com "You Want To Candy". Escolteu-la:



Voleu veure com sona la mateixa cançó en directe? Com m'enganxa aquest so! Simplicitat i efectivitat (i mooolt de talent, és clar!):



The Raveonettes en format trio:



I si encara no en teniu prou, busqueu més vídeos del grup a YouTube o visiteu el seu myspace:

www.myspace.com/theraveonettes

Cine de cine a TV3

Ja fa unes quantes setmanes que TV3 emet cada tarda, de dilluns a divendres a les 18.30, un clàssic del cinema dins l'espai "Cine de cine": cinema d'aventures, westerns, comèdies, thrillers... D'aquesta setmana destaca la magnífica comèdia Ningú no és perfecte (1959; el títol original és Some like it hot; en castellà es va convertir en Con faldas y a lo loco; en català també es canvia el títol prenent una de les frases més cèlebres de la pel·lícula). És una de les millors comèdies de la història del cinema. Alguns diuen que la millor. Dirigida pel mestre Billy Wilder i amb Jack Lemmon, Tony Curtis i Marilyn Monroe com a protagonistes. Quines ganes que tinc de tornar-la a veure!
Per altra banda, dimecres podrem veure Imitació a la vida (1959), del mestre del melodrama Douglas Sirk, amb Lana Turner i John Gavin.
A disfrutar del bon cinema!

Els conillets suïcides

El llibre més divertit que he llegit en molt de temps. Si és que se'n pot dir llegir: El libro de los conejitos suicidas (Astiberri Ediciones, 2007) és un bonic volum taronja de 100 pàgines de vinyetes sense gairebé text en què uns conillets busquen les maneres més originals de treure's la vida. "Es el libro más hilarante y aconejante que he leído nunca", diu Elton John a la portada.

La ment malalta que ha ideat aquesta deliciosa animalada és la d'Andy Riley, dibuixant i guionista de cine i televisió. L'original en anglès, The Book of Bunny Suicides, va ser publicat el 2003, i existeix un segon volum, Return of the Bunny Suicides, del 2004, que de moment no està editat aquí.
Perquè us en feu una idea, aquí teniu un parell de vinyetes:



Si en voleu veure unes quantes més podeu anar a la següent adreça: http://biboz.net/bunny-suicides