28.3.10

We Are Only Riders. The Jeffrey Lee Pierce Sessions Project

Disc del mes, març 2010

Explica el músic Cypress Grove que fent endreça en el seu àtic, “in an attempt to spring clean my soul”, va trobar una bossa plena de cintes de casset. Enmig de recopilacions de la seva adolescència va aparèixer una cinta amb la inscripció JLP Songs. Es tractava de material per a un àlbum que temps enrere havia de fer amb Jeffrey Lee Pierce, el líder dels Gun Club mort el 1996 amb 37 anys. Un àlbum, diu Grove, “que havia nascut com un àlbum de country i que poc a poc s'havia anat convertint en un àlbum de blues”. La qualitat de la gravació era, però, terrible.

Grove va tenir aleshores la pensada de fer un disc d'homenatge al seu amic Jeffrey a partir de les cançons inèdites contingudes en aquesta cinta -que només eren tres: “Ramblin’ Mind”, “Constant Waiting” i “Free to Walk”-, afegint-hi cançons de l'època anterior a The Gun Club -”My Cadillac” i “St. Marks Place”- i d'altres creades a partir d'esbossos o lletres perdudes. Un homenatge fet amb amics, col·legues i admiradors.

El resultat és aquest admirable We Are Only Riders. The Jeffrey Lee Pierce Sessions Project, publicat pel llegendari segell alemany Glitterhouse Records. La nòmina de participants és tan impressionant com els resultats que s'aconsegueixen. Barry Adamson, Nick Cave, Isobel Campbell, Mark Lanegan, Debbie Harry, Chris Stein, Mick Harvey, Spencer P. Jones, Lydia Lunch, Kid Congo Powers, The Raveonettes, The Sadies...

20.3.10

Yo La Tengo a l'Apolo


L'últim cop que havia vist els Yo La Tengo en directe havia estat el 1995: quinze anys sense veure'ls en directe! Ara em pregunto com és possible. Suposo que a l'hora de triar entre tres o quatre possibles concerts prioritzava aquells grups que encara no havia vist mai. Gran error! Si hi ha uns quants concerts a la vista i un és de Yo La Tengo, s'ha d'anar a aquest. Claríssim.

I això que el record que tenia dels seus concerts era excel·lent. Però amb els anys han estat capaços de mantenir totes aquelles virtuts que ja exhibien llavors -la intensitat, la subtilesa, la frescor, la simpatia, la perícia, la humiltat, la saviesa musical- mentre guanyaven en experiència i en repertori.

Ahir a l'Apolo van tocar més de dues hores. Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew: sempre tots tres, i només tots tres, des de fa ja un munt d'anys. No necessiten ningú més dalt l'escenari per desfermar el més bell caos sonor o el més preciós instant acústic. Constantment canvien d'instruments: Kaplan toca diferents guitarres, elèctriques i acústiques, teclats i canta; Hubley toca la bateria, però sovint l'abandona per cantar i tocar teclats o guitarres; McNew alterna el baix amb les guitarres, també canta i, puntualment, toca algun teclat i fins i tot la bateria. Tot això en un espectacle en què la sensació d'espontaneïtat conviu amb la certesa que tot allò està meticulosament planificat.

Pel que fa al repertori, van interpretar bona part de les cançons del seu recent Popular Songs ("Nothing To Hide", "It's True", "Here To Fall"...) i clàssics dels seus discos anteriors ("Mr. Tough", "Cherry Chapstick", "Today Is The Day"...), alternant moments d'alta intensitat ("Pass the Hatchet, I Think I'm Goodkind") amb d'altres de més melòdics ("Big Day Coming", en versió acústica). Tot plegat amanit amb versions de Daniel Johnston ("Speeding Motorcycle"), Big Star ("Thirteen") o Nina Simone ("My Babe Just Cares For Me"). I, per acabar, la preciosa "My Little Corner Of The World".

Simplement, màgia.

13.3.10

Los Planetas al Palau de la Música


"Los Planetas han obert un camí tan autoritari i únic que difícilment admetrà imitacions creïbles. Tot és per a ells", escriu a El Periódico el crític musical Jordi Bianciotto a propòsit de la primera de les dues actuacions de la banda granadina al Palau de la Música.

Uns concerts que s'emmarcaven dins del festival De Cajón. No és estrany, doncs, que el repertori del grup es basés sobretot en el magistral La leyenda del espacio (2007), l'EP Cuatro palos, acabat de publicar, i cançons que han de formar part del nou àlbum de la banda, Ópera egipcia, anunciat per a l'abril. Poques concessions al passat, doncs. Tot just "Mil millones de veces" i, ja en els bisos, "Podría volver" y "Santos que yo te pinté". I val a dir que va ser aquesta última la que va posar tot el Palau dempeus.

Però Los Planetas van fer un concert coherent. Un concert gloriós. L'experiment de passar els patrons flamencs pel sedàs del seu pop psiquedèlic de guitarres distorsionades dóna uns resultats excel·lents. "Alegrías de un incendio", "Ya no me asomo a la reja" o "Reunión en la cumbre" s'han convertit ja en clàssics de la banda, que el públic celebra quan en sent les primeres notes. I el Palau és l'escenari perfecte per portar a escena aquesta proposta: "Ja és hora que un grup de rock es comenci a habituar a actuar en llocs on l’oient és tractat amb respecte i confort", diu Bianciotto.

És cert que ara el cos em demana un altre concert de Los Planetas, per exemple al Razzmatazz, amb "Segundo premio", "Corrientes circulares en el tiempo", "David y Claudia", "Un buen día", "La playa", "Pesadilla en el parque de atracciones", "Devuélveme la pasta", "Mi hermana pequeña" i tantes altres. Però també tornaria al Palau o a l'Auditori a sotmetre'm una altra vegada a l'encís de l'indie-flamenc dels andalusos.

9.3.10

Best Coast

Best Coast són de Los Angeles i durant el 2009 han publicat uns quants singles molt recomanables i uns curiosos videoclips amb imatges de pel·lícules dels seixanta. En una entrevista a la publicació nord-americana Pitchfork declaren que, com a grup, aspiren a "la bateria dels Beatles, les guitarres de Ramones i les veus de Phil Spector". En el seu MySpace inclouen vídeos dels Everly Brothers, Beach Boys i Fleetwood Mac. Tocaran al Primavera Sound i prometen àlbum de debut per aquest 2010.