Cine de cine a TV3

Ja fa unes quantes setmanes que TV3 emet cada tarda, de dilluns a divendres a les 18.30, un clàssic del cinema dins l'espai "Cine de cine": cinema d'aventures, westerns, comèdies, thrillers... D'aquesta setmana destaca la magnífica comèdia Ningú no és perfecte (1959; el títol original és Some like it hot; en castellà es va convertir en Con faldas y a lo loco; en català també es canvia el títol prenent una de les frases més cèlebres de la pel·lícula). És una de les millors comèdies de la història del cinema. Alguns diuen que la millor. Dirigida pel mestre Billy Wilder i amb Jack Lemmon, Tony Curtis i Marilyn Monroe com a protagonistes. Quines ganes que tinc de tornar-la a veure!
Per altra banda, dimecres podrem veure Imitació a la vida (1959), del mestre del melodrama Douglas Sirk, amb Lana Turner i John Gavin.
A disfrutar del bon cinema!

Els conillets suïcides

El llibre més divertit que he llegit en molt de temps. Si és que se'n pot dir llegir: El libro de los conejitos suicidas (Astiberri Ediciones, 2007) és un bonic volum taronja de 100 pàgines de vinyetes sense gairebé text en què uns conillets busquen les maneres més originals de treure's la vida. "Es el libro más hilarante y aconejante que he leído nunca", diu Elton John a la portada.

La ment malalta que ha ideat aquesta deliciosa animalada és la d'Andy Riley, dibuixant i guionista de cine i televisió. L'original en anglès, The Book of Bunny Suicides, va ser publicat el 2003, i existeix un segon volum, Return of the Bunny Suicides, del 2004, que de moment no està editat aquí.
Perquè us en feu una idea, aquí teniu un parell de vinyetes:



Si en voleu veure unes quantes més podeu anar a la següent adreça: http://biboz.net/bunny-suicides

PJ Harvey - White Chalk

Disc del mes, octubre 2007

En el seu vuitè disc, Polly Jean deixa de banda la guitarra elèctrica i ens sorprèn amb una col·lecció de cançons que canta acompanyada bàsicament d'un piano. Però l'esperit de la Harvey no s'ha esvaït (alguna cosa hi deu tenir a veure que el seu fidel i genial John Parish faci les tasques de productor) i es palpa en cançons com "The Devil", "When Under Ether" (que podeu escoltar en el myspace de l'artista) o en l'enorme "The Mountain" que tanca el disc, cançons d'estranya bellesa que parlen de solitud, de desolació, de la necessitat d'evadir-se o desaparèixer...

Torna el Cineclub

He rebut el catàleg de la programació del cineclub Garbí de Malgrat de Mar per a aquest primer quadrimestre de la temporada 2007-08. En la sessió inaugural, el 26 d'octubre, podrem veure l'original comèdia romàntica La ciencia del sueño, de Michel Gondry. Després tindrem ocasió de gaudir de les últimes (o, en algun cas, penúltimes) estrenes de directors tan prestigiosos com Michael Winterbottom (Tristam Shandy), David Lynch (Inland Empire), Lars Von Trier (El jefe de todo esto) o Gus Van Sant (Last Days). Això promet!
Tota la informació a la web del cineclub: www.cineclubgarbi.org

"Me pica un huevo"

Any 1983. Siniestro Total al programa de TVE "Caja de ritmos". En rigorós playback.
En el millor moment de Siniestro Total: un any després del seu àlbum de debut, el gloriós Cuando se come aquí (que inclou cançons com "Todos los ahorcados mueren empalmados", "Los chochos voladores" o "Ayatolah!"), gravaven un single amb dues cançons genials: "Sexo chungo" i "Me pica un huevo". Després Germán Coppini, el cantant, va abandonar el grup i Siniestro Total ja no va ser el mateix.

Nick Hornby, "En picado"

Una llàstima: els últims títols de Hornby no han estat traduïts al català. Hem hagut de llegir en castellà primer 31 songs i ara A Long Way Down (En picado). Sí que en el seu moment Columna va traduir Alta fidelitat i Edicions 62 va fer el mateix amb Una mena de pare i Com ser bo, totes tres, excel·lents novel·les. Vaja, que no anem bé.
En picado narra les peripècies de quatre personatges que coincideixen en el terrat d'un edifici amb la intenció de suïcidar-se. Quatre personatges molt diferents entre ells: un rocker fracassat, una mare soltera amb un fill deficient, un famós televisiu en hores baixes i una joveneta malparlada filla d'un ministre.
A partir d'aquestes premises, Hornby construeix un relat de ritme frenètic, sovint esbojarrat, ple de comicitat. Val a dir, però, que es podria haver tret més suc d'algunes situacions (el viatge que els quatre personatges fan a Tenerife, per exemple).
De totes maneres, els quatre personatges i moltes de les seves opinions, diametralment oposades, són impagables. La noia joveneta, Jess, ens ofereix perles com aquestes:
"¡Deberían intentar leer los escritos de esa gente que se ha suicidado! Empezamos con Virginia Woolf, y conseguí leer como dos páginas de ese libro sobre un faro, pero lo que leí me bastó para comprender por qué se había matado: se había matado porque no podía hacerse entender. No tienes más que leer una frase para verlo."
"Y ésta soy yo: carezco de imaginación. Podría hacer lo que quisiera todos los días de mi vida, y lo que quiero hacer, parece ser, es colocarme y buscar camorra. Decirme a mí que puedo hacer lo que quiera es como sacar el tapón de una bañera y decirle al agua que puede irse donde le apetezca. Háganlo, a ver qué pasa."

Miss Alex White & The Red Orchestra - Space & Time

Disc del mes, setembre 2007

Aquest més coincideixo en el disc del mes amb el Ruta 66. De fet, és gràcies a aquesta revista (després de vint anys comprant-la sense interrupció, mes rere mes, encara em continua donant agradables sorpreses) que he descobert Miss Alex White, una noia de Chicago que amb 22 anyets acabats de fer ja ha publicat un parell d’àlbums amb un dels més prestigiosos segells discogràfics del punk-rock nord-americà actual, In The Red (el seu catàleg inclou moltes bandes predilectes de L’Home Cactus: The Dirtbombs, Black Lips, Jay Reatard, Reigning Sound...).

La senyoreta White va formar la seva primera banda, The Psychotic Sensations, amb 14 anys, i la segona, el duo de guitarra i bateria The Red Lights, als 16. Després formà amb un amic seu el duo Miss Alex White & Chris Playboy. Poc després d’un primer single de debut, Chris morí en un accident, atropellat per un conductor begut. Des de llavors, Miss Alex milita en dues bandes paral·leles: The Hot Machines i Miss Alex White & The Red Orchestra.

El segon àlbum de Miss Alex White & The Red Orchestra, Space & Time (In The Red, 2007) és un tros de disc de bon rock-and-roll clàssic, primitiu i autèntic, amb un so que ens remet a The Velvet Underground, Modern Lovers, Stooges o Spacemen 3. El disc arrenca de manera immillorable amb “In The Snow”: menys d’un minut i mig i un teclat molt Modern Lovers. Segueix “I Dig History”, un tema de sixties-punk-psicodèlic en la línia dels 13th Floor Elevators. “Future Talk”, alentint el tempo, ens atrapa amb els seus arranjaments de vent. I després ve “Submarine”, la cançó més llarga (una mica més de quatre minuts) i una de les millors del disc. A ritme de rock-and-roll, seguim amb “She Wanna”... I així fins a dotze cançons sense desperdici.

MySpace de Miss Alex White & The Red Orchestra: http://www.myspace.com/missalexwhitetheredorchestra
MySpace de Hot Machines: http://www.myspace.com/hotmachines

Virüs - Atom Rhumba - El Inquilino Comunista (BAM 2007)

Eeeeiiiiiiii! Vaig anar al BAM, al Parc del Fòrum, amb l'Àngels i en Paco Serrandez. Quina nit! Com em va dir en Paco, els anys 70, els 80 i els 90, tots en una sola nit.

Virüs són de Barcelona i ens remeten, músicalment i estèticament, als 80. Sonen als Pegamoides més sinistres, a Parálisis Permanente o a Joy Division (de qui van acabar fent una versió). No els coneixíem i ens van agradar.

Atom Rhumba són impressionants. La seva és una proposta rock-soul-punk-funk més aviat setantera totalment hipnotitzant. Els rumors que ens havien arribat de l'excel·lència del grup en directe es van veure confirmats en una actuació d'aquelles que, imagino, serà impossible d'oblidar. Hi ha grups que estan tocats per alguna cosa, no sé ben bé què. En qualsevol cas, Atom Rhumba és un d'aquests grups. Van acabar amb la seva cançó "Funkytown" (res a veure amb la de Lipps Inc.) i en Paco Serrandez em deia: val més aquesta cançó que tot un concert dels Rolling Stones!

Finalment, El Inquilino Comunista van aconseguir superar el repte de tocar després d'Atom Rhumba. Ho van fer tornant al indie-rock dels 90 amb un directe que et va atrapant a poc a poc: ni te n'adones i ja et tenen immers en les melodies que dibuixen les seves guitarres d'arrel Sonic Youth. Una actuació amb un fort component nostàlgic i amb un públic que rebia encantat els vells "hits" de la banda. Llàstima que no acabessin amb aquell "For You (with Sonic Eyes)" amb què una mica més i enfonsen el Mercat de les Flors ara fa 15 anys.

I aquí teniu unes fotos que vaig fer:

BAM 2007

Ja són 15 anys de BAM (Barcelona Acció Musical) a les Festes de la Mercè de Barcelona. Recordo aquella primera entranyable edició al Mercat de les Flors. L'entrada d'un dia valia... 500 pessetes! Hi vaig veure tocar La Secta, Los Valendas, Parkinson D.C., El Inquilino Comunista i uns quants més que ara no recordo.
D'aquesta 15a edició m'interessen especialment:

Divendres
Atom Rhumba (Parc del Fòrum, escenari 1, 24:50 h). Predilectes de l'Home Cactus des de fa temps. Autors de hits com "Techno Boy", "Funkytown" o "Body Clock". Fa temps que els segueixo (tinc tots els seus discos! en vinil!) però encara no els he vist en directe. I es veu que són mooooolt bons!
El Inquilino Comunista (Parc del Fòrum, escenari 1, 2:20 h). Els triomfadors del primer BAM tornen 15 anys després. Per si de cas són capaços de repetir un directe com aquell, jo no m'ho perdré.

Dissabte
The Undertones (Plaça Reial, 22,45 h.). Fa uns trenta anys van fer una de les millors cançons de la història: "Teenage Kicks". Només per això ja es mereixen que els anem a veure, encara que hagin canviat el cantant.

Aquí teniu l'últim videoclip dels Atom Rhumba, "Body Clock":


I un minireportatge d'ETB-2 sobre El Inquilino Comunista:


I, ja posats, el "Teenage Kicks" dels Undertones:

Death Proof

Ja fa un parell de setmanes que la vaig veure, però fins ara no he trobat el moment d'asseure'm i escriure'n alguna cosa. D'entrada, he de dir que en Tarantino m'agrada. Sobretot per tres motius:
· En primer lloc, pel seu entusiasme. Es nota que li agrada el cinema (en les entrevistes se'n declara un consumidor voraç), i això es transmet en les seves pel·lícules.
· En segon lloc, per les acollonants bandes sonores que s'empesca. Sempre em sorprèn, el tio. De Death Proof m'han agradat especialment "Baby It's You", de Smith, "Down in Mexico", de The Coasters, i "Chick Habit", d'April March.
· I, finalment, pel seu sentit de l'humor. A Death Proof, el diàleg dels dos policies al final de la primera part de la pel·lícula és una passada!

En definitiva, Death Proof és una pel·lícula per passar una estona genial al cine. Que, de vegades, és el que busques quan vas al cine, no? No arriba a l'alçada de Kill Bill (per a mi, l'obra mestra d'en Tarantino), però és una bona pel·lícula.