l'home cactus

Cancer Moon, "Hunted By Snake"

2012-01-31T09:11:00.000-08:00

Disc del mes, desembre 2011-gener 2012

Perfectament el disc del mes en aquest tombant d'any podria haver estat el nou àlbum dels Black Keys, El camino, o, buscant alguna cosa que ens quedés més a prop, el nou d'Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. Però de tots dos ja en vaig escriure quatre ratlles per anunciar-ne la publicació, i en vaig tornar a parlar quan vaig fer balanç dels millors discos del 2011.

Mentre esperem, doncs, les edicions discogràfiques que ens han de venir aquest 2012, es donen les condicions ideals per distingir, aquesta vegada, no un treball de nova publicació sinó una reedició. I és que l'ocasió s'ho mereix. Discos Crudos ha reeditat recentment (cinc-centes còpies en vinil) una obra de culte: el que va ser, l'any 1990, el primer àlbum dels bilbaïns Cancer Moon.

Amb el rock radical basc ja en hores baixes, a finals dels 80 sorgien a Euskadi una sèrie de grups les influències dels quals anaven més enllà dels Sex Pistols i The Clash (en els cercles undergound començaven a circular discos de Sonic Youth, Stooges, Scientists, Television, Spacemen 3, Velvet Underground...), una sèrie de grups que ja no cantaven en basc sinó, majoritàriament, en anglès, com els seus ídols. Parlem de grups com La Secta, Los Bichos, La Perrera o Cancer Moon. Tots quatre grups, per cert, compartirien aquell mateix 1990 un LP titulat The Worst Around, publicat per Romilar-D Records, amb dues cançons per grup.

Hunted By The Snake és un disc impressionant. Me'n vaig comprar una còpia en vinil poc després que es publiqués, una còpia que encara conservo en perfecte estat. I us asseguro que no s'ha quedat tots aquests anys oblidada entre tants altres vinils: periòdicament he sentit la crida del càncer de la lluna i m'he vist, com diu el títol del disc, perseguit, caçat per la serp. Atrapat pel magnetisme de cançons com "Ramblin'", "Tell Me The Secret" o "Desert In the Girl". I això que el disc no va tenir un part fàcil: no són cap secret les desavinences que durant la gravació a l'estudi d'Enrique Lindo (l'artífex del Piknik caleidoscópico de Los Negativos), a Barcelona, es van produir entre el productor, Jaime Gonzalo (un dels fundadors de la revista Ruta 66), i els membres del grup, Jon Zamarripa, Josetxo Anitua i Jesús Suinaga. De totes maneres, gairebé vint-i-dos anys després, Hunted By The Snake conserva intacta tota la seva màgia, tota la seva força.

Aquí teniu, per acabar, aquest interessant document de la visita dels Cancer Moon al programa Plastic, de TVE2, el febrer de 1990.

La Estrella de David + Antònia Font al Clap

2012-01-28T09:10:00.000-08:00

No havia vist mai La Estrella de David en directe. De fet, ni tan sols he escoltat els seus discos (hi haurem de posar remei). Sí que tinc uns quants discos (tres, per ser exactes), de Beef, l'anterior banda de David Rodríguez. Em van agradar força, La Estrella de David. Ara bé, en algun moments em vaig preguntar si la formació que va pujar ahir a l'escenari del Clap era circumstancial. Ana Fernández-Villaverde és fixa a la banda? Si és així, trobo que està desaprofitada: en els seus discos com a La Bien Querida canta que fa goig. Per altra banda, vaig trobar a faltar un baixista. De totes maneres, va ser un concert interessant.

Els Antònia Font ja els havia vist unes quantes vegades, en escenaris a l'aire lliure, en teatres i en algun pavelló poliesportiu. Em faltava veure'ls allí on m'agrada veure els grups: en una sala de concerts. Va ser un concert generós: vint-i-vuit cançons van tocar els mallorquins, alternant les de Lamparetes amb els hits dels seus discos anteriors. Jo, en directe, em quedo amb els Antònia Font més intensos, més guitarrers: els de "Armando Rampas" o "Astronauta rimador". M'agrada el posat d'en Joan Miquel Oliver, que durant bona part del concert sembla que estigui dalt d'un núvol al setè cel, però de cop i volta fa una cara de beatífica satisfacció mentre es mira el public i els seus companys de grup. I no m'agrada que el Pau Debon faci cantar el públic en moments determinants del concert: el públic ja cantarà quan vulgui! Tot i això, un bon concert d'una banda que amb els anys es mostra cada vegada més compacta dalt l'escenari.

Wilco, Nick Lowe i Mavis Staples

2012-01-26T08:25:00.000-08:00

12 de desembre del 2011. Wilco actuen al Civic Opera House de Chicago. Seran més de dues hores de concert, amb la participació, en els bisos, de Nick Lowe i Mavis Staples. Al backstage, tots plegats assagen una de les cançons que interpretaran: "The Weight", un clàssic de The Band. Una meravella!

Haruki Murakami, "Crònica de l'ocell que dóna corda al món"

2012-01-21T03:52:00.000-08:00

"Tu pertanys a un món que és damunt o sota d'aquest (...) La qüestió és no oposar-se al corrent: si el corrent va amunt, has d'anar amunt, i si va avall, has d'anar avall. Quan hagis d'anar amunt, busca la torre més alta i enfila-t'hi fins dalt de tot. Quan hagis d'anar avall, busca el pou més fondo i baixa-hi fins al fons. I quan no hi hagi corrent, queda't quiet allà on siguis. Si t'oposes al corrent, tot s'assecarà. I si tot s'asseca, el món es quedarà a les fosques." Aquestes paraules del vell senyor Honda (en el capítol 4 de la primera part de la novel·la) marcaran el camí que haurà de seguir el jove Toru Okada en el seu propòsit de trobar la seva dona, la Kumiko, que ha marxat de casa en unes circumstàncies ben estranyes.

Així, si el jove Cosimo di Rondó, el protagonista d'El baró rampant d'Italo Calvino, passava la novel·la -i la vida- dalt dels arbres, Toru Okada passarà una part de les pàgines de la Crònica de l'ocell que dóna corda al món al fons d'un pou. Des d'allí intentarà accedir a un món paral·lel en el qual potser podrà contactar amb la Kumiko.

Fora del pou, Toru coneixerà un seguit de personatges ben especials: les germanes Malta i Creta Kano, que apareixen i desapareixen misteriosament de la seva vida -i dels seus somnis-, una veïna adolescent i trastornada que es diu May Kasahara, la rica senyora Nutmeg i el seu fill mut, en Cinnamon, o el detectiu Ushikawa, el mateix personatge que uns anys després Harukami ha reprès en la seva exitosa novel·la 1Q84.

Ja són uns quants els llibres de Murakami que ressenyo en aquest bloc. I crec que aquest és un dels més destacats. Sense fer al salt a la ciència-ficció com a Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, sense flirtejar amb el best-seller com a 1Q84, a Crònica de l'ocell que dóna corda al món hi trobem la sensibilitat i la màgia de novel·les com Tòkio Blues o Kafka a la platja o de molts dels contes d'El salze cec i la dona adormida. De fet, el traductor habitual de Murakami al català, Albert Nolla, ha deixat de traduir 1Q84 per dedicar-se a aquesta Crònica que, publicada originalment en japonès l'any 1994, feia temps que demanava a crits l'edició en català.

Eli "Paperboy" Reed & The Pepper Pots

2012-01-18T08:19:00.000-08:00

El passat mes de maig el music de soul nord-americà Eli "Paperboy" Reed va estar gravant amb The Pepper Pots al Black Pepper Studio, l'estudi de gravació que els gironins tenen a Cornellà de Terri. El resultat d'aquesta experiència és un EP titulat Time and Place, que conté quatre temes del soul més clàssic.

"El resultat és una impecable unió d'ambdós estils, del soul més groller de l'estrella nord-americana i els guants de seda estil Motown de The Pepper Pots per fer nostres a Fontella Bass & Bobby McClure, a Lee Moses, a Jimmy Lewis i a Kip Anderson en quatre versions impecables", llegim a la pàgina web del grup.

Time and Place surt a la venda el pròxim dilluns 30 de gener. L'edició en disc de vinil inclou un DVD que documenta la gravació del disc i la descàrrega gratuïta dels mp3 de les cançons. I tot plegat per només 8 euros! Mentrestant, podem escoltar una de les quatre cançons, "Don't Mess a Good Thing":

Venid a las cloacas. La historia de La Banda Trapera del Río

2012-01-14T03:45:00.000-08:00

"Eren de veritat, sense trampa ni teatre ni cap més cartró que el del tabac barat i sense filtre: nois dels 70’s de Cornellà, delinqüents, quadrillers i macarres, fills d’immigrants, amics de l’obrer, malparlats i toxicòmans, el malson de la Cançó i els laietans. Cal reclamar La Trapera, perquè aquí ho van ser tot: els nostres Stooges, els nostres Sex Pistols, els nostres MC5, tots junts i amb una sirla a la mà (i, potser, segur, un xut a la vena)", llegim a la pàgina web del festival In-Edit.

Aquest festival de documentals musicals que enguany celebrarà els seus deu anys d'existència va premiar en la seva edició del 2010 el treball dirigit per Daniel Arasanz sobre la mítica Banda Trapera del Río, que recentment s'ha editat en DVD i hem pogut veure al programa Sputnik del 33, com a millor documental nacional.

Un film que té el seu origen en el llibre La Banda Trapera del Río: Escupidos de la boca de Dios, escrit per Jaime Gonzalo (també coguionista de Venid a las cloacas...) i publicat per Munster Book el 2007. Un magnífic document, amb unes extraordinàries fotos de Salvador Costa, que val la pena de llegir abans o després, tant se val, de veure la pel·lícula. Llibre i documental ens submergeixen en el món de La Trapera i ens fan tornar a vibrar recordant les sucoses anècdotes de La Banda i, és clar, tots aquells hits alternatius que són "Curriqui de barrio", "Monopatín", "La regla" o "Ciutat podrida" ("ciutat podrida / ens portes la nit i la por, / ara que ets adormida / els carrers són plens de foc": la millor cançó rock que s'ha fet mai en català?).

Aquí us deixo el tràiler del documental:

Le Havre

2012-01-11T09:54:00.000-08:00

Passen els anys i canvia el món, però es mantenen una sèrie de referents en els quals podem confiar. Un d'aquests referents és el cineasta finlandès Aki Kaurismäki. Vaig conèixer la seva obra fa més de vint anys en una projecció d'Ariel (1988) al cinema Casablanca, i des de llavors he procurat no perdre'm cap de les seves pel·lícules. Em va impactar La chica de la fábrica de cerillas (1990), en una sessió a la Filmoteca en què el públic anava abandonant la sala poc a poc, fins que vam acabar la meitat dels que havíem començat. Després, he pogut continuar gaudint de Kaurismäki al cineclub Garbí de Malgrat de Mar: La vida de bohemia (1992) i l'anomenada "trilogia del proletariat": Nubes pasajeras (1996), Un hombre sin pasado (2002), Luces al atardecer (2006). Crec que totes les he vistes al cineclub de Malgrat.

L'última estrena de Kaurismäki és Le Havre, una pel·lícula que ve acompanyada d'unes excel·lents crítiques i que no suposa cap sorpresa (i, per tant, en aquest cas, una nova alegria) per als seguidors del cineasta finlandès. Kaurismäki segueix depurant el seu cinema, basat en una accentuada teatralització en les interpretacions (que ens recorda que no ens trobem davant la realitat sinó davant una ficció), un tractament del color que ens remet al cinema d'uns quantes dècades enrere, uns plans meravellosos que capten de manera magistral tota l'expressivitat dels actors i una temàtica sempre compromesa amb la societat (en aquest cas, la immigració).

Kaurismäki recupera a Le Havre un dels personatges protagonistes de Luces de bohemia, l'escriptor Marcel Marx, interpretat, com en l'anterior, per un magnífic André Wilms. Lluny de París, Marcel ara viu a Le Havre ("la ciutat del blues, el soul i el rock-and-roll, el Memphis francès", segons Kaurismäki) amb Arletty, que, com és habitual en les pel·lícules del director finlandès, és interpretada per l'actriu Katy Outinen. Mentre Arletty emmalalteix i és hospitalitzada, Marcel coneixerà un immigrant menor d'edat que acaba d'arribar d'Àfrica i és buscat per la policia. Cal destacar el peculiar comissari Monet interpretat per l'actor francès Jean-Pierre Darroussin.

Com escriu David Fajardo a La Finestra Digital, Le Havre "hauria de ser una pel·lícula per a tots els públics si la sofisticació moderna del cinema i la televisió no hagués contaminat les nostres ments (...). Aquesta història d’amor i bones intencions hauria de funcionar molt bé als cinemes si el món fos un lloc bastant diferent del que tenim en realitat".

Cactus Hits 2011

2012-01-06T10:22:00.000-08:00

Com ja comença a ser costum, us presento una selecció d'algunes de les meves cançons predilectes del 2011. Dic algunes, perquè en la selecció també hi podria haver "Clint Eastwood" d'Antònia Font, "Restless Feeling" de Nick Lowe o unes quantes més. Finalment, però, m'he decidit per aquests vint-i-una:

Us podeu baixar la compilació clicant en el següent enllaç:

Cactus Hits 2011

E. L. Doctorow, "Ragtime"

2012-01-03T08:59:00.000-08:00

Freud i Jung visiten Nova York, el financer J. P. Morgan coneix el fabricant de cotxes Henry Ford, l'escapista Harry Houdini busca superar-se en cada exhibició... Personatges reals es barregen a Ragtime amb personatges de ficció per fer un viu retrat de Nova York i dels Estats Units d'Amèrica a principis del segle XX.

El naixement del capitalisme exacerbat, la propagació de l'anarquisme i del feminisme, l'espoli del patrimoni arqueològic de l'antic Egipte o els conflictes entre blancs i negres en una Amèrica encara segregadora són alguns del temes d'una novel·la coral, amb una multiplicitat d'històries perfectament entreteixides, entre les quals destaca la del músic negre Coalhouse Walker, que emprén una lluita fins a les últimes conseqüències per defensar els seus drets i el seu honor, vulnerats per una patrulla de bombers racistes blancs.

L'única objecció que puc fer a Ragtime (publicada en català, com tots els títols de Doctorow, per Edicions de 1984) és que les seves escasses dues-centes seixanta pàgines m'han deixat amb ganes de més!

Uns quants discos del 2011

2011-12-29T14:04:00.000-08:00

Acaba l'any i les revistes i els blocs s'omplen de llistes amb els millors discos, les millors pel·lícules, els millors llibres... Aquí no vull fer ben bé una llista dels millors discos del 2011. De fet, ja n'he anat ressenyant un bon grapat com a discos del mes durant tot l'any, a destacar els d'Antònia Font, My Morning Jacket o Ron Sexsmith. Però m'adono que hi ha uns quants discos fantàstics dels quals amb prou feines he escrit res. Són aquests:

The Black Keys, El camino. Dan Auerbach i Patrick Carney continuen en estat de gràcia. El camino és el setè esglaó d'aquesta escala fins al cel que és la discografia dels Black Keys. Un disc a l'alçada dels magnífics Attack & Release (2008) i Brothers (2010).

Black Lips, Arabia Mountain. És cert que el nou disc dels Black Lips no té el so brut i salvatge del seu debut amb Bomp! Records de l'any 2003. I bona culpa d'això la té el productor Mark Ronson, responsable del Back To Black d'Amy Winehouse. Així i tot, Arabia Mountain és un bon disc dels actuals reis del garatge-punk.

Cooper, Mi universo. Álex Cooper se n'ha anat a Londres, als mítics estudis Konk fundats pels Kinks, per gravar el seu nou disc. I ha aconseguit un so realment extraordinari, el so que es mereixen cançons com "Alicia", "Saltos de esquí", "Mi universo" o "Carrousel".

Fountains Of Wayne, Sky Full of Hole. A més d'una portada preciosa, el quartet nord-americà ens presenta una altra gran col·lecció de cançons, en què destaquen "The Summer Place" i "Richie and Ruben". Sky Full of Hole és el cinquè àlbum d'una banda molt respectada per la crítica i pels seus col·legues artistes.

P.J. Harvey, Let England Shake. Sense deixar de ser ella mateixa, P.J. Harvey es reinventa en el seu vuitè disc. Queden enrere les guitarres més salvatges en el disc més polític de la cantant anglesa. Això sí, Harvey continua fidel als seus col·laboradors habituals John Parish i Mick Harvey.

Jacuzzi Boys, Glazin'. Amb una música engrescadora que es mou entre el punk-pop i el rock de garatge, els Jacuzzi Boys (que no hem de confondre amb una banda homònima alemanya dedicada al techno) ja ens van sorprendre amb el seu primer disc, No Seasons (2009) i ens tornen a agradar ara amb aquest Glazin'.

Jayhawks, Mockingbird Time. La banda liderada per Mark Olson i Gary Louris torna, després de vuit anys de silenci discogràfic, amb una meravella de disc, a l'alçada de les seves grans obres. Un disc amb grans cançons: "Hide Your Colors", "Tiny Arrows", "She Walks In So Many Ways"...

Nick Lowe, The Old Magic. Els bons músics, com els bons vins, milloren amb el temps. I Nick Lowe n'és un bon exemple. De capdavanter de la new wave a crooner del segle XXI. The Old Magic és ple de moments memorables: "House for Sale", "Sensitive Man", "Restless Feeling"...

Novedades Carminha, Jódete y baila. L'ombra dels primers Siniestro Total és allargada, però Novedades Carminha ens demostren que no són només una anècdota i que no van cremar tots els cartutxos en el seu debut (Te vas con cualquiera, 2009). Un disc breu però carregat d'himnes punkis, començant per la cançó que dóna títol al disc.

The Pains Of Being Pure At Heart, Belong. Com ja van fer en el seu debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus, els de Nova York ens tornen a sorprendre amb un àlbum de deu cançons. I no ens han sorprès per cap gir estilístic inesperat, sinó perquè, una altra vegada, han estat capaços d'encadenar hit rere hit.

The Pepper Pots, Train To Your Lover. Els gironins no inventen res de nou, però el que fan, ho fan cada vegada més bé. Train To Your Lover sona a glòria i té unes excel·lents composicions que no desmereixerien enmig de qualsevol compilació de la Motown.

The Raveonettes, Raven In The Grave. Després de la col·lecció de hits que era In And Out of Control (2009), el duo danès ens sorprèn amb un disc més fosc, menys immediat, més difícil d'assimilar... i, segurament, el que fins ara és la seva obra mestra.

The Right Ons, Get Out. Rock americà fet des de Madrid. Una banda amb les idees clares i amb ambició: han girat pels Estats Units i per Japó. El seu segon àlbum, Look Inside, Now! (2009), ja va ser disc del mes de l'Home Cactus.

Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. El segon àlbum dels barcelonins supera de llarg el seu debut. Sales i companyia facturen un disc de rock de garatge amb agraïments a Mossèn Cinto, Ciceró o Spinoza i himnes com "Taxista" o la gloriosa "Montseny".

Suzy & Los Quattro, Hank. Homenatge al seu roadie i amic assassinat, Hank és el tercer disc de la banda catalana. Guiats, com en el seu àlbum anterior, pel productor Robbie Rist (segons ells, el seu George Martin particular), amplien la paleta estilística i aconsegueixen completar un disc de maduresa.

Bon Nadal!

2011-12-22T02:56:00.000-08:00

Fiódor Dostoievski, "El cocodril i altres narracions"

2011-12-20T04:29:00.000-08:00

Certament, El cocodril i altres narracions és un títol menor dins la imponent obra de Dostoievski, en què destaquen les novel·les monumentals Crim i càstig (1866), L'idiota (1869), Dimonis (1872) i Els germans Karamàzov (1880).

Es tracta de quatre narracions que pertanyen a l'etapa de joventut de l'escriptor rus, anteriors totes quatre a la redacció de Crim i càstig, i de marcat accent satíric.

L'última d'aquestes narraccions, "El cocodril", comença amb aquesta nota de l'autor: "Narració verídica de com un senyor de certa edat i bona presència fou engolit tot sencer per un cocodril, sense deixar ni rastre, i del que en va resultar, de tot plegat". La narració està a l'alçada del que prometen aquests mots; com és d'esperar, l'interès rau en "el que en va resultar, de tot plegat". Un relat magnífic, tot i que ha restat inacabat. Segur que a Pere Calders li devia encantar!

Completen el volum els relats "Un episodi vergonyós", en què un conseller oficial s'emborratxa en la festa de casament d'un subordinat a la qual no havia estat convidat; "Bobok", també amb un embriac com a protagonista, que en aquest cas acaba en un cementiri escoltant com els morts parlen des de l'interior de les seves tombes; i "L'esposa d'un altre i el marit sota el llit", que, com indica el títol, és una història d'embolics sentimentals, amb un dona jove, bonica i adúltera i el seu marit gelós i patètic com a protagonistes.

És una obra menor, però llegir Dostoievski sempre és un plaer.

Novedades Carminha i Fuckin' Bollocks a Barcelona

2011-12-17T08:30:00.000-08:00

"Estan bojos, aquests romans!", deia Obèlix en el seu primer viatge a Roma. "Estan bojos, aquests gallecs!", podem dir després de veure Novedades Carminha ahir a la nit a la sala Moog. Des de la primera cançó, "Échame gel", van convertir la pista, plena com el rovell d'un ou, en un pogo generalitzat que es va mantenir fins que va acabar el concert amb "Dinero" i "Jódete y baila". Novedades Carminha recuperen l'esperit d'uns altres gallecs ben bojos, aquells Siniestro Total de ¿Cuándo se come aquí? Si uns cantaven "Sexo chungo" o "Los chochos voladores", els altres canten "No uso condón" o que "follar está sobrevalorado" (a la cançó "F.O.L.L.A.R"); si uns cantaven "Ayatolah no me toques la pirola" ("Ayatolah!"), els altres canten "Alá, no como cerdo más / en el harén lo pasamos bien" ("Asociación de amigos del Islam"). És clar, tan políticament incorrectes els uns com els altres. I per si tot plegat no quedés prou clar, Novedades Carminha versionen, en disc i en directe, el clàssic de Siniestro Total "Hey Hey Vigo". Estan bojos, aquests gallecs!

Abans van tocar els barcelonins Fuckin' Bollocks, que ens van sorprendre amb una lliçó magistral de bon rock de garatge, que en aquest cas s'alimenta dels clàssics del gènere dels anys seixanta (The Sonics, The 13th Floor Elevators, The Standells o d'aquells obscurs grups de les sèries "Back From The Grave") però també dels més destacats representants del nou garatge (Black Lips, The Strange Boys). Acaben de publicar el seu segon àlbum, Congo Tapes, amb el segell Houston Party ("una burrada sin precedentes no apta para oídos muy refinados y mentes pacatas", el defineixen a Muzikalia), i amb cançons tan irresistibles com "I Can't Do". Estan bojos, aquests catalans!

Tot plegat, doncs, una festassa! Amb molt bona companyia (la Maria i les seves amigues gallegues i catalanes) i un discjòquei collonut que ens va fer ballar abans i després de cada actuació. Estem ben bojos, tots plegats!

El ilusionista

2011-12-11T03:58:00.000-08:00

Recordeu Bienvenidos a Belleville (Les triplettes de Belleville)? És una pel·lícula d'animació de l'any 2003, i explica la història d'un nen que amb els anys fa realitat el seu somni de córrer del Tour de França, però pujant el Mont Ventoux és segrestat i la seva mare emprèn la recerca del fill amb l'ajut de les famoses Triplettes de Beleville, tres estrelles del music-hall dels anys 30.

Set anys després, Sylvain Chomet, el director, presentava una nova pel·lícula, que ha arribat fa unes setmanes a les cartelleres de casa nostra. Es tracta d'El ilusionista, i es basa en un guió original del gran Jacques Tati, a qui Chomet ja retia homenatge en el seu anterior film (en una escena de la pel·lícula, les Triplettes de Belleville gaudien de Dia de festa; a més, tenien penjat a casa seva el cartell de Les vacances del senyor Hulot).

El ilusionista és, com Bienvenidos a Belleville, una pel·lícula exquisida. Totes dues comparteixen la gairebé absència de diàlegs ("m'encanta veure com els personatges de dibuixos animats prenen vida i es mouen i expressen coses simplement mitjançant el moviment; sempre he pensat que la veu és una mica superficial en l'animació", diu Chomet); també tenen en comú unes bandes sonores molt aconseguides i uns dibuixos magistrals.

El ilusionista explica la història d'un mag que recorre la Gran Bretanya en un moment en què els espectacles clàssics del music-hall comencen a ser considerats passats de moda. A Escòcia coneix Alice: junts, com si fossin pare i filla, se n'aniran cap a Edimburg, on el mag intentarà satisfer tots els capricis de la noia.

La pel·lícula encara es pot veure als cinemes Verdi de Barcelona. No us la perdeu!

Brighton 64 a La [2] de l'Apolo

2011-12-04T04:25:00.000-08:00

Hi ha haver una època, a mitjans dels anys 80, en què Barcelona, musicalment parlant, va ser mod. Sorgien grups com Los Negativos, Kamenbert o Brighton 64, es feien fanzines com Ansia de Color i Mikimoto posava el videoclip de "El mejor cocktail", dels Brighton 64, al seu programa de TV3 "Oh, Bongònia".

Els germans Gil han anat tocant en diferents grups durant tots aquests anys, però de tant en tant ressusciten els Brighton 64 per fer alguns concerts. I aquest 2011 hi han tornat amb un gira per l'estat espanyol. El mes de maig ja van tocar a Barcelona (aquell cop me'ls vaig perdre) i ahir van repetir. És cert que vaig anar al concert amb una mica de por: serà un altre de tants revivals insulsos?, pensava. Doncs no va ser així. Els Brighton 64 van demostrar que estan en plena forma i van oferir un concert extraordinari, que ens va fer tornar, durant gairebé una hora i mitja, als anys vuitanta. Van defensar amb solvència clàssics propis, ("Palabras con sabor", "En mi ciudad", "El mejor cocktail", "La calle 46", "La casa de la bomba"...) i aliens ("En la medianoche" de Wilson Pickett, "Metadona" de Los Pistones, "I Can't Go to Sleep" dels Kinks), amb el so fantàstic d'uns amplificadors i uns instruments vintage (com m'agrada el baix Rickenbaker!) i un entusiasme (i aquí cal destacar el teclista Jordi Fontich) encomanadís. "Mai han sonat millor en directe", he llegit a propòsit d'algun dels concerts d'aquesta gira. En definitiva, Brighton 64 celebren els seus trenta anys en plenitud de facultats!

Perejaume a la Pedrera

2011-12-03T04:29:00.000-08:00

"Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!". Aquest és el títol de l'exposició de Perejaume que podeu visitar a la Pedrera fins al 12 de febrer del 2012.

Des de l'inici del recorregut, marcat per "Obra en préstec" (una pedra procedent de la pedrera de Somerset; en la fotografia que l'acompanya podem veure, en l'ubicació original de la pedra, un rètol amb la inscripció "This stone has been temporarily removed for exhibition"), fins al final, en què destaca l'audiovisual "So acimat que fan les 40 notes d'El cant dels ocells tocades alhora", transitem per gairebé dues-centes obres, entre pintures, escultures, fotografies o textos, en què l'artista s'interroga sobre l'art i la societat actuals.

Us podeu fer una idea de l'exposició veient aquest vídeo de TV3, però, sobretot, heu d'anar a la Pedrera!

Ron Sexsmith, "Long Player Late Bloomer"

2011-11-26T03:08:00.000-08:00

Disc del mes, novembre 2011

És una obvietat que Internet i les noves tecnologies han canviat la nostra manera d'escoltar música. Avui dia tenim milers de discos a la nostra disposició, legalment o no, fent un parell de clics. La qüestió és: com escoltem, però, tots aquests discos? I també: quantes vegades els escoltem? Perquè els millors discos moltes vegades no se'ns revelen al primer contacte: calen unes quantes escoltes per accedir, poc a poc, a la màgia que atresoren.

Això és el que m'ha passat amb Long Player Late Bloomer, el dotzè àlbum del canadenc Ron Sexsmith. La notícia del documental Love Shines, presentat en la recent edició del festival In-Edit, i una entrevista al Ruta 66 del mes passat em van portar a escoltar el nou disc de Sexsmith. Si a la primera escolta ja em va semblar un àlbum gens menyspreable, les següents -i ja en van unes quantes!- m'han anat convencent que havia de ser el disc del mes i que, a més, serà un dels discos destacats d'aquest 2011.

Admirat per artistes de la categoria de Bob Dylan, Elton John, Steve Earle o Lucinda Williams, Ron Sexsmith reconeix les influències de Ray Davies, Lennon & McCartney o de crooners com Harry Nilsson o Bing Crosby. Long Player Late Bloomer és, doncs, un disc de pop clàssic, vital i lluminós. Comença amb la preciosa "Get In Line" però, al meu entendre, la veritable mesura del disc ens la donen "Believe It When I See It" o "Love Shines", dues cançons que no desentonarien en un disc clàssic del pop modern com és Songs From Northern Britain dels Teenage Fanclub (que és, segons l'escriptor Nick Hornby, el millor aliment de consolació que pots comprar si ja tens Rubber Soul dels Beatles). I és que, en alguns moments, la música de Sexsmith em fa pensar en la dels nostres escocesos preferits. I això sempre és motiu d'alegria.

Nou disc de The Black Keys

2011-11-20T02:57:00.000-08:00

El duo nord-americà format per Dan Auerbach i Patrick Carney anuncia nou disc. Es publicarà el 6 de desembre amb el títol d'El camino i serà el setè de la seva discografia, que s'iniciava el 2002 amb The Big Come Up. Si segueix en la línia de qualitat dels últims àlbums del duo, en especial Attack & Release (2008) i Brothers (2010), serà, sens dubte, un dels discos destacats d'aquest 2011 que ja es va acabant. De moment, la cançó que n'han avançat, "Lonely Boy", confirma totes les millors expectatives que puguem tenir sobre El camino.

Peter Bagge, "Other Lives"

2011-11-16T09:29:00.000-08:00

Primer de tot, he de confessar que sóc fan incondicional de les peripècies de Buddy Bradley i companyia a la sèrie de còmics Odio. És per aquest motiu que sempre que topo amb algun volum firmat per Peter Bagge em ve salivera. En aquest cas es tracta d'Other Lives, una novel·la gràfica que ens relata les vides creuades de quatre personatges, quatre fracassats que busquen, cadascun a la seva manera, fugir d'una realitat que se'ls fa insuportable.

"Puc comptar amb els dits d'una sola mà els dibuixants de còmic el treball dels quals és tan potent... potser només amb dos o tres dits", ha escrit, a propòsit de Peter Bagge, un altre dels grans autors del còmic alternatiu nord-americà, Robert Crumb. Other Lives és realment un treball potent, un punyent retrat de les misèries de la societat nord-americana. En definitiva, una obra que no decebrà als, com jo mateix, seguidors d'Odio.

Cooper: Internet Tour

2011-11-12T04:31:00.000-08:00

Cooper presenta el seu nou disc, Mi universo, que Elefant Records ha de publicar el 21 de novembre, en una gira per Internet. Des de dimarts passat, 8 de novembre, podem escoltar cada dia una nova cançó del disc, gràcies a la publicació dels videoclips corresponents en diferents pàgines web, principalment de mitjans musicals. Aquesta és l'agenda d'aquest "Internet Tour":

8 de novembre: Radio 3, "Mi Universo".
9 de novembre: Rockdelux, "Alicia".
10 de novembre: 20 Minutos, "Cortometraje".
11 de novembre: Tentaciones (El País), "Primer día".
12 de novembre: Efe Eme, "Saltos de esquí".
13 de novembre: MTV, "Arizona".
14 de novembre: Go Mag, "El Regalo".
15 de novembre: JENESAISPOP, "La Señal".
16 de novembre: Mondo Sonoro, "En La Basura".
17 de novembre: Rolling Stone, "Carrusel".

Mi universo s'ha gravat als estudis Konk de Londres, que van ser fundats pels Kinks. I realment s'ha aconseguit un so meravellós per al que serà el nou disc de l'actual projecte musical d'Álex Díez, excomponent dels mítics Flechazos. Aquí teniu el primer dels videoclips ja publicats. La resta els he enllaçat a continuació.

Cooper, "Alicia"

Cooper, "Cortometraje"

Cooper, "Primer día"

Cooper, "Saltos de esquí"

Haruki Murakami, "1Q84. Llibre 3"

2011-11-05T03:30:00.000-07:00

"-Al final, potser tot s'acabarà sense que s'hagi disparat la pistola, tot i que contradiguem el principi de Txèkhov.

-Tampoc no passa res. No s'ha de disparar forçosament, la pistola. Ja ens acostem al final del segle XX. Tot ha canviat molt des de l'època de Txèkhov. Ja no hi ha cotxes de cavalls ni dones amb cotilla. El món ha passat pel nazisme, i per la bomba atòmica, i per la música contemporània, i encara som vius. Fins i tot la manera d'escriure novel·les ha canviat força en tot aquest temps."

El que acabeu de llegir és un diàleg entre Aomame i Tamaru, d'aquest tercer llibre d'1Q84. Potser us pregunteu: que no havia mort, l'Aomame, al final del segon llibre? "No havia premut el gallet de la pistola": amb aquesta petita trampa, que ens trobem només començar el Llibre 3 (pàg. 29), Murakami té corda per a més de quatre-centes intenses i vigoroses pàgines més de la història d'Aomame i Tengo al món de les dues llunes: 1Q84.

Si en els dos primers llibres la trama avançava alternant els punts de vista de l'Aomame i d'en Tengo, en aquest Llibre 3 se n'hi suma un tercer: el d'Ushikawa, un personatge que ja apareixia cap al final del volum anterior, l'investigador privat que treballa per Sakigake i que ha de trobar Aomame, la presumpta assassina del Líder.

No us revelaré el final de la història, només un detall: al final, la pistola, aquella Heckler & Koch que Tamaru havia lliurat a Aomame, no s'ha disparat. I segons Txèkhov, sempre que en una novel·la apareix una pistola és que es dispararà. Hi haurà, doncs, algun dia, un Llibre 4? Per què no? De fet, el final del Llibre 3 no és un final més tancat que el del Llibre 2, quan podíem creure que l'Aomame era morta...

Els Surfing Sirles: nou disc, nou videoclip

2011-10-29T04:40:00.000-07:00

Si fa unes setmanes escrivíem sobre Els Trons, avui ho fem a propòsit d'una altra banda de casa nostra que també es dedica al rock de garatge. Són Els Surfig Sirles, un quartet liderat per l'escriptor Martí Sales que, després d'uns quants anys assajant i fent concerts, l'any passat van publicar amb el segell Bankrobber el seu primer àlbum, de títol LP i amb una portada que és un homenatge (com a mínim) al disc Goo de Sonic Youth. Ara tornen a l'atac amb un segon disc, Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), que estem escoltant a Spotify.

Llegim a la pàgina web de Bankrobber: "“El que ens mou és el desig de trencar totes les coses”, canten Els Surfing Sirles. I en qualsevol dels seus concerts incendiaris estan a un mil·límetre de confirmar-ho. Calia una banda que portés el rock’n’roll fins a aquest límit, on l’actitud i el soroll esclaten per regalar-nos una explosió d’idees. Els Surfing Sirles canten a la Fageda d’en Jordà, a Verdaguer i a Casavella, als ionquis de Can Tunis, a les pubilles de cuixa forta, als paios punks rumberos... i fins i tot perverteixen l’himne del Barça. Sembla complicat, però quan els escoltes, tot és molt senzill. És garatge. És rock’n’roll."

Romaní, semen i sang comença amb molta força amb "Montseny" ("He vist salzes que s’envolen, he vist gorgs que ragen sang, he vist tantes meravelles aquí del Montseny estant"), amb el suport d'una secció de vents. Altres cançons destacades del disc són "Taxista" o "Peatge". En el capítol de les versions, si Els Trons s'atreveixien amb "Tainted Love" (cançó que va ser popularitzada als anys 80 pels Soft Cell), Els Surfing Sirles no volen ser menys i es despengen amb una revisió del clàssic de Donna Summer "I Feel Love".

"Taxista" és el primer videoclip del nou disc: Els Surfing Sirles recorren Barcelona de nit amb taxi per anar a veure balenes a la platja de la Barceloneta!

My Morning Jacket, "Circuital"

2011-10-23T10:24:00.000-07:00

Disc del mes, octubre 2011

Influïts pels clàssics d'ahir (Beach Boys, The Velvet Underground, el folk-rock nord-americà) i els d'avui (Radiohead, Wilco), My Morning Jacket han anat construint, des dels seus inicis com a grup l'any 1998, una sòlida discografia que consta ja, recopilacions a part, de sis àlbums. El sisè, editat just abans de l'estiu, s'anomena Circuital.

"És l'àlbum més directe que mai hem fet i amb el que ens hem sentit més còmodes. Ens vam instal·lar en una preciosa habitació amb els sostres molt alts i ens vam concentrar a treure el suc de l'essència del grup tocant tots junts. Ens sentíem realment bé com a banda. No ens vam preocupar de res i ens vam prendre el temps necessari per fer les coses a la nostra manera. Era important gravar aquest sentiment, de tan sols una banda tocant en directe en aquella preciosa sala, sense més pretensions", expliquen Jim James i companyia en una entrevista d'Andreu Cunill publicada a la revista Ruta 66 (núm. 284, juliol-agost del 2011).

Un gran sentit del ritme, unes dosis de distorsió, uns magnífics arranjaments vocals, uns vents per aquí, uns baixos poderosos per allà, uns teclats ambientals... Aquests són alguns dels ingredients de Circuital, un disc produït per Tucker Martine (component de The Decemberists).

El disc comença amb un aire atractiu i misteriós amb "Victory Dance". La segueix "Circuital" que, amb els seus més de set minuts, és la cançó més llarga del disc i que els agermana amb Fleet Foxes. "The Day Is Coming" arrenca amb un preciós jocs de veus i ens transporta tres dècades enrere. A continuació, una balada deliciosa, "Wonderful (The Way I Feel)", introduïda amb guitarres acústiques, que em fa pensar en Gene Clark, en Alex Chilton... Després, "Outta My System" podria passar, amb una mica més de reverb i de distorsió i amb un so força més brut, per una cançó de The Jesus And Mary Chain. I arriba la joia de la corona, "Holdin On To Black Metal", irresistible amb els seus aires dels anys setanta, amb el seu funk, el seu ritme imparable i uns vents i unes veus magnífiques. A partir d'aquí, i aquest és un dels poc retrets que li podem fer, el disc perd una mica de pistonada i, després de "First Light", una peça amb aires de rock clàssic del setanta, i de "You Wanna Freak Out", acaba amb dues balades. "Slow Slow Tune", a l'estil dels anys cinquanta, quedaria perfecta en una pel·li d'en Lynch; "Movin Away", en canvi, amb el piano presidint, és més dels seixanta, més Brian Wilson.

Aquí us deixo el videoclip de "Holdin On To Black Metal":

Alice Munro, "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni"

2011-10-16T11:39:00.000-07:00

"Ell esquiava per fer exercici, però mai no anava més enllà dels aiguamolls. Feia voltes sense parar al camp de darrere la casa quan el sol es ponia i tenyia el cel de rosa sobre un paisatge que semblava vorejat per onades de glaç blau. Comptava les voltes que feia i després tornava a la casa enfosquida i engegava la televisió per sentir les notícies mentre sopava. Normalment preparaven el sopar plegats. Un d'ells preparava les begudes i l'altre encenia el foc, parlaven de la feina d'ell (estava escrivint un estudi sobre els llegendaris llops noruecs, especialment el gran llop Fenris que s'empassa Odin a la fi del món) i del que la Fiona llegís, i del que havien pensat durant el dia que havien passat a prop però separats. Aquell era el moment d'intimitat més alegre, tot i que també hi havia els cinc o deu minuts de tendresa física just després de ficar-se al llit: una cosa que no gaire sovint acabava en sexe però que els confirmava que encara n'existia la possibilitat."

Fiona i Grant s'han jubilat i viuen els moments més plens, serens i feliços de la seva llarga i tortuosa vida matrimonial. El que no saben encara és que d'aquí a poc temps a la Fiona li diagnosticaran alzheimer. El fragment pertany a “Lluny d'ella”, l'últim dels nou relats que formen Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Un llibre que, publicat originalment en anglès el 2001, quan l'escriptora tenia 70 anys, ha tardat deu anys a tenir traducció en català.

El títol del llibre és, dèiem, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (és també el títol del primer relat). De totes maneres, per descriure més bé el que és el llibre, hi hauríem d'afegir dos substantius més: malaltia i mort. Efectivament, en tots els relats trobem persones malaltes (esclerosi, càncer, alzheimer) o persones que perden o han perdut éssers estimats (un fill, un amic, la dona). Persones que afronten aquestes situacions amb serenitat o amb frustració, amb perplexitat o amb ràbia. Amb naturalitat. Munro els retrata magistralment, tant dones (la majoria) com homes, amb les seves inseguretats i contradiccions, amb les seves ganes de viure o de deixar de viure.

I és que, com va indicar el jurat del Man Booker International Prize (en un text que trobem reproduït a la contraportada del llibre), "Alice Munro dóna a cada un dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l'obra de tota una vida".

Massa felicitat, que vaig ressenyar fa uns mesos i que em va introduir en l'univers literari de Munro, ja em va semblar un llibre magnífic. Però Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni potser fins i tot el supera, si és que això és possible. Un llibre extraordinari, molt i molt recomanable.

Tommy James & The Shondells

2011-10-09T09:26:00.000-07:00

Evolucionant des d'un caòtic rock de garatge, en els seus inicis, fins al rock psiquedèlic de les seves últimes gravacions, i passant pel camí pel pop bubblegum, Tommy James & The Shondells (Niles, Michigan) va arribar a ser una banda amb força repercussió als Estats Units, amb un parell de números 1 a les llistes de Billboard ("Hanky Panky" el 1966 i "Crimson and Clover" el 1969), i va aconseguir també arribar a dalt de tot de les llistes britàniques amb "Mony Mony" (1968).

Tommy Jones havia estat un músic precoç: nascut el 1947, amb dotze anys (o sigui, l'any 1959) ja muntava el seu primer grup, The Tornadoes. Cinc anys després es converteixen en The Shondells i graven el seu primer single, "Hanky Panky" / "Thunderbolt", amb el segell Snap Records. El disc, però, no va tenir distribució i el grup es va acabar separant.

Dos anys després, però, el "Hanky Panky" dels Shondells (la cançó havia estat gravada originalment per The Raindrops) va començar a sonar en ràdios i clubs de ball gràcies a l'impuls que li va donar un discjòquei de Pittsburgh. Això farà que James negociï una reedició del single amb el prestigiós segell Roulette Records de Nova York i que refaci el seu grup, a partir d'ara Tommy James and the Shondells.

Des de 1966 fins a 1970 el grup publica, sempre amb Roulette, gairebé una vintena de singles i una desena d'àlbums. Després de "Hanky Panky" hi va haver molts altres èxits: "I Think We're Alone Now" (1967), "Mirage" (1967), "Mony Mony" (1968), "Crimson and Clover" (1968), "Sweet Cherry Wine" (1969) i "Crystal Blue Persuasion" (1969) són els més destacats.

Un dels moments àlgids de la carrera dels Shondells és la gravació i publicació del single "Crimson and Clover". La trobada entre Tommy James i l'enginyer de so Bruce Staple dóna resultats sorprenents, com els efectes de veu del final de la cançó en què es va repetint el text "crimson and clover, over and over". A partir d'aquí, James comença a experimentar amb recursos electrònics com phasers, vocoders i el nou sintetitzador Moog.

A començaments de la dècada dels setanta, però, Tommy James, cansat d'uns anys frenètics, de gires extenuants, decideix prendre's un descans. Els seus companys de grup continuaran un temps amb el nom de Hog Heaven, i James emprendrà una carrera com a solista. Però aquesta és una altra història...

Tot i no ser, com ja hem comentat, un tema propi, "Hanky Panky" és i serà el gran èxit de Tommy James and the Shondells. Precisament en aquesta versió dels Shondells es van basar, molts anys més tard, el 1982, The Cramps, que van gravar la cançó en unes sessions als A&M Studio recuperades en el doble cd recopilatori How to Make a Monster (Best of) publicat el 2004. Però altres cançons dels Shondells van tornar a les llistes d'èxits, anys després, gràcies a les versions que en van fer altres artistes. És el cas de "Crimson and Clover", interpretada per Joan Jett & The Blackhearts (1982) o de "Mony Mony", gravada per Billy Idol (1987).

Us deixo, per acabar, una petita selecció musical:

"Hanky Panky"

"I Think We're Alone"

"Mony Mony"

"Crimson and Clover"

The Pacifics, "Play Favourites"

2011-10-01T02:51:00.000-07:00

The Pacifics són de Dublín i s'acaben de fer conèixer gràcies a aquest formidable EP publicat pel segell austríac Bachelor. El títol de l'artefacte, Play Favourites, ja ens avisa que es tracta d'un disc de versions. Les cançons escollides són "You Can’t Judge a Book by It’s Cover" (Willie Dixon), "Lucille" (Little Richard), "Baby It’s You" (un tema de Burt Bacharach, Luther Dixon i Mack David que va ser gravat, entre d'altres, pels Beatles i les Shirelles) i "I'm Talkin’ About You" (Chuck Berry). Són quatre versions de matrícula d'honor: totes quatre competeixen dignament amb els seus originals: destil·len vitalitat, frescor i autenticitat. I, per reblar el clau, el disc pot presumir d'un aconseguidíssim so vintage. Escolteu-lo, escolteu-lo:

Play Favourites by The Pacifics

Bryan Estepa, "Vessels"

2011-09-25T11:23:00.000-07:00

Disc del mes, setembre 2011

Que l'escena power-pop australiana ha gaudit les tres últimes dècades d'un excel·lent estat de salut és cosa ben sabuda. En donen fe grups de la talla de The Stems, The Sunnyboys, The Chevelles, The Some Loves i molts d'altres.

Bryan Estepa és un digne successor de totes aquestes bandes. Després d'haver militat en grups com Swivel i Hazey Jane, va publicar el seu primer disc en solitari amb el nom de Bryan Estepa (abans n'havia fet un altre amb el nom d'Adelaide) l'any 2006. All the Bells and Whistles ja ens va cridar aleshores l'atenció gràcies a bones cançons com "Your Best Night" o "Western Tale". Després vindria Sunday Best (2008), un altre disc molt recomanable. I aquest 2011 ens ha portat aquesta joia anomenada Vessels.

En aquesta ocasió, Estepa s'ha encarregat ell mateix de la producció del disc: "Volia fer un disc instantani, que pogués capturar el so de la banda tocant en directe (...). Simplement, imaginava els primers discos de The Band o dels Beatles, tocant tots junts en la mateixa habitació, fent aquestes cançons, i la veritat és que vaig aconseguir molta inspiració amb aquesta idea", afirma Estepa en una entrevista a Ruta 66 (núm. 285, setembre del 2011, pàg. 55).

De totes maneres, la música de Bryan Estepa va més enllà del power-pop. És cert que algunes cançons responen perfectament a les convencions del gènere ("Tongue Tied", "Instincts"), però a Vessels, com als dos anteriors discos, hi habiten reminiscències dels Byrds, els Beach Boys, Big Star, Neil Young... Des de "Won't Let You Down", la primera cançó del disc, fins a "Ball and Chain", l'última, Vessels es degusta, una vegada i una altra, amb autèntica fruïció. Vessels és pop del bo!

Fountains of Wayne, "The Summer Place"

2011-09-17T03:59:00.000-07:00

Fountains of Wayne tenen nou disc: Sky Full of Holes. És el cinquè àlbum d'aquesta banda de power-pop formada a Nova York l'any 1996. Un disc molt recomanable, amb cançons tan perfectes com aquesta "The Summer Place": una meravella de cançó i un videoclip preciós!

Tornen Los Enemigos

2011-09-08T02:15:00.000-07:00

Los Enemigos, uns clàssics del rock espanyol dels 90, tornaran als escenaris el 2012. En el web de la promotora Spanish Bombs han publicat aquest comunicat:

REVUELTA ENEMIGA

Nos han vuelto a expulsar. Lo llaman crisis, pero todos sabemos que nuestro sitio nunca estuvo en el paraíso.

Aquí afuera, en nuestra orilla, tanteamos en la intemperie y despertamos otra vez.

Somos las razas de Caín y tenemos hambre. Somos Los Enemigos y hemos vuelto.

Josele, Fino, Chema y Manolo. Septiembre de 2011

Després de deu anys de les seves últimes actuacions en directe, tornaran per fer una sèrie de concerts especials. Pocs però ben triats, diuen. Revisant la meva col·lecció d'entrades, he recordat les dues ocasions en què els vaig veure. La primera va ser el gener del 90 a Zeleste, compartint cartell amb Los Proscritos i Dogo y Los Mercenarios. La segona va ser el febrer del 92, també a Zeleste; presentaven el disc La cuenta atrás. Tinc un molt bon record de totes dues actuacions. Esperem que en aquesta sèrie de concerts especials que anuncien passin per Barcelona!

Els Trons: garage-punk en català!

2011-09-05T11:06:00.000-07:00

Ja tocava que escrivís alguna cosa sobre Els Trons! He anat seguint la publicació dels seus EPs de vinil amb un creixent interès i ja espero amb impaciència el que serà el seu primer LP, que està anunciat però, de moment, sense data de publicació.

Els Trons és una banda formada per Marc Argenter (que havia tocat la guitarra en els mítics The Flashback Five) i Marcel Caballé (que, entre d'altres bandes, havia tocat amb Selenitas), que es van proposar, acompanyats de Xavi Ribas (baix) i Andreu Revilla (bateria), gravar versions de rock de garatge nord-americà, en la línia de grups catalans dels seixanta com Els Dracs, Eurogrup, Els Bonds o els Xocs, que gravaven versions de beat o R&B britànic per als segells Edigsa i Concentric. Així, en el seu primer EP, Els Trons adaptaven al català temes de Chocolate Watch Band, The 13th Floor Elevators o Music Machine.

En el seu tercer EP, la seva referència més recent, presenten "quatre versions tronadores que rendeixen tribut als seus herois del Sunset Strip '66" (segons expliquen en el seu myspace). Així, versionen els Love ("7&7"), els Turtles ("Res a fer"), els Byrds ("Feliç sense tu") i els Standells ("Jugues amb mi").

Per si us voleu fer una idea de com sonen, aquí us deixo un parell de vídeos.

Roberto Bolaño, "2666"

2011-09-03T03:54:00.000-07:00

2666 es divideix en cinc parts, que Bolaño va indicar abans de morir que s'havien de publicar com a cinc llibres independents (voluntat que no va ser respectada pels seus editors i els hereus de l'autor apel·lant al valor literari de l'obra). Al final de la segona part, "La parte de Amalfitano", llegim:

"Una noche Amalfitano le preguntó, por decir algo mientras el joven buscaba en las estanterías, qué libros le gustaban y qué libro era aquel que en ese momento estaba leyendo. El farmacéutico le contestó, sin volverse, que le gustaban los libros del tipo de La metamorfosis, Bartleby, Un corazón simple, Un cuento de Navidad. Y luego le dijo que estaba leyendo Desayuno en Tiffanys, de Capote. Dejando de lado que Un corazón simple y Un cuento de Navidad eran, como el nombre de este último indicaba, cuentos y no libros, resultaba revelador el gusto de este joven farmacéutico ilustrado (...) que prefería claramente, sin discusión, la obra menor a la obra mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Qué triste paradoja, pensó Amalfitano. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y engancha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez."

2666 és una novel·la d'aquestes últimes: una gran obra, imperfecta (va ser publicada pòstumament; l'autor, en el moment de la seva mort, encara no l'havia donat per acabada), torrencial, un combat de veritat contra allò que ens atemoreix (l'eix conductor de la novel·la són els assassinats de dones, a mitjans dels anys noranta, a la ciutat fictícia de Santa Teresa, que es correspon amb Ciudad Juárez), una novel·la amb sang i ferides mortals i fetidesa. La gran obra d'un gran mestre. Les més de mil cent pàgines de 2666 m'han acompanyat aquest xafogós mes d'agost i m'han regalat impagables estones de lectura. Colossal.

Gam-Beat Weekend vs. Sintonitzza

2011-08-31T02:55:00.000-07:00

Després d'uns àrids juliol i agost, torna el rock'n'roll a Barcelona (i, en aquest cas, a Santa Coloma de Gramenet), aquest cap de setmana, amb dos festivals molt interessants. D'una banda, la sala 2 de l'Apolo viurà la primera edició del Gam-Beat Weekend, amb Las Aspiradoras, Imperial Surfers o Wau y Los Arrghs! com a principals atractius. D'altra banda, el Parc d'Europa de Santa Coloma acollirà la sisena edició del Sintonitzza, amb The New Raemon i Atom Rhumba com a caps de cartell.

I tampoc hem d'oblidar que Figueres celebra el desè aniversari del festival Acústica, amb Antònia Font, The Pepper Pots, Manel...

Tot plegat, per tornar-se boig! I jo que, per compromisos familiars, m'hauré de quedar a casa!

Per cert, del Gam-Beat Weekend me'n vaig assabentar gràcies al nou bloc de Raül Ruiz, ArteNeo Popular, que en quatre dies d'existència ja ha publicat 27 entrades! El seguirem amb molt de gust!

Garotas Suecas, "Escaldante Banda"

2011-08-25T03:05:00.000-07:00

Disc del mes, juliol-agost 2011

"O Garotas Suecas é assim, como sexo pela primeira vez, o primeiro orgasmo, o primeiro amor. De corpo e alma. Quando o rock tinha soul, instantes antes de funkiar, momentos antes de distorcer. Ritmo e sentimento, R&B". Així es defineixen Garotas Suecas en el seu myspace, en què també reconeixen les influències d'artistes també brasilers com Os Mutantes, Tim Maia o Jorge Ben. "Descobrindo e reinventando tudo a nossa maneira", afegeixen.

Garotas Suecas és un jove sextet de São Paulo format per cinc nois i una noia d'entre dinou i vint-i-quatre anys. Després de l'entusiasme general causat per les seves actuacions en directe i per tres singles autoeditats, arriben al seu primer àlbum, Escaldante Banda. Publicat per American Dust Records als Estats Units i al Canadà i per Vampisoul a la resta del món, es pot escoltar al web del grup.

Escaldante Banda és un disc perfecte per acompanyar aquests dies assolellats d'estiu. So vintage i tropicalisme que prenen forma en excitants cançons com "Mercado Roque Santeiro", editada també per Vampisoul com a single, amb "Codinome dinamite", que no apareix a l'àlbum, a la cara b, "Não Se Perca Por Aí", inclosa a la recopilació de l'estiu de l'home cactus, o "Banho de Bucha", la cançó escollida per fer aquest videoclip tan simpàtic:

Mishima a les festes de Sants

2011-08-24T03:46:00.000-07:00

Mishima han estat gravant aquest juliol el que serà el seu sisè disc als estudis de Paco Loco, amb qui ja van treballar en els seu dos anteriors àlbums, a Puerto de Santa María (Cadis). Ahir, en el seu concert a les festes de Sants, van tocar, com ja havien fet en alguna altra actuació d'aquest estiu, una cançó d'aquest pròxim disc. Va ser en el bis, i la cançó es diu "La bella ferida". Per altra banda, Mishima van tornar a fer un concert intens, elèctric i vibrant, amb el mateix tracklist, si fa no fa, que en l'actuació del passat mes de maig al Clap de Mataró. Esperem amb impaciència el nou disc!

Cançons d'estiu (2011)

2011-08-17T04:09:00.000-07:00

Com ja havia fet en anys anteriors, us deixo una selecció de les cançons que més he estat escoltant aquest estiu. En aquest cas he optat per recopilar grups d'ara: gairebé totes les cançons són d'aquest 2011, excepte algunes de finals del 2010 i una de sola ("Pimento", dels Heavy Trash) del 2009. Els estils musicals són ben variats: el soul de Black Joe Lewis & the Honeybears o The Pepper Pots, el country de Justin Townes Earle, el rhythm and blues de Barrence Whitfield, l'indie pop d'Aias, el rock de garatge dels Doctor Explosion... També hi ha força diversitat en la procedència dels artistes (des de les Illes -Tomeu Penya i Antònia Font- a Nova York -Cults-) i en les llengües en què canten (la nota exòtica la posen Garotas Suecas, que no són sueques sinó brasileres).

01. Black Joe Lewis & the Honeybears, "Livin' in the Jungle"
02. Cults, "Bumper"
03. Antònia Font, "Islas Baleares"
04. The Pepper Pots, "Wanna Blindly Trust In You"
05. Justin Townes Earle, "Harlem River Blues"
06. The Go! Team, "Voice Yr Choice"
07. Barrence Whitfield, "It's Mighty Crazy"
08. Jonny, "Beach Party"
09. Garotas Suecas "Não Se Perca Por Aí"
10. Aias, "A la Piscina"
11. Heavy Trash, "Pimento"
12. Kings Go Forth, "High on Your Love"
13. Tomeu Penya, "Alegria"
14. Doctor Explosion, "Liar Liar"
15. Yelle, "Que Veux-Tu"
16. The Limiñanas, "Chocolate In My Milk"

Per baixar-vos la recopilació heu d'anar a l'enllaç que he posat en els comentaris. Espero que us agradi!

Mark Oliver Everett, "Cosas que los nietos deberían saber"

2011-08-09T09:25:00.000-07:00

El doble àlbum i obra magna d'Eels, Blinking Lights and Other Revelations (2005), acaba amb una cançó titulada “Things The Grandchildren Should Know”. Explica Mark Oliver Everett en el llibre que, en una entrevista a París, una periodista francesa li va demanar si tenia fills. “Encara no. Passaré directe als néts”, va contestar ell. “Però... ¿com és possible?”, afegí l'entrevistadora.

Cosas que los nietos deberían saber és un llibre escrit amb sentit de l'humor, un llibre que en molts moments fa riure, però que també emociona, i que no només està a l'altura de l'obra musical d'Everett, sinó que a més serveix per entendre-la: “es como si -de algún modo- este libro, Cosas que los nietos deberían saber fuera, por fin, la Piedra Rosetta que decodificara la Eels way of life and way of thinking y, sobre todo, su way of feeling. La explicación y la descripción de un sonido, de una manera de sonar”, afirma Rodrigo Fresán en el pròleg.

Des dels seus inicis amb una bateria de joguina fins a un concert d'Eels al Royal Albert Hall de Londres (un escenari en què havien tocat els Beatles, els Rolling Stones, The Who, Bob Dylan, Jimmy Hendrix...), el llibre ressegueix la trajectòria musical de Mr. E, que no es pot deslligar d'una vida plena de tragèdies familiars. Tot narrat amb un estil viu i àgil. Cosas que los nietos deberían saber és un d'aquells llibres que el comences i no el pots deixar. Everett sap el que es fa. Els capítols comencen així: "Soy hijo de un humilde mecánico. De alguien dedicado a la mecánica, vaya. A la mecánica cuántica" (capítol 2); "En sexto empecé a caerle bien al marimacho de la clase" (capítol 3); "El día que acababa primaria, el director del colegio me tiró a unos arbustos en un ataque de rabia" (capítol 4). Qui es pot resistir a continuar llegint?

Homenatge a Amy Winehouse

2011-07-30T03:21:00.000-07:00

Escoltant l'últim disc de Wanda Jackson, la reina del rock and roll, m'he trobat amb aquesta excel·lent versió del "You Know I'm No Good" d'Amy Winehouse, una de les cançons destacades del disc Back To Black (2007). Voltant una mica per la xarxa he descobert que la mateixa versió ja havia estat publicada l'any passat en un single de vinil editat per Third Man Records, el segell discogràfic de Jack White (The White Stripes).

Chuck Prophet & The Spanish Bombs: "London Calling" en directe!

2011-07-29T04:36:00.000-07:00

Chuck Prophet, al final del concert, després
de tirar a terra la seva Squier Telecaster

Després de l'èxit del passat mes de gener al Sidecar, Chuck Prophet va tornar a Barcelona, aquesta vegada a la sala Music Hall, acompanyat dels Spanish Bombs (o sigui, el veterà Chris Von Sneidern, que, a més, va fer de teloner amb la seva acústica de dotze cordes, i tres músics joves, solvents i entusiastes) per interpretar en directe el London Calling dels Clash, una iniciativa promoguda per Houston Party a través del cicle "We Used To Party".

El tracklist del concert tothom el tenia ben clar abans de començar: des de "London Calling" fins a "Train In Vain", dinou cançons en total, en el mateix ordre que en el mític disc. La sorpresa va ser "Bankrobber", un single del 1980, que van tocar en l'únic bis que van fer Prophet i companyia.

El concert va ser impressionant des del primer moment: "London Calling", "Brand New Cadillac", "Jimmy Jazz", "Hateful"... Podies tancar els ulls i imaginar-te perfectament que estaves escoltant els Clash trenta anys enrere. Quan els obries, et trobaves un Chuck Prophet fent el paper de Joe Strummer i un Chris Von Sneidern fent de Mick Jones. Tots dos molt convincents. I sonant molt bé!

Per edat, no vaig poder veure mai els Clash en directe, i és evident que ja no els podré veure mai. Però queden les cançons, i propostes com la d'ahir a la sala Music Hall per fer-les reviure.

California vibrations

2011-07-24T10:51:00.000-07:00

La veterana revista francesa Les Inrockuptibles publica aquest estiu un número especial dedicat als Beach Boys i a la música de la Costa Oest dels anys 60 i 70. D'entrada, trobem més de trenta pàgines dedicades a la banda dels germans Wilson: reportatges sobre els inicis del grup, sobre els discos Pets Sounds i Smile, sobre els hereus dels Beach Boys... Deu articles, en total. Tot seguit, quaranta pàgines de reportatges sobre The Byrds, Phil Spector, Love, The Doors o Tim Buckley, entre d'altres. I, finalment, el juke-box de l'estiu: una selecció dels discos més representatius del so de la Costa Oest, des de 1963 fins a l'actualitat. Realment suculent (i tot en francès, és clar!).

Encartat amb la revista ve un CD titulat Caroline Now! i amb el subtítol The Songs of Brian Wilson and The Beach Boys. Són, en total, dotze relectures de temes més aviat rars (no hi trobareu "Surfin' USA", "Little Honda", "Barbara Ann", "God Only Knows"...) a càrrec d'artistes de la categoria d'Alex Chilton, Norman Blake (Teenage Fanclub), Kim Fowley o High Llamas. De fet, es tracta d'una versió reduïda d'un disc que va publicar Marina Recordings l'any 2000 i que constava de vint-i-quatre cançons. En qualsevol cas, és una delícia. Com a mostra, aquí teniu un parell de cançons.

Paco Roca, "L'hivern del dibuixant"

2011-07-22T04:11:00.000-07:00

De Paco Roca ja em va agradar molt Arrugas (2007), una història gràfica sobre la vellesa i l'Alzheimer. Per això, quan em vaig trobar a la botiga de Norma Comics aquesta edició en català de la seva última obra, fins al moment, no em vaig poder estar de comprar-la.

L'hivern del dibuixant explica la història de cinc dibuixants que, en la Barcelona de l'any 1957, gosen rebel·lar-se contra l'omnipotent Editorial Bruguera i crear la seva pròpia revista d'historietes: Tío Vivo. L'hivern del dibuixant ens acosta a les vivències d'historietistes com Escobar, Peñarroya, Cifré, Conti, Giner, Vázquez, Ibáñez... i ens transporta a la Barcelona dels anys de la dictadura, de la censura, dels que havien perdut la guerra. De la mà hàbil de Paco Roca recorrem les Rambles, la plaça de Catalunya, passem per la Monumental... tot gràcies a uns extraordinaris dibuixos. "En certa manera, aquest és l'àlbum que sempre havia volgut fer", afirma l'autor. "Unir els trossos de la història a partir dels records dels dibuixants i altres persones relacionades amb l'editorial per intentar ser el més fidel possible als fets, ha sigut la part més complicada de l'àlbum, però també la més apassionant". Certament, L'hivern del dibuixant transmet tota la passió de l'autor per tots aquells tebeos "que em van fer començar a estimar els còmics".

"Alegria revisitat": un avanç

2011-07-10T15:14:00.000-07:00

El número de juliol de la revista Enderrock inclou el CD Tribut a Antònia Font. Alegria revisitat, un tast del disc que Discmedi publicarà a la tardor amb versions dels temes més representatius del cançoner del grup mallorquí.

Alegria revisitat compta amb la participació d'artistes com Mishima, La Bien Querida, The New Raemon, Gertrudis o, a petició dels mateixos Antònia Font, Tomeu Penya. Gràcies a EnderrockTV ja podem escoltar dues d'aquestes cançons. La primera és "Productes de neteja", en una encertada versió de La Bien Querida, si més no musicalment parlant: pel que fa a la veu, aquest mallorquí amb accent castellà grinyola una mica. Per mi, ja la podia haver versionat en castellà, la llengua en què acostuma a cantar Ana Fernández-Villaverde.

La segona és una versió espectacular de l'emblemàtica "Alegria", que no sé si convencerà els fans d'Antònia Font però segur que serà molt ben rebuda pels admiradors de Tomeu Penya:

Jordi Llovet, "Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats"

2011-07-10T03:12:00.000-07:00

"Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món", afirma Ludwig Wittgenstein al seu Tractatus logico-philosophicus (1921-1922). Aquesta és una de les moltíssimes cites (al final del llibre s'inclou un índex onomàstic de nou pàgines, amb més de cinc-cents noms) a partir de les quals Llovet construeix un discurs interessantíssim sobre el valor de les humanitats i sobre l'estat actual del nostre ensenyament i de la nostra societat. Les sucoses anècdotes de més de quaranta anys de vida universitària, primer com a alumne i després com a professor, van acompanyades de clarividents reflexions en relació al paper de les humanitats al llarg de la història de la universitat, a l'organització dels estudis universitaris, al Pla Bolonya, a les noves tecnologies aplicades a l'ensenyament... Amb conclusions tan punyents com aquesta: "Avui podem dir que la "cultura" derivada de les noves tecnologies i de les formes actuals d'oci s'ha convertit, ella mateixa, en una "civilització" a la qual incomoda, o troba innecessària si no impertinent, tota forma elevada de cultura".

Adéu a la Universitat és un llibre per sucar-hi pa: un llibre per llegir, per rellegir, per subratllar, per citar... Un llibre que dóna peu a la reflexió i al debat. És l'obra d'un savi, d'un erudit, d'un dels últims humanistes dels nostres temps. De lectura molt recomanada per a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat per la cultura, i de lectura obligatòria per a qualsevol estudiant abans d'entrar a la Universitat.

The Pepper Pots: no paren!

2011-07-05T09:05:00.000-07:00

Doncs això: els gironins no paren! Tenen nou disc, el magnífic Train To Your Lover, amb una preciosa doble carpeta en l'edició en vinil i unes cançons que sonen a glòria (de la masterització se n'ha ocupat Bob Ohlsson, un enginyer de so que havia treballat a Motown Records entre 1965 i 1972); tenen nou videoclip, "Wanna Blindly Trust In You" (dirigit per Robert Bellsolà); han compartit escenari, recentment, amb Eli "Paperboy" Reed (va ser el 24 de maig, a la sala Apolo de Barcelona), amb qui estan gravant un projecte conjunt al Black Pepper Studio; i han estat els encarregats de composar i enregistrar la cançó de l'estiu de TV3! I a més, és clar, estan de gira. Aquí a prop, aquest estiu els podeu veure a Vilafant (15 de juliol) o a Blanes (24 de juliol). Oh yeah!

Haruki Murakami, "1Q84. Llibres 1 i 2"

2011-07-01T10:07:00.000-07:00

Què ens podem esperar d'un diàleg, escrit per Murakami, entre una misteriosa massatgista de trenta anys assassina de maltractadors i un majordom guardaespatlles gai a propòsit d'un gos que menja espinacs? En qualsevol cas, el diàleg en qüestió el trobem a les pàgines 113 i 114 de l'edició catalana d'1Q84 i diu així:

"-¿Com està, la Bun? -va preguntar ella.

-Ah, està molt bé -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansió. Tenia bon caràcter, i era intel·ligent, però també uns costums una mica estranys.

-¿Encara menja espinacs? -va preguntar l'Aomame.

-Molts. I és un inconvenient, perquè últimament els espinacs sempre van molt cars. És que en menja molts.

-No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.

-No es pensa que és un gos, ella.

-¿I què es pensa que és?

-Un ésser especial, que està per sobre d'aquestes classificacions.

-¿Un supergos?

-Potser sí.

-¿És per això que li agraden els espinacs?

-No hi té res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.

-Però potser és per culpa d'això, que ara té aquestes idees tan perilloses.

-Podria ser -va dir en Tamaru."

La novel·la més ambiciosa -diuen- de les que ha escrit fins ara el novel·lista japonès se'ns presenta, com ja era el cas de Kafka a la platja, en forma de dues històries paral·leles, cadascuna amb el seu personatge protagonista. Un és Aomame. L'altre, Tengo, un escriptor que encara no ha publicat i brillant professor de matemàtiques. Les dues històries es van desenvolupant a partir de coincidències: una peça musical (la Sinfonietta de Janacek), una oració o, entre d'altres, un dels motius centrals de la novel·la: les dues llunes.

Llegim a la contraportada que l'escriptor japonès “recupera un dels seus grans temes, el de l'enfrontament de l'individu amb la societat i amb el sistema imperant”, tema que trobàvem, per exemple, a Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. D'aquí ve també la relació amb el clàssic d'Orwell, 1984: no és gens casual que Murakami situï en aquest any l'acció de la seva novel·la. Això sí, el Gran Germà d'Orwell té el seu equivalent aquí en una misteriora “gent petita”.

Potser li podem retreure a Murakami que 1Q84 juga perillosament amb alguns ingredients de best-seller: sexe dur, crims, un determinat tipus de personatge (en aquest sentit, Aomame, i d'alguna manera també Fukaeri, un altre dels personatges femenins destacats de la novel·la, fan pensar una mica en la Salander de la trilogia del suec Larsson). Tot i així, l'escriptor recentment distingit amb el Premi Internacional Catalunya construeix una novel·la intensa, amb una estructura perfecta i amb moments de gran bellesa i sensibilitat: la història dels gats, les dues llunes, l'amiga de les papallones...

I ara, a esperar el “Llibre 3”, que està previst que es publiqui a la tardor, també traduït del japonès per Jordi Mas, mentre el traductor habitual de Murakami, Albert Nolla, es dedica a enllestir la versió catalana d'una de les obres mestres de l'escriptor japonès: Crònica de l’ocell que dona corda al món (que en fa de temps, que l'esperem!).

Barrence Whitfield And The Savages, "Savage Kings"

2011-06-25T11:52:00.000-07:00

Disc del mes, juny 2011

Barrence Whitfield (el nom real del qual és Barry White, tot i que no té res a veure amb el llegendari cantant de soul) va crear els Savages l'any 1983 amb el guitarrista Peter Greenberg (fundador dels mítics DMZ i The Lyres). Van gravar dos discos que combinaven rhythm&blues i rock&roll amb una mica de garatge i de punk: Barrence Whitfield & The Savages (1984) i Dig Yourself (1985). L'any 1986 es va dissoldre la banda.

Gairebé vint-i-cinc anys després les circumstàncies fan que Whitfield, Greenberg i el baixista Phil Lenker es tornin a reunir per fer uns concerts i, una cosa porta l'altra, gravar el tercer àlbum del grup: Savage Kings. Whitfield, que es descriu ell mateix com un soul screamer amb l'esperit de Little Richard, Wilson Pickett, Solomon Burke i James Brown, ens sorprèn, amb uns Savages també en plena forma, a base d'alguns temes propis i de glorioses versions de "Ramblin' Rose" (MC5), "It's Mighty Crazy" (Lightnin' Slim) o "Shot Down" (The Sonics). Munster Records s'ha encarregat de l'edició del disc en vinil. Brutal!

The Posies, "The Glitter Prize"

2011-06-16T10:15:00.000-07:00

Sense arribar a ser unes superestrelles ni molt menys, The Posies van tenir el seu moment de glòria a mitjans de la dècada dels noranta, sobretot amb discos com Frosting On The Beater (1993) i Amazing Disgrace (1996). Eren aquells anys en què semblava que Seattle fos la capital mundial del rock. Amb el canvi de dècada, la trajectòria del grup es va tornar més erràtica, diuen que per les diferències entre Ken Stringfellow i Jon Auer, els dos cervells de la banda.

Amb el seu últim disc, Blood/Candy (2010), els Posies ens demostren que encara tenen moltes coses a dir. Es tracta d'un molt bon disc, que no desmereix en absolut al costat de les seves gran obres i que conté aquesta cançó pop tan perfecta: "The Glitter Prize".

Versió d'estudi (o sigui, la del disc Blood/Candy):

Versió en directe a "Los conciertos de Radio 3":

Antònia Font a Llagostera

2011-06-13T04:24:00.000-07:00

Sis vegades he vist ja els mallorquins en directe. La primera vegada va ser allà al 2002 o 2003, al teatre Clavé de Tordera, quan presentaven el disc Alegria (2002). I la sisena va ser aquest dissabte a la nit, a Llagostera. Entre un concert i l'altre han passat vuit o nou anys, i durant aquest temps l'evolució del grup ha estat espectacular. I és en el directe on més es fa palès. Deu ser cosa dels arranjaments: sembla com si els Antònia Font haguessin après a composar i a donar forma a les seves cançons pensant, més enllà de com quedaran en el disc, en com sonaran en directe. Així, les cançons de Lamparetes sonen espectaculars, i les de Batiscafo Katiuscas (2006) tenen molta més força que les de, per exemple, Alegria (2002).

El concert de Llagostera va començar amb un repàs del nou disc: "Me sobren paraules", "Coses modernes", "Islas Baleares", "Clint Eastwood", "Icebergs i guèisers", "Calgary 88", "Boreal", "Es canons de Navarone" i "Sospitosos". A partir d'aquí van donar pas al material dels seus discos anteriors. Primer van ser "Dins aquest iglú" i "Portaavions", i després, i ara ja no recordo en quin ordre, van tocar "Armando Rampas", "A Rússia", "Darrere una revista", "Vos estim a tots igual", "Robot" i "Bamboo". Van deixar que el públic cantés tota la primera estrofa de "Holidays" i que coregés la intensa "Love Song". I no es van oblidar dels seus grans èxits: "Alegria", "Tots es motors" i "Wa Yeah!". Per acabar, després d'una hora i mitja llarga, un bis en què va destacar una poderosa interpretació d'"Astronauta rimador", abans d'anar-se'n definitivament repetint "Calgary 88" (una cançó que continua sense acabar-me de fer el pes...). En definitiva, un gran concert. I gratuït: gràcies, gent de Llagostera!

Després de l'Screamin'

2011-06-11T03:44:00.000-07:00

Una de les coses que descobreixes quan vas a l'Screamin' és que hi ha un munt de festivals, arreu d'Europa (i m'imagino que també arreu del món), de característiques semblants, dedicats al rock'n'roll dels 50, al rock-a-billy o a gèneres similars, i que els autèntics aficionats d'aquesta música (no els passavolants com jo) deuen planificar la seva vida, o si més no les seves vacances, d'acord amb aquests esdeveniments. Aquest mateix cap de setmana tenim a Calella el R'N'R Holidays, el setembre hi ha el High Rock-A-Billy a Calafell i el febrer del 2012, a Torremolinos, la divuitena edició de tot un clàssic, el Rockin'Race Jamboree. I aquests només són els que ens queden més a prop! Us deixo aquí els cartells, que són ben atractius.

Imma Monsó, "La nit porpra"

2011-06-09T13:44:00.000-07:00

El protagonista de La nit porpra es diu Gus, i és un estudiant de periodisme força somiatruites. A l'estiu treballa a la secció de viatges d'un diari, però els únics viatges que desitja fer són a països imaginaris: l'Atlàntida, Xauxa, Syldàvia, Terabithia... El retrobament en una hemeroteca de la notícia de la desaparició d'un reconegut músic li desvetllarà un fort interès en Pausa da Longa, l'illa d'un vell conte infantil: és possible viatjar realment a un indret de ficció?

La nit porpra sorgeix a partir de l'encàrrec d'un llibret per a un concert de joves estudiants de música. "Pausa da Longa", un concepte musical en desús, ja hi apareixia convertida en una illa de fantasia. L'autora de No se sap mai (1996), Com unes vacances (1998) o Un home de paraula (2006) acaba refent aquell llibret en una novel·la orientada al públic juvenil. Cosa que no ens ha de sorprendre massa: anteriorment ja havia publicat una novel·la per al públic infantil, L'escola Estrambota (2005).

Que l'etiqueta de "novel·la juvenil" no ens espanti, però. La nit porpra és una novel·la que es pot gaudir tant amb catorze anys com amb setanta. Monsó hi posa tot el seu talent i el seu ofici, tota la seva capacitat d'explicar històries amb ganxo i la seva peculiar manera d'entendre la fantasia. Sense ser l'obra mestra de la seva autora, La nit porpra és un bon llibre per passar unes agradables estones de lectura.

Dissabte a l'Screamin'

2011-06-05T13:48:00.000-07:00

Dissabte a la tarda vam anar cap a Pineda a gaudir unes hores d'aquesta festa del rock'n'roll que és l'Screamin' Festival. Vam començar el recorregut a la plaça de les Mèlies: tupés, tatuatges, flors als cabells i camises i vestits dels anys 50, acompanyant l'auto show.

Ens vam dirigir després al Santi's Beach Bar, on les canyes de cervesa van ser molt més saboroses gràcies a la bona música que punxava el discjòquei (segons el programa, es tractava de Pepe Seven Wheels). I vam acabar la festa a l'envelat de la platja, on vam assitir al final del concert de The Earth Angels, a l'actuació sencera de Jack Scott & His American Band (el senyor Scott, que ja compta 75 anys, ens va delectar amb el seu clàssic "The Way I Walk", versionat, entre d'altres, per The Cramps) i a les primeres cançons de The Wise Guyz.

La intenció era veure JD McPherson, però l'endarreriment que portaven totes les actuacions feia preveure que l'actuació de l'autor de Signs & Signifiers començaria més enllà de les tres de la matinada, i nosaltres ja no podíem amb la nostra ànima...

The Raveonettes al Bikini

2011-06-04T09:08:00.000-07:00

La sala Bikini es va omplir ahir per rebre una vegada més a Barcelona els danesos The Raveonettes. Amb un nou disc, el cinquè, l'extraordinari Raven In The Grave, sota el braç, Sune Rose Wagner i Sharin Foo es presentaven aquesta vegada acompanyats de dos músics més, que alternaven les guitarres amb dues bateries sense bombo, que tocaven drets.

Us podeu imaginar un concert de The Raveonettes sense "Bang!", "You Want The Candy", "Suicide", "That Great Love Sound", "Here Comes Mary" i "Last Dance"? Doncs això és el que van fer ahir a Bikini. Van començar amb "Recharge & Revolt" un concert basat en el nou disc, amb alguna incursió en la part menys evident dels seus discos anteriors, i amb alguna concessió com "Dead Sound" de Lust, Lust, Lust (2007). En el bisos, la tremenda "Aly, Walk With Me" (també de Lust, Lust, Lust) rubricava un intens concert de fosca bellesa i marcat hipnotisme. És una meravella el so del baix de la Sharin i de la guitarra del Sune. I quines veus! I tot amb amplificadors Fender, of course!

Torna l'Screamin' Festival!

2011-05-28T09:56:00.000-07:00

La setmana que ve comença la tretzena edició del festival organitzat per la discogràfica de Pineda de Mar El Toro Records i dedicat als sons dels anys cinquanta: rockabilly, rhythm&blues, doo-woop... Des del dimarts 31 fins al dilluns 6 de juny tocaran a Pineda vint-i-set bandes d'arreu del món. El gruix dels concerts es concentra el cap de setmana vinent, a l'envelat de la platja. Per allí passaran artistes consagrats com Tommy Hunt (The Flamingos), George Tomsco (Fireballs) o Jack Scott, a més de nous valors com JD McPherson o The Del Moroccos. A més, hi haurà mercat de discos i roba, una exhibició de cotxes antics, un taller de doo-woop i festa tot el dia al bar del festival, el Santi's Beach Bar.

Elèctrica emoció: Mishima al Clap

2011-05-21T03:38:00.000-07:00

Aquest matí, pensant en el concert de Mishima d'ahir, m'ha vingut al cap que hi havia un disc de La Granja, la banda mallorquina de pop-rock, un disc de l'any 1989, que es deia Azul eléctrica emoción. Quan penso en el concert de Mishima al Clap, crec que és això: emoció elèctrica, no sé si blava o de quin color, però emoció elèctrica.

Una emoció que arriba d'una banda de les lletres. Mishima parlen bàsicament de l'amor i del desamor i dels seus efectes. El valor d'aquestes lletres, totes del vocalista David Carabén, és que saben sublimar aquests temes en versos tan potents com “Comences creient / que et perdrà la bellesa / fins que et trobes amb l'amor” (de la cançó “Em deuria enamorar”) o “¿Què en farem del desig / ara que hem trobat l'amor?” (“El temple”).

L'emoció, arriba, d'altra banda, de la música: de les melodies també de Carabén i del so personal, excitantment estrany i intens que Mishima aconsegueixen cada vegada més en els seus discos i que saben traslladar amb naturalitat al directe.

El concert d'ahir al Clap va ser força semblant al que van fer al Palau de la Música el passat 6 de març, tant per la durada, una hora i mitja, com pel repertori. Van obrir amb “Aguéev”, “L'estrany” i “Tornaràs a tremolar” per anar esgranant tot seguit bona part de les cançons dels seus tres últims discos (amb cotes molt altes d'intensitat quan van tocar “Qui n'ha begut”, “L'olor de la nit” i “Miquel a l'eccés 14”), i van tancar amb “La tarda esclata”, “Un tros de fang” i “Tot torna a començar”, abans de tornar amb un bis que va començar amb “Ordre i aventura” i va acabar amb “Sant Pere” i una orgia de soroll final.

Mishima, que venien de tocar a Liverpool, estan a gust dalt de l'escenari. I creixen i creixen...

Aias a les Festes de Maig de Badalona

2011-05-16T08:34:00.000-07:00

Després de l'agradable sorpresa que va ser l'aparició del primer disc d'Aias, tenia moltes ganes de veure-les en directe. Ahir en vaig tenir l'oportunitat: tocaven a les Festes de Maig de Badalona, al parc de Ca l'Arnús. D'entrada he de dir que el lloc em va encantar: dins d'un parc força gran, dalt d'un petit turonet, una petita esplanada d'herba, un escenari, un bar i taules i cadires a la fresca. Tot plegat molt recollit i acollidor. Mireu quina verdor que es veu darrere l'escenari, a la fotografia!

El concert d'Aias va ser breu: posem-hi trenta-cinc minuts. Queda clar que, ara per ara, tenen poc repertori: el disc i poca cosa més. Per altra banda, i amb l'excepció de Laia Aubia, molt més fresca i desimbolta tocant la bateria i cantant, les vaig veure força insegures dalt l'escenari: potser hi té a veure que la perícia instrumental no és el seu fort. Però tot això no treu que ahir m'ho passés la mar de bé ballant cançons com "A la piscina", "Tu manes", "Moto", "Quan tornis demà", "Amunt i avall" o "La truita". Si és que tenen una pila de cançons encantadores, aquestes noies! Res: que m'agradarà tornar-les a veure en directe en altres ocasions.

Endavant, Aias!

Antònia Font, "Lamparetes"

2011-05-14T11:42:00.000-07:00

Disc del mes, maig 2011

Després d'un viatge per l'espai (Taxi, 2004) i un de submarí (Batiscafo Katiuscas, 2006), en el nou disc, Lamparetes, Antònia Font trepitgen terra ferma. Primer de tot, la seva terra, començant per Palma de Mallorca amb la seva catedral i l'edifici de Gesa que protagonitza la portada del disc. Així, “Islas Baleares” ve a ser l'equivalent en cançó a un recull de postals turístiques, mentre que “Es far de Ses Salines” ens parla d'un faroner jubilat que, des de dalt del far, mira un cel ple d'estrelles. En altres cançons, en canvi, ens parlen de “carreteres que no van enlloc”, “aiguamolls a terres lapones” o de “pintes de Guinness” en “un poble de pescadors”. També hi ha les terres recorregudes gràcies al cinema: el “Gran Cañón del Colorado” de les pel·lícules de Clint Eastwood, la Sicília de Vito Corleone, els canons de Navarone... Altres cançons del disc es titulen “Abraham Lincoln”, “Icebergs i guèisers” o “Pioners”. En aquesta última canten “bultos d'exploradors a sa llum d'un fanal”: Lamparetes és el disc dels exploradors.

Musicalment, Lamparetes és brillant. Totes aquelles troballes que Oliver i companyia han anat fent al llarg dels seus anteriors discos d'estudi destil·len en el nou àlbum precioses sonoritats i delicioses tornades, amb la superba veu de Pau Debon cavalcant majestuosa una banda en què el piano, aquesta vegada, és protagonista. El disc és ple de cançons extraordinàries: “Me sobren paraules”, amb una tornada d'antologia (“ella tenia dues llunes en tota sa cara...”), “Clint Eastwood” o “Es canons de Navarone”. De “Calgary 88” m'agrada molt més la música que la lletra: deu ser que m'estimo més l'Oliver líric que no pas l'Oliver narratiu, tot i reconèixer-li els mèrits de “Sa núvia morta”. Això sí: la tornada de la cançó és sensacional! Tanquen el disc amb un imponent instrumental, “Minutos musicales”. Un disc rodó.

Matthias Schultheiss, "Viaje con Bill"

2011-05-08T14:27:00.000-07:00

En el seu viatge sense rumb, Luke i la seva filla Tweety topen amb Bill, un home sense cames que va amb cadira de rodes, i l'acabaran acompanyant a la recerca del xaman que li ha de tornar les cames.

Viaje con Bill és un còmic emocionant, tenyit de realisme màgic, amb uns personatges singulars i molt ben construïts, especialment els tres protagonistes, i amb una trama que manté en tot moment l'interès del lector.

Gràficament és també una obra molt interessant. L'autor dibuixa amb la mateixa mestria personatges i paisatges, siguin reals o fantàstics, i utilitza el color amb molta intenció, al servei de l'estructura de l'obra.

En definitiva, m'ha semblat una extraordinària novel·la gràfica, que guardaré com una joia en la meva modesta col·lecció de còmics.

Black Lips: nou disc i nous videoclips

2011-05-01T09:56:00.000-07:00

El sisè àlbum dels Black Lips ja té títol, Arabia Mountain, i data de publicació, el 7 de juny, encara que la revista Ruta 66 ja l'hagi assenyalat com el disc destacat en el número del mes de maig.

El disc ha estat produït per Mark Ronson, l'artífex del Back to Black d'Amy Winehouse, contindrà 16 cançons i Roger Estrada en diu meravelles en la seva ressenya al Ruta. Mentre esperem que es publiqui, ens haurem de conformar amb un parell de vídeos.

"Go out and get it" fa les funcions de carta de presentació del disc, tot i que, segons Estrada, no és el tema més encertat com a primer single d'Arabia Mountain: de les setze cançons que formen el disc, només aquesta i una altra ("Bicentennial Man") no han estat produïdes per Ronson, sinó que han estat gravades en una casset per Lockett Pundt (el seu col·lega de Deerhunter).

"Modern Art" és el segon single i Estrada el defineix així: "twang enfermizo, beat locomotoro, Jared cantando cual hechicero y, plas, estribillo en todo el jeto espoleado por theremin, campanillas y coros. Jitazo que haría levitar al Dalí cuyo museo recorren tripados en la letra del tema".

Alice Munro, "Massa felicitat"

2011-04-22T03:30:00.000-07:00

“Al començament la gent trucava per assegurar-se que la Nita no estigués massa deprimida, massa sola, que no mengés massa poc ni begués massa. (Li havia agradat sempre tant el vi que molts oblidaven que ara tenia absolutament prohibit beure.) Ella els despatxava, sense sonar notablement afectada ni amb una alegria poc natural, mentalment absent o confusa. Deia que no necessitava menjar, que anava fent amb el que tenia a mà. Tenia prou pastilles de les que li havien receptat i prou segells per escriure les notes d'agraïment.”

Així comença un dels contes de Massa felicitat, l'últim llibre publicat fins ara de l'escriptora canadenca Alice Munro. “Espero que els lectors no els trobin [els contes] massa lúgubres. No els vaig pensar d'aquesta manera. Però, pel que jo sé de la vida, sempre és dura", declarava Munro en una entrevista a La Vanguardia.

Amb l'excepció de la novel·la Lives of Girls and Women (1971), que fou el segon llibre que publicà, l'obra de Munro consisteix en reculls de contes o relats breus, fins a una dotzena de títols. Considerada com la Txèkhov canadenca i eterna candidata al Nobel de literatura, Munro sempre havia pensat que seria novel·lista. Creia que quan els seus fills fossin grans tindria temps per escriure novel·les. “El conte està purament determinat per la durada de les migdiades dels meus fills”, diu l'escriptora. Quan els seus fills van créixer, però, ella ja no va poder abandonar el conte.

Els contes de Munro, de totes maneres, són com petites novel·les. I les protagonistes acostumen a ser dones. Dones com la Doree, que visita el seu marit empresonat per haver assassinat els tres fills del matrimoni. Dones com la Sally, que pateix perquè no s'ha sabut guanyar l'amor del seu fill. Dones de ficció, però també dones reals: l'últim conte, “Massa felicitat”, explica els últims dies de la vida de Sofia Kovalevski, una matemàtica russa que va ser la primera dona a aconseguir una plaça de professora en una universitat europea.

A punt de complir els vuitanta anys, l'escriptora canadenca continua, doncs, escrivint i publicant: “He escrit tants anys que ja no sé fer res més”, afirmava Munro en l'entrevista a La Vanguardia. I no és només que no sàpiga fer res més: és que el que fa, escriure, ho fa molt bé.

Dr. Explosion, "Hablaban con frases hechas"

2011-04-17T06:32:00.000-07:00

Disc del mes, abril 2011

Mentre en els seus estudis Circo Perrotti grava i produeix alguns dels grups més interessants de l'escena actual de rock de garatge i punk (Hollywood Sinners, Las Aspiradores, Wau y Los Arrrghs!!!, Juanita y Los Feos...), Jorge Explosion encara troba el temps necessari per mantenir vius els seus Dr. Explosion. Vius i ben vius: amb Pibli González a la bateria i Pablo Álvarez al baix, han aconseguit un altre disc que supera, una vegada més, els anteriors de la banda. Cada vegada sonen més meravellosament sixties, com totes les bandes d'aquella dècada voldrien haver sonat en els seus discos.

Hablaban con frases hechas consta de dotze cançons: deu temes propis i dues versions. Entre el material propi, alternen les cançons més pop ("Hoy una vez mas" o "Déjame marchar") amb d'altres de més punk, en la línia del mestre Billy Childish ("Te delatas" o "Nada de ti"). La cara A del disc, que comença amb la demolidora "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?", acaba amb un deliciós mig temps, "Nunca estuve allí", després que han sonat "Agua del grifo", que recorda clàssics del grup com "Eres feo, chaval" o "Rompí la televisión", o "Liar, Liar", un tema que no ens costaria gens d'imaginar-nos en algun volum dels Nuggets. Les dues versions del disc es troben a la cara B. Amb "Renacerá" reivindiquen una vegada més uns dels grans del pop espanyol dels seixanta, Los Brincos, de qui ja havien gravat "I Try To Find" en el seu primer EP, l'any 1990. La segona és molt més sorprenent: Dr. Explosion aconsegueixen portar al seu terreny, amb tota naturalitat, un tema en principi tan allunyat del seu estil com és "Blue Monday" de New Order. I se'n surten amb molt bona nota!

Amb el nou disc sota el braç, els asturians se'n van de gira, i el dia 2 de juny els tindrem a la sala Sidecar de Barcelona. Serà una nova oportunitat de gaudir del directe salvatge i, és clar, explosiu de Jorge i companyia.

Tornen Brighton 64

2011-04-08T09:47:00.000-07:00

De tant en tant, els germans Gil aparquen momentàniament els seus grups (que han estat molts, durant tots aquests anys: Los Brigatones, Matamala, Rivolta, Top Models, Chest) i tornen a pujar a dalt de l'escenari com a Brighton 64 per tocar aquelles inoblidables cançons de mitjans dels 80: "La casa de la bomba", "En la medianoche", "Ojos, botellas y traiciones", "En mi ciudad", "El mejor cocktail"... Així, els vaig poder veure a la sala Apolo de Barcelona l'octubre del 94 en una festa organitzada pel segell Al·leluia Records per celebrar la publicació del disc Mi generación, un recopilatori sobre l'escena mod dels vuitanta. A més dels Brighton, en aquella ocasió van tocar Los Flechazos, Los Negativos, Kamenbert, Scooters i Los Canguros. Tot plegat, memorable.

Ara tenim una altra vegada l'oportunitat de veure en directe Brighton 64. Demà, dissabte 9 de maig, toquen La 2 de l'Apolo. No sé si finalment hi aniré, però de ganes no me'n falten!

Manel a Tordera

2011-04-02T01:51:00.000-07:00

El nou, celebrat i venut disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura, va passar la prova del cotó ahir a la nit damunt l'escenari del Teatre Clavé de Tordera. En un recinte ple del tot, cosa a la qual ja es poden anar acostumant els de Barcelona, van sonar les deu noves cançons sense les flautes, les trompes, els trombons, els clavicèmbals, els violins, les violes i tota la munió d'instruments que sonen en el nou àlbum. Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé van defensar tots sols les noves composicions amb les guitarres, l'ukelele, el baix, el clarinet, l'harmònica i la bateria. "El Miquel i l'Olga tornen", "Boomerang", "Aniversari" o "Benvolgut", les més esperades, van sonar intenses. Altres com "La bola de cristall" o "Flor groga", que en el disc no m'acabaven de fer el pes, guanyen en directe. I he de confessar una debilitat: m'encanta "El gran salt"!

I no van pas faltar cançons del primer disc: "Pla quinquennal", "Dona estrangera", "Captatio benevolentiae", "Ai, Dolors", i, és clar, "Al mar!" van ser les escollides. Per al bis es van guardar, en aquest ordre "Criticarem les noves modes de pentinats", "La gent normal" (la seva encertada versió del "Common People" de Pulp, que ahir em va sonar menys rodona que en altres ocasions), "En la que el Bernat se't troba" i "Deixa-la, Toni, deixa-la".

Dues reflexions per acabar. Primera: no entenc que en Roger Padilla no canti més cançons. En el nou disc no en canta cap. I això que a "Ai, Dolors" la seva veu em fa posar "la gallina de piel", que deia aquell. Segona: això de veure concerts assegut en una butaca no m'ha acabat mai de fer el pes. La música m'agrada més en les sales de concert que en els teatres. I encara més si els teatres són com el de Tordera, que no hi va haver manera que el públic s'aixequés a ballar cap cançó, ni tan sols "Al mar!". Això sí, al final vam aplaudir amb ganes i dempeus.

Atom Rhumba, "Gargantuan Melee"

2011-03-28T13:38:00.000-07:00

Disc del mes, març 2011

Cal escoltar amb deteniment les dotze cançons que formen el disc, amb tots els sentits posats, i pair-lo bé, poc a poc, amb calma, per adonar-se que Atom Rhumba han fet el seu disc més rodó. Que quinze anys després de debutar amb un single amb el segell Alehop!, es troben ara pletòrics, en el seu millor moment.

No ha estat fàcil. Hi ha hagut canvis a la formació. A Rober! (guitarrista, cantant, teclista, compositor i cap visible de la banda des dels inicis) l'acompanyen ara Íñigo Cabezafuego (baix), Joseba Irazoki (guitarra), Natxo Beltrán (bateria) i Joe González (saxo). També hi ha hagut canvi de discogràfica. Després de deu anys a Munster Records, van publicar Amateur Universes (2006) amb Oihuka. Quatre anys després, el nou àlbum els l'ha editat Brian's, la seva agència de management, davant el lamentable desinterès de les discogràfiques.

Gargantuan Melee és un disc de guitarres. De guitarres amb distorsió, amb fuzz i una mica de wah-wah. De guitarres punxants, de vegades pesants i de vegades cristal·lines. És clar que hi ha també un baix i una bateria que sonen a glòria. I Rober! és capaç tant de cantar en falset ("Stella") com d'arribar a emular les veus greus i trencades de Tom Waits o el timbre i les entonacions de Josetxo Ezponda dels mítics Los Bichos de Pamplona. Perden pes en aquest disc, respecte a treballs anteriors, els teclats i el saxo, que només apareixen en moments molt puntuals.

A base de punk blues i de swamp rock, amb unes gotetes de funk i unes quantes més de jazz, els de Bilbao han fet un disc extraordinari que té un començament marca de la casa amb "The Secret Tongue Dance Society". Segueix "Cynic Skin", la cançó que han triat per fer el videoclip que serveix de carta de presentació del disc. Queda clar amb aquestes dues cançons que les guitarres manen. Després vénen "Stella", amb el seu funk i el falset, i "River & Death", un mig temps amb aires de western fronterer que avança al ritme d'un cavall al pas. Però tot torna a esclatar amb "I'm Coming", "Istingako Mutikoa" i "Dema Go-Go Jane". A la part final del disc, la més roquera "Beltran Blues" alterna amb balades enverinades com "Heart On Parole" o "Blurred Man", per on transiten els fantasmes de grans bandes basques com Los Bichos o Cancer Moon. I és que ara Atom Rhumba també són un dels grans.

Antònia Font, "Clint Eastwood"

2011-03-22T10:23:00.000-07:00

Ja, ens han fet esperar, ja! Cinc anys han passat des del seu últim disc d'estudi, Batiscafo Katiuscas (2006). Però ja comencem a olorar el nou disc dels Antònia Font. Un disc que es diu Lamparetes i que es publicarà el 12 d'abril. De moment n'han donat a conèixer una cançó a enderrock.cat, tot i que el so és de molt baixa fidelitat. La cançó comença amb un recitat ("Qui dubta de Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado?...") que recorda "Astronauta rimador", encara que la tornada ("I un homo tot sol / no sempre se basta...") em fa pensar més en els treballs de Joan Miquel Oliver en solitari. Ah: i la cançó comença amb un ukelele. Ara que els Manel sembla que s'han cansat d'aquest instrument, els Antònia Font el recuperen? Podeu escoltar la cançó aquí:

Patti Smith, "Éramos unos niños"

2011-03-16T10:43:00.000-07:00

Ja vaig fer referència a aquest llibre a propòsit del concert de Patti Smith al Palau de la Música del passat 21 de febrer. Llavors tenia el llibre a mig llegir, i ara que me l'he acabat he cregut que calia dir-ne alguna cosa més. Sobretot perquè m'ha semblat un llibre excel·lent, cosa que no vaig escriure en la ressenya del concert, un llibre que val la pena de recomanar. I no cal ser un gran coneixedor de l'obra de l'artista nord-americana ni un lector habitual de literatura musical: una de les virtuts de Éramos unos niños és que no és un producte exclusivament per a fans.

Éramos unos niños neix de la promesa que Patti Smith va fer a Robert Mapplethorpe abans de la seva mort: “li vaig prometre que un dia escriuria la nostra història”, explica Smith en els agraïments del llibre. I això és el que fa: explicar la història d'amor i d'amistat d'ella i el fotògraf, una història que dura vint-i-dos anys: des que es coneixen l'estiu del 1967, acabats d'arribar a Nova York, fins la mort de Mapplethorpe l'any 1989.

Però Éramos unos niños va més enllà de la relació entre Patti i Robert: “és una oda a Mapplethorpe, però també una carta d'amor a l'art dels anys setanta a Nova York”, llegim a la contraportada. Així, pel llibre van desfilant Allen Ginsberg, Jimi Hendrix, Andy Warhol, William Burroughs, Janis Joplin, Gerard Malanga, Bob Dylan, Marianne Faithfull, Susan Sontag, Lou Reed... L'autora no passa comptes amb ningú ni es presenta com una heroïna que presumeix de la seva vida bohèmia, sinó que, des de la humiltat, l'amor, la sensibilitat i, és clar, un talent enorme, elabora un llibre deliciós i emocionant.

Manel, "Aniversari"

2011-03-13T11:58:00.000-07:00

Amb aquest arribem als 200 escrits (o entrades, o posts, o missatges, o com en vulgueu dir) en el bloc de l'Home Cactus. No és ben bé un aniversari, però una mica sí que ho és, o sigui que ho celebrarem amb el nou videoclip de Manel, que avui regala el diari Ara en DVD i que ja es pot veure també a través d'internet. Ens ha agradat molt!

Per cert, tot un fenomen, això dels Manel! Quina expectació pel nou disc! Les dues cançons que van donar a conèixer fa tres setmanes ja tenen més de cent mil visualitzacions cadascuna només a You Tube; les entrades per a molts dels concerts de la gira que començaran d'aquí a un parell de setmanes estan exhaurides... Déu n'hi do!

Doctor Explosion: nou disc, nou videoclip

2011-03-10T13:32:00.000-08:00

El dimarts que ve, dia 15 de març, el mateix dia que veurà la llum el nou disc de Manel, es publicarà també el nou àlbum dels nostres admirats Doctor Explosion. El disc es titula "Hablaban con frases hechas" i té com a primer single (i videoclip) aquest "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?". Sonen de nassos, com si fossin els primers The Who, i continuen fent rimes impagables com "se viste siempre por los pies / es un señor de Granollers"!

Entre les dotze cançons que formen el disc hi ha una versió del "Blue Monday" dels New Order, que fa temps que toquen en directe. L'any 2006 ja la van interpretar en el programa iPop de La 2, que dirigia Jesús Ordovás:

Thee Spivs, "Taped Up"

2011-03-06T09:32:00.000-08:00

Disc del mes, febrer 2011

Amb una mica de retard escric aquestes quatre ratlles sobre el primer àlbum d'un trio de Londres format l'any 2007 i que des de llavors s'ha anat fent un nom a base de concerts incendiaris arreu d'Anglaterra. Escoltar-los és recordar els millors discos dels Buzzcocks, els primers Clash, els Ramones i tants d'altres. "La misma historia de siempre, que no por repetida pierde validez", escrivia Eduardo Ranedo en el número de gener del Ruta 66. Tapped Up són vint-i-set minuts i mig -catorze cançons- de punk a l'estil clàssic, amb encerts com "Radio", "Leave Me Alone", "Too Many People" o "It's True". Fins i tot funcionen quan baixen de revolucions a "All Day Long" o a l'instrumental "Head Hunt". I si a més a més resulta que són capaços de fer videoclips com el que teniu a continuació, no tenim més remei que declarar-los la nostra més gran admiració!

Manel: dues cançons del nou disc

2011-02-24T10:17:00.000-08:00

El segon disc dels Manel ja té títol, 10 milles per veure una bona armadura, i data de publicació: el 15 de març. Avui han donat a conèixer dues de les cançons que formaran aquest nou àlbum. Sembla que l'espera haurà valgut la pena!

Patti Smith al Palau de la Música

2011-02-22T16:51:00.000-08:00

En el seu llibre Just Kids (Éramos unos niños en l'edició en castellà), Patti Smith explica que el maig de l'any 70, després que la Guàrdia Nacional va carregar contra uns estudiants de la Universitat Estatal de Kent (Ohio) que protestaven per la invasió de Cambodja per part de tropes nord-americanes, va tenir clar que volia ser artista, però volia que la seva obra servís per a alguna cosa. Quaranta anys després, convertida en una de les gran figures de la història del rock, Patti Smith omple el Palau de la Música i dedica "People Have The Power" a les revoltes populars de Tunísia, Egipte i Líbia.

Patti Smith es creu el que fa, viu amb la màxima intensitat la llarga hora i mitja que s'està damunt l'escenari. I això es nota, es transmet. Ahir es va presentar acompanyada del seu fidel Lenny Kaye i del baixista i pianista Tony Shanahan per oferir-nos un recital acústic. Ben aviat va caure "Redondo Beach", i poc després "Dancing Barefoot". Les cançons alternaven amb algun recitat, com és el cas de "Birdland". Es feia evident que el format acústic del concert no estava renyit amb la força, la potència o la intensitat. Amb seixanta-quatre anys, Patti Smith va fer gala d'una veu estupenda i d'un estat de forma envejable. A mig concert es van afegir un violí i un cello per interpretar, entre d'altres, un original de Neil Young, "It's a Dream" i, en la recta final, "Because The Night" i "People Have The Power", aquesta última amb tot el públic dempeus i amb l'acompanyament, també a la guitarra acústica, de Lautaro Bolaño, el fill de l'escriptor Roberto Bolaño, molt admirat per Patti Smith.

I, per postres, un bis amb dues cançons: "Words of Love", una meravella signada per Buddy Holly, i la inexcusable "Gloria" que posava punt i final a una nit memorable. Va ser un concert emocionant; sens dubte, un dels millors que he vist mai.

Best Coast, "Crazy For You"

2011-02-17T14:59:00.000-08:00

Best Coast tenen un nou videoclip. En aquest cas han triat la cançó "Crazy For You", una de les més aconseguides del seu àlbum de debut, i han cedit part del protagonisme a una colla de gats molt espavilats. La cançó és una meravella, i el vídeo té un aire retro que enamora!

Elizabeth Strout, "Olive Kitteridge"

2011-02-09T11:05:00.000-08:00

"Les aigües es van tornar a inflar, ells van prendre alè i, de nou, l'onada se'ls va beure i la cama d'ell va quedar embarrancada, potser en un tros de canonada vella, ferma a lloc. I altra vegada l'envestida potent de l'aigua, tots dos el cap amunt i glopada d'aire de seguida. En Kevin sentia que la senyora Kitteridge cridava a plens pulmons. No en distingia les paraules, però van entendre que ja venia algú a ajudar-los. Només havia d'evitar que la Patty se li deixés anar i, en quedar submergits altra vegada sota els remolins d'aigua que els xuclaven, li va estrènyer el braç per fer-l'hi entendre: no la pensava deixar anar. Malgrat això, amb la mirada fita en els ulls d'ella, que mantenia oberts en aquell esvalot d'aigües salabroses, i amb el sol picant l'ullet entre cada onada, en Kevin va voler que aquell moment durés per sempre: per sempre aquella dona de cabells foscos demanant ajuda de terra estant per salvar-los, per sempre la noia que en altres temps saltava a corda com una reina i que ara se li arrapava amb un nervi que desafiava el poder de l'oceà... Aquest món: quina casa de bojos, quin absurd, fins a quin punt inescrutable. Fixa't com s'aferrava ella, fixa't el desig de viure que tenia."

Elizabeth Strout va publicar la seva primera novel·la, Amy and Isabelle (1998), que li va portar set anys de feina, als 42 anys. La següent, Abide with Me, va arribar vuit anys després (2006). Amb Olive Kitteridge (2008) va guanyar el premi Pulitzer de novel·la l'any 2009, i això li ha portat la traducció al català i el premi Llibreter 2010.

Olive Kitteridge és el que podríem anomenar una novel·la polièdrica. De fet, els 13 capítols que la formen poden ser perfectament llegits com a relats independents. Tot i que és cert que hi ha un fil argumental que els uneix: així com la novel·la de Sherwood Anderson Winesburg, Ohio (1919), ressenyada el gener de l'any passat en aquest bloc, s'articulava al voltant del personatge de George Willard, un periodista local, en el cas de la novel·la d'Elizabeth Strout el fil conductor és Olive Kitteridge, una mestra d'escola jubilada amb un caràcter tot especial. Les dues obres, doncs, s'assemblen pel que fa a l'estructura, però també quant al tractament de l'espai: si a la novel·la de Sherwood Anderson el marc de totes les històries és el petit poblet de Winesburg (Ohio), en el llibre de Strout és Crosby, una localitat costanera, inventada per l'autora, situada a l'estat de Maine. De fet, el llibre es podria haver titulat perfectament Crosby, Maine.

A Olive Kitteridge se'ns revela una escriptora amb una gran força expressiva; una mostra n'és el fragment que reproduïm al començament d'aquesta ressenya. Un fragment en què també s'explicita el tema principal de la novel·la: el món és un absurd, però tot i així els personatges s'aferren a la vida.

A la faixa que acompanya la segona edició catalana de la novel·la, Jordi Puntí escriu: “Elizabeth Strout escriu en la línia de Charles Baxter i Alice Munro, en aquest territori de les emocions que la tradició nord-americana domina com cap altra.” I hem de recordar que Olive Kitteridge ve avalada pel premi Llibreter, que sempre és garantia de qualitat. A llegir-la, doncs!

Atom Rhumba: portada al Ruta 66

2011-02-06T13:31:00.000-08:00

En una entrevista en el número especial del 25è aniversari de la revista Ruta 66, Fernando Pardo (Sex Museum) i Josele Santiago (Los Enemigos) comentaven que, mentre l'escena pop espanyola havia anat creixent durant tots aquests anys amb el suport incondicional de revistes com Rockdelux, en el rock'n'roll això no havia passat perquè mitjans com Ruta 66 o Popular 1 no havien estat a l'altura: en vint-i-cinc anys, només dos grups espanyols han estat portada del Ruta 66. Precisament, els grups dels dos entrevistats.

En el número del passat mes de gener del Ruta, el lector Tomás Carro es referia, en una carta publicada a la secció "Correo", a l'entrevista a Fernando i Josele i s'afegia a la denúncia dels dos músics: "Ayudadnos a descubrir a las bandas de por aquí que merecen que vayamos a sus bolos y nos pillemos sus vinilos. No mordáis la mano que os da de comer. ¿Cuánta gente os compra en el extranjero?"

I, no sé si casualment o no, aquest mes ens trobem els bascos Atom Rhumba a la portada de la revista barcelonina. En qualsevol cas, ens n'alegrem: Atom Rhumba és un grup que ens agrada molt. Recentment ja ens vam fer ressò de l'aparició del seu nou àlbum, Gargantuan Melee, i del videoclip "Cynic Skin". Felicitats, nois!

Heavy Trash a La [2] de l'Apolo

2011-02-03T09:31:00.000-08:00

I Jon Spencer va tornar a Barcelona. Una ciutat on sempre és molt ben rebut. Ja era així als anys 90, quan ens visitava amb la seva Blues Explosion: recordo dues nits memorables, una en un Bikini ple a vessar l'any 97 i l'altra a Zeleste el 99. I aquesta vegada l'Spencer ha vingut amb la seva banda actual, que comparteix amb Matt Verta-Ray: Heavy Trash. Una banda que no toca heavy ni trash, sinó rockabilly. Des del 2005 fins ara, ja han publicat tres àlbums, l'últim dels quals, Midnight Soul Serenade, ja va ser disc del mes de l'Home Cactus.

Aquest dimarts passat, 1 de febrer, Spencer i Verta-Ray es van presentar a la sala 2 de l'Apolo, molt ben acompanyats per tres músics més (guitarra, contrabaix i bateria). Tots plegats, es veia que s'ho passaven la mar de bé. I aquest bon rotllo es va anar transmetent entre el públic de la sala. Així, Heavy Trash ens van oferir un concert generós i intens. Sense Blues Explosion, però explosiu. El gran Jon Spencer, tot ell rock'n'roll, ens va demostrar, una vegada més, que és tot un showman. El repertori es va basar principalment en l'últim disc: “Gee, I Really Love You”, “(Sometimes You Got To Be) Gentle”, “Good Man” o l'instrumental “Pimento”. Però també van rescatar algunes perles dels discos anteriors, com “Way Out” o “Dark Hair'd Rider”. I fins i tot va caure alguna versió, com “I Don't Mind”, la cançó de James Brown que els Who van gravar en el seu àlbum My Generation.

Ladies and gentlemen, this is rock'n'roll!

Punk & Rock: collita del 2010

2011-01-28T06:53:00.000-08:00

Després de preparar i de penjar en aquest bloc els Cactus Hits 2010, em vaig adonar que m'havia quedat una recopilació molt pop. I que calia fer-ne una de complementària amb el més interessant del punk i del rock del passat 2010. Així, he recollit unes quantes cançons de Nick Curran, The Jim Jones Revue, Eddy Current Suppression Ring i altres energúmens amb guitarres elèctriques. I aquí teniu el resultat. Al final hi ha més rock de garatge que punk, però ja tenia feta la portada i he decidit no canviar el títol. Al cap i a la fi, als pioners del rock de garatge se'ls cataloga amb l'etiqueta de garage-punk. Espero que us agradi!

Punk & Rock: collita del 2010

Aias, "A la piscina"

2011-01-22T03:43:00.000-08:00

Disc del mes, desembre 2010-gener 2011

D'una broma en una festa d'aniversari a girar pel Japó i publicar als Estats Units. En qüestió de mesos les barcelonines s'han fet un nom en l'escena lo-fi internacional. I tot plegat, cantant en català. Que té el seu mèrit!

Aias va néixer quan Laia Aubia (bateria i veus) i Gaia Bihr (guitarra i veus) van voler fer un regal d'aniversari als seus companys, components del grup Nisei: van estar assajant un mes i mig en secret i els van fer un concert sorpresa. Sembla que va anar prou bé: es van decidir a continuar i se'ls va afegir la seva amiga Miriam García (baix i veus). Tot seguit van gravar unes quantes cançons, que a través de l'amic de l'amiga d'un amic van arribar al cap de Captured Tracks, amb seu al barri novaiorquès de Brooklyn, casa de grups com Minks, Wild Nothing, Blank Dogs o Beach Fossils. Així va ser com van publicar primer el single Canvis i ara aquest àlbum, A la piscina, amb aquest segell de Nova York. Després va venir l'interès dels japonesos: un single (Tu manes) amb el segell Violet And Claire i una gira de set concerts pel Japó.

Aias es declaren admiradores de Best Coast, Dum Dum Girls, Beat Happening, Vivian Girls o Phil Spector. El seu àlbum de debut, A la piscina, està format per dotze cançons vibrants, amb boniques harmonies vocals, guitarres distorsionades i molta reverb, que expliquen petites (però grans) històries quotidianes. Cançons com “Tu manes”, “Quan tornis demà”, “La truita”, “A la piscina”, “Bali” o “Amunt i avall” es deixen escoltar una vegada i una altra i una altra... De fet, des de fa un parell de mesos he escoltat el disc sencer un munt de vegades i no me'n canso!

Barbara Kingsolver, "Arbres de mongetes"

2011-01-14T10:01:00.000-08:00

Missy acompleix el seu desig de fugir del seu Kentucky natal després d'haver-se comprat un vell Volkswagen atrotinat. L'altre desig de Missy és no quedar embarassada, però a mig camí algú abandona una nena índia en el seient del seu cotxe. Finalment, Missy, que a partir d'ara es farà dir Taylor, arriba a Tucson amb les rodes rebentades i coneix Mattie, la propietària d'un garatge amb un hort al darrere i unes golfes on acull refugiats centreamericans.

Arbres de mongetes és un clàssic de la literatura moderna americana i ha venut milions d'exemplars a tot el món. Escrit el 1988, va ser publicat en català per primera vegada per Edicions de l'Eixample, en la col·lecció “Espai de dones”, l'any 1991. Ara, quan feia força anys que la novel·la no estava disponible en la nostra llengua, l'editorial La Galera n'ha fet una nova edició que ens permet descobrir (o redescobrir) aquesta petita joia que, pels temes i pel punt de vista narratiu, alguns crítics han relacionat amb El vigilant del camp de sègol, l'obra mestra de J. D. Salinger.

Arbres de mongetes és una lectura deliciosa. Parla de l'amor i de l'amistat sense ser ensucrada, del desarrelament i la solidaritat sense caure en el pamflet. L'humor i la tendresa es barregen en un relat en primera persona que compta amb una colla de personatges entranyables. Una lectura molt recomanable.

Cactus Hits 2010

2011-01-07T08:06:00.000-08:00

Us presento una selecció d'algunes de les cançons que més m'han agradat d'aquest 2010 (no estan per ordre de preferència). Us podeu baixar la recopilació anant a l'enllaç que he posat en els comentaris. Espero que us agradi!

Tot torna a començar

2011-01-01T08:24:00.000-08:00

Amb aquesta cançó de Mishima vaig començar l'any nou, en companyia de la família i els amics. Feliç 2011!

TOT TORNA A COMENÇAR

Quan d'un cel blau del nord somriguin

núvols blancs i bufi el vent,

i els teus pulmons s'inflin com veles,

i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,

els gaigs, les garses i els mussols

refilin a l'uníson una melodia

que tens al cor, potser comencis

a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe)

Quan recuperis tots els fragments

d'aquest naufragi que és la memòria,

d'aquests parracs ja no en direm corbates,

d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge

l'udol dels llops, convocant la lluna,

recorri en calfreds els petits cossos

dels vostres fills, és que tot

torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.

O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.

O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Uns quants discos d'aquest 2010

2010-12-30T15:06:00.000-08:00

Abans que acabi l'any, volia fer justícia a uns quants discos que, encara no sé ben bé per què, no he arribat a ressenyar en aquest bloc, i que són dels que més m'han agradat i més he escoltat aquest 2010. A més, és clar, d'aquells que he destacat com a discos del més durant l'any, entre els quals hi ha autèntiques meravelles com Brothers, de The Black Keys, o Alegrías, de Howe Gelb & A Band of Gypsies.

The School, Loveless Unbeliever. L'àlbum de debut dels de Cardiff aplega les sis cançons dels seus dos primers singles ("All I Wanna Do", "Valentine", "Let it Slip" o la insuperable "I Want You Back") i n'ofereix set de noves. Precioses cançons de brillants melodies inspirades en el pop dels seixanta i en el millor pop escocès.

Los Planetas, Una òpera egipcia. Diuen que Los Planetas ara fan un disc bo, ara un de dolent. Com que l'anterior, La leyenda del espacio, era boníssim, ara tocava un de dolent. Doncs no ha estat així. Una òpera egipcia és una més que digna continuació del seu predecessor. Continua experimentant en la fusió del flamenc i el pop psiquedèlic, amb col·laboracions de luxe com les d'Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida), Antonio Arias (091, Lagartija Nick) o Enrique Morente, i amb grans cançons com "La llave de oro", "No sé cómo te atreves" o "Romance de Juan de Osuna".

Belle & Sebastian, Write About Love. He llegit en algun lloc que només per "I Want the World to Stop" ja paga la pena aquest disc. Certament, és un tros de cançó, però trobo que en el disc n'hi ha unes quantes més que també estan la mar de bé. Per exemple, la que obre el disc, "I Didn't See It Coming", o la que li dóna el títol, "Write About Love". Catorze anys després d'If You're Feeling Sinister, vuit anys després que Isobell Campbell deixés el grup, Belle & Sebastian continuen fent bons discos.

Mishima, Ordre i aventura. Amb el seu tercer disc cantat en català, el grup de David Carabén i companyia se situen en primeríssima fila de la música pop feta a casa nostra i ens deixen unes quantes cançons més d'antologia: "Tot torna a començar", "Només era una part de tu", "Tornaràs a tremolar", "Guspira, estel o carícia"...

Beach House, Teen Dream. No ha sigut disc del mes, potser perquè la distinció li va petita: li escauria més la de disc de l'any. Teen Dream és un disc que et transporta, que et fa somiar. Com el disc dels Fleet Foxes l'any passat. "Norway", "Take Care" o "Used To Be" són cançons meravelloses, però és que tot el disc és extraordinari, de cap a peus.

Per acabar, només volia afegir que aquests últims dies del 2010 estic escoltant força els nous àlbums de The Jim Jones Revue, Burning Your House Down, i d'Imelda May, Mayhem. Tots dos, ara mateix, em semblen boníssims. Ja em vagarà de parlar-ne amb més deteniment...

Best Coast al Razzmatazz 2

2010-12-19T04:05:00.000-08:00

Bethany Consentino té talent. La líder dels californians Best Coast pot presumir del seu encert a l'hora de crear cançons irresistibles com "Sun Was High (So Was I)", "Boyfriend", "Crazy For You" o la insuperable "When I'm With You". Amb el seu primer àlbum, Crazy For You, publicat aquest estiu passat, Best Coast han esdevingut una de les sensacions del moment.

Bethany Consentino té talent. La líder dels Best Coast té una bona veu i la sap fer brillar: tant a l'estudi com a dalt de l'escenari. Ens ho va demostrar divendres a la sala 2 del Razzmatazz.

Però, a més del talent de Consentino, Best Coast necessita millorar la seva formació en directe. En el disc Consentino toca la guitarra i canta, mentre Bobb Bruno hi posa guitarra, baix i bateria. En directe Bruno es decideix per la guitarra i Ali Koehler els acompanya a la bateria. En molts moments del concert de divendres vaig trobar a faltar un baix, tot i que Bruno s'esforçava per suplir amb la seva guitarra l'absència d'aquest instrument. I és que totes aquelles cançons que en els discos sonen fresques i engrescadores en directe perden pistonada.

Mercè Rodoreda-Joan Sales, "Cartes completes (1960-1983)"

2010-12-12T15:22:00.000-08:00

Han passat dos anys des que es va publicar: faig una mica tard, doncs, a escriure aquesta ressenya. És clar que puc excusar-me amb la magnitud de l'empresa: no sempre trobes el moment per començar la lectura d'un volum com aquest. I és que, poca broma, són 567 cartes que omplen més de mil pàgines! Un cop em vaig posar en marxa, però, em vaig trobar totalment atrapat per una obra de gran força literària, cosa que no ens ha d'estranyar coneixent-ne els autors. He de dir que no tinc el costum de llegir epistolaris, i que l'experiència ha estat tan forta, tan absorbent com la lectura d'alguna d'aquelles llarguíssimes novel·les de, per exemple, Roberto Bolaño, o, per esmentar un dels autors preferits de Joan Sales, Dostoievski.

"Escriure, estimat Sales, i escriure en català sobretot, és un plaer solitari", escriu Rodoreda en una carta de setembre del 1962. L'escriptura és un dels temes destacats d'aquest epistolari. Rodoreda i Sales debaten a propòsit de les novel·les de l'escriptora barcelonina: l'estil, els títols, els pròlegs... A propòsit d'unes correccions de Sales a l'original de La plaça del Diamant, Rodoreda li respon: "No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament". Però també parlen del panorama literari català, del món editorial, de les publicacions del moment (de la revista Destino en diuen el Cretino; de Serra d'Or en Sales diu que "no el llegeix absolutament ningú, fora d'en Triadú i la seva dona") i dels premis literaris: "Si jo fos dictador, prohibiria la loteria i els premis literaris", escriu Sales el gener del 1964. I, és clar, de l'èxit que va assolint l'obra de Rodoreda: les reedicions, les traduccions, la pel·lícula de La plaça del Diamant, els premis.

D'altra banda, editor i escriptora no són indiferents al moment històric que els ha tocat viure. Durant els anys de la dictadura els toca passar pels maldecaps de la censura prèvia. Fora d'això, però, els comentaris són breus i puntuals. Més abundants són les reflexions, sobretot de Sales, durant els anys de la Transició. L'octubre del 1977, a propòsit de la tornada de Tarradellas, escriu: "Mentrestant aquí esperem l'arribada d'en Tarradellas (...). L'esperem sense cap il·lusió, sense cap entusiasme. Penso, però, en la il·lusió i l'entusiasme del 14 d'abril de 1931, que havien de dur-nos cinc anys després a la més estúpida de les guerres, i em dic que qui sap si ara, que comencem sense entusiasme ni il·lusions, la cosa anirà de primera. Sempre els matrimonis de conveniència han donat millors resultats que els de passió."

Més enllà de la literatura i de la política, Rodoreda i Sales parlen de la vida, del pas del temps, de la vellesa i d'ells mateixos: "El mal de quan et fas vell és aquesta sensació d'efímer de moltes coses que abans si duraven un dia et semblava que no s'acabaven mai. Abans vull dir quan vivies d'il·lusions i tenies vint anys", escriu Rodoreda el juliol del 1963. Uns quants anys més tard, el desembre del 1979, l'escriptora es descriu així: "Encara que us sembli una persona molt quieta -i ho sóc- i molt poruga -que ho sóc- també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n'he donat proves manta vegada, que diria un pedant de Serra d'Or. I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament."

I vull esmentar, encara, l'impacte que em va causar la lectura de les últimes cartes, amb Rodoreda i Sales preocupats per afers domèstics, ignorant que els quedaven uns pocs mesos de vida.

En definitiva, la lectura d'aquest epistolari ha estat una experiència molt enriquidora.

Los Ginkas: visca el pop!

2010-12-03T09:23:00.000-08:00

Los Ginkas són de Pamplona i diuen que fan pop-abilly. En el seu myspace (per cert, molt recomanable: a part de veure uns quants vídeos pots accedir, per exemple, a la descàrrega gratuïta del seu EP Ongi Ibili Pop-Abilly), es presenten com a Las Kasettes (les cantants Maier Gin i Edurne Kas), David Spector (baix), Tamu Tamurai i Mike Banana-rama (guitarres) i Javi Retumba-rama (bateria). Hereus del millor pop-punk fet en castellà (Alaska y Los Pegamoides, Kamenbert, TCR, Los Fresones Rebeldes), Los Ginkas tenen a punt el seu nou disc, el primer que publicaran en vinil: es diu Retumbarama, inclou 14 cançons i compta amb les col·laboracions de Terry IV, Las Lava Lamps, Parade, TCR, Astrogirls, Los Sfinters i Los Karatekas. Des de la pàgina web del segell Spicnic us podeu descarregar una de les cançons: "Linda Manz". I aquí us deixo un curiós videoclip, marca de la casa, d'un dels hits de la banda: "Fiesta en la luna".

Eddy Current Suppression Ring, "Rush To Relax"

2010-11-28T09:52:00.000-08:00

Disc del mes, novembre 2010

Si fa quinze dies celebràvem el 25è aniversari de la revista Ruta 66, avui us presentem uns australians que sembla que hagin mamat tota la seva vida la saviesa musical que destil·la la veterana revista musical barcelonina. De fet, Rush to Relax, el tercer àlbum dels de Melbourne, va ser el disc destacat en el número d'octubre de Ruta 66.

Rush to Relax arrenca a la velocitat d'un fórmula 1 amb "Anxiety" i no afluixa amb "I Got a Feeling", una cançó que podrien haver firmat els Buzzcocks l'any 1977. "Tuning Out" em fa pensar, quan comença, en els californians The Zeros, però a partir dels dos minuts la cançó s'enfila en un llarg desenvolupament instrumental que ens transporta a l'Olimp dels déus: The Velvet Underground, Television, Wire... En aquests moments, l'àlbum fa un tomb: no ens trobem davant d'un disc de deu cançons de dos o tres minuts cadascuna, com ens podien fer pensar "Anxiety" i "I Got A Feeling". Ara, les breus i intenses "Walked Into a Corner" o "Isn't It Nice", que volten el minut de durada, alternen amb els més de quatre minuts i mig de "Gentlemen", un mig temps amb punxa, els sis i mig de "Tuning Out" o els més de set de "Second Guessing" (quin tros de cançó!). Mentrestant, a "I Can Be a Jerk" es deixa sentir la influència de Pavement. Per tancar el disc, "Rush to Relax": gairebé vint-i-cinc minuts que comencen amb unes guitarres i uns ritmes que invoquen Spacemen 3, Suicide, Joy Division o The Beasts of Bourbon i que deixen pas, a partir del minut cinc, al so de les onades. En definitiva, un disc collonut.

Jornada de reflexió

2010-11-27T09:59:00.000-08:00

Amb l'avinentesa de la jornada de reflexió, us deixo un parell de vinyetes de Dinero, de Miguel Brieva. L'editorial Mondadori va editar fa un parell d'anys en un volum les cinc revistes que entre 2001 i 2005 havia publicat l'i·lustrador i humorista gràfic sevillà. Es tracta d'una obra absolutament genial que carrega amb intel·ligència i un sentit de l'humor brutal contra la dictadura de mercat en què vivim.

"¿Tú crees que somos felices, cariño?", pregunta l'home que porta un nen a coll a la dona que els filma. "¡Sí... lo pone aquí, en el visor de la cámara!", contesta ella. Val la pena ampliar la imatge i no perdre's cap detall!

Atom Rhumba, "Cynic Skin"

2010-11-21T04:55:00.000-08:00

Com ja van fer els Beatles l'any 1969 (en el seu últim concert, a Savile Row, Londres), i com han fet després tants i tants grups (per exemple, U2 l'any passat a la BBC), Atom Rhumba han pujat al terrat per gravar el seu nou videoclip, el collonut "Cynic Skin", carta de presentació de l'àlbum Gargantuan Melee, amb què els de Bilbao tornen a l'activitat després de dos anys sense trepitjar els escenaris. No cal dir que celebrem el retorn del grup: encara recordem el seu magnífic concert al BAM del 2007!

Ruta 66: 25è aniversari

2010-11-13T02:20:00.000-08:00

Amb el número 276 d'aquest mes de novembre, la nostra revista musical preferida, Ruta 66, compleix vint-i-cinc anys. I ho fa amb una edició especial de 144 pàgines, amb magnífica portada i sucosos continguts.

D'entrada, es revisen un per un aquests vint-i-cinc anys, destacant fets, discos, concerts i continguts de la revista. Així, rellegim fragments de les crítiques de grans discos com Rain Dogs (Tom Waits), Daydream Nation (Sonic Youth), New York (Lou Reed) o Slanted and Enchanted (Pavement), o de grans concerts com el d'Iggy Pop a l'Studio 54 (1989), Bob Dylan al Poble Espanyol (1993) o Tom Waits a l'Auditori del Fòrum (2008), amb les firmes prestigioses de Ladis Montes, Ignacio Julià, Jaime Gonzalo o Rafa Cervera.

Trobem també atractives entrevistes actuals a alguns dels protagonistes d'aquests vint-i-cinc anys: Iggy Pop, Paul Weller, Patti Smith, Elvis Costello, Solomon Burke o Fernando Pardo i Josele Santiago. D'altra banda, una selecció d'articles vintage recupera alguns dels millors reportatges o entrevistes publicats a la revista durant tots aquests anys, amb Nirvana, Teenage Fanclub, Gram Parsons o Matthew Sweet com a protagonistes.

Per acabar, una mirada al futur: el reportatge "Lo bueno está por llegar (guía de emergentes)" aposta pels que poden ser els músics i les bandes que destacaran els pròxims anys. Són vint-i-un noms entre els que hi ha Cheap Time, Fleet Foxes, The Low Anthem o The Strange Boys.

En definitiva, un especial 25è aniversari la mar d'interessant i entretingut, d'adquisició obligatòria. Felicitats, Ruta!

Fred i Son: visca el pop!

2010-11-06T03:59:00.000-07:00

Fred i Son són de Barcelona, i en el seu myspace reconeixen les influències de grups com Prefab Spout, The Go-Betweens o Aztec Camera, però a mi em fan pensar sobretot en Las Aventuras de Kirlian, Family o Le Mans. Des de fa un parell de setmanes no puc deixar d'escoltar el seu primer disc, Diu que no sap què vol, publicat per Sones (responsables dels últims discos de Mujeres o Mishima), i que té edició en vinil de 180 grams!!! Impossible resistir-se als encants de cançons com "Cançó del pica-pica (si tu ets aquí)", "Plens de vida", "Cançó de Fred i Son" o "L'arc de Sant Martí". I ja que hi som, val la pena també anar a fer un volt pel bloc del grup: hi podrem veure, per exemple, les simpàtiques galetes Fred i Son!

Edwyn Collins, "Losing Sleep"

2010-10-30T08:36:00.000-07:00

Disc del mes, octubre 2010

Feliçment -i miraculosament- recuperat d'una doble embòlia cerebral que li va provocar afàsia i paràlisi, Edwyn Collins torna a l'activitat discogràfica amb un disc ple de força, de vitalitat. Un disc que creix i creix a cada escolta fins a fer-se enorme, gairebé imprescindible.

Collins, nascut el 1959 a Edimburg, es va fer un lloc en el món de la música pop amb Orange Juice, una altra de tantes grans bandes de pop que han sorgit a Escòcia (pensem en Teenage Fanclub, Aztec Camera, Belle & Sebastian, Bis o BMX Bandits). Entre 1976 i 1985, Orange Juice van enregistrar quatre àlbums que els portarien a ser considerats els precursors de l'indie pop. La seva música, bàsicament pop, s'alimentava de les influències del punk, que acabava d'esclatar a les illes britàniques, del northern soul i de la música disco.

Després d'Orange Juice, Collins ha anat construint una seriosa carrera en solitari, que ja compta amb set àlbums -comptant aquest Losing Sleep- i algun èxit important com el de la cançó "A Girl Like You".

Collins, doncs, reneix amb Losing Sleep. I en aquest ressorgiment rep l'homenatge d'una colla de músics que col·laboren en cançons concretes del disc: Franz Ferdinand a "Do It Again", Johnny Marr a "Come Tomorrow, Come Today" o The Drums, que deixen la seva empremta inconfusible a "In Your Eyes". Brillen "Losing Sleep", "What Is My Role?", "I Still Believe In You" o "It Dawns On Me", cançons que parlen del procés dolorós de la malaltia, de la recuperació i de les ganes de viure, de la dificultat de tornar-se a situar: "De vegades estic a dalt, de vegades a baix, de vegades em pregunto quin és el meu paper", canta a "What is my role?".

Miranda July, "Nadie es más de aquí que tú"

2010-10-24T11:36:00.000-07:00

L'edició en castellà d'aquest recull de relats de Miranda July porta, tant a la solapa com a les dues primeres pàgines, tot d'opinions sobre el llibre, procedents la majoria de la premsa escrita nord-americana. Tot lloances, és clar: "July és la veu de la seva generació", "L'única cosa que has de saber sobre aquest llibre és que Miranda July realment sap com explicar una història", "Hi ha bellesa i afecte, així com un gran enginy i, com a les millors històries, un deliciós sentit de l'inesperat"... A mi, tanta unanimitat no m'acaba de fer el pes. Més aviat em fa l'efecte que amb aquest llibre deu passar el mateix que amb Tú, yo y todos los demás, la pel·lícula amb què July va debutar en el cinema (la va escriure, dirigir i protagonitzar) ara fa cinc anys: hi deu haver un munt de lectors que els agrada i molts altres que no el suporten. Recordo haver llegit, en relació a la pel·lícula, algunes crítiques al web Filmaffinity, i realment no hi havia consens. Recordo especialment el comentari d'un espectador que deia que s'havia passat tota la pel·lícula desitjant que a la protagonista l'atropellés un camió.

A mi em va agradar la pel·lícula, sense que em semblés la millor pel·lícula de l'any ni res per l'estil, i també m'ha agradat el llibre. Trobo que July explica les seves històries amb una sensibilitat molt especial, combinant de manera natural l'humor i l'erotisme. M'encanta "El equipo de natación", en què una noia, en el seu apartament, ensenya a nedar uns avis, amb quatre palanganes d'aigua calenta fent les funcions d'una piscina. M'agrada com explica els problemes sexuals de la parella protagonista de "Mon plaisir": "Ya no practicamos el coito. No estoy quejándome, es culpa mía. Me acuesto a su lado e intento enviar señales a mi vagina, pero es como tratar de sintonizar canales por cable en un televisor que no tiene cable. Mi mente pide sexo, pero mi vagina sólo espera el momento de orinar." Ara bé, si m'hagués de quedar amb un sol fragment del llibre, triaria el començament de "Los movimientos": "Antes de morir, mi padre me enseñó los movimientos que sabía hacer con los dedos. Se trataba de movimientos para conseguir que una mujer llegase al orgasmo. Me dijo que no sabía si aquello me sería de utilidad, teniendo en cuenta que yo era una mujer, pero que eso era todo cuanto podía dejarme como dote".

Homenatges a Carlos Berlanga i a Antonio Vega

2010-10-18T09:20:00.000-07:00

Coincideix aquests dies la publicació de dos discos d'homenatge a dos dels més grans compositors de la història del pop espanyol: Carlos Berlanga (Kaka de Luxe, Alaska y Los Pegamoides, Alaska y Dinarama) i Antonio Vega (Nacha Pop). Tots dos morts més o menys recentment (Berlanga, el 2002; Vega, el 2009). I tots dos, més enllà dels grups amb què van assolir l'èxit massiu, amb unes interessants carreres en solitari.

Publicat per El Volcán Música, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un llibre-disc amb 22 versions de cançons d'un dels genis de la Movida. Obren Fangoria amb "En el volcán", una cançó que, diuen, Berlanga va escriure pensant en Alaska. Sorprenen Bebe, que converteix "A quién le importa" en un tango, Maderita, que fan de "Llegando hasta el final" una simpàtica ranxera, o Las Lavalamps, que fusionen "Odio" amb "Hard to Explain" dels Strokes. Destaquen també les aportacions que arriben des de Granada: Napoleón Solo fan una bona revisió de "Cebras" i Los Planetas excel·leixen amb "El verano más triste". En canvi, Glamour To Kill i Afrodita no estan a l'alçada de "Bailando" i "Ni tú ni nadie", que en surten força malparades. De "Vacaciones" n'hi ha dues versions: de la que en fa La Casa Azul se'n podia esperar molt més; la de Sarassas Music (o sigui, el senyor McNamara) és carn d'horroroteca: encara no tinc clar si és una genialitat o, com diria el meu amic Kako, un "trunyo". En qualsevol cas, és impagable la transformació de l'original "vacaciones en Sodoma, ¿qué prefieres, mantequilla o Tulipán?" en "vacaciones en Chipiona, ¿qué prefieres, una morcilla o salsichón?". En conjunt, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un disc prou interessant i que compleix amb escreix la seva funció bàsica: fer-nos patent l'enorme qualitat del cançoner de Berlanga.

De l'homenatge a Antonio Vega se n'encarrega Universal Music, amb un disc, El alpinista de los sueños, que surt el 26 d'octubre, i que poc aporta d'interessant després d'aquell ...Ese chico triste y solitario publicat per Polygram l'any 1993. Si aleshores eren gent com Ketama, Gabinete Caligari, Fangoria, Aviador Dro, Los Secretos, Pistones o Manolo Tema els que s'enfrontaven al repertori d'Antonio Vega, ara són Bunbury, Amaral, Shuarma, Marlango o Nena Daconte.

De moment ja en podem escoltar un avenç en forma d'EP amb cinc cançons. Lori Meyers fan una versió massa mimètica, per al meu gust, de "Esperando nada". Les veus i les modulacions de Nena Daconte i de Zahara cantant "Tesoros" i "Lucha de gigantes", respectivament, són de jutjat de guàrdia. Només se salven, com sempre, Los Planetas amb una versió de "Quiero estar mejor", una cançó del segon àlbum de Nacha Pop (Buena disposición, 1992). En recuperem aquí la versió original, en un vídeo d'un playback a TVE de 1981:

Steve Toltz, "Una part del tot" (II)

2010-10-12T14:25:00.000-07:00

Ja us vaig recomanar, dies enrere, aquesta novel·la de l'australià Steve Toltz. Ara només vull reproduir uns quants fragments seleccionats, deu en total. Espero que us faran venir ganes de llegir el llibre, si és que encara no ho heu fet!

1. No és que la bogeria s'encomani, tot i que la història humana està plena de casos d'histèria col·lectiva -com el període en què al món occidental tothom anava amb mocasins blancs sense mitjons.

2. Vaig descobrir més coses sobre les propietats de la soledat, com ara que és com si una mà acabada de sortir de la nevera t'estrenyés lentament els testicles.

3. Al vestíbul hi havia un tauler negre protegit amb un vidre on figuraven en lletres blanques els residents de l'edifici. A l'espai corresponent al quart pis, vaig llegir el nom de la meva última esperança: Strangeways Publicati ns. Hi faltava la o. No era difícil entendre per què: al sisè pis hi havia una empresa que es deia Cooperativa Voodoo, mentre que al segon pis s'hi havia instal·lat la seu de Tintoreria Ooooops!

4. Feia tres quarts d'hora que era a la dutxa. Ja sé que això és imperdonablement desconsiderat amb el medi ambient, però havia llegit a New Scientist que d'aquí uns dos milions d'anys l'univers haurà arribat al límit de la seva expansió i començarà a contreure's com una goma, el temps recularà i (per tant) l'aigua acabarà tornant al mànec de la dutxa.

5. ¿Per què em passa que quan sento algú que exposa un gran raonament filosòfic tinc la mateixa sensació que quan veig algú que vesteix el seu gos?

6. -¿Tu creus en la Bíblia, Jasper? -em va preguntar de sobte.

- Igual que crec en El gos dels Baskerville.

- Em sembla que t'entenc.

- El problema és que gairebé sempre, quan se suposa que Déu és l'heroi, fa la impressió que és el dolent. Vull dir: fixi's què va fer amb la dona de Lot. ¿Quina mena de divinitat converteix la dona d'un home en una estàtua de sal? ¿Quin crim havia comès? ¿Mirar enrere? Reconegui'm que és un Déu completament ancorat en el temps; si no fos així, hauria pogut deixar ben desconcerts els antics convertint-la en un televisor de pantalla plana o almenys en una columna de velcro.

7. Ficar-me el llit amb aquella dona jove i guapa em feia sentir una mena d'orgull patètic i adolescent (…). Vaig començar a veure els meus genitals com unes bèsties imaginàries d'un poema èpic escocès del segle XIV.

8. Convertir-se en un personatge públic és com provar de fer amistat amb un rottweiler amb les butxaques plenes de carn.

9. Personalment, em mantenia ben lluny dels diaris i jurava que m'hi mantindria sempre més. He arribat a la conclusió que llegir el diari és una mica com beure't el teu propi pipí: hi ha gent que diu que és bo, però jo no m'ho crec.

10. -¿Saps què deia Mencken sobre el cos humà? Deia el següent: “Tots els errors i la incompetència del Creador arriben al punt culminant en l'home. Com a mecanisme, és el pitjor de tots: al costat seu, fins i tot un salmó o un estafilococ és una màquina ben pensada i eficaç. Té els pitjors ronyons que es coneixen en la zoologia comparativa, els pitjors pulmons i el pitjor cor. L'ull, tenint en compte la funció que ha d'assumir, és menys eficaç que l'ull d'un cuc de terra; si un fabricant d'instruments òptics fes un bunyol així els clients el linxarien.”

John Lennon, 70 anys

2010-10-09T04:14:00.000-07:00

Avui John Lennon hauria complert 70 anys, i d'aquí a un parell de mesos en farà 30 que va ser assassinat per Mark David Chapman. Escric aquestes ratlles mentre escolto a YouTube cançons de Lennon i cançons dels Beatles. Confesso que sempre m'han atret més els Beatles que els Stones. De ben petit ja xalava amb la col·lecció de singles dels de Liverpool que m'havia deixat el meu oncle, en Pep de Mataró, i que jo enregistrava potinerament amb la meva gravadora de casset situada davant l'altaveu del tocadiscos Dual. També he d'admetre que sempre he sigut més d'en Lennon que d'en McCartney.

Les iniciatives per celebrar els 70 anys de Lennon es multipliquen arreu, i també a Internet, és clar. A través de YouTube, per exemple, Yoko Ono, a més de desitjar pau a tot el món, ens convida a enviar vídeos d'homenatge a Lennon.

L'Home Cactus també s'apunta a les celebracions. En primer lloc, amb una de les meves cançons predilectes dels Beatles, "Sexy Sadie", una cançó que Lennon va escriure en el viatge a l'Índia que els Beatles van fer l'any 1968 i que Lennon volia que es titulés "Maharishi".

D'altra banda, d'entre tots els cantants i grups que al llarg dels anys han retut homenatge als Beatles amb magnífiques versions de les seves cançons, he triat la brasilera Rita Lee, que en el seu disc del 2005 Bossa'n Beatles cantava, entre d'altres, aquest "A hard day´s night".

Eels, "Tomorrow Morning"

2010-10-02T02:59:00.000-07:00

Disc del mes, setembre 2010

Ja tenim aquí un altre disc de la banda de Mr. E, l'home de "Novocaine For The Soul", l'home de "I Like Birds" (cançó que es va popularitzar gràcies a un anunci del centre comercial La Maquinista), l'home que ha publicat recentment l'aclamat llibre (que encara tinc pendent de llegir) Cosas que los nietos deberían saber.

Aquest disc tanca la trilogia que començava amb Hombre Lobo (2009) i continuava amb End Times (2010). Segons explica E en una entrevista a Ruta 66 (núm. 274, setembre del 2010), "Hombre Lobo seria desig, End Times és pèrdua i Tomorrow Morning és renovació". En la mateixa entrevista diu que "d'una banda volia un àlbum càlid i ple d'amor a tothom, i de l'altra volia utilitzar molta electrònica. I vaig pensar, ¿què passaria si combino les dues idees, i creo una obra càlida que sigui una celebració de les coses que més m'agraden a la vida i ho faig amb molta electrònica?"

Tomorrow Morning combina peces intimistes i minimalistes, en què prescindeix de les caixes de ritmes ("I Like The Way This Is Going" o "The Morning"), amb un parell d'instrumentals, amb moments amb nervi ("Baby Loves Me", "The Man" o "Looking Up") i amb delicatessen com "Oh So Lovely", "Mystery Of Life" o, sobretot, la grandíssima "Spectacular Girl".

I no em puc estar de recomanar-vos l'edició limitada del disc, que inclou un segon CD amb quatre cançons que no són en absolut material de rebuig. De fet, "Let's Ruin Julie's Birthday" és la meva cançó predilecta del nou treball d'Eels; després de "Spectacular Girl", és clar.

Us deixo, per acabar, un parell de videoclips.

Belle & Sebastian al BAM

2010-09-26T10:43:00.000-07:00

Genial, el cartell dels concerts del BAM a l'antiga fàbrica Estrella Damm! Si el penjo avui és perquè fins ahir no l'havia vist! Quan el vaig veure, el primer que vaig pensar va ser: al Capità Toni [d'Ones de l'Espai Exterior] li encantarà!

La gran atracció d'aquest BAM, per a mi, eren els Belle & Sebastian. Ja havien vingut el 97, però llavors me'ls vaig perdre. I mai els havia arrribat a veure en directe. Fins ahir. I, la veritat, és que ahir tampoc hi confiava gaire: la ubicació de l'escenari de l'Estrella Damm no és la més indicada per a un concert d'un grup de la magnitud dels Belle & Sebastian. Sincerament: em veia a venir una gentada per fugir corrents. Vaja, que no descartava l'opció d'arribar a Barcelona, veure que no hi havia maneres d'apropar-me a l'escenari i anar-me'n al cine. Per sort, no va ser així. Ara bé: com que ni de lluny m'havia imaginat veure el concert de tan a prop, no havia dut ni la màquina de fer fotos. O sigui, que no tenia fotos per il·lustrar aquesta entrada. Però llavors va començar el concert i vaig veure l'Stuart Murdoch dalt l'escenari i vaig pensar (i ja serà el segon cop que apareix en aquest escrit) en el Capità Toni, que fa un milió d'anys es va fer una foto amb el músic escocès a Benicàssim i me l'havia enviat. I vaig pensar que ja tenia una imatge per acompanyar aquest text.

I mentrestant els escocesos començaven interpretant cançons del pròxim disc que han de publicar el mes que ve, i tocaven "Like Dylan In The Movies" (tot un clàssic!), tot i que una mica deslluïda: algun problema de so feia que la secció de cordes no acabés de brillar. Al meu parer, el concert no va acabar d'arrencar fins que van arribar "The Boy With The Arab Strap" i "Another Sunny Day". I fins al final, una hora i mitja en total, va ser meravellós. Això sí, el final va ser una mica estrany: un sol bis amb una sola cançó (no me'n feu dir el títol), quan encara no havíem escoltat "The Blues Are Still Blue" o la perla del nou disc, "I Want The World To Stop". Eren les dotze i tocava tancar la barraca. Què hi farem!

Torna el BAM!

2010-09-22T13:48:00.000-07:00

Una setantena de grups configuren la programació del BAM d'aquest any, el que fa divuit. Un BAM, com ja és habitual, d'allò més heterogeni, en què hi caben el pop dels Morning Benders, el hip hop experimental d'Anti-Pop Consortium, el reggae de Dubby Yond, l'electro pop d'I Blame Coco o el swing de Vinila von Bismark and The Lucky Dados.

Si no tingués res a fer, jo el que faria seria començar el dijous, a la plaça Joan Coromines, amb el concert de Mujeres i els Surfing Sirles. L'endemà, divendres, me n'aniria a la Plaça Reial a veure The Morning Benders i Mishima. I, és clar, acabaria la festa el dissabte, a l'antiga fàbrica d'Estrella Damm, amb els Belle & Sebastian.

Steve Toltz, "Una part del tot" (I)

2010-09-15T08:54:00.000-07:00

Tota una sorpresa, el debut de l'australià Steve Toltz. Afirma que s'ha guanyat la vida amb feines tan diverses com ara productor, guàrdia de seguretat, guionista, detectiu, càmera o professor d'anglès, i ara, amb Una part del tot, se'ns revela com un novel·lista a tenir en compte. "S'enlaira com un coet", "La inventiva de Toltz és tan impressionant com la seva velocitat narrativa", "El debut d'un gran talent còmic" o "D'una imaginació espaterrant" són alguns dels elogis de què s'ha fet mereixedor Toltz en els més prestigiosos mitjans d'arreu del món.

Perquè, certament, Una part del tot és una novel·la trepidant, divertidíssima i d'una imaginació desbordant. Però és alhora una novel·la amb substància, una novel·la que reflexiona sobre els grans temes: l'amistat, la solitud, l'amor, la marginació, l'educació, la malaltia...

Toltz és agudíssim i la novel·la és plena de moments que fan petar de riure. En acabar-ne la lectura, havia marcat més de vint-i-cinc frases o fragments per reproduir en aquesta ressenya! Em reprimiré (només de moment!) i únicament transcriuré aquest diàleg entre Martin Dean i el guàrdia de la presó en què Terry, el germà de Martin, està tancant i incomunicat. Martin es vol acomiadar de Terry abans de marxar d'Austràlia. Però no pot parlar amb el seu germà:

"-¿Li pot dir que el seu germà ha vingut a dir-li adéu?
-El seu germà no ha vingut pas.
-Sóc jo, el seu germà.
-Ah, i ¿quin missatge vol que li faci arribar?
-Digui-li que me n'he anat a l'estranger.
-Però ara ha tornat, ¿eh? ¿Quant temps ha estat fora?
-No ho sé. Un parell d'anys, potser. Però quan l'hi digui, faci servir el futur, ¿d'acord?
-¿Per què?
-És una broma nostra.
-Molt bé. Li diré que el seu germà marxarà a l'estranger un parell d'anys -em va dir, i em va fer l'ullet.
-Perfecte -vaig contestar."

Un diàleg digne de La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole, o de Les aventures del bon soldat Švejk, de Jaroslav Hašek!

Howe Gelb & A Band of Gypsies, "Alegrías"

2010-08-29T04:46:00.000-07:00

Disc del mes, juliol-agost 2010

"Y él dice: que el duende me coja trabajando", canta Howe Gelb a la cançó "The Ballad of Lole y Manuel". A ell segur que el "duende" el trobarà treballant. Si no, expliqueu-me com s'ho ha fet l'home per publicar més de quaranta discos en tot just vint-i-cinc anys: més d'una vintena amb la seva banda Giant Sand, una quinzena llarga en solitari i uns quants més amb grups paral·lels com Arizona Amp and Alternator, The Band of Blacky Ranchette o OP6.

Han passat tres anys des que, aprofitant un concert de Gelb a Córdoba, va néixer el projecte d'aquest disc, un dels principals artífexs del qual ha estat Fernando Vacas, membre del grup Flow i propietari de la discogràfica Eureka i de l'estudi de gravació amb el mateix nom. "No va tardar tres anys a fer-se. Va ser més aviat que jo vaig passar tres anys sense voler acabar-lo. Mai faig plans: són l'enemic de l'estat. Fa temps vaig decidir prendre un altre camí: el camí de la improvisació, com els jazzmen de l'època del be bop", diu Gelb en una entrevista a la revista Rockdelux (RDL 286, juliol-agost 2010).

A Alegrías Gelb compta amb "A Band of Gypsies", un grup de músics gitanos creat per a l'ocasió, entre els quals trobem Raimundo Amador, Lin Cortés, Juan Fernández "Panki" o Antonio Fernández "Añil"": "Qué hago yo con estos cuatro gitanos y con un popero, y yo pistolero?", llegim a l'entrevista delRockdelux. Doncs el que han fet és un inspirat àlbum que fusiona Arizona amb Córdoba, el country amb el flamenc. Un disc que cal guardar al costat de Blues de la frontera (1987), de Pata Negra, d'Omega (1996), d'Enrique Morente i Lagartija Nick, i de La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas: tres acostaments al món del flamenc des del blues, el rock i el pop psiquedèlic, respectivament.

Pot sorprendre l'interès d'un individu d'Arizona pel blues, però es tracta d'una fixació que ve de temps enrere: és sabut que quan vivia a Joshua Tree, al desert de Mojave, tota la música que tenia eren tres cintes de casset: una de Tom Waits, una de Miles Davis i una de Tomatito. Per altra banda, Gelb situa l'origen d'Alegrías en el moment en què va descobrir Nuevo día (1975), el primer disc de Lole y Manuel. No és casual, doncs, que una de les cançons del disc de Gelb amb la Band of Gypsies s'anomeni "The Ballad of Lole y Manuel".

Alegrías és un disc extraordinari, molt i molt recomanable, amb grans cançons com "4 Doors Maverick", "Cowboy Boots on Cobble Stones", "Broken Bird & The Ghost River" o la del vídeo que teniu a continuació, "Uneven Light of Day".

Enrique Vila-Matas, "Dublinesca"

2010-08-24T08:47:00.000-07:00

L'estiu passat, després d'haver estat uns dies a Dublín, vaig llegir l'Ulisses de Joyce i, tot seguit, l'estudi que en fa Nabokov en el seu Curso de literatura europea. Quan ara fa unes setmanes vaig veure a les llibreries la nova novel·la de Vila-Matas, Dublinesca, vaig tenir clar que seria una de les meves lectures d'aquest estiu, per reviure i complementar l'experiència dublinesa i joyciana de l'estiu passat.

Dublinesca explica la història d'un editor retirat, Samuel Riba, que decideix fer un viatge a Dublín en motiu del Bloomsday per celebrar una mena de funeral per l'era de la impremta. A la pàgina 239 de la novel·la, Vila-Matas defineix així el seu personatge: "un individuo que es testigo de la desaparición de los editores de raza y reflexiona en el duro contexto de una sociedad que avanza a pasos agigantados hacia la estupidez y el fin del mundo".

El Dublín que Riba visita no és, però, només el Dublín de Joyce, és també el Dublín de Beckett: "La historia de la era Gutenberg y de la literatura en general había empezado a parecerse a un organismo vivo que, habiendo llegado a la cumbre de su vitalidad con Joyce, conocía ahora con el heredero directo y esencial, Beckett, la irrupción de un sentido más extremado que nunca del juego, pero también el comienzo del duro descenso en la forma física, el envejecimiento, la bajada hacia el muelle opuesto al del esplendor de Joyce, la caída libre en dirección al puerto de las aguas turbias de la miseria, allí donde en los últimos tiempos, y desde hace ya muchos años, pasea una vieja prostituta con una ajada gabardina irrisoria en la punta de un muelle barrido por la tempestad y el viento".

El Dublín, doncs, de Joyce, de Beckett i, encara, de W. B. Yeats, de qui se citen aquests versos: "Todo se desmorona; el centro ya no puede sostenerse / La anarquía se adueña del mundo entero, / La marea sanguinolenta se ha desatado, y en todas partes / La ceremonia de la inocencia es ahogada...".

Paul Auster, Tom Waits o Catherine Deneuve esdevenen personatges d'una novel·la riquíssima en referents culturals, que s'integren en el discurs amb una admirable naturalitat. Així, apareixen Borges, Billie Holiday, David Cronenberg, Proust, Bob Dylan, Antonioni, Cortázar, Brassens, Rimbaud, Boccaccio, Handke, John Ford, Dante, Woody Allen, Françoise Hardy, Kubrick, Shakespeare, The Beatles, John Huston i moltíssims altres.

Dublinesca és, en definitiva, un llibre que fa ganes de llegir o rellegir Joyce, que fa ganes de conèixer o de tornar a Dublín, i que fa ganes de llegir més llibres de Vila-Matas.

I una altra vegada Los Planetas...

2010-08-22T15:09:00.000-07:00

No voldria haver-me de repetir, però no em puc estar de deixar constància que una altra vegada Los Planetas van estar sublims. Aquesta vegada va ser a Cambrils, en la segona jornada del festival Cambrirock. Com aquell qui res, els de Granada, aquells que anys enrere tenien fama d'uns directes caòtics, van tornar a demostrar que es troben en el millor moment de la seva carrera. Així ho testimonien els seus discos: magnífics La leyenda del espacio (2010) i Una ópera egipcia (2010). I així ho testimonien concerts com el del Palau de la Música del març passat o com el de divendres a Cambrils.

Quan ja ens esperàvem una primera part basada sobretot en els dos últims discos, ens vam trobar a les primeres de canvi amb la meravellosa "Corrientes circulares en el tiempo". A partir d'aquí, es van anar encadenant els clàssics de la banda ("Santos que yo te pinté", "Un buen día", "Devuélveme la pasta"...) amb les perles dels últims àlbums ("Ya no me asomo a la reja", "Alegrías de un incendio", "Soy un pobre granaíno"...). Per acabar, un bis demolidor amb "Romance de Juan de Osuna", "Segundo premio" i "Pesadilla en el parque de atracciones". I tothom content i per molts anys!

Abans de Los Planetas havien tocat els Napoleón Solo, també de Granada, que presentaven el seu primer disc, Napoleón Solo en la ópera. Un disc gens menyspreable amb unes quantes cançons realment bones ("Hola, qué tal" i "Tiene que acabar", per exemple) que defensen de manera admirable en directe: a dalt de l'escenari se'ls veu com si hi haguessin estat tota la vida. Van acabar el concert amb les esbojarrades "Lolaila Carmona" i "Explota", interpretades per Alonso Díaz, el cantant i guitarrista del grup, amb una veu de falset en el més pur estil Bee Gees.

The Pains of Being Pure At Heart, "Say No To Love"

2010-08-13T09:20:00.000-07:00

Els de Nova York tenen des de fa unes setmanes un nou single a les botigues, amb dues bones cançons, "Say No To Love" i "Lost Saint", que presentaran d'aquí a pocs dies a casa nostra en dos concerts a Sidecar, la mítica sala de la plaça Reial de Barcelona. Serà el diumenge 15 i el dilluns 16. Mentre rumieu com us ho muntareu per anar-hi, o mentre busqueu recargolades excuses per justificar que no hi anireu, podeu veure el nou videoclip del grup.